Hugo Camacho's Blog, page 9
December 31, 2013
Ya se puede reservar “Ilustrofobia”
Voy a despedir el año con una buena noticia: ya se puede reservar por tan solo 7€ el libro colaborativo Ilustrofobia, editado por Underbrain Books. Se trata de una antología de microrrelatos que tratan sobre el miedo y que están todos ellos ilustrados por Javi de Castro. Entre la lista de autores que han aportado su microrrelato tengo el orgullo de incluirme. El libro estará disponible a principios de febrero y como podréis suponer, tengo unas ganas locas de tenerlo entre mis manos, sobretodo porque el anterior libro que Bouman editó en este mismo formato, el Contrafabulario Ilustrado es una auténtica delicia.
Haciendo click en la imagen accederéis a la ficha del libro, con la lista completa de los autores y el botoncito para hacer vuestra reserva. ¡Feliz 2014 a todos!
December 27, 2013
Sobre “Entre extraños” de Jo Walton
Se me hace un poco extraño que esta novela sea la ganadora de los premios Nebula, Hugo y British Fantasy porque si bien está claro que es una muy buena novela especulativa, en concreto de fantasía, el hecho de que se trate del diario de una adolescente parece que estos premios deban ser concedidos a otro tipo de libros. Pero viendo la calidad de la misma tengo que decir que no me debería de extrañar de esa manera.
Mori es una adolescente galesa que acaba de pasar por un hecho traumático que la ha llevado primero a un orfanato y después a reencontrarse con un padre que abandonó el hogar familiar cuando ella nació. En seguida es llevada al típico internado de clase alta inglés donde sentirá que no encaja ni por clase social, ni por origen ni por intereses. Ella es una ávida lectora de ciencia ficción y tiene una especial conexión con la magia y el mundo sobrenatural. Sus compañeras se le antojan más preocupadas por tonterías y por pisarse unas a otras que por las mismas cosas que ella.
A lo largo de este “Entre extraños” que Jo Walton nos presenta como el diario personal de la protagonista iremos conociendo como es su día a día en el internado y cual es su relación con sus compañeras, las nuevas personas que se va encontrando, la lectura y sobre todo con su pasado. La autora nos va dando pequeñas pinceladas de vez en cuando que hacen que tengamos la necesidad de seguir leyendo para saber qué es lo que ha pasado. Y os puedo decir que lo hace magistralmente bien.
A lo largo del libro la protagonista nos va hablando de diversos autores de ciencia ficción, especialmente de los setenta (la acción transcurre entre finales del 79 y principios de los 80) y nos contagia de la pasión que siente por la lectura. La sensación que tienes al acabar de leer el libro es que has leído muy poco y sientes la urgencia de leer, leer y seguir leyendo. En ese sentido la novela constituye un gran canto de amor a la lectura y muy especialmente a la ciencia ficción. Pero no se hace pesado que hable de tantos autores porque lo deja un poco al margen de la trama y no es imprescindible conocerlos a todos para seguirla.
Pero por encima de todo “Entre extraños” es una novela sobre la construcción de la identidad individual y también del desapego. Mori ha perdido a su hermana gemela y tiene que aprender a aceptarse como una persona íntegra en sí misma (ella se ve como la mitad de algo que nunca más estará completo). También se siente completamente extraña debido a su singularidad, ya que es más inquieta intelectual y espiritualmente que las demás chicas, y debe descubrir su lugar en el mundo. Por último debe aprender a desprenderse de la presencia de su hermana muerta y dejarla atrás para poder seguir avanzando con su propia vida, a asumir lo sucedido para poder mirar hacia delante.
“Entre extraños” se lee con la misma pasión que Mori lee a Delany, Silverberg, LeGuin, Heinlein o Zelazny porque es una novela tan vitalista como su protagonista. Si alguna vez te has sentido el raro en el mundo en el que te ha tocado vivir, si te has preocupado más por lo que le pasa a los personajes de ficción que a las personas reales o si lo enviarías todo a la mierda para poder pasarte el día leyendo; ten cuidado porque esta novela puede ser para ti. Eso sí, te deja una lista de lecturas pendientes que hará que te tires de los pelos.
December 22, 2013
Torneig Lovecraft a Twitter (#00LF, #33LF i #55LF)
La proposta de Novembre per a les piulades conjuntes del grup de Tuiterats Ultradimensionals, el grup d’escriptors que fem experiments literaris a twitter, va tenir un format marcadament diferent al d’altres ocasions. Aquesta vegada ens vam dividir en tres equips que canviaven cada cap de setmana i cadascun d’ells havia de formar un relat només en aquell cap de setmana. El resultat han estat 12 relats cadascun més pulp que l’anterior dels quals podreu trobar els quatre en els que jo vaig participar una mica més avall i la resta al blog de Tuiterats Ultradimensionals.
Per cert, que vaig tenir l’honor de fer la proposta de la frase amb la que havíem de començar els relats i vaig decidir d’agafar una de The Lurking Fear (La por que aguaita, no sé si hi ha publicada alguna edició en català), del meu estimat Lovecraft: “Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït“.
Aquí teniu els relats:
L’autèntica maledicció (Equip #00LF)
Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït.
En Howard, el germà petit, estava decidit a canviar la visió que tenien d’ells al poble, però la seva deformitat espantava els veïns. Poc es pensava que la truita es giraria, quan els morts vivents ompliren els carrers. Estaven famolencs i ells no discriminaven. El noi, impulsat per l’amor que sentia per l’Elizabeth —la filla del pastor—, es va alçar com el líder inesperat de la resistència. Però, en erigir-se com a tal, en Howard no podia ara trair la confiança dels seus conveïns. El problema era dissenyar una estratègia.
Mentrestant, els famolencs envoltaven la casa intentant traspassar els seus murs. Encara podien posar-los a ratlla, però la cosa no podia durar.
Els germans del noi decidiren que haurien de deslliurar aquells poders que tanta mala fama els havien donat. No obstant, Howard no podia permetre l’alliberament d’un horror que faria que l’Elizabeth el rebutgés per sempre. Ho resoldria tot ell sol. Abans que ho pogués evitar, però, els germans desencadenaren els seus poders: es convertiren en superguerrers de quart nivell.
Només existia una sortida i ho havia de fer tot en secret. Howard va sortir de la casa per un dels túnels que donaven al cementeri. Allà estava Ibmoz, el pare de tots els morts vivents. Si li clavava una estaca al cervell, l’epidèmia desapareixeria, talment com un vampir. I així ho va fer, per l’Elizabeth. Travessà l’ull dret d’Ibmoz, que es va desfer davant dels seus nassos i llavors, els famolencs van caure a terra. Va ser llavors quan es va girar triomfant buscant amb la mirada els seus germans i es trobà amb el cos d’Elizabeth que jeia a terra. Així fou com descobrí l’autèntica maledicció de la seva família, més enllà de les deformitats i la màgia negra: destruir allò estimat.
Autors:
Hugo Camacho
Els quatre excursionistes (Equip #00LF)
Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït.
En el poble es parlava de l’estranya desaparició de quatre excursionistes que havien acampat en un prat a tocar del vell casalot. El pànic s’escampà quan quatre siluetes empalades en quatre estaques es deixaren veure entre la foscor nocturna. Automàticament tothom sospità d’ells i això suposà un gran error perquè desvià l’atenció de l’autèntic torturador. Els quatre tenien un somriure forçat, com una ganyota malèfica, que espantà a la policia científica. A la cuixa dreta, a foc, un drac. Havien pentinat la mansió de cap a peus, sense resultat. Estava abandonada. Tanmateix, la clau de tot havia de trobar-se allà!
Els quatre fantasmes dels empalats observaven els policies donar pals de cec, però no els podien indicar qui els havia mort.
De sobte un gos policia començà a bordar a tocar de la llar de foc, i una agent va observar que corria aire en acostar-hi una espelma. Era un passadís secret! Decidiren investigar què hi amagava. No van donar crèdit al que van veure. Una petita sala amb un taüt… La sala semblava anar encongint-se cada vegada més del petita que era, amb aquella taüt plena de pols al mig. Hi hauria alguna cosa? Res, el buit. El taüt era la porta al pou d’un més enllà buit! Els fantasmes dels empalats eren dins, ajaguts, a punt de lliscar-hi. En aquell moment van ser visibles per als policies que van veure com lliscaven dins el pou. Quedaria el misteri sense resposta? Els excursionistes, assenyalats pel fum i la pols, com si d’un dit es tractés, foren engolits pel taüt. Tots eren un: botxí i víctima.
El gos policia es va quedar sol i sense entendre res. Va udolar en abandonar el corredor i, veient-lo tancar-se, va fugir cap el bosc.
Autors:
Hugo Camacho
Les filles de Lilith (Equip #33LF)
Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït.
Que els sudistes eren coneguts pel seu racisme no era cap tòpic. Els terratinents no consentirien mai tenir per veïns a una família negra. Una nit es reuniren a casa del reverend Michaels i havien convidat un home del Klan que els explicà un pla per desfer-se’n d’ells.
Una veu va saltar entre la gent reunida:
—No han fet res! —però les mirades que li dedicaren, van fer que no tardés a callar. El seu cervell maquinava un pla per poder defensar la igualtat i la tolerància. Sabia que tots farien tot el possible per impedir-li-ho.
L’indret maleït reduïa el bé; el mal, flors negres escardalenques, floria arreu, poderós en essència. Un sol pètal enverinava l’ànima. Aquells rumors se’ls inventaven convençuts que els blancs eren superiors i no s’imaginaven els canvis que vindrien amb la lluna plena. Les dones abandonaren la lectura fulletonesca i els salons de té, es feren amigues de les dones negres per escriure amb sang el que no sospitava ningú. El reverend Michales i el Klan eren a l’ull de l’huracà de les forces arcanes que desencadenaven les filles de Lilith.
Els homes del Klan pensaven que amb la seva força bruta i la seva fe en Déu, tindrien suficient per enfrontar-se a les dones. Però les dones tenien una poderosa arma que podia acabar amb qualsevol problema. La germandat de les filles de Lilith s’estenia silent i poderosa. No importava el color de la pell. Derrotarien el Klan des de dins. Seria més poderós l’exercici de l’amor, del seny i la raó que la força de les armes, del dolor de la foguera, del plany de la forca?
Els homes del Klan calaren foc a una enorme creu a la plaça del poble. Les flames prengueren la forma de Lilith, que els parlà:
—Porto el nom d’un dimoni, i puc, podem ser com ells, però volem igualtat i tolerància. Decidiu quin món voleu o em vessaré en flames.
Autors:
Hugo Camacho
La ferum (Equip #55LF)
Ningú no volia tractes amb ells, i la seva mansió apartada va ser considerada un indret maleït.
A poc a poc les plantes anaven morint al voltant de la casa. Una flaire estranya arribava fins el poble. Quan el vent baixava per la gorga del riu, res ni ningú gosava posar un peu en el carrer. Una depuradora d’aigua feia menys ferum. Aquella mala olor anava augmentant cada dia, fins i tot algú es va desmaiar. Van ser molts els valents que es van unir per investigar. Malauradament tots queien malalts per morir poc després. Un d’ells, però, semblava immune a la pudor. Potser era un dels maleïts? La ferum es ficava dins la pell, arran dels sentits i destruïa, primer les sensacions, després el seny. Però ell coneixia la procedència d’aquella intoxicació. Carregant-se del poc seny que li quedava, va encaminar les seves passes fins el soterrani de la mansió i va descobrir què era el que acusava aquella pudor maleïda i corrupta: una criatura deforme i voluminosa ocupava tot l’espai. Se li va gelar la sang al supervivent en sentir gemegar a la bèstia:
—Papa!!
Autors:
Ferran d’Armengol
Marta Pérez Sierra
Cristina Boldú
Hugo Camacho
December 13, 2013
Col·laboracions: CFFTE III
Avui volia anunciar una nova col·laboració, tot i que els que em coneixen ja es deuen d’haver enterat. Estic integrat dintre del col·lectiu Reducte Alienat, responsable de la organització de CFFTE III, la tercera trobada de ciència-ficció, fantasia i terror eclèctica i en català que es celebrarà el 25 de gener de 2014 a la biblioteca Elisenda de Montcada, de Montcada i Reixac.
Es tracta d’una jornada sense ànim de lucre per promoure els gèneres fantàstics i especulatius en català. Hi haurà conferències, taules rodones, signatures de llibres i exposicions. Al blog de Reducte alienat, al seu Twitter i a la seva pàgina de Facebook anirem actualitzant la informació sobre el programa d’activitats i els seus protagonistes.
November 28, 2013
Colaboraciones: Escribiendo sobre cine
Desde ahora también estaré escribiendo sobre nuevos estrenos en cine en la web El Palomitrón. Se tratará de críticas en castellano de películas a punto de estrenarse. Ya podéisleer mi primera crítica aquí, sobre la última película de Hirokazu Kore-Eda De tal padre tal hijo.
Estoy muy contento de integrarme en este equipo y tener la oportunidad de ver cine y hablar de él. Pasaos por la web de vez en cuando, que como podréis comprobar se va actualizando a menudo.
November 26, 2013
V Ictineu Awards of Catalan Science Fiction 2013
Com que no he trobat res de info en anglès i la Cat Rambo em demanava, he decidit d’escriure això en la seva llengua i així també es pot trobar una mica d’informació sobre els premis en anglès. A la xarxa podreu trobar unes quantes cròniques en català i castellà.
The Ictineu awards are presented by the members of Ter-Cat (Gatherings of Catalan Science Fiction aficionados) and they take their name from Narcís Monturiol’s famous submarine.
This prize is awarded every year in four categories:
Ictineu submarine. Picture: Wikipedia
- Best fantasy novel written in Catalan.
- Best fantasy novel translated into Catalan.
- Best fantasy short fiction written in Catalan.
- Best fantasy short fiction translated into Catalan.
Note: it says “fantasy” but it actually referes to any piece of science fiction, fantasy or horror.
There are two phases. A public phase in which everybody can submit their list of titles published the previous year in order to decide the finalists and a second phase in which the members of Ter-Cat, SCCFF and other invited associations vote to determine the winners.
The 2013 list of winners and finalists was:
BEST FANTASY NOVEL WRITTEN IN CATALAN:
- Avui m’ha passat una cosa molt bèstia (Danel Estorach)- Norma
- El regal de Gliese (Víctor Nubla) – les males herbes
- Hipnofòbia (Salvador Macip) – Proa
- Sirius 4 (Alfons Mallol) – Self published
- Terra promesa (Oleguer Homs) – Voliana Edicions
BEST FANTASY NOVEL TRANSLATED INTO CATALAN: (This year there were six nominees due to a draw)
Winner Alfons Mallol. Picture by Carles Quintana
- Balla, balla, balla (ダンス・ダンス・ダンス) by Haruki Murakami – Empúries
- Bressol de gat (Cat’s Cradle) by Kurt Vonnegut – Les Males Herbes
- Dansa de dracs (A Dance With Dragons) by George R. R. Martin – Alfaguara
- Els fills de l’atzar (Los hijos del azar) by Blanca Mart – Pagès Editors
- Festí de Corbs (A Feast of Crows) by George R. R Martin – Alfaguara
- Tempesta d’espases (A Storm of Swords) by George R. R Martin – Alfaguara
BEST SHORT FICTION WRITTEN IN CATALAN:
- Alfa & Omega (Sergi G. Oset) – Self published
- El llac Checko (Xavier Domínguez Roig) – Catarsi 7
- Horror al túnel de la Mànega (Sergi G. Oset) – La Luna en un Cove 38
- Res no és etern (Anna Maria Villalonga) – Temps era temps (Meteora)
- Sota el pomer, vora el mar (Ferran d’Armengol) – Catarsi 7
BEST SHORT FICTION TRANSLATED INTO CATALAN:
- Els cosins d’en Kallakak (Kallakak’s Cousins) by Cat Rambo – Catarsi 9
- En directe des de l’explosió contíuna (Live From the Continuig Explosion) by Simon Kevin – Catarsi 9
- L’ocell vermell (The Red Bird) by Douglas Smith – Catarsi 9
- L’últim alè (Catch a last breath) by Frank Roger – Les Males Herbes 6
- Virus viatger by Frank Roger* – Les Males Herbes 6
The ceremony was held at Tecla Sala Library in L’Hospitalet (Barcelona) and conducted by Ricard Ruiz. The first part consisted of a presentation of the last number of Ter-Cat’s magazine Catarsi, which contains short fiction written by previous Ictineu winners. Authors spoke about the pieces they submitted. Then Eloi Puig, the real man behind these awards introduced us with the story of the Ictineu awards and why they decided to hold them and talked about the Ter-Cat gatherings. Then the prizes were awarded by Ricard Ruiz, who introduced them with fun and intrigue. After that there was a meal and a lecture about Aldous Huxley and C.S. Lewis.
*Sorry, I couldn’t find the original name.
Exclusive: The votes!!!
The picture is mine, sorry for the poor quality
More:
Alfons Mallol’s official site.
George R.R. Martin’s official site.
November 11, 2013
Mención del jurado en el VII concurso de microrrelatos de Molins
El relato que presenté al VII concurso de microrrelatos que se celebraba en el marco del XXII Festival de Cine de Terror de Molins de Rei ha conseguido la mención especial del jurado entre unos cuantos más. En este enlace podréis ver el palmarés completo del concurso. Estoy muy contento por esta mención y para celebrarlo, aquí os dejo el microrrelato en cuestión:
Cuando el verbo se hace carne
“Venid y comed todos de él”, pronunció el chistoso Padre Abelino mientras se sacaba el miembro. Pero no había caído en la cuenta de que aquellos pobres monaguillos llevaban varios días sin comer.
November 5, 2013
#T04G, piulades conjuntes per a la nit de difunts
Durant tot el mes d’octubre hem tingut la ment posada a la nit de difunts. Bé, com a mínim jo no paro de pensar en el Samhain en tot el mes perquè està ple de les millors tradicions que hem heretat: històries de por, moniatos, panellets, moscatell, caramels, pel·lícules de terror i noies lleugeres de roba. Al costat de tot això, el Nadal no te rés a fer.
I com no podia ésser d’una altra manera el grup de Twitterats Ultradimensionals ens vam ajuntar per crear un altre cadàver exquisit tot pensant en la nit de la Castanyada. Aquesta vegada la frase amb la que començàvem era dels Germans Grimm i el hashtag va ser #T04G:
Com podreu llegir més avall, el relat que ens va sortir està ple de dimonis, strippers, videojocs i molta, molta sang. Un altre mes en el que els caps de setmana ens hem munyit els cervells per putejar-nos els uns als altres crear una història entre tots. Aquesta vegada ve amb banda sonora i tot, i és que sembla que això comença a ser un projecte transmèdia.
Per cert, projecte que cada cop creix més i és que per a la propera tanda de piulades se’ns unirà més gent. Un d’ells, el J.M. Vidal-Illanes se’ns va unir de manera expontània i l’hem convidat a formar part del nostre grup. Si tú també vols participar, posa’t en contacte amb nosaltres i t’afegirem.
I ara, us deixo amb el relat resultant:
Satanàs i Salomé
És per això que totes les cabres tenien ulls de dimoni i la cua tallada; i per això li agrada tant al diable encarnar-se en elles. Tanmateix, en la societat digital, una cabra tenia poca importància. L’única manera perquè li fessin cas seria posseint un ordinador… havia sentit una certa picor en els seus òrgans més sensibles i la paraula “Sincrotró” ressonava com a un bon aspirant a ser posseït.
«Què volia dir tot allò?», es preguntà en despertar. Per ara, aniria al servei a alleujar aquella picor matinera. Després, ja decidiria, encara que tenia entès per les pelis que una bona possessió necessitava d’una tia fleuma i amb pitrera escandalosa: On trobaria una?
Després de pensar i pensar, se’n va anar a la discoteca per parlar amb alguna gogó, tot i ser conscient que es basava en tòpics. Però només entrar, succeí el de sempre: totes les dones presents se sentiren atretes per la seva aura de sexualitat perversa. Així que totes les dones presents se li van tirar al damunt. Allà començava la diversió.
Rés d’allò feia bona pinta. L’antre s’anomenava “Mia Farrow”. Les noies ballaven a la barra al ritme eixordador de “Helter Skelter”. “Flipava”. Era la primera vegada a la seva vida que havia d’anar apartant dones com si fossin mosques. Una d’elles, però se’l mirava diferent… allò l’atreia i l’espantava alhora. Ja havia tingut problemes amb exorcistes abans quan posseïa a humans però no es pogué resistir a fer-ho. Aquella seria el seu objectiu.
—Com et dius? —Ella no respongué. Obrí uns ulls… especials. Tenien alguna cosa d’animal, aquells ulls. Espantaven! La exorcista el mirà amb curiositat, era un tipus mesquí i sense gaire interès, i en canvi tothom en aquell bar es sentia atret. Per si de cas, obrí la bossa per tenir ben a mà l’aigua beneïda i la seva arma secreta contra els dimonis.
—Et reconec, no pots enganyar-me. Ets l’àngel caigut —va dir tremolosa. —I tu? Ets la Santa entre les pecadores? —vaig etzibar-li. Al moment que digué això espetegà els dits bo i fent aparèixer una pistola làser en les seves mans. Satanàs també s’havia modernitzat. Aquell intens duel va quedar en un (aparentment amistós) empat. Satanàs i la xica anaren a la barra a fer-se un gintònic. Però ella respongué amb una foto a l’Instagram que tornà a piular al Twitter i penjà al mur de Facebook. Satanàs quedà ben retratat. Llavors Satanàs va veure les fotos que li havien fet i va esclatar: —Com t’atreveixes?, has agafat el meu perfil dolent!
Ella se’l mira xarrupant el seu dry martini, (no entén aquella moda dels gintònics) i li repon: —Per ser dimoni, no tens gaire caràcter.
—Tu ho has volgut —, respongué Satanàs mentre començava a posseir el cos de la noia. Satanàs la posseí tot i que ella contraatacà: va treure l’iPhone i el hakkejà. Ara cadascú dominava l’anima del altre. Contra la seva voluntat, Satanàs s’atansà a un dels segurates més catxes de la porta i li va fer proposicions deshonestes.
Els dimonis sortiren de l’infern. S’havien mantingut silenciosos fins ara, però Satanàs estava sent massa bo. Eren pocs i buscaven sarau. Estaven farts, així que van decidir fer-ne alguna de grossa (per molestar més, que una altra cosa).
Un paio vestit d’una manera estrafolària no el deixava d’observar des de la barra. «Què volia aquell penjat?», va pensar. Satanàs no els deixava fer res. Mentre ell piulava a Twitter, es fotia rosses descomunals i bevia un bon bourbon, era tota una revolta! I entre glop i glop es demanava: —No sé per què he promès al de la porta que l’esperaria al final de la feina, estic petat!
Sixtus havia estat legionari romà, almogàver i oberleutnant de les SS. No s’acostumava a ser un dimoni súcube, però feina és feina. Satanàs es veié seduït per una noia tremenda la més bella que mai hagués vist. Decidí endur-se-la i oblidar al segurata i l’exorcista. Però Sixtus era el guardaespatlles de Satanàs i havia d’evitar que aquells dimoniets el molestessin. Va decidir començar a carregar-se els altres dimonis. Realment n’estava fart d’ells. Engrapà un pel coll i li esclafà el cap.
Karl, un home-llop-policia berlinès que anava d’incògnit per allí va decidir ajudar a Sixtus clavant urpes i mossegades a tort i dret.
Havia arribat el seu moment de glòria, l’observador estrafolari s’aixecà, es llevà les ulleres. Tenia les conques dels ulls buides…
Sixtus pensà: exorcistes, homes llop, súcubs, i ara un tipus sense ulls? Ah! i la rosa i el porter! Això és una peli de Robert Rodriguez? I empunyà el fuet de vuit cues, tot cantant: —els corns retronaran quan arribi l’Amo. Llavors pidolareu la mort i plorareu amb bogeria.
Va caure pluja àcida de núvols negres i marrons, els carrers s’ompliren d’aigua verda i de fosques cavernes sortiren caminants freds. Va ser llavors quan Satanàs va sentir que el seu cos li demanava ballar alguna cosa. Així que va decidir-se per La Macarena. Començava l’Apocalipsi. El morts vivents repartien mossegades a tot el qui es creuava pel seu camí. I llavors, els genets arribaren. Els espectadors es regiraren a les seves butaques. Al festival de Sitges hi passaven coses, i no només a la pantalla! Quasi tota la població estava endimoniada. Es tractava d’una mena de virus o assistíem a la revelació de la crua realitat? Un crit esfereïdor els va glaçar la sang, començà a ploure dins la sala, i tot es tenyí d’un líquid vermell, espès i pudent. Llavors se sentí un crit per la megafonia: —Talleu! És bona!
Els focus s’encengueren i el públic es descobrí protagonista d’un film. Tothom va alenar alleugerit, i va començar a aplaudir fins que, sobtadament, del sostre van caure bocins d’un cos esquarterat. La gent observà, bocabadada, el cadàver. El més sorprenent era que tenia banyes i peülles de cabra: era un dimoni. Encara no havien reaccionat, que començaren a caure, com sortits del no res, més cadàvers. Alguns estaven sencers, altres a trossos, i mentre tot allò passava,en un altre punt del planeta,un xiquet jugava a un videojoc on havia d’esquivar aquella pluja de cadàvers. Encara que qui sap si allò tenia alguna connexió? Potser no. En qualsevol cas el noi es va cansar i va apagar la consola, massa complex.
La exorcista havia aconseguit la seva fita, havia hackejat l’anima del dimoni, l’havia tancat al joc, i Game Over, dimoni liquidat! No podia ser tan senzill… Algú es va connectar a la xarxa per jugar al nou SatanicWorld i una munió de zombis sorgí del no-res. Cada un dels cadàvers que queia a la sala, era l’ànima d’un jugador capturat pel joc satànic. Salomé, la exorcista, cercava una solució, però sabia que aquesta solució passava per connectar-se al joc. I ella odiava aquella merda de videojocs. A l’altar va dipositar una memòria USB que va regar amb la sang del cor encara palpitant d’un cabrit negre. Creava vincles. Satanàs, preparava l’exèrcit no-mort de nou. SatanicWorld només era una trampa per a estúpids: era impossible guanyar, estava hackejat.
https://www.youtube.com/watch?v=KmEWT... … la banda sonora comença a sonar, per a incrèduls i realistes fora de joc. La música surava en una cataracta dissonat i harmoniosa que s’introduïa dins el programa de l’USB. 10.000 lacrimals esclataven alhora. I tot aquest aiguabarreig es convertí en un forat negre que la xuclà talment com si fos de paper. Se l’enduia dins el videojoc.
De petita, s’imaginava en un palau persa o lluitant amb insults en una aventura pirata. Mai, en el joc macabre que ara protagonitzava. Una altra mala opció: el llibre que va obrir era “De Vermis Misteriis” i cobrà vida amb el tacte dels seus dits. Ho tenia clar: es quedava amb l’iPhone i el Twitter. No sap que els artilugis electrònics els carrega el Senyor i els twiteja el Dimoni.
L’informàtic buscava una solució. Responsable d’aquell joc maleït que se li havia escapat de les mans, li calia actuar! Esperar, potser amb un “reset” n,hi hauria prou. Tanmateix, la curiositat el va vèncer. Satanàs eixí dels píxels. Era lliure. Havia d’acabar amb l’exorcista d’una vegada per totes, encara que trobar-te amb una Màgnum carregada amb projectils ungits en aigua beneïda davant la cara, et fa pensar dos cops les coses.
Començava a estar fart. Ell era el Príncep de les Tenebres i anava sent hora de posar les seves satàniques pilotes a sobre la taula. Però a Satanàs se li va glaçar la sang quan va sentir dir a la Salomé: —Saty xato, hem de parlar. Satanàs va intentar escapolir-se com va poder: —Ara mateix no puc, tinc coses a fer.
—No fugis de mi. —Deia la Salomé, mentre es mullava tota amb l’aigua beneïda que duia en una ampolla de vidre. Estava protegida. Satanàs se la mirava divertit.
—Escolta, nena, l’aigua beneïda m’excita, que vols un bon polvo? Perquè jo ja estic una mica avorrit! Però a cada passa que feia la Salomé, el diable retrocedia. La Salomé li va fer botifarra mentre es feia amb la Màgnum, entaforant-se-la a la pitrera. Anava molt ben equipada, però la mirada penetrant d’ell la va fer dubtar. Pensà que el seu rival també tenia bones armes. Decidí recórrer a les armes de tota la vida. Tragué paper i tinta i començà a escriure un conjur en vers, però les musses li jugaren una mala passada. L’alexandrí ditiràmbic assonant era el preferit dels éssers de la foscor i amb ell excel·lien. Tanmateix, Satanàs oferí un blanc a Salomé al quedar-se durant uns segons en estat d’èxtasi. No tenia més opcions. Els segons es feien eternitat en un moviment lent i pausat, apuntant al diable i disparar una bala de llum que impactà al cap del dimoni. Estabornit i foll de dolor va rodolar per terra. Cremava tant!… com… com només ho feia a casa!
Satanàs, gruant de plaer no sabia si havia d’odiar aquella noia o desitjar-la, però el seu ajudant li recordà les seves obligacions encara que l’ignorà. Aquella exorcista no sabia amb qui s’havia ficat. Es venjaria tard o d’hora. No estava al corrent que Satanàs era immortal? Per ara es lleparia les ferides, però la venjança seria terrible. I cruel, molt cruel.
Els participants han estat:
Sergi G. Oset
Alícia Gili Abad
Edgar Cotes i Argelich
Mark Olsson
Miri Quatre
Montse Medalla
Glòria Tudela Galbis
Vicent Terol
Tere Essa Ema
Josep Maria Vidal Illanés
Ferran d’Armengol
A la pàgina de Twitteratura d’aquest blog trobareu els seus blogs respectius.
PD: Ara me’n adono que un cop havíem terminat, una altra noia se’ns va unir espontàniament! Ho veureu al hashtag!
October 31, 2013
Halloween Tales 2013
Durante el mes de octubre estuve participando en un taller en los foros de RelatosPulp.com que tenía como objetivo el crear esta antología de relatos que os presento. Así pues, Halloween Tales 2013 es el fruto del trabajo colectivo de un grupo de escritores que aportamos nuestros relatos para trabajarlos en dicho taller. El resultado no ha quedado nada mal y además os lo podéis descargar gratis en formatos .epub, .mobi, kindle y pdf, así que no hay excusa para no hacerse con él aquí.
Mi aportación es el relato Mensajeros de Samhain en el que un asesino en serie tiene una sorpresa que no se esperaba. El resto de relatos son una pasada y estoy seguro de que os harán pasar un buen puñado de momentos terroríficos. La experiencia ha sido muy gratificante porque uno no siempre tiene la oportunidad de que desconocidos lean y critiquen lo que escribe, porque son los críticos más imparciales que te puedas encontrar. Espero que os guste, que lo difundáis y me lo comentéis por aquí o por otros canales.
Quiero darle las gracias a Emilio de RelatosPulp.com, no solo por mantener una web fantástica y montar este tipo de talleres gratuítos en sus foros, sino además por el curro que se ha dado en tiempo récord para que lo pudiéramos disfrutar en esta noche tan especial. Y por supuesto al resto de participantes en el taller y a vosotros que lo vais a leer y a difundir.
Feliz Halloween!
ACTUALIZO: Por si alguien tiene problemas para descargarlo de la web de RelatosPulp.com, también lo podéis bajar de este enlace directo.
