Canto yo y la montaña baila Quotes

Rate this book
Clear rating
Canto yo y la montaña baila Canto yo y la montaña baila by Irene Solà
33,676 ratings, 4.21 average rating, 5,831 reviews
Open Preview
Canto yo y la montaña baila Quotes Showing 1-30 of 32
“«Ja me n'adono, de les trampres que em fa la memòria. Dels paranys que em para el cap, que em pensa només les coses bones, que tria les pomes boniques de la safata, i llença, com peladures, com castanyes bordes, les coses dolentes, com si no haguessin sigut. I no sé jo què fa patir més: si pensar només els records bons i deixar fer a l'enyor, tan punxegut, i a la frisança aquesta que mai s'assedega, i que emborratxa l'anima. O si banyar-me als rierols de pensament que em porten cap als records tristos, dolents i tèrbols, i m'ennuegen el cor i em deixen encara més òrfena de pensar que el meu home no era pas l'àngel que jo corono»”
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla
“Em diu coses boniques que no entenc però sí que entenc”
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla
“S'hi està bé aquí sota. S'hi està bé, en aquest bosc. En aquest tros de terra. En aquest tros de món.”
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla
“Vine, mare, que parlem
de les coses que passen al bosc, a la nit,
de les coses que passen al cor, a la nit.”
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla
“A vegades encara soc com abans. I altres vegades soc com si no hagués sigut mai el que era abans, com si pel forat del cap se m'hagués escapat tot, i només s'hagués quedat la por negra, i les coses que tinc al voltant del coll.”
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla
“Infinity isn't on Earth and it isn't in heaven. The infinite dwells in each of us. Like a window on the top of our heads that we didn't even know was there, and the poet's voice opens up little by little, and up there, through that crack, is the infinite.”
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla
“Quina llàstima que es consumeixin ràpid, els homes, i que els altres homes s'aferrin als cossos buits i els amaguin i els enterrin per no veure el que els passarà a ells també.”
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla
“I should have died then so I wouldn’t have to face it again. Then I wouldn’t have learned fear. Because there are things you don’t ever want to learn, that you shouldn’t even learn, and you end up learning them forever. And you can’t do anything, you can’t want anything, you can’t feel anything, not with all that fear. You can’t go back to being who you once were, before you learned fear. Once fear gets you, that’s it, it’s over.”
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla
“Here, throw them all away, all the things you’ve ever desired, toss them into the road, into some ditch, the things you used to think. The things you loved. And look how paltry, how measly they were. That man and that mountain. They make a woman want a small life. A runty life like a pretty little pebble. A life that can fit in your pocket. Like a ring, or a hazelnut. They don’t tell a woman she can choose things that aren’t small.”
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla
“Jo canto a la lluna quan fa el ple,
ullal rodó de la nit amable,
gata prenys.
Canto al riu gelat,
company de l'ànima,
com una vena, com una llàgrima.
Canto al bosc atent,
sadoll de peixos, llebres, ceps.
Canto als dies magnànims,
a la brisa d'estiu, a la brisa d'hivern,
als matins, a les vesprades,
a la pluja petita, a la pluja enfadada.
Canto a la vessant, al cim, al prat,
a les ortigues, al roser bord, a
l'esbarzer.
Canto com qui fa hort,
com qui talla una taula,
com qui aixeca una casa,
com qui tresca un pujol,
com qui es menja una nou,
com qui encén una brasa.
Com Déu creant els animals i les
plantes.
Canto jo i la muntanya balla.”
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla
“Me gusta escribir pensando en personas, porque es como un regalo.”
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla
“A veces se pueden deshacer estas cosas. Algunas son personas. Otras no sé lo que son. Hay cosas que no se entienden. No sé adónde van cuando se van. Yo no sé si hay algo más allá. No sé nada. Pero algunas se pueden deshacer. Las puedes consolar como a los niños. Las puedes tranquilizar. Les puedes contar lo que tengas que contarles. Y a fuerza de horas te hacen caso. Y a fuerza de horas se hacen pequeñas y dóciles, y entonces se van.

Otras no se pueden deshacer. Hay cosas muy grandes en este mundo. Cosas tan malas que solo se puede luchar noche y día para que se vayan, se escondan y se enrosquen en otro sitio. Para que salgan de donde se han metido, y se vayan a otra parte.”
Irene Solà, Canto yo y la montaña baila
“Canto como si plantara,
como si hiciera una mesa,
como si alzara una casa,
como si trepara a una loma,
como si comiera una nuez,
como si encendiera una brasa.
Como Dios creando animales y plantas.
Canto yo y la montaña baila.”
Irene Solà, Canto yo y la montaña baila
“Poetry is a game, too, after all. Poets must be playful. Poetry is a serious matter, among the most serious. More serious than death and life and everything. A profound and vital matter. And precisely for that reason we poets have to know how to play and we have to know how to laugh and we have to know irony.”
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla
“Poem for My Mother Come here, Mama, we’ll keep each other company, Like the tiles of our house, Like the trees at our house, Like Jesus and Joseph and the mother of God. Come here, Mama, we’ll talk to each other Of things that happen in the forest, at night, Of things that happen in the heart, at night, Of lightning that scorches the sky. Come here, Mama, we’ll sing together Melodies that put sobbing to sleep, Songs that make the dead dance, Tunes that comfort, bring joy.”
Irene Solà, When I Sing, Mountains Dance
“Cuando a una le atraviesan el corazón con una rama pero no la matan. Una quiere dejar de vivir. Pero entonces la obligan a vivir. Los niños gritan y la obligan a vivir. El viejo tiene hambre y reclama. Los del pueblo le llevan judías y calabacines solo para obligarla a vivir. Y una deja de ser mujer y se convierte en viuda, en madre. Una deja de ser el centro de su vida, deja de ser la savia y la sangre, porque la han obligado a renunciar a cuanto quería. Tíralas aquí, tira las cosas que deseabas,aquí, en medio del camino, en esta cuneta, todo lo que pensabas. Las cosas que amabas. Ya ves, con lo poquita cosa que eran. Le hacen a una desear una vida pequeña. Este hombre y esta montaña. Una vida raquítica como una piedrecilla bonita. Una vida que quepa en un bolstillo. Una vida como un anillo, como una avellana. A una no le dicen que se pueden elegir cosas que no sean pequeñas. No le dicen que las piedras pequeñas se pierden. Se escapan por el agujero de un bolsillo. Ni que si se pierden ya no se puede elegir otra, que piedra perdida, perdida está. Tira el corazón también aquí, en medio del camino, entre el barro y las zarzas. Tira la alegría. Tira el alma y los abrazos, los besos y la cama de matrimonio. A la fuerza. Y ahora levántate y mira esta mañana tan delgada y tan azul. Y baja a la cocina, métete la comida en la boca y después métela en la boca de los niños, y luego del viejo, y luego en la boca de las vacas y de los terneros, en la de la cerda, en la de las gallinas y en la de la perra. A la fuerza, a la fuerza. Hasta que se olvida una de todo, con tanta fuerza bruta.”
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla
“I llavors la mare va començar a dir que jo no havia d'anar al bosc amb els vailets, perquè ells només tenien tretze anys, i jo ja era una dona. I jo no en volia res, de ser una dona. Amb tota la crueltat de ser una dona i les poques coses que et queden quan ja ets una dona.”
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla
“You shouldn’t open the door to memories, because there’s nothing good inside there.”
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla
“La eternidad, cosa ligera. Cosa diaria, cosa pequeña.”
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla
“Ven, madre, hablemos de lo que pasa en el bosque, por la noche, de lo que pasa en el corazón, por la noche.”
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla
“Perquè la por se m'havia ficat dins com una malaltia. Tot m'espantava i jo sempre corria. Corria i corria i corria i la por no s'acabava mai.”
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla
“Y correría y saltaría por encima del coche si hiciera falta, y por encima de la casa, si hiciera falta, y por encima de todos los peligros. Pasando por encima y por dentro y por el medio de todos los obstáculos. A toda velocidad, porque si tuviera que salvarla, la salvaría de todo lo malo.”
Irene Solà, Canto yo y la montaña baila
“Und ich kann nicht aufhören, in die Dunkelheit meines Auges zu starren, das nichts mehr sieht, und schwindlig zu werden und zu denken, dass ich nie wieder der sein werde, der ich gewesen war, zu denken, dass sie mich zwar nicht getötet, aber für immer versehrt haben. Zu denken, ich müsse noch einmal sterben, wo Sterben doch solche Angst macht, und dass ich, wenn ich damals schon gestorben wäre, es nicht noch einmal tun müsste. Und nicht die Angst gelernt hätte. Denn es gibt Dinge, die du nicht lernen willst, die du nicht lernen solltest und doch ein für alle Mal lernst. Und schon kann man nichts mehr tun, nichts wollen, nichts fühlen, vor lauter Angst. Man kann nicht mehr sein, wie man vorher war, denn vorher hatte man die Angst noch nicht gelernt.”
Irene Solà, Canto yo y la montaña baila
“In der Luft hing der Duft des Morgens, ein Duft ohne Geschmack, wie Wasser, so gut, dass du ihn nicht beschreiben kannst, und da waren das Rauschen der Zweige hoch in den Bäumen und das fröhliche Gezwitscher der Vögel.”
Irene Solà, Canto yo y la montaña baila
“Cuando me curé y me desperté, porque morirse a veces es curarse, me volví a la montaña. Pero mi papá cuando se murió se quedó en hospital. Porque era un hospital para tristes.”
Irene Solà, Canto yo y la montaña baila
“when a man is alone there’s no need to think in silence”
Irene Solà, Canto yo y la montaña baila
“Hi havia vingut a provar versos, en Dpmènech, cap a aquest voral de muntanya. Per veure quingust i quin so tenien, i perquè quan hom està sol no fa falta dir versos en veu baixa”
Irene Solà, Canto yo y la montaña baila
tags: poesia
“Quan arribés a casa s'hauria de fer escalfar aigua per rentar-se el fred i la plutja”
Irene Solà, Canto yo y la montaña baila
tags: lluvia
“I sento que a vegades no n’hi hagi prou amb sentir-ho, com a vegades no n’hi ha prou amb estimar-se.”
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla
“After reciting my verses, I always pause for a small moment. After the words have echoed, after my voice has touched everything, and filled the spaces between all things, I am silent. To separate the poem from the rest. And I listen. The poet speaks. The poet proclaims. But the poet also listens. A bird or two. The air that once again stakes its claim as lord and master of the space between the leaves. The thin whistle the world makes, at the bottom of every ear …”
Irene Solà, When I Sing, Mountains Dance

« previous 1