Oriol Lladó > Oriol's Quotes

“La biología nos asegura un lugar en sus vidas, pero igual ansiamos que nos elijan como padres. Que alguna vez digan esta frase tan maravillosamente rara: 'Mi padre fue mi verdadero padre'.”
― Alejandro Zambra, Literatura infantil

“... no se'n va perdre ni una paraula. Va pensar Té raó. Les històries s'assemblen, les històries es repeteixen. Són com els cercles que es dibuixen a l'aigua. Un moviment en genera molts d'altres. Els humans no som tan originals com ens pensem.”
― Mònica Batet, Una història és una pedra llançada al riu

“Hi ha una nova koiné dels gustos i del sabors, una fruita més dolça i rodona, una fruita que anivella als consumidors que pensen que si tothom té la mateixa poma, ningú no en tindrà cap millor que la seva. El nou comunisme: si les pomes són idèntiques, el consumidor no tindrà dubtes. I, això encara és més important, si els consumidors acaben sent idèntics, les pomes no tindran dubtes a l'hora d'escollir-los a ells, com passa amb els models de cotxe, amb les sèries de televisió o amb la roba. És molt difícil comprar tant sense vendre's una mica cada vegada.”
― Francesc Serés, La pell de la frontera

“Crec que no és gaire lluny del que Weil volia trobar a la fàbrica, la possibilitat en forma d’autorització moral per donar testimoni, per poder parlar-ne. A mi em passa una cosa molt similar amb els amics, la família i les situacions que viuen: com pots parlar de la guerra, mantenint aquesta distància variable? No sé si estic legitimat per fer-ho, d’aquí, suposo, l’acumulació d’hores de voluntariat, la quantitat de documents que busco o la cerca en el record dels Monegres, com si hagués de menester tots aquests comprovants per tenir alguna cosa a dir, per poder fer creure al lector que el meu relat té alguna importància. Necessito tenir un tiquet, el comprovant de l’experiència. No tinc una síndrome de l’impostor, vés, l’acceptació que no es pot ser mai una altra cosa, que el que explico sempre tindrà una aproximació imperfecta. «Todo lo que tengo traigo», que deia la iaia María.”
― Francesc Serés, El món interior

“Oh, I’m a female and I believe that everybody should definitely have their rights,” she said. “I don’t care if you’re Black, white, straight, gay, women, men, whatever. I think everybody that has something to offer should be allowed to give it and be paid for it. But, no, I don’t consider myself a feminist, not in the term that some people do, because I just think we all should be treated with respect.”

Her answer might break your heart if, like me, you speak the language of college-educated activists. But I speak another language, too —poor country— and can attest that as an independent teenager in small-town Kansas who believed women and men should receive equal treatment, I might have given a similar answer. So much of what ails our country now, politically, is that we do not share a common set of definitions.

In the context of her native class, Parton’s gift to young women is not a statement but an example. One wishes for both from a hero. But, if I could only have one of the two, I’d pick the latter.”
― Sarah Smarsh, She Come By It Natural: Dolly Parton and the Women Who Lived Her Songs

“That evening at Steinem’s talk on the University of Texas campus, I was struck by her explanation for how such venomous misogyny could overrun the presidential election in 2016. The moment a woman is statistically most likely to be murdered by her male abuser, Steinem pointed out, is when she escapes. Losing control of her is the unbearable threat that makes the violent ex-husband snap.

Expanding this idea to a patriarchy losing control of half of the U.S. population would indeed explain a lot about recent years: Abortion provider George Tiller’s murder in Wichita in 2009, Hillary Clinton’s treatment and loss in 2016, the reliable track record of violence against and hatred toward women among male perpetrators of this century’s mass-shooting epidemic. It would explain, too, perhaps, how a self-possessed, powerful woman like Parton gets turned into a boob joke.

Like Steinem, Parton is an icon of American womanhood in the twentieth century, still going full force today, perhaps with the energy other women their age who made more orthodox decisions must offer to their grandchildren. Steinem did not come from wealth, but the two women nonetheless had different experiences of socioeconomic class: one went to college, and one took a guitar to Nashville. In different ways and with different tacks, they both charted the course for us to nominate a woman for president in 2016.”
― Sarah Smarsh, She Come By It Natural: Dolly Parton and the Women Who Lived Her Songs

“Feminism and all movements for social progress inevitably contain a gap between what’s on paper and what’s really going on: between the feminism proclaimed and the feminism enacted, the women’s rights legislated and the women’s rights enforced, the progress in policy and the progress in culture.

Women of Generation X, of which I represent the youngest contingent, had more freedom than their mothers in meaningful ways. We were the first full beneficiaries of Title IX protections guaranteeing access to education and outlawing sexual discrimination in the workplace. We were entering our first romantic partnerships as the Violence Against Women Act became law. But the cultural cues we received growing up were full of gaps and dissonance.”
― Sarah Smarsh, She Come By It Natural: Dolly Parton and the Women Who Lived Her Songs

“Working-class women might not be fighting for a cause with words, time, and money they don’t have, but they possess an unsurpassed wisdom about the way gender works in the world. Take, for example, the concept of intersectionality. A working-class woman of color might not know that word, but she knows better than anyone how her race, gender, and economic struggles intertwine.

There is, then, intellectual knowledge—the stuff of research studies and think pieces—and there is experiential knowing. Both are important, and women from all backgrounds might possess both. But we rarely exalt the knowing, which is the only kind of feminism many working women have.”
― Sarah Smarsh, She Come By It Natural: Dolly Parton and the Women Who Lived Her Songs

“I feel sexy,” Parton said. “I like being a woman. If I’d-a been a man, I’d-a probably been a drag queen.”
― Sarah Smarsh, She Come By It Natural: Dolly Parton and the Women Who Lived Her Songs

“Va ser una carnisseria, orquestrada precisament per la mena d’entitat que prospera quan no hi ha res que s’assembli mínimament a un futur.

Immediatament després, Israel va iniciar una campanya de devastació a tot Gaza. La majoria dels 2,3 milions d’habitants de la zona van ser desplaçats. Gairebé totes les escoles, hospitals i universitats van quedar danyats o arrasats. La retenció deliberada de l’ajuda i la destrucció d’infraestructures han derivat en una fam generalitzada i en morts per malaltia. En nombroses ocasions es va ordenar als residents que abandonessin els seus barris i es desplacessin a «zones segures» on després van ser aniquilats. A algunes persones se’ls concedeix precisió en la mort, a aquestes no: no hi ha un còmput exacte dels assassinats. Potser no el tindrem mai.

Quan torni a passar (i passarà, una vegada i una altra, perquè hi ha un poble ocupat i perquè les relatives forces irresistibles, tant de la venjança com de les seves repercussions, es deformen fins a fer-se irreconeixibles per als que s’han vist obligats a enterrar els seus fills), sempre es podrà fer servir el mateix enquadrament. Els bàrbars provoquen, i els civilitzats no els queda altra remei que reaccionar. El punt de partida de la història sempre es pot canviar, de tal manera que un bàndol sigui sempre el que provoca, així l’altre sempre podrà justificar la seva reacció.”
― Omar El Akkad, One Day, Everyone Will Have Always Been Against This

“Quan hagin matat fins a l’últim palestí. Potser no haurà existit mai cap periodista palestí. Potser tots hauran sigut terroristes o partidaris dels terroristes o qualsevol altra idea afí al terror que sigui prou per espantar els que tenen alguna cosa semblant a una ànima i podrien altament mirar-se un assassinat tan obvi i dir: això és inadmissible. En absència d’informació permet minar tota institució a la qual es permeti guardar, amb tanta llibertat es torna insaciable. No es tracta només del fet que la falta d’informació no vagi cap a una altra banda als que en són còmplices però no es veuen afectats pels delictes. El mateix silenci es converteix en un llenç en blanc sobre el qual es pot pintar qualsevol fantasia.”
― Omar El Akkad, One Day, Everyone Will Have Always Been Against This

“Però mentre existeixi una autopercepció occidental que exigeix una constant aparença de puresa, s’haurà de saber que el que xoca més no és la crueltat o la indiferència. Els governs de molts pobles són cruels, els governs de molts pobles són indiferents. És aquest bombardeig implacable de virtut. Són aquests discursos i declaracions que exhibeixen una eloqüent preocupació per la llibertat i els drets humans i l’exigència que els que abusen dels drets humans o escatimen la llibertat se’n responsabilitzin. I és la manera com cada ideal s’esfuma quan amenaça de sobrepassar els límits dels discursos; les declaracions, quan amenaça fins i tot la parcel·la més frívola de l’interès propi.”
― Omar El Akkad, One Day, Everyone Will Have Always Been Against This

“Sabem que podria ser pitjor. Ens ho han fet saber. Els pares als quals els van robar els fills a la frontera per ordre de l’administració Trump no eren hipotètics (encara que no haguessin començat amb camps de concentració; vota no o tancaran més immigrants en camps de concentració; vota no o faran que la teva vida empitjori encara més). Quin sentit té, una vegada elegit, fer homenatge a la negació d’alguna altra realitat hipotètica, quan el que ja s’ha aconseguit per definició?”
― Omar El Akkad, One Day, Everyone Will Have Always Been Against This

“Actualment és difícil viure en aquest país i no arribar a la conclusió que, en tot moment, la màxima preocupació del liberal estatunidenc modern no és el que faci o cregui, no és el que defensi o combati, sinó com és percebut pels altres. A partir d’aquest resultat, tot és engany. Que et percebin com algú que creu en la justícia, no en la feina bruta per aconseguir-la, constitueix el punt de partida per a qualsevol conversa sobre la justícia. Repetir les consignes adequades és més important que complir-les. Te sentir, quan no hi ha interessos personals veritables en joc, quan els míssils cauen sobre altres que estan lluny, n’hi ha prou que els altres et percebin de manera positiva.”
― Omar El Akkad, One Day, Everyone Will Have Always Been Against This

“I, tot i això, a pesar de tot això, arribarà el dia que les coses canviaran.

A més del registre d’atrocitats, en porto un altre. Hi figuren el metge palestí que es va negar a abandonar els pacients, ni quan les bombes queien més a prop. L’escriptor islandès que va recaptar fons per treure de Gaza els desplaçats. Els metges i les infermeres nord-americans que han arriscat la vida per tractar els ferits enmig d’un camp d’extermini. El fabricant de titelles que, ferit i expulsat de casa seva, va continuar fent ninos per entretenir els nens. La congressista que es va mantenir ferma enfront de la censura, el vidriol incessant, la indiferència dels seus propis col·legues. Els manifestants, els que han renunciat als seus privilegis, les seves feines, que han arriscat alguna cosa per fer sentir la seva veu. Les persones que van filmar i van fotografiar i van documentar tot això, també quan els estava passant, també mentre enterraven els seus morts.

No costa tant de creure, fins i tot en les pitjors situacions, que la valentia és el contagi més potent. Que són més els compromesos amb la solidaritat que els que ho estan amb l’aniquilació. Que de la mateixa manera que sempre ha sigut possible mirar cap a una altra banda, sempre es pot deixar de mirar cap a una altra banda. No hi ha hagut mai cap necessitat d’aquesta maldat. Alguns carruatges porten una capa daurada i altres estan pintats amb sang, però a tots ens impulsa el mateix motor. O el desmuntem ara, construïm alguna cosa completament nova, o ens estimbarem precipici avall, segurs que, quan arribi el moment, aprendrem a traçar vies en l’aire.”
― Omar El Akkad, One Day, Everyone Will Have Always Been Against This

“Entestar-nos a mantenir aquest estil de vida ens portarà a la ruïna. Al final se’ns demanarà que considerem normal no només l’explotació i el patiment il·limitats, sinó l’absència total, un buit que s’assemblarà moltíssim al que se’ns ha demanat que féssim als treballadors amb salari mínim, als refugiats climàtics, a les víctimes de les interminables guerres colonials i, sí, fins i tot a aquests nens palestins morts que, si se’ls hagués permès viure, podrien haver fet coses horribles.

«Per un moment, un sol moment, deixa de creure que aquest grup de persones en concret són humanes».”
― Omar El Akkad, One Day, Everyone Will Have Always Been Against This

“Vull viure en un món on el pitjor imaginable sigui una manifestació a prop d’un hospital. Vull la capacitat narcotitzant de no veure cossos destrossats, cirurgians morts d’un tret al quiròfan, un presoner emmanillat a qui ordenen que entri en un hospital per demanar a tothom que se’n vagi i després, quan surt, l’executen, perquè jo també pugui calibrar les meves condemnes adequadament. Seria magnífic viure en un món així.

En realitat, és poc important el que jo condemni i la vehemència amb què ho faci. En l’ordre de castes del món occidental pertanyo a una ètnia, una religió i un lloc per als quals no hi ha cap límit a l’hora de condemnar-nos. Vet aquí el que hem de fer sempre, exculpent tota la resta: condemnar, disculpar-nos, refugiar-nos en el silenci davant de qualsevol atrocitat comesa per algú que no sigui aquell a qui se’ns suposa eternament lleials. No n’hi ha prou amb dir que menyspreo Hamàs per les mateixes raons per les quals menyspreo gairebé totes les entitats governants de l’Orient Mitjà, entitats obsessionades per la violència com a escala de valors, brutals en el tracte dels grups minoritaris que, segons la seva opinió, no haurien d’existir, i que es proclamen els autèntics defensors de tota una religió.”
― Omar El Akkad, One Day, Everyone Will Have Always Been Against This

“Plantar és un començament i replantar una continuació, i no és fàcil discernir què és què. Un cep que es planta sempre serà un punt de partida, un inici d’una vida. Si es replanta, si es posa en els espais buits d’altres que van morir en vinyes ja plantades, és un punt de partida i un punt i seguit.

Que plantar sigui un començament no deixa de ser també una ficció. És imaginar els anys que vindran, els raïms, les formes que agafaran els rabassons i la visió de la uniformitat de la vinya, però també una mitja mentida.

Quin és el començament, doncs?”
― Júlia Viejobueno Cavallé, Quedar-se al tros

“Aquest disseny implica seguir un ordre meticulós que traça un entramat de línies perfectes. La funcionalitat, que neix de la necessitat i de l’orografia inevitable, dona lloc a una harmonia entre el conreu i l’entorn en què s’ubica. La mirada i l’obra del pagès configuren el paisatge.

El començament, però, ve de més lluny.

La terra conreada és herència d’una civilització antiga de la qual encara formem part. Hi va haver un seguit d’homes i dones que dècades i segles enrere, ves a saber quants, van posar els peus, les mans, l’esforç i el temps al mateix lloc que ara nosaltres trepitgem i conreem. Uns en ser els primers que van començar a transformar la terra salvatge en terra treballada i uns altres, molts, els van seguir. Tots ells en ser els que van marcar el començament, els que van fer les primeres feixes i els primers bancals, els que van treure les pedres per fer els primers marges, els amb què la terra preparada van aprendre a cultivar a base de proves i encerts.”
― Júlia Viejobueno Cavallé, Quedar-se al tros

“La meva realitat és heredada i és present. No m’agrada presentar-me com a pagesa, en part perquè crec que encara em falten moltes coses per aprendre i fer, però sobretot perquè l’ofici, la feina i la manera de viure i de guanyar-se la vida és un projecte col·lectiu que implica la família. D’aquí ve que prefereixi dir que soc de família pagesa i no que soc pagesa a títol individual.”
― Júlia Viejobueno Cavallé, Quedar-se al tros

“Definir la pagesia és gairebé impossible perquè la diversitat del sector és proporcional a la diversitat de persones que s’hi dediquen i també dels llocs on es desenvolupa l’ofici i la vida, però és precisament en aquesta heterogeneïtat territorial que hi ha la clau de volta: tot pagès està profundament lligat al seu lloc. El lloc és un petit regne que ocupa la centralitat de l’ofici i de la vida i el vincle que el pagès hi estableix va creixent progressivament a mesura que hi passa hores i hores i hores de feina, campanya rere campanya, any rere any. La vinculació és tan forta que gairebé es podria dir que els pagesos acaben arrelant literalment al seu lloc. Les arrels que neixen d’aquesta relació —i aquí la metàfora és més científica que romàntica— fan que els coneixements que els pagesos acumulen siguin inevitablement...”
― Júlia Viejobueno Cavallé, Quedar-se al tros

“Cada tall d’estisores és una renovació carregada de promeses, el desig de poder incidir en el futur, l’ordre al caos, una aposta que s’ha de fer pensant en l’equilibri entre la planta i el fruit, i en conjunt un grapat de ferides que fan créixer. A mesura que passen els anys cada cep aconsegueix una forma única en què es pot llegir la història de la seva vida i la vinya es converteix en una escultura modelada per l’art del pagès.”
― Júlia Viejobueno Cavallé, Quedar-se al tros

“A la fi és gràcies a totes aquestes persones i moviments que sé que no estic sola, que encara que en números absoluts siguem pocs, a cada racó del país hi ha joves que creuen en la pagesia, que lluiten i treballen fermament per tirar endavant una feina, un ofici i una manera de viure a pesar de totes les traves, dificultats i invisibilitzacions, i que al darrere i al voltant de tots plegats hi ha una xarxa de persones que sigui des de dins del sector o des d’altres àmbits diferents, fent més o menys soroll, no han deixat de batallar per obrir camps i camins que han mantingut ben llaurats i fresats perquè pugui ser així. La unió fa la força i la diversitat, la resistència.

(...)

...Quedar-me al tros perquè és a través de la terra, de treballar-la i treballar-hi, que he trobat la manera de defensar-la, defugint relats imposats i falsejats amb promeses de solucions màgiques i futurs brillants que mai arribaran i que contra el que prediquen el que acaben fent és ignorar-la, atacar-la i sentenciar-la, i perquè crec que és en la pagesia, heretada i en construcció alhora, on hi pot haver la llavor per revertir la decadència que comporta haver oblidat i donat l’esquena a la natura i als llocs que ens alimenten, aixopluguen i expliquen.

De moment soc aquí i ho celebro.”
― Júlia Viejobueno Cavallé, Quedar-se al tros

“En la vida, los destinos están casi siempre separados: quienes comprenden no son los ejecutores, y quienes actúan no comprenden.”
― Stefan Zweig

“A la una de la matinada, comprenem que no hi ha res a esperar. Torno a casa, i m’adormo davant de la televisió encesa. Em desperto per les trucades dels meus amics: «Han guanyat, tot està fotut!», i jo: «Que Déu els maleeixi, aquest cop ens destruiran!».

Baixo corrents al carrer com una boja. Sense vel! Ara, però, no és en broma. La gent que em veu passar amb el cap descobert es queda parada, els responc: «Què us penseu? Guanya Hamàs i jo seguiré duent vel? Prefereixo treure-me’l abans que m’obliguin a portar-lo!».

Coneixia Hamàs per haver crescut junts, per haver viscut en la intimitat d’aquesta “moral” feta de conservadorisme i de normes de conducta que es feien dir islàmiques —però en realitat tan alienes a la religió com a qualsevol veritable espiritualitat. Si el rebuig al Fatah venia de la seva corrupció, la rigidesa de Hamàs no valia gaire més. La gent se sentia confusa: no estaven alegres...”
― Asmaa al-Ghoul, A Rebel in Gaza: Behind the Lines of the Arab Spring, One Woman's Story

“La pregunta que et ve a l’ànima és més aviat aquesta: «On és, Senyor? On és la justícia, on és Ell?»

Els israelians són enemics durs que no mostren cap misericòrdia. Afirmen que maten només aquells que planegen matar, però vaig veure que podien matar qui fos, equivocar-se i que se’ls en fotia haver-se equivocat. I es van equivocar molt, en aquesta guerra! I deliberadament!

On és, el Déu d’Israel?

El cos d’en Hamed partit per la meitat... No sé per què, més tard, quan Estat Islàmic exposaria als ulls del món els horrors i les ignomínies que cometia sense cap vergonya, aquesta imatge em tornaria al cap.

Quina regió! Entre el règim sirià de Baixar al-Assad, que massacra el seu propi poble des d’avions, l’Estat Islàmic que executa sense distinció per l’espasa qualsevol població que no creu com ell, la persecució de Hamàs, matança de civils entre els quals més de cinc mil criatures, tot plegat per mantenir la seva interpretació desviada de l’islam, el tercer Aliat...

I els mateixos religiosos que ho prometen tot, que disparen míssils com si fossin paraules de l’Alcorà, i els que tenen fe cega els creuen. Tot això no és religió, això és una tragèdia.”
― Asmaa al-Ghoul, A Rebel in Gaza: Behind the Lines of the Arab Spring, One Woman's Story

“Hi ha una cosa que no he entès mai: com han pogut aprovar, els israelians, un govern que mata amb aquesta sang freda éssers humans? Com han pogut justificar la seva acció?

Es diria que s’ha abatut sobre aquesta societat una espècie de ceguera general, com si el bombardeig sobre Gaza i els seus habitants simplement no hagués ocorregut.

No obstant això, alguns han alçat la veu i han exercit una gran influència —com el periodista del diari Haaretz Gidéon Lévy, un tipus formidable. Cap àrab no ha escrit com ha escrit ell!

Alguns fanàtics palestins van exigir de fer-lo callar, convençuts que es tractava d’un hipòcrita: senzillament no eren capaços de creure que un israelià pogués escriure coses semblants!

Vaig anar seguint dia a dia els seus escrits, i crec que la seva veu no va ser, per desgràcia, ni prou forta ni prou escoltada.”
― Asmaa al-Ghoul, A Rebel in Gaza: Behind the Lines of the Arab Spring, One Woman's Story

“L’Egipte del president Sissi, així com l’Israel del primer ministre Netanyahu, pretenen ofegar Hamàs, mentre que és precisament el bloqueig implacable allò que reforça el partit i li permet de mantenir isolada la islamització forçosa de la societat gaziana.

«Els llibres, el cinema, la música, totes aquestes coses tan importants són estranyes als fills de Gaza —escriu—. Són les coses que transformen la gent, són allò que m’ha transformat a mi!

Com podem jutjar aquells que no hi han tingut accés? El conservadorisme criminal està bastit per complet d’il·lusions, de fantasies, de pamflets del partit, de la mesquita, del govern...

Però si es mira l’interior d’una persona, què s’hi veu? Tot allò que li fa falta és un bon llibre.”
― Asmaa al-Ghoul, A Rebel in Gaza: Behind the Lines of the Arab Spring, One Woman's Story

“...Durant les primeres setmanes de la guerra, tothom donava suport a Hamàs, fins i tot els opositors, fins i tot jo! Ens dèiem: «Israel i la pseudopau amb què ens infla el cap se’n poden anar al diable!».

Després, les coses van canviar. La gent va començar a expressar el mateix alhora: «Ja n’hi ha prou, aquesta guerra ja ha durat massa, volem viure!».

Vèiem bé que al món àrab se li’n fotia Gaza i feia una aliança contra el poder islamista —cosa que provocava en el seu favor una certa simpatia— però allò ja passava de taca d’oli.

Vaig publicar al meu perfil de Facebook: «És hora que els dirigents de Hamàs prenguin una decisió. Si Israel està boig, no estem obligats a estar-ho nosaltres també. Ja no volem veure més les nostres famílies assassinades».

Se’m va criticar tant per haver gosat escriure aquestes paraules! M’ho van retreure fins i tot alguns amics. «No sou més que uns mentiders», vaig respondre’ls, i jo no vull mentir.

Estic a favor de la resistència, però també estic amb la gent i escric allò que els sento dir: ja no volen més guerra, necessiten poder respirar una altra vegada.

La vostra filla fa tard, se us encongeix el cor perquè teniu el pressentiment que potser li ha passat alguna cosa. Quin progenitor no s’ha trobat mai en aquesta situació?

Imagineu-vos ara que aquesta angoixa no s’atura mai, ni de nit ni de dia, durant cinquanta-un dies seguits. Heus aquí el que hem viscut, el cor colpit per l’espera, els fills en perill, la bomba a punt de caure’ls a sobre, Déu no ho vulgui, el míssil engegat per l’avió, l’obús, en aquest moment, en el següent, en no res, en qualsevol moment...

Una treva curta? Creus que no durarà i la inquietud es duplica. El cor diu: «Ja està! Aquesta vegada ens morirem, ens ha arribat l’hora!».

Era aquest, el missatge d’Israel: «Som capaços de destruir Gaza i ningú al món us vindrà a socórrer, ningú no ens aturarà, esteu a la nostra mercè». I, efectivament, el món sencer deixava fer.

Qui donava suport a Gaza? Les opinions algeriana i egípcia —amb moderació—, l’opinió mundial —una mica—, l’ONU, les ONG, el Regne Unit... La manifestació de suport més gran va tenir lloc a Londres, no n’hi va haver cap al món àrab —i les de París van ser prohibides!


Era veritat, per tant: els israelians tenien les mans totalment lliures.

Alguns països àrabs es deien discretament a si mateixos que la desfeta de Hamàs seria la dels Germans Musulmans i que calia, per tant, deixar-lo enfonsar.

A la inversa, alguns dins de Hamàs pensaven que la guerra inflaria de nou les veles dels Germans Musulmans i conduiria a la seva resurrecció.

En els dos casos, era com si la gent que rebia les bombes no existís! Tenallats entre aquestes dues «opinions», corríem envers el nostre final.

Jo, que vivia en aquest infern, estava farta de veure les bombes caure’ns sobre el cap tan simplement. Però quan els israelians maten una família sencera al bell mig d’una treva, jo, com tothom, tinc ganes de tornar-los els coets per dir-los: «La nostra sang no és tan barata com us penseu!».

Els seus aviadors veuen cases des del cel i no s’imaginen que hi ha gent dormint a l’interior! La família del meu oncle només n’és un exemple.

En aquesta situació, no pots raonar amb lògica, embogeixes! És insuportable veure civils innocents assassinats d’aquesta manera, i al darrer moment!...”
― Asmaa al-Ghoul, A Rebel in Gaza: Behind the Lines of the Arab Spring, One Woman's Story

“Amb qui s’alinea ella, doncs? Amb els obscurs, els rebels, els anònims, les persones ordinàries de Gaza. Enfrontada al masclisme ambiental, assetjada i bombardejada per Israel, subjugada al regnat obscurantista de Hamàs, es troba a la intersecció de totes les opressions possibles del món àrab —i el seu cos vibrant les absorbeix i les rebutja totes." Sélim Nassib sobre Asmaa Alghoul

I nosaltres, gent d’esquerres, laics, liberals, musulmans moderats, ens donem cops al cap de desesperació: «Estan a punt de guanyar!». No podem posar en dubte l’honestedat dels resultats: els observadors estrangers no han trobat res a dir-hi, l’expresident estatunidenc Carter hi és present, tot sembla reglat.

DEL PRÒLEG DE SÉLIM NESSIB.”
― Asmaa al-Ghoul