Discover new books on Goodreads
Meet your next favorite book
“perquè no són capaços de tenir pensaments desconnectats de la seva existència immediata. En diem dignitat, d'això. En aquells temps, encara podia parlar per ella mateixa. Ara que és morta, és impotent, incapaç de modelar o defensar el seu llegat. I, tanmateix, hi ha una versió d'ella que encara existeix, d'alguna manera, al costat d'aquells comentaris, igual que la fotografia sobre una tomba profanada continua existint al costat del munt d'ossos escampats al fang. ¿La dignitat requereix l'existència continuada d'algú, la capacitat activa de defensar-la, de protegir-la de l'ofensa, d'erigir-se en el seu nom? ¿És una relació que depèn del reconeixement extern, del compliment dels nostres compromisos, una manera de ser al món, tant individualment com amb els altres? ¿O és, potser, una qualitat inherent, que posseïm pel simple fet de ser qui som, una voluntat disciplinada pel lliure albir, i per això mateix també susceptible d'error? I si la preservació de la dignitat exigeix estar viu, ¿vol dir, això, que la dignitat no és tan immaterial com solem creure, que una persona morta ja no pot tenir dignitat, que és una mena de propietat que es converteix en pols, com els cabells, la pell o les ungles d'algú?”
― Indignity: A Life Reimagined
― Indignity: A Life Reimagined
“Però recorda una cosa: no pots evitar que el teu pare es mori, i pot ser que no puguis evitar que pateixi. He vist centenars de persones que han hagut de passar per tot això amb els seus pares. T’ho vas estalviar amb la teva mare, i ella també s’ho va estalviar. En el cas del teu pare, sembla que no serà tan fàcil.
...
Llavors li vaig deixar anar quatre paraules, quatre paraules que mai li havia dit en tota la meva vida. «Que em facis cas», vaig dir. «Posa’t un suèter i les vambes.»
I van funcionar, les quatre paraules. Tinc cinquanta-cinc anys, ell gairebé en té vuitanta-set, i som a l’any 1988: «Que em facis cas», li dic... i me’n fa. La fi d’una era, el començament d’una altra.
...
Tot i això, semblava menys enfonsat que durant el període en què no havíem fet res. S’havia d’enfrontar a una nova prova, i enfrontar-se a proves no admet cap mena de desesperança. La situació requeria aquella amalgama de rebel·lia i resignació amb què havia après a afrontar les humiliacions de la vellesa.”
― Patrimony
...
Llavors li vaig deixar anar quatre paraules, quatre paraules que mai li havia dit en tota la meva vida. «Que em facis cas», vaig dir. «Posa’t un suèter i les vambes.»
I van funcionar, les quatre paraules. Tinc cinquanta-cinc anys, ell gairebé en té vuitanta-set, i som a l’any 1988: «Que em facis cas», li dic... i me’n fa. La fi d’una era, el començament d’una altra.
...
Tot i això, semblava menys enfonsat que durant el període en què no havíem fet res. S’havia d’enfrontar a una nova prova, i enfrontar-se a proves no admet cap mena de desesperança. La situació requeria aquella amalgama de rebel·lia i resignació amb què havia après a afrontar les humiliacions de la vellesa.”
― Patrimony
“És perquè veiem el nostre món només en ombres, que ens envoltem de mentides que anomenem temps, història, realitat, memòria, detall, fets? I si el temps fos plural, i nosaltres també? I si descobríssim que comencem demà i vam morir ahir, que vam néixer de les morts dels altres i que la vida se’ns insufla a través d’històries que ens inventem a partir de cançons, de collages d’acudits, endevinalles i altres retalls?
El meu pare solia riure d’un company presoner que explicava que havia vist la llum de l’explosió de la bomba il·luminant el cel nocturn sobre el camp com si fos de dia.
La bomba atòmica d’Hiroshima va esclatar quan passava un minut d’un quart de nou del matí. Els que no el van veure mai són sempre els que veuen el passat amb més claredat.”
― Question 7
El meu pare solia riure d’un company presoner que explicava que havia vist la llum de l’explosió de la bomba il·luminant el cel nocturn sobre el camp com si fos de dia.
La bomba atòmica d’Hiroshima va esclatar quan passava un minut d’un quart de nou del matí. Els que no el van veure mai són sempre els que veuen el passat amb més claredat.”
― Question 7
“«Són temps durs, avui ningú parla de melodia ni d’emoció. Els que fem la cançó poètica d’autor de l’antiga escola melòdica, per viure i sobreviure —exposats com estem de cara a tothom, vulnerables a l’elogi i a la indiferència—, per salvar-nos hem de trobar l’enfocament nítid i poètic de la nostra veu. Si ho aconsegueixes, la veu es desprèn de la gravetat i flota per sobre les cordes vocals i la laringe. És quan t’hi reconeixes i et fa feliç cantar. L’esperit dirigeix el seu allà on vol. Es neix creador.
Gravar gairebé sempre m’ha deixat un regust de frustració. Els meus discos, uns més que altres, no són com els havia imaginat, com els escoltava a dins del cap. Quan sortia de l’estudi, ho feia amb la dolorosa sensació que, el que havia fet, estava inacabat, que no havia arribat al final. La causa principal estava clara: el poc temps i els diners de què disposava. El temps, allà dins d’aquells espais automatitzats, s’ha de pagar, cada minut, cada segon, a un preu excessiu per l’època que vivim. Inconscientment, corria fet un mar de nervis; no em parava a escoltar ni a reflexionar el que acabava de gravar; no hi havia temps de corregir, pensava que encara hi havia moltes cançons a fer. Es gravava amb presses i es mesclava amb presses. «Les bones vibracions les has de crear tu», va dir algú.
Però, com les pots crear quan el ressò del dring és més fort que la música? Per a la creació completa i sense fissures és necessari apartar-se del temps.
En Ramon Godes, que ha fet grans discos amb Coyotes, Malevaje i en solitari, em deia que gravar havia acabat sent una tortura i que no tenia ganes de continuar fent discos. Per a mi també ho era, però jo sí que volia seguir enregistrant i publicant els meus àlbums.
També m’incomodava el mètode de gravació. Fins i tot al principi, quan no tenia cap experiència, em semblava que la meva música s’havia de gravar en directe amb tots els músics tocant, junts, donant-hi temps, permetent que es desenvolupés i s’impregnés del sentiment que cadascú aporta, fins que surt la bona interpretació.
La música, les cançons, per a mi són una forma de vida i de vegades, o potser sempre, una declaració de principis. La perfecció no entra en els meus objectius. El meu vocabulari té més a veure amb la màgia, l’aura de cada cançó, entregant-m’hi en cos i ànima. Així serà
com la música vibrarà i farà vibrar.
D’aquesta manera es va gravar el primer single de Primavera Negra. Vaig tenir la fortuna de caure en mans d’un productor que ho veia com jo. Va ser una gravació meravellosa, ràpida, plena de sensacions i sentiments que brollaven sense parar, emocionant-me i inspirant-me mentre tocava i cantava, que van quedar enregistrats en aquella cinta de dues polsades i en el vinil que, per molt que passin els anys, encara ho transmet com el primer dia.
Molts dels discos que m’agraden són els que no estan fets amb productes elaborats, calculats i dissenyats en la cadena de producció en sèrie, allò que jo en dic la «mentalitat de producció».
Amb La cançó de l’Udol havia començat a posar en pràctica el que m’havia dit tantes vegades, 'per què, si penses bé, no actuïs bé?'».”
― S’invoca joglaria
Gravar gairebé sempre m’ha deixat un regust de frustració. Els meus discos, uns més que altres, no són com els havia imaginat, com els escoltava a dins del cap. Quan sortia de l’estudi, ho feia amb la dolorosa sensació que, el que havia fet, estava inacabat, que no havia arribat al final. La causa principal estava clara: el poc temps i els diners de què disposava. El temps, allà dins d’aquells espais automatitzats, s’ha de pagar, cada minut, cada segon, a un preu excessiu per l’època que vivim. Inconscientment, corria fet un mar de nervis; no em parava a escoltar ni a reflexionar el que acabava de gravar; no hi havia temps de corregir, pensava que encara hi havia moltes cançons a fer. Es gravava amb presses i es mesclava amb presses. «Les bones vibracions les has de crear tu», va dir algú.
Però, com les pots crear quan el ressò del dring és més fort que la música? Per a la creació completa i sense fissures és necessari apartar-se del temps.
En Ramon Godes, que ha fet grans discos amb Coyotes, Malevaje i en solitari, em deia que gravar havia acabat sent una tortura i que no tenia ganes de continuar fent discos. Per a mi també ho era, però jo sí que volia seguir enregistrant i publicant els meus àlbums.
També m’incomodava el mètode de gravació. Fins i tot al principi, quan no tenia cap experiència, em semblava que la meva música s’havia de gravar en directe amb tots els músics tocant, junts, donant-hi temps, permetent que es desenvolupés i s’impregnés del sentiment que cadascú aporta, fins que surt la bona interpretació.
La música, les cançons, per a mi són una forma de vida i de vegades, o potser sempre, una declaració de principis. La perfecció no entra en els meus objectius. El meu vocabulari té més a veure amb la màgia, l’aura de cada cançó, entregant-m’hi en cos i ànima. Així serà
com la música vibrarà i farà vibrar.
D’aquesta manera es va gravar el primer single de Primavera Negra. Vaig tenir la fortuna de caure en mans d’un productor que ho veia com jo. Va ser una gravació meravellosa, ràpida, plena de sensacions i sentiments que brollaven sense parar, emocionant-me i inspirant-me mentre tocava i cantava, que van quedar enregistrats en aquella cinta de dues polsades i en el vinil que, per molt que passin els anys, encara ho transmet com el primer dia.
Molts dels discos que m’agraden són els que no estan fets amb productes elaborats, calculats i dissenyats en la cadena de producció en sèrie, allò que jo en dic la «mentalitat de producció».
Amb La cançó de l’Udol havia començat a posar en pràctica el que m’havia dit tantes vegades, 'per què, si penses bé, no actuïs bé?'».”
― S’invoca joglaria
“Tal com va aparèixer, el disc se n'ha anat. Per moltíssima gent va su- posar l'accés a una expansió del pensament extraordinària, de sentir com mai havia sentit, poder tenir l'orquestra a casa desgranant cada nota, penetrant-hi com es penetraria dins d'un món meravellós guardat durant segles en un cofre i, allà a dins, veure la llibertat més a prop del que s'havia vist mai, tenint-la al davant, quasi a tocar. Tot això sorgia d'un disc de vinil amb els solcs farcits de música i enfundat en cobertes de cartró bellament dissenyades, plenes d'in- formació. Era agradable tenir-los a les mans, aquells discos. Eren portadors d'universos de creativitat que et despertaven, s'encoma- naven, t'acompanyaven i transmetien somnis. Això, ara, ja no hi és.
La meva obra està feta artesanalment, utilitzant els pocs elements que he tingut a mà, suficients per expressar el meu univers musical i poètic i acolorir el so primitiu de la meva cançó, des de la línia di- visòria entre l'amateurisme i el professionalisme; un peu en la cul- tura tradicional i l'altre vagant lliurement per l'univers dels sons i l'aventura amb el sentiment infantil de la terra de les meravelles, sense balises ni senyals que em marquessin el camí. Visionària, vola pels espais oberts dient al pensament que hi ha un nou pensament fora del pensament regulat per l'ordre que vol manar.
Sempre he volgut i m'ha agradat ser a prop dels orígens, de les fonts musicals, m'hi trobo bé, allí. És on jo puc fer la meva cançó afegint-hi la contemporaneïtat i les meves idees, sentint que, de tot això, n'ha sorgit quelcom diferent, salvatge i nou, de manera natural. I, com ritme! No he vist mai que ningú ballés escoltant-me, però m'hauria agradat. Qui diu que no es pot ballar «La caiguda de Lleida», «Miro amb els meus ulls» o «Posa un bes als meus llavis»? Tothom que porti el ritme ancestral a dins, pot.
La meva voluntat ha estat trobar la senzillesa i fer-me entendre. He conegut cançons molt antigues, he conegut cants d'altres cultures i m'adono que no estan lluny de la cançó d'autor moderna. Les d'ahir i les d'ara porten la mateixa llavor. No ha entrat mai a la cambra on es guarda la primera i la darrera cançó? Doncs fes-ho, l'entrada és lliure.
No he fugit dels textos que parlen de la quotidianitat, de la paraula que no va més enllà de si mateixa. He preferit verbalitzar somnis, pen- saments, diàlegs interiors i d'altres, visions, cròniques històriques, amb una mica d'experimentació i poesia, sempre amb el far de la melodia i la claredat de la cançó final com a guia.
Malgrat el que opinen alguns, no sóc un artista local creador d'una obra hermètica tancada en un punt perdut de la geografia catalana; ni tampoc un maleït. El que alguns han considerat una obra aïllada no ho és en absolut. La meva ha estat feta dins d'un universalisme sense murs ni compartiments estancs, que asbergeix la troba per tal que, si pot ser, sigui fecundada per algú altre quan la rebi. La meva obra és tot el contrari de l'individualisme desordenat, passiu i sense doctrina, de llavor estèril, que es mostra indiferent vers la cultura popular. En la concepció activa del meu llenguatge musical i poètic he buscat crear una cançó que recordés l'eternitat, la cançó primi- tiva popular que, de vegades, he anat a buscar i, d'altres, m'ha estat revelada perquè somrigui molt més a la nostra ment i el nostre cor que no pas l'aspiració a formar part d'un món d'esclaus electrònics sorgits de la peresa i la deixadesa, cansats de pensar i sentir.
La bellesa ha estat un fi. La bellesa duu al coneixement; t'hi con- dueix a cavall de les experiències, la disciplina i la pròpia entrega; irradia llum per, en la fosca, inspirar bons sentiments, ànims per avançar i no caure en l'apatia; fer companyia i trencar l'ensopiment i la resignació. Si alguna cosa no és, la meva obra, és resignada.”
― S’invoca joglaria
La meva obra està feta artesanalment, utilitzant els pocs elements que he tingut a mà, suficients per expressar el meu univers musical i poètic i acolorir el so primitiu de la meva cançó, des de la línia di- visòria entre l'amateurisme i el professionalisme; un peu en la cul- tura tradicional i l'altre vagant lliurement per l'univers dels sons i l'aventura amb el sentiment infantil de la terra de les meravelles, sense balises ni senyals que em marquessin el camí. Visionària, vola pels espais oberts dient al pensament que hi ha un nou pensament fora del pensament regulat per l'ordre que vol manar.
Sempre he volgut i m'ha agradat ser a prop dels orígens, de les fonts musicals, m'hi trobo bé, allí. És on jo puc fer la meva cançó afegint-hi la contemporaneïtat i les meves idees, sentint que, de tot això, n'ha sorgit quelcom diferent, salvatge i nou, de manera natural. I, com ritme! No he vist mai que ningú ballés escoltant-me, però m'hauria agradat. Qui diu que no es pot ballar «La caiguda de Lleida», «Miro amb els meus ulls» o «Posa un bes als meus llavis»? Tothom que porti el ritme ancestral a dins, pot.
La meva voluntat ha estat trobar la senzillesa i fer-me entendre. He conegut cançons molt antigues, he conegut cants d'altres cultures i m'adono que no estan lluny de la cançó d'autor moderna. Les d'ahir i les d'ara porten la mateixa llavor. No ha entrat mai a la cambra on es guarda la primera i la darrera cançó? Doncs fes-ho, l'entrada és lliure.
No he fugit dels textos que parlen de la quotidianitat, de la paraula que no va més enllà de si mateixa. He preferit verbalitzar somnis, pen- saments, diàlegs interiors i d'altres, visions, cròniques històriques, amb una mica d'experimentació i poesia, sempre amb el far de la melodia i la claredat de la cançó final com a guia.
Malgrat el que opinen alguns, no sóc un artista local creador d'una obra hermètica tancada en un punt perdut de la geografia catalana; ni tampoc un maleït. El que alguns han considerat una obra aïllada no ho és en absolut. La meva ha estat feta dins d'un universalisme sense murs ni compartiments estancs, que asbergeix la troba per tal que, si pot ser, sigui fecundada per algú altre quan la rebi. La meva obra és tot el contrari de l'individualisme desordenat, passiu i sense doctrina, de llavor estèril, que es mostra indiferent vers la cultura popular. En la concepció activa del meu llenguatge musical i poètic he buscat crear una cançó que recordés l'eternitat, la cançó primi- tiva popular que, de vegades, he anat a buscar i, d'altres, m'ha estat revelada perquè somrigui molt més a la nostra ment i el nostre cor que no pas l'aspiració a formar part d'un món d'esclaus electrònics sorgits de la peresa i la deixadesa, cansats de pensar i sentir.
La bellesa ha estat un fi. La bellesa duu al coneixement; t'hi con- dueix a cavall de les experiències, la disciplina i la pròpia entrega; irradia llum per, en la fosca, inspirar bons sentiments, ànims per avançar i no caure en l'apatia; fer companyia i trencar l'ensopiment i la resignació. Si alguna cosa no és, la meva obra, és resignada.”
― S’invoca joglaria
Goodreads Librarians Group
— 336708 members
— last activity 1 minute ago
Goodreads Librarians are volunteers who help ensure the accuracy of information about books and authors in the Goodreads' catalog. The Goodreads Libra ...more
Oriol’s 2025 Year in Books
Take a look at Oriol’s Year in Books, including some fun facts about their reading.
170 books
|
169 friends
1,230 books
|
124 friends
33 books
|
9 friends
738 books
|
97 friends
510 books
|
372 friends
216 books
|
21 friends
711 books
|
236 friends
565 books
|
324 friends
More friends…
Favorite Genres
Polls voted on by Oriol
Lists liked by Oriol