Un amor fora ciutat Quotes

“Et puc assegurar que tots els homes que he estimat són completament virils, sense res d'equívoc, i n'he coneguts molts. Com tots ells, ja ho deus haver comprès, també jo vaig emprendre el meu viatge a la recerca d'un port que, per altra banda, mai no vaig trobar. És aquesta dificultat, gairebé aquesta impossibilitat de fixar-se, d'establir una vida en comú definitiva, l'única cosa que em podria fer creure que som verament, com dieu, uns anormals. Perquè hi ha una falla en tot allò que no és capaç d'arribar a una consecució, o quan aquesta consecució només és provisòria. Ara, que, si ho mirem a fons, ¿no és també provisòria la consecució que home i dona realitzen per mitjà del matrimoni? ¿No cessa l'interès, no s'oposen els temperaments, no sorgeixen les diferències quan la vida en comú ha usat aquella escorça de comprensió i d'amor que només la il·lusió permetia?
Però, és clar, hi ha una diferència, la unió entre home i dona és sancionada per la societat, i després hi ha els fills que lliguen tot allò que es deslligava. En el cas nostre els fills no són possibles i la societat ens rebutja. Una unió durable entre homes, doncs, només es pot basar en l'amor, en un amor gairebé heroic capaç no solament de mantenir la pròpia il·lusió, sinó de fer front a les pressions d'aquest món hostil que ens rodeja i que atempta contínuament contra la nostra manera de ser, desitjós de destruir-nos.
No és, doncs, ben bé estrany que en darrer terme només siguin possibles associacions condemnades des del principi per la seva fragilitat, unions que es lliguen i es deslliguen en aparença obeint només el caprici, en realitat perquè cadascú de nosaltres està minat pel recel, per la desconfiança, per l'exemple renovat de tots els qui ho han intentat i no ho han aconseguit i, a mesura que l'experiència augmenta, pel record de tots els fracassos soferts sobre la pròpia la pell.”
― Manuel de Pedrolo, Un amor fora ciutat

“De bona hora vaig comprendre, no solament per la meva experiència, sinó per l'experiència que veia repetir-se al meu entorn, que l'homosexual és un ser solitari i que la seva recerca incessant, les seves aparents vel·leïtats de conducta, no reflecteixen més que aquest sentiment d'inseguretat íntima que el porta a canviar de parella amb l'esperança, gairebé sempre decebuda, de trobar un afecte durador, un amor autèntic, una situació estable.”
― Manuel de Pedrolo, Un amor fora ciutat

“Existia tot un món al marge, amb els seus indrets de reunió i de contracta, quan convenia, amb les seves habituds, les seves gelosies, els seus interessos i capricis. Un món que es renovava contínuament, amb sobtades desaparicions i amb imprevistes irrupcions de cares noves, un món compost per persones que només tenien una cosa en comú: la seva manera de sentir-se a part.”
― Manuel de Pedrolo, Un amor fora ciutat

“Però res en mi no la demanava, i la mà va anar-se retirant de nou, sense disgust, amb una mica de pena, i reposà aleshores arran del seu pit, sense tocar-lo, una mà sola i sense poder, com tot jo, vençut sense combat. Mai no hi hauria combat, mai no hi hauria ocasió de lliurar-lo.”
― Manuel de Pedrolo, Un amor fora ciutat

“La seguia, i els nostres cossos s'apropaven, se separaven, s'atansaven de nou en una carícia enervant, ara breu, després més perllongada, una carícia en la qual semblaven participar els seus ulls, sovint fits en la meva cara, els llavis, que adesiara gairebé tocaven la meva boca... El malestar sentit el primer dia que iniciàrem les lliçons i repetit en més d'una altra ocasió es traduïda en una inquietud que feia més dens el meu desig i m'assecava la boca. Els seus efluvis de dona, perfum, una mica de suor, tot plegat cercava un indret fràgil del meu ser, aquell lloc precís on creixia una sensació dolçosa, lleugerament repulsiva, una sensació que no sabia evitar, ni reduir, el desig, però que el feia desagradable, viscós, com si la noia s'hagués transformat en un tros de fang pul·lulant d'altres éssers vius...”
― Manuel de Pedrolo, Un amor fora ciutat

“Bandejats d'un món que els altres s'havien apropiat, no havíem sabut conquerir el nostre lloc i, perseguits i burlats, participàvem també d'aquesta burla...
Soledat, soledat, soledat! Desconeguts en els quals fixar el nostre afany impossible durant les breus hores d'una nit, rostres que un moment semblaven preciosos però que tot seguit calia avorrir, contactes furtius i sense satisfacció en les cambres anònimes on, més que estimar-nos, ens prostituíem...
I els anys anaven passant, sense dur la seva solució. I era possible ja de preveure un futur en el qual seríem menys joves i desitjables, un futur en el qual perseguiríem per cinemes i excusats els adolescents indecisos que només esperaven una ocasió per a trobar el seu camí, aquests adolescents entre els quals jo m'havia comptat.”
― Manuel de Pedrolo, Un amor fora ciutat

“Sí, Maria Rosa, no és amor allò que sento per en Miquel, ni me n'ha inspirat mai. Entre ell i jo no hi ha, no hi ha hagut en cap moment, res més que una fascinació de la carn, l'ànsia insensata i que fins aleshores no havia sentit, de perdre'm en una mena de somni que a poc a poc s'anà convertint en un desig punyent d'oblidar-me de mi mateix i de la sordidesa de la meva vida sencera. Potser ho vaig pressentir aquell primer dia que ens coneguérem, en sentir-me tan absurdament empresonat pel desig vell, i per això vaig acudir al seu pis, amb l'afany d'anihilar-me definitivament. Però no existeixen aquesta mena de paradisos, i la droga de la carn no és prou poderosa per a no inspirar, de tant en tant, una mica de repugnància.”
― Manuel de Pedrolo, Un amor fora ciutat

“Durant molt de temps encara, doncs, vam continuar cultivant una cosa que ja no existia i que s'havia convertit en un altre sentiment, fet més que res de companyonia, alimentat encara pel record d'aquells anys en els quals sí que ens havíem sincerament estimat. I, quan ni la façana d'aquest amor no pogué ésser sostinguda i els nostres encontres en el pis començaren a fer-se escassos per a cessar després gairebé del tot, no vam renyir encara, ni hauríem potser renyit mai sense l'aparició d'en Miquel.”
― Manuel de Pedrolo, Un amor fora ciutat

“Ni l'un ni l'altre no ens podíem tirar res en cara, tots dos havíem evolucionat paral·lelament, i això, d'una manera molt subtil, d'una manera molt vaga, creava encara uns lligams entre nosaltres, residu dels vells que ens havien unit i que probablement mai no oblidaríem del tot.
L'únic que va passar, doncs, és que cadascun de nosaltres començà a buscar la seva satisfacció per diferents costats.”
― Manuel de Pedrolo, Un amor fora ciutat

“Vam despullar-nos allí mateix i de cop semblava haver-nos entrat una impaciència tan gran que ni temps no tinguérem de penjar les nostres coses: tot ho vam deixar escampat per terra.”
― Manuel de Pedrolo, Un amor fora ciutat

“No veus que per a estimar cal sentir-se lliure? Si convertim el nostre amor en una obligació, quant de temps durarà?”
― Manuel de Pedrolo, Un amor fora ciutat

“No necessitava ni els viatges a l'estranger ni el pis, per a estimar-lo. Amor era l'única cosa que volia. I, a la llarga, és l'única cosa que vaig trobar a faltar.”
― Manuel de Pedrolo, Un amor fora ciutat

“Perquè l'amor d'en Miquel no em pot oferir tots aquells matisos que, més enllà del sexe, valoren el nostre desig carnal, i menys encara aquests sentiments que, per exemple, va haver-hi entre en Raül i jo, entre en Josep Maria i jo, entre nosaltres dos, també, Maria Rosa, tot això que potser, en un moment determinat, té el seu origen en el sexe però que des d'allí s'eixampla fins a fer-se prou gran i independent per a tenir vida pròpia, i aleshores és aquesta altra vida, aquests altres sentiments, que enriqueixen el nostre desig i converteixen la possessió en alguna cosa més que un simple contacte, una simple penetració dels cossos adolorits i afanyosos de dissoldre's en un espasme; converteixen la cobejança sexual en una simple modalitat, necessària, és clar, però no pas única, del nostre amor.”
― Manuel de Pedrolo, Un amor fora ciutat

“L'encontre amb un altre ser humà ens pot somoure de moltes maneres, i de vegades n'hi ha prou amb un simple contacte perquè tot un món artificialment construït s'ensorri i ens alliberi, deixant-nos disponibles per a tots aquells altres éssers que, després de moltes provatures, acabarem per trobar.”
― Manuel de Pedrolo, Un amor fora ciutat

“Perquè, encara que a tu et costi de creure, l'amor, l'amor sencer, aquest amor que, segons tu, només pot existir entre home i dona, existeix també sovint entre dos homes que l'atzar d'una aventura ha unit. Saps com és de fàcil superar entre home i dona la naturalesa d'aquest atzar, quan és d'un caràcter que ens fa poc honor; saps com l'amor pot créixer a partir de la carn i dels seus capricis i turpituds, i sublimar-se, sense que, per altra part, la carn perdi els seus drets, els quals encara es fan més exigents, i aquesta exigència més satisfactòria, per haver brollat d'un sentiment capaç de transcendir-la, però sense necessitat de fer-ho, perquè la carn no destorba, la carn és aquesta part de nosaltres mateixos mitjançant la qual podem expressar tot allò que d'altra manera és inexpressable i es quedaria sempre per dir...
Aquest amor, et repeteixo, pot existir també entre dos homes.”
― Manuel de Pedrolo, Un amor fora ciutat

“Quan s'hi reflexiona, no és mai un motiu senzill allò que determina la nostra conducta, els nostres sentiments, la nostra manera de ser, sinó un teixit indestriable i confús de menudes motivacions, cadascuna de les quals, sola potser no hauria pogut res, perquè era tan dèbil; però totes juntes multipliquen, en lloc de sumar, la seva força, fins a convertir-se en una pressió irresistible.”
― Manuel de Pedrolo, Un amor fora ciutat