Lucía’s Reviews > La paciència del minotaure > Status Update

alguns detalls d’algunes històries no haurien de ser desvetlats del tot, perquè hi ha d’haver un badall per a la suposició i la sospita, per a imaginar que va ser així sense buscar la confirmació.

Els noms no s’oculten ni tampoc no es dissimulen, si no es que busquem una altra identitat o preferim ser coneguts amb malnoms i àlies, viure amb una altra identitat —leben, Ihr sollt leben!— o amb una modificació de la nostra personalitat a través del nom; amb altres noms que no van ser els nostres, però que els preferiríem als nostres.

què hi ha més revelador que un nom; aquelles síl·labes que ens fan evocar el rostre que hi ha darrere, la personalitat, la història viscuda? Els noms és el que no canviem, com sí que canviem els números dels teléfons o les adreces dels llocs en què anem vivint succesivament.

De tant en tant les ganes de saber menen a continuar estirant el fil i a seguir la veta com Teseu, perquè entendre on comença i on acaba el laberint és imperiós.

Puc entendre que els culpables d’alguns crims hagen de restar en l’anonimat, perquè de vegades el silenci dels noms és més just, malgrat que les històries es queden sense final. Tanmateix, de tant en tant el desig de saber és tan gran que no atén a les advertències, ni pot evitar fer llum sobre els racons inexplicats.

Els nens que no han nascut no tenen rostre, però en tindran (...) . En canvi, aquells que se n’anaren però que no coneguèrem no tenen rostre, tot i que el veiem en una foto i en sapiguem el nom, perquè no sabem com reien, ni hem sentit bategar els seus cors. De la mort no volem parlar sovint, quan és l’únic segur a la vida.

Jo era un poc aquell vell cansat que atresora un secret que ningú no sap, que escriu el que altres no anoten, que ha aprés a mirar els detalls i pot deduir amb la mirada de falcó i la ment sagaç perquè des de nen s’ha entretingut a mirar en les arrugues de les coses, en els sécs de la memòria, en les paraules que quasi no es diuen i en les cartes que no lliguen.

una mentida és en realitat tan sols un eclipsi lunar; la capa amb la què algú pretén ocultar una altra cara de la lluna.