Mercè

“He triat ser feliç. Aquesta felicitat no és perfecta ni exempta de dolor. A dins hi porta un dol. Però justament per això és més intensa.”
― Emilie Pine, Notes To Self

“Vaig mirar en Daniel, i en Daniel em va mirar a mi, i entre nosaltres va passar alguna cosa. Un sentiment antic. Com si ens coneguéssim des de feia molt de temps. Des del segle V abans de Crist. No ho sé. La terra es va estremir, i jo també.”
― Ana Pessoa, Mary John

“Va ser llavors que em vaig fixar en un blau que tenia just per sota del genoll. Ja l’havia vist abans, però en aquell moment el seu to porpra, que en una de les vores virava cap al verd grogós, va atreure els meus ulls, com si aquesta petita ferida fos realment el tema del quadre. M’hi vaig atansar, vaig posar un dit a la tela i vaig resseguir el contorn del blau. Aquest gest em va excitar. Em vaig girar per mirar l’Erica. Era un dia càlid de setembre, i ella tenia els braços descoberts. Em vaig inclinar i li vaig besar les pigues de les espatlles, i en acabat li vaig enretirar els cabells que li cobrien el coll i vaig besar la pell suau de sota. Em vaig agenollar davant seu, li vaig apujar la roba de la faldilla, li vaig passar els dits per les cuixes, i llavors vaig fer servir la llengua.”
― Siri Hustvedt, What I Loved

“Per a mi els Balcans són un color, no un topònim. Els noms s’obliden més fàcilment, només cal que t’omplis de paraules estranyes, de mapes estranys, i de les lletres que desapareixen com el sucre a la llengua. Però els colors romanen, com pampallugues sota les parpelles, encara que hagi abandonat el sentimentalisme a casa la mare, fa molt de temps. Els colors no s’esborren amb quilòmetres. Un matís verd i feixuc, com els pebrots oblidats, secs i pansits, que ja no serveixen per nodrir ningú. Un marró trist que serpenteja com un riu mort després de l’apocalipsi. El color d’una mòmia devorada pels cucs. S’entreveuen les empremtes de les botes, encara que sigui impossible veure-les des d’aquesta altura. Tan sols és un miratge. Centenars de botes sobre la terra batuda. I els matolls, tumors d’un erd pàl·lid vora el riu, matolls cansats, però encara silvestres, cadascun amb el seu signe d’interrogació a sobre. Hi va morir algú, aquí? Algú hi va matar, aquí?”
― Lana Bastašić, Catch the Rabbit