“Quan vaig passar un dia a l'hospital amb ell, gairebé tota l'estona asseguda al seu costat, observant com li reaccionava el cos amb l'AZT, el medicament que li havia portat jo perquè m'havien dit que a Antigua no se'n trobava, li vaig dir que no en podia sortir res de bo d'estar tan malalt, tot i que li volia agrair que m'hagués fet adonar que l'estimava i ell em va preguntar si ho deia de debò («È vritat?»), li vaig respondre que sí, que ho deia de debò. I quan ja me n'anava, després d'haver-li dit bona nit i d'haver tancat la porta de l'habitació, la meva silueta va passar davant de les persianes de llibret de la finestra, i ell, del llit estant, estirat de panxa enlaire, em va veure i va cridar: «T'estimo». És una cosa que només em diuen el meu marit i els meus fills, i jo sempre els responc com li vaig respondre a ell: «Jo també t'estimo».”
―
Jamaica Kincaid,
My Brother