Com dues gotes d’aigua (de port)

Estic bastant perplex davant l’espectacle de retrets entre el PSOE i el PP per la política portuària a les Illes Balears, perquè aquesta guerra d’acusacions mútues només està aconseguint mostrar que la política portuària d’uns i altres és exactament la mateixa. Cada nou titular que generen amb les seves picabaralles posa llum damunt les vergonyes d’una gestió idènticament nefasta, antítesi flagrant del que han de ser les polítiques públiques en qualsevol àmbit: vetllar per l’interès general tot evitant que els béns públics, en aquest cas els ports i la vorera de la mar, es converteixin en un casino a on unes empreses privades hi fan negocis milionaris.

Comencem. Un diputat socialista demana la compareixença de l’actual conseller de ports perquè informi sobre unes obres al port de Fornells. Obres que es van fer… quan el diputat socialista era el conseller de ports. Perfecte: aquesta petició tenia un efecte bumerang assegurat. Com era previsible, l’auditoria del Govern mostra el que va succeir: que aquestes obres, projectades i executades pel govern anterior, d’esquena a la comunitat local, han acabat provocant un sensacional problema en el clavegueram de Fornells. La merda surt a la superfície, i no és cap metàfora.

Sembla que amb aquesta envestida hom volia aprofitar la tribuna per acusar l’actual conseller de tenir un conflicte d’interessos amb la tramitació de la llei de ports, perquè la seva família es dedica als negocis nàutics. Ara s’entén un poc millor. La defensa dels populars fou tirant a patètica, argüint que la modificació de la llei de ports ha estat una iniciativa pel sector nàutic, no del partit del govern. Vaja. Com si no sabéssim que les connivències i magarrufes no es cuinen amb llum i taquígrafs sinó amb discreció, és a dir, amb l’opacitat amb què es fan aquestes cosetes.

Llavors apareix la polèmica de la marina de Cala en Busquets, a Ciutadella. Novament un projecte iniciat per l’anterior Govern de les Illes Balears en contra dels vesins i al marge de l’ajuntament. Però quan es produeix el canvi de govern, el nou equip de Ports de les Illes Balears, ara dirigit pels populars, decideix tirar endavant amb el mateix projecte. Una operació que, tant en temps dels socialistes com ara, està dissenyada per posar més barques damunt la mar, incrementar la pressió nàutica i donar negoci a uns concessionaris que, com sempre, apujaran els preus per fer-se d’or i expulsaran els amarristes locals.

I si parlam de les famoses casetes de vorera? Quan els populars estaven a l’oposició s’esquinçaven els vestits cada vegada que Costes (Madrid, govern socialista) amenaçava amb la demolició d’una caseta o un escar. Ara que les competències de Costes són del Govern balear, la nova administració costera manté la mateixa voracitat sobre la gent que, potser des de fa generacions, té una caseta de vorera, amb una avidesa malaltissa. M’explica el concessionari d’una petita caseta de barca de la costa nord de Menorca que ara l’obliguen a demolir un tros de l’edificació perquè la barca és petita i no necessita tot l’espai. Sempre és el mateix: ultravigilància i pressió damunt els petits, i grans facilitats per als grans negocis —sempre els mateixos, tant si governen uns com els altres.

Tot plegat té un denominador comú: fa massa anys que les autoritats portuàries, tant la de titularitat estatal (APB) com l’autonòmica (Ports de les Illes Balears), amb independència del color del govern de torn, han deixat de funcionar com empreses públiques amb un control polític democràtic que asseguri l’interès general. Les entitats portuàries s’han convertit en unes corporacions que van per lliure i practiquen sense miraments l’espoliació del domini públic portuari. La vorera de la mar és de tots els ciutadans, però les autoritats portuàries se n’han apoderat i la venen al millor postor, generant unes plusvàlues bestials per a unes empreses nàutiques que només cerquen maximitzar el seu benefici, expulsant els residents que només volen tenir una barqueta, i executant projectes amb uns impactes ambientals que fan feredat. Van a la seva passant dels ajuntaments, dels vesins, dels amarristes, dels clubs esportius nàutics, de les associacions d’embarcacions tradicionals. Fan calaix i tracten el patrimoni públic com si fos una àrea privada de caça. En els seus consells d’administració hi seuen polítics electes, però sembla que tenen altres maldecaps que els fan estar poc atents al que s’hi cuina. Governin uns o altres, la seva política portuària s’assembla com dues gotes d’aigua. D’aigua de port: tèrbola, oliosa i de salubritat dubtosa.

Pot ser que tot el teatre de les acusacions mútues entre els antics i els nous gestors de ports tan sols sigui una peça més del seu joc preferit: traslladar a l’escena balear les trifulgues i la polarització tòxica de la política que es fa a Madrid, cecs davant el dany que causen a una ciutadania que l’únic que vol és que els ports siguin de tots, i que els seus serveis funcionin per als residents i no siguin un club de vips.