Indígenes i hostes

Al llibre El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries, publicat l’any 1925, el periodista Manuel Brunet va desmitificar l’arribada dels grecs a les platges del golf de Roses, que en aquell temps se solia presentar amb una escena entre romàntica i ridícula. Els grecs que van arribar a Empúries no eren filòsofs ni poetes sinó mercaders, i el seu bagatge no eren idees elevades ni versos sinó “tota la ciència dels bordells, els daus, els ports i les presons”, diu Brunet, i explica que els indígenes de la futura terra catalana no els van rebre amb cançons sinó amb desconfiança foteta, i potser amb alguna pedrada, fins que es van començar a avenir.

Molts anys després, entorn de 1992, època dels fastos espanyols i espanyolistes per la celebració dels cinc-cents anys del descobriment d’Amèrica –que els moviments socials van rebatejar com els cinc-cents enganys de l’espoliació d’Amèrica– es va popularitzar un acudit gràfic on es veia Cristòfol Colom agenollat a una platja tropical amb l’estendard de Castella, i davant seu uns indis en pilotes que s’esbutzaven de riure. Un d’ells, girat cap als altres i amb el dit apuntant Colom, deia als seus companys, amb llàgrimes que li saltaven dels ulls: “Ha, ha, ha, diu que ens ve a descobrir!”.

Les dues historietes ens parlen de la relació que estableixen uns indígenes amb un visitant desconegut. Davant els discursos dominants que, en el context respectiu d’aquestes dues obres, legitimaven el sotmetiment o subratllaven la superioritat del foraster, aquí es gira la truita. Tant Brunet com l’autor (per mi desconegut) de l’acudit americà es burlen de la presentació dels colons com a civilitzadors de pobles ignorants. Els noucentistes de la primera fornada mostraven els indígenes de l’Empordà com uns galifardeus que s’havien meravellat amb l’arribada d’aquells estrangers sensacionals, però en la ploma de Brunet, com observà Josep Pla, qui va sentir una impressió de meravella en el moment de desembarcar van ser els grecs, que van trobar un país ordenat i aclarit, habitat per una gent arrelada a la seva terra, una gent que sabia tant qui era que mai no se li hauria ocorregut demanar-s’ho. L’altre acudit, l’antiimperialista del Cinquè centenari, satiritza la mirada espanyola sobre Amèrica, que en els millors casos va ser paternalista i en els pitjors, genocida. En els dos casos, l’element comú és que els indígenes i els visitants es descobreixen mútuament, entren en relació, i s’hi estableix un vincle, del tipus que sigui.

Donava voltes a tot açò ara que s’acaba la temporada turística. Què estam fent els menorquins amb el turisme, i què està fent el turisme amb nosaltres?

Estic gairebé convençut que la mirada dels menorquins sobre el turisme ha anat canviant a mesura que els indígenes hem anat entrant en relació amb els visitants. El turisme ja no és nou, però la intensitat de la relació indígenes-turistes, potser sí. Bona part del turisme que havia vingut tradicionalment a Menorca entrava a l’hotel el primer dia i quasi no en sortia fins al darrer. Només te’l trobaves si l’anaves a cercar i, per tant, la interacció era mínima. Pocs turistes franquejaven el llindar de la intimitat dels menorquins per establir alguna mena de relació que no fos l’estrictament comercial i de servei. Crec que en açò hi té molt a veure el model territorial menorquí: els pobles, per viure-hi, i les urbanitzacions, per als turistes.

Però tot ha canviat d’ençà que (oh, error històric!) vam deixar entrar el turisme dins els pobles –hotels boutique, lloguer turístic, comerç de temporada–, difuminant progressivament la distància que separava les zones turístiques dels espais de la vida local. La sensació creixent és que sense haver-nos mogut de casa ja no vivim en un poble sinó a un parc temàtic –sensació més intensa a uns pobles que a altres–, i que ja no som els habitants d’un país amb un sentit de pertinença natural, amb una identitat que de tan normal ni ens la plantejàvem, perquè hem fet el pitjor que podíem fer: renunciar a ser qui som per convertir-nos en allò que volem mostrar per agradar, creant una autoimatge artificial i impostada que, malgrat el vernís d’autenticitat, és poc més que l’apoteosi del provincianisme més ridícul.

Quan vam deixar de dir Son Saura per dir-li Son Parc, quan ens creim que fa més in oferir un brunch que un berenar, quan no sabem què regalar al nostre amic més amic i l’acabam obsequiant amb un capvespre a un spa, quan ja no podem anar a passejar per aquella plaça perquè està saturada de taules i cadires de tots els bars que l’han colonitzada, i quan, en definitiva, estam disposats a vendre’ns l’ànima perquè el turisme és el nostre pa, hem fet passes decidides, potser irreversibles, per deixar de ser indígenes i convertir-nos (per sempre?) en hostes.

(Article publicat a Ara Balears dia 4 d’octubre de 2025)

* Il·lustració: Mediterrània, de Joaquim Sunyer (1910).