Nil Bacardit Vinyals's Blog
October 8, 2025
Una trucada inesperada
«No m’ho puc creure… el mataré. Increïble.»
La seva indignació creixia per moments. No es podia creure el que acabava de passar. En Bob es mirava l’aixeta amb ràbia i incredulitat. Com li podia fer una cosa així? Després de tants anys de coneixença! No s’ho explicava. De sobte, picà de peus a terra i s’aixecà del sofà amb rapidesa, recorrent el menjador en cercles. Agafà el telèfon i marcà el número d’en Jake.
Un, dos, tres...
—Ei, Bob —digué alegrement l’home.
—Hola, Jake.
Es va fer un moment de silenci incòmode.
—Què tal, Bob, com estàs?
—Molt bé, molt bé! I tu, com estàs? Fa dies que no parlem.
—Sí, oi? Bé, ja saps, no em puc queixar. Tot va bé, sí, tot bé.
Estava nerviós, i en Bob ho notava.
—Que bé, Jake, me n’alegro molt.
Va fer una pausa i canvià el to, més agut.
—Et volia comentar una cosa. Te’n recordes de la Júlia? La noia que viu davant de casa. La coneixies, oi?
—Oh, sí, la Júlia! La noia morena, de cabells curts. Un dia vam coincidir tots a casa teva, en aquell... aquell sopar, oi?
—Exacte. Doncs mira, potser et semblarà estrany, però ahir em va dir que et va veure. És possible, Jake?
—Oh, ah, sí? Doncs no, no en tenia cap notícia, cap ni una. Ves per on...
—No, oi? Doncs saps què? Em va dir que et va veure ahir.
—Sí?
En Bob cada vegada estava més tens, amb moltes ganes d’arreglar-li la cara a aquell fill de puta.
—Sí, oi? Això em va dir. Saps on? Justament entrant a casa meva! Quina casualitat, oi?
En Jake va titubejar un moment, sense saber gaire què dir, fins que finalment s’hi va llençar de cap.
—Sí, sí, vaig venir una estona...
—Una estona?! —l’interrompé en Bob.
—Sí, uns minuts.
Es tornà a fer un silenci breu.
—Perquè la Júlia em va dir que et va veure sortir al cap de tres hores —continuà en Bob després d’empassar saliva—. I jo em pregunto: què devia estar fent en Jake durant més de tres hores a casa meva, amb la meva dona?
Deuria ser la conversa amb més pauses de la història. Cada cop li semblava més inversemblant el que estava passant. En Jake estava contra les cordes: el seu to cada vegada més agut i excusatiu.
—Oh no, no, no, Bob, ah...
—Perquè mira, Jake —l’interrompé en Bob—, un home com jo pot sospitar coses.
—Ah, Bob, escolta, t’ho puc explicar.
—I tant que m’ho explicaràs! Tinc molta curiositat, Jake. Tinc molta curiositat per saber què vas estar fent durant tres hores a casa meva amb la meva dona, sols.
—No, mira, no té més importància...
—Si us plau, Jake, segueix.
En Jake expirà ben fondo per agafar aire.
—Res, Bob... és una mica estúpid tot plegat. Vaig venir just abans de dinar, al voltant de la una del migdia... —empassà saliva— després em vaig follar la teva dona, i vaig marxar.
La conversa es podria resumir en un silenci molt incòmode.
—Oh, de veritat? —respongué en Bob.
—Sí, t’ho juro. Vam follar una estona. Un cop ens vam córrer tots dos, vaig marxar cap a casa.
En Bob no podia creure el que estava escoltant. Era increïble.
—Jake, et puc fer una pregunta?
—Suposo que sí, Bob.
—Em dic Forrest Gump?
—Uhm... què?
—Contesta la puta pregunta, Jake!! Tinc cara de Forrest Gump?
—Bé, no, Bob, de veritat que...
—I doncs, per què em tractes com si fos subnormal?! Vols que em cregui que vas estar tres hores a casa meva i que tot el que vas fer va ser follar-te la meva dona?!
—Oh, Bob, em vaig córrer i vam haver d’esperar uns minuts... després vam practicar sexe oral. Em va menjar la polla a sobre de la rentadora.
—Ahà —l’interrompé en Bob des de l’altra banda del telèfon.
—Em vaig córrer a la seva boca i després vam tenir sexe una altra vegada a la cuina. I clar, vam haver d’esperar uns minuts més...
—Oh, clar, uns minuts més...
—I vam tornar-hi, Bob, a sobre de la vitroceràmica, que per sort és d’inducció...
—Sé molt bé de quin tipus és la meva cuina, Jake!
En Bob estava indignat. Com podia aquell home dir-li tot això sense cap mena de decòrum? Tornà a fer una pausa i alçà la veu.
—M’estàs enganyant, Jake, i no m’agraden les mentides! Vas estar a casa meva més de tres hores!
—Oh, no, no, Bob. Vam tenir un migdia de sexe escandalós, saps? Sí, així va anar: una tarda de sexe frenètic, sense aturadors. —Empassà saliva per continuar—. La teva dona se sentia molt bruta, molt porca, saps, Bob?
—Oh...
—I després em va sorprendre, Bob, perquè em va dir que estava molt molla, molt calenta, i que li encantaria tenir una altra polla dins.
—Clar, entenc.
—I llavors va ser quan vam trucar al teu germà, Bob, al petit, a en Maikel, per preguntar-li si voldria venir a casa teva i passar a l’acció tots tres. Va dir que sí. —Dubitatiu, en Jake empassà saliva—. Vam estar esperant una hora, Bob, fins que va arribar. Se’ns va fer tard.
—Mmmm... el meu germà, dius? Tu i el meu germà vau fer un trio amb la meva dona?
—Oh sí, sí, noi. Li vam omplir tots els forats.
Increïble. Realment increïble. Ara sí que no s’ho podia creure. Quina poca decència, quina poca elegància. En Jake el considerava amic seu.
—És estrany, Jake. Molt estrany. Difícil de creure tot el que m’expliques. —En Bob pogué sentir com en Jake balbucejava alguna cosa inintel·ligible a l’altra banda del telèfon.— Perquè, justament aquesta setmana, el meu germà és a Finlàndia, de viatge. Ha anat a una conferència, la Plone Conference. Em costa molt de creure que el meu germà agafés un vol ahir mateix per venir a casa meva a fer equip i follar-se la meva dona.
—Ah... jo, Bob...
—I saps què més, Jake? Saps el més graciós de tot? Que l’aixeta de la cuina tenia una petita gotera des de feia mesos. I, de cop i volta... no t’ho creuràs, Jake: avui mateix ha deixat de gotejar!
—Uh, oh, oh...
—Jake, et dono una última oportunitat per respondre la pregunta que et faré. Si m’enganyes, et juro que te'n penediràs. D’acord?
—Oh, hum...
—Què vas estar fent durant més de tres hores a casa meva, Jake?!
En Jake es va ensorrar com un petit castell de sorra empès per una onada massa gran. Ja no ho podia amagar més.
—Em sap greu, Bob —digué en Jake, somicant—. La teva dona em va trucar...
—Increïble, no m’ho puc creure —murmurà en Bob, consternat.
—I em va demanar que li arreglés l’aixeta —aleshores en Jake es va desfer del tot—. Em va dir que no podia suportar més aquell soroll de degoteig incessant. No ho volia fer, Bob, de veritat, creu-me, però m’ho va suplicar durant molta estona.
—I què vas fer, Jake?
—La vaig arreglar, Bob! —digué en Jake desfent-se en un plor ple de mocs i llàgrimes.
—Fill de la gran puta! Ho sabia! No m’ho puc creure! Ara sí que t’arreglaré la cara quan et vegi, m’has sentit?! I si creus que em tornaré a follar la teva dona una altra vegada, ho portes clar! Ja te’n pots anar oblidant! Ahir va ser l’última vegada!
—Oh, no, Bob, si us plau, no ho facis...
—Mai més!
I indignadíssim penjà la trucada, traicionat per la seva dona i en Jake, el que un dia considerà un bon amic.
La seva indignació creixia per moments. No es podia creure el que acabava de passar. En Bob es mirava l’aixeta amb ràbia i incredulitat. Com li podia fer una cosa així? Després de tants anys de coneixença! No s’ho explicava. De sobte, picà de peus a terra i s’aixecà del sofà amb rapidesa, recorrent el menjador en cercles. Agafà el telèfon i marcà el número d’en Jake.
Un, dos, tres...
—Ei, Bob —digué alegrement l’home.
—Hola, Jake.
Es va fer un moment de silenci incòmode.
—Què tal, Bob, com estàs?
—Molt bé, molt bé! I tu, com estàs? Fa dies que no parlem.
—Sí, oi? Bé, ja saps, no em puc queixar. Tot va bé, sí, tot bé.
Estava nerviós, i en Bob ho notava.
—Que bé, Jake, me n’alegro molt.
Va fer una pausa i canvià el to, més agut.
—Et volia comentar una cosa. Te’n recordes de la Júlia? La noia que viu davant de casa. La coneixies, oi?
—Oh, sí, la Júlia! La noia morena, de cabells curts. Un dia vam coincidir tots a casa teva, en aquell... aquell sopar, oi?
—Exacte. Doncs mira, potser et semblarà estrany, però ahir em va dir que et va veure. És possible, Jake?
—Oh, ah, sí? Doncs no, no en tenia cap notícia, cap ni una. Ves per on...
—No, oi? Doncs saps què? Em va dir que et va veure ahir.
—Sí?
En Bob cada vegada estava més tens, amb moltes ganes d’arreglar-li la cara a aquell fill de puta.
—Sí, oi? Això em va dir. Saps on? Justament entrant a casa meva! Quina casualitat, oi?
En Jake va titubejar un moment, sense saber gaire què dir, fins que finalment s’hi va llençar de cap.
—Sí, sí, vaig venir una estona...
—Una estona?! —l’interrompé en Bob.
—Sí, uns minuts.
Es tornà a fer un silenci breu.
—Perquè la Júlia em va dir que et va veure sortir al cap de tres hores —continuà en Bob després d’empassar saliva—. I jo em pregunto: què devia estar fent en Jake durant més de tres hores a casa meva, amb la meva dona?
Deuria ser la conversa amb més pauses de la història. Cada cop li semblava més inversemblant el que estava passant. En Jake estava contra les cordes: el seu to cada vegada més agut i excusatiu.
—Oh no, no, no, Bob, ah...
—Perquè mira, Jake —l’interrompé en Bob—, un home com jo pot sospitar coses.
—Ah, Bob, escolta, t’ho puc explicar.
—I tant que m’ho explicaràs! Tinc molta curiositat, Jake. Tinc molta curiositat per saber què vas estar fent durant tres hores a casa meva amb la meva dona, sols.
—No, mira, no té més importància...
—Si us plau, Jake, segueix.
En Jake expirà ben fondo per agafar aire.
—Res, Bob... és una mica estúpid tot plegat. Vaig venir just abans de dinar, al voltant de la una del migdia... —empassà saliva— després em vaig follar la teva dona, i vaig marxar.
La conversa es podria resumir en un silenci molt incòmode.
—Oh, de veritat? —respongué en Bob.
—Sí, t’ho juro. Vam follar una estona. Un cop ens vam córrer tots dos, vaig marxar cap a casa.
En Bob no podia creure el que estava escoltant. Era increïble.
—Jake, et puc fer una pregunta?
—Suposo que sí, Bob.
—Em dic Forrest Gump?
—Uhm... què?
—Contesta la puta pregunta, Jake!! Tinc cara de Forrest Gump?
—Bé, no, Bob, de veritat que...
—I doncs, per què em tractes com si fos subnormal?! Vols que em cregui que vas estar tres hores a casa meva i que tot el que vas fer va ser follar-te la meva dona?!
—Oh, Bob, em vaig córrer i vam haver d’esperar uns minuts... després vam practicar sexe oral. Em va menjar la polla a sobre de la rentadora.
—Ahà —l’interrompé en Bob des de l’altra banda del telèfon.
—Em vaig córrer a la seva boca i després vam tenir sexe una altra vegada a la cuina. I clar, vam haver d’esperar uns minuts més...
—Oh, clar, uns minuts més...
—I vam tornar-hi, Bob, a sobre de la vitroceràmica, que per sort és d’inducció...
—Sé molt bé de quin tipus és la meva cuina, Jake!
En Bob estava indignat. Com podia aquell home dir-li tot això sense cap mena de decòrum? Tornà a fer una pausa i alçà la veu.
—M’estàs enganyant, Jake, i no m’agraden les mentides! Vas estar a casa meva més de tres hores!
—Oh, no, no, Bob. Vam tenir un migdia de sexe escandalós, saps? Sí, així va anar: una tarda de sexe frenètic, sense aturadors. —Empassà saliva per continuar—. La teva dona se sentia molt bruta, molt porca, saps, Bob?
—Oh...
—I després em va sorprendre, Bob, perquè em va dir que estava molt molla, molt calenta, i que li encantaria tenir una altra polla dins.
—Clar, entenc.
—I llavors va ser quan vam trucar al teu germà, Bob, al petit, a en Maikel, per preguntar-li si voldria venir a casa teva i passar a l’acció tots tres. Va dir que sí. —Dubitatiu, en Jake empassà saliva—. Vam estar esperant una hora, Bob, fins que va arribar. Se’ns va fer tard.
—Mmmm... el meu germà, dius? Tu i el meu germà vau fer un trio amb la meva dona?
—Oh sí, sí, noi. Li vam omplir tots els forats.
Increïble. Realment increïble. Ara sí que no s’ho podia creure. Quina poca decència, quina poca elegància. En Jake el considerava amic seu.
—És estrany, Jake. Molt estrany. Difícil de creure tot el que m’expliques. —En Bob pogué sentir com en Jake balbucejava alguna cosa inintel·ligible a l’altra banda del telèfon.— Perquè, justament aquesta setmana, el meu germà és a Finlàndia, de viatge. Ha anat a una conferència, la Plone Conference. Em costa molt de creure que el meu germà agafés un vol ahir mateix per venir a casa meva a fer equip i follar-se la meva dona.
—Ah... jo, Bob...
—I saps què més, Jake? Saps el més graciós de tot? Que l’aixeta de la cuina tenia una petita gotera des de feia mesos. I, de cop i volta... no t’ho creuràs, Jake: avui mateix ha deixat de gotejar!
—Uh, oh, oh...
—Jake, et dono una última oportunitat per respondre la pregunta que et faré. Si m’enganyes, et juro que te'n penediràs. D’acord?
—Oh, hum...
—Què vas estar fent durant més de tres hores a casa meva, Jake?!
En Jake es va ensorrar com un petit castell de sorra empès per una onada massa gran. Ja no ho podia amagar més.
—Em sap greu, Bob —digué en Jake, somicant—. La teva dona em va trucar...
—Increïble, no m’ho puc creure —murmurà en Bob, consternat.
—I em va demanar que li arreglés l’aixeta —aleshores en Jake es va desfer del tot—. Em va dir que no podia suportar més aquell soroll de degoteig incessant. No ho volia fer, Bob, de veritat, creu-me, però m’ho va suplicar durant molta estona.
—I què vas fer, Jake?
—La vaig arreglar, Bob! —digué en Jake desfent-se en un plor ple de mocs i llàgrimes.
—Fill de la gran puta! Ho sabia! No m’ho puc creure! Ara sí que t’arreglaré la cara quan et vegi, m’has sentit?! I si creus que em tornaré a follar la teva dona una altra vegada, ho portes clar! Ja te’n pots anar oblidant! Ahir va ser l’última vegada!
—Oh, no, Bob, si us plau, no ho facis...
—Mai més!
I indignadíssim penjà la trucada, traicionat per la seva dona i en Jake, el que un dia considerà un bon amic.
August 8, 2025
El cérvol que tenia dos caps
Criatura llegendària, imperiosa i estranya, el cérvol bicèfal. Animal eclèctic, lluint estrany tant en la llunyania com en la curta distància. Criatura mitològica de múltiples mirades, mastegant amb una de les boques una fruita salvatge que s’ha topat en el camí, mentre els quatre ulls feréstecs s’avenen al no res. Observa i és observat, mandíbula avall i amunt. Uns miren cap allà, els altres endavant. Està alerta però en calma.
L’estany se li reflecteix als ulls, el moviment de l’aigua el fa vibrar sinuosament i se’l beu ben endins, a glopades amb totes dues llengües: Tots són la mateixa cosa. El vent li remena les orelles. La remor de l’aire li acaricia el pelatge, buidant-li els budells de qualsevol anhel. Les peülles són dures i resistents, pot córrer i travessar boscos durant el dia i refugiar-se a la nit en alguna petita cova que l’arrecera. El cor no batega igual quan tens dos colls, el cor no sent el mateix quan tens una cosa de més que t’acompanya.
Però el cérvol també sangra, i això no el fa gaire diferent dels altres cérvols. Dues fletxes li són disparades des del silenci. I són les dues puntes que encerten exactament en un dels dos colls. Els quatre ulls esclaten de dolor. Un dels colls cau, i l’animal surt desbocat a la recerca d’un amagatall. Altres fletxes li esgarrapen el pelatge, però galopa, salta i s’esmuny del perill. Té la visió de l’animal mort que mira capcot, però encara està viu. I segueix corrent, fins que tot li pesa molt. Arrossega un parell de banyes per terra, plenes de boscatge i fang. L’altra meitat no existeix. Ja no hi sent, ja no olora, ja no hi veu, tot està partit, res existeix com abans, l’altra meitat no funciona. Res regeix.
Cau a terra, cansat. Es mira, s’observa, i veu una llengua lilosa sortint-li de la boca. Es llepa el clatell, intentant reparar el que ja no es pot reparar. Commogut, encerta les fletxes amb una mossegada, les trenca i les escup. Un rierol de sang brolla cap a la terra verdosa. Es posa dret, i com el cavall de regnes maldestres, vira cap al cantó on jau el coll sense vida, caient a terra, sorollosament. Ha arribat el final, una de les dues parts l’ha abandonat i no pot viure sense ella. El cor batega a mitges. Ja no hi ha equilibri.
Resolutiu, s’atura i accepta el seu destí. La calma li torna als ulls. Es pot veure ell mateix en el llac que feia una estona s’havia empassat. Són la mateixa cosa. Es veu reflectit. Animal patètic: arrossegant la respiració, panteix, criatura en desús. Però ja no importa: Ha trobat un lloc on morir. L’arbre que el veié passar un dia, ara el veurà morir. Ja no hi ha res per a ser sentit, i, tanmateix, hi és tot; la mirada, aclucant-se, s’hi aferra encara —fins que cedeix i troba la pau. Animal mitològic i llegendari.
L’estany se li reflecteix als ulls, el moviment de l’aigua el fa vibrar sinuosament i se’l beu ben endins, a glopades amb totes dues llengües: Tots són la mateixa cosa. El vent li remena les orelles. La remor de l’aire li acaricia el pelatge, buidant-li els budells de qualsevol anhel. Les peülles són dures i resistents, pot córrer i travessar boscos durant el dia i refugiar-se a la nit en alguna petita cova que l’arrecera. El cor no batega igual quan tens dos colls, el cor no sent el mateix quan tens una cosa de més que t’acompanya.
Però el cérvol també sangra, i això no el fa gaire diferent dels altres cérvols. Dues fletxes li són disparades des del silenci. I són les dues puntes que encerten exactament en un dels dos colls. Els quatre ulls esclaten de dolor. Un dels colls cau, i l’animal surt desbocat a la recerca d’un amagatall. Altres fletxes li esgarrapen el pelatge, però galopa, salta i s’esmuny del perill. Té la visió de l’animal mort que mira capcot, però encara està viu. I segueix corrent, fins que tot li pesa molt. Arrossega un parell de banyes per terra, plenes de boscatge i fang. L’altra meitat no existeix. Ja no hi sent, ja no olora, ja no hi veu, tot està partit, res existeix com abans, l’altra meitat no funciona. Res regeix.
Cau a terra, cansat. Es mira, s’observa, i veu una llengua lilosa sortint-li de la boca. Es llepa el clatell, intentant reparar el que ja no es pot reparar. Commogut, encerta les fletxes amb una mossegada, les trenca i les escup. Un rierol de sang brolla cap a la terra verdosa. Es posa dret, i com el cavall de regnes maldestres, vira cap al cantó on jau el coll sense vida, caient a terra, sorollosament. Ha arribat el final, una de les dues parts l’ha abandonat i no pot viure sense ella. El cor batega a mitges. Ja no hi ha equilibri.
Resolutiu, s’atura i accepta el seu destí. La calma li torna als ulls. Es pot veure ell mateix en el llac que feia una estona s’havia empassat. Són la mateixa cosa. Es veu reflectit. Animal patètic: arrossegant la respiració, panteix, criatura en desús. Però ja no importa: Ha trobat un lloc on morir. L’arbre que el veié passar un dia, ara el veurà morir. Ja no hi ha res per a ser sentit, i, tanmateix, hi és tot; la mirada, aclucant-se, s’hi aferra encara —fins que cedeix i troba la pau. Animal mitològic i llegendari.
July 8, 2025
«Tec tec tec»: Crònica d’una intrusa 🪳
Estiu, m’has portat una panerola i ara viu amb mi.
Compartim un espai poc concorregut, però que representa un simbolisme important per a mi. Hi ha una panerola vivint entre els llibres de la prestatgeria de l’habitació estant, a ras de terra. La vaig veure un dia qualsevol. Hi havia entrat a buscar alguna cosa que ara no recordo. Corria desesperada buscant un amagatall. Esprintava per salvar-se la vida –o això creia jo–, espantada per l’intrús humanoide. La llum sinuosa de la bombeta il·luminava la seva silueta en un fort contrast. Estem parlant d’un ésser de l’inframon: fosc, marró i gros. Li vaig veure les antenes del cap bellugant-se amb celeritat, com si busqués alguna cosa. Les potetes repicaven contra el parquet mentre passejava sinuosament per l’habitació, invocant una música poc celestial. Em vaig moure molt a poc a poc, fent servir tota la meva concentració. Vaig agafar uns folis que tenia a prop per capturar-la i alliberar-la a l’aire lliure, però l’intent va ser completament inútil, la bestiola fugia de mi amb una agilitat excel·lent, fent aquell soroll amb les potetes:
«Tec tec tec tec tec tec tec tec tec»
Us enganyaria si us digués que no vaig pensar en esclafar-la. Anava descalç, hauria sigut una escena digna d’un circ grecoromà:
«Al meu cap podia anticipar el gran «CREC» de l’insecte esclafat sota la rugositat del meu peu. Els seus últims moments: petites cametes trencant-se i movent-se, cercant la vida. Faig una pausa, inhalo i exhalo amb tranquil·litat, sentint el moviment de l’insecte entre els dits, assedegat de mort i de càstig, d’elogis de sang. Prement més fort per ofegar els últims crits. Els últims «CRECS» maldestres. Ja no hi ha res, només el buit dels pensaments movent-se més enllà. Puc imaginar-me tots els assistents cridant i celebrant la victòria. Victoriós. El gran emperador s’acosta, portant-me la glòria pel temps del temps, en una gran corona de fulles de llorer».
Tot això, però, no va passar. Em feia un cert fàstic, però no la vaig poder matar. De cop i volta li tenia una certa estima. Estranya, sense cap mena de dubte. Vaig empatitzar amb ella: Un insecte en un lloc estrany. Un insecte erràtic en els grans vols, però volador al capdavall. Hi podem reflexionar un moment? Per què ens fa més fàstic i angoixa saber que la panerola pot alçar el vol? Segurament ens la podem imaginar estavellant-se entre els nostres ulls. I com seria sentir el «tec tec tec tec» a la nostra cara? Com la pressió d’aquelles potetes ens va resseguint i explorant el nostre cos amb un pessigolleig digne de l’infern. Entre els narius. Els orificis de les orelles. Enredada entre els cabells.
Quina diferència hi ha entre la panerola i la papallona?
Pot arribar a ser la panerola un gran mestre?
Ara que estic escrivint això, no puc evitar recordar el soroll rosegador de les paneroles que vivien a la capsa de les patates a la casa on em vaig criar. Teníem les patates i les cebes a la planta baixa del garatge, en una habitació tancada i fosca. Era un diumenge, i em van manar a buscar uns quants tubercles. Anava descalç, baixava les escales. Les rajoles fredes i relliscoses del garatge em guiaven el camí. Quan vaig tocar la capsa vaig sentir el mateix soroll habitat per les paneroles:
«Tec tec tec tec tec tec tec»
Desenes de paneroles, totes dintre de la caixa embolcallada en paper de diari, corrent i rosegant les patates. Estranyament, no em va fer fàstic, ho recordo com si fos ahir. Em va provocar una sorpresa curiosa. Què hi podia haver allà dintre? M’ho vaig preguntar, però ja ho sabia. No era estrany veure paneroles a la planta baixa del garatge; i jo sabia què hi havia allà. Visitar-les va ser un petit viatge a la desconeixença, a la curiositat. Potser perquè vaig assumir que no era responsabilitat meva arreglar aquella situació, jo era només un nen, i tenir les patates arran de terra no va ser decisió meva. Era potser un gran moment per realitzar una valoració de la culpa i responsabilitat que alberguem dintre nostre. No era culpa meva, ni tampoc la meva responsabilitat. Ara la panerola està amagada sota la llibreria dels meus llibres, no és culpa meva, però sí la meva responsabilitat.
Quina és la meva responsabilitat?
Han passat uns dies. No l’he buscada més. Potser s’ha mudat sota una torreta. Potser no s’ha mogut. Quan pot viure una panerola sense menjar res? De fet, què menja una panerola? Quina és la seva dieta? No s’ha de preocupar per la fibra, les proteïnes, els bons greixos, els carbohidrats, les vitamines i els micronutrients. Potser sense saber-ho ella ha establert un vincle amb mi, i de tant en tant, a altes hores de la matinada, la panerola fa una excursió fins a la meva habitació, escala el llit, i em mossega l’entrecuix per alimentar-se de petites pelleringues de pell humana.
La panerola ha vingut a viure amb mi, i potser ella també pensa el mateix de mi. Tanco el llum i la porta. Me’n vaig a dormir. I com si fos una broma de mal gust o una macabra revenja, una flaire d’humitat de full de diari em ressegueix els narius. Obro els ulls de bat a bat. La torno a sentir, ara ja lluny de mi, com si hagués crescut, com si hagués mutat, al costat del meu cap.
A la paret de l’altra habitació:
«TEC TEC TEC»
Compartim un espai poc concorregut, però que representa un simbolisme important per a mi. Hi ha una panerola vivint entre els llibres de la prestatgeria de l’habitació estant, a ras de terra. La vaig veure un dia qualsevol. Hi havia entrat a buscar alguna cosa que ara no recordo. Corria desesperada buscant un amagatall. Esprintava per salvar-se la vida –o això creia jo–, espantada per l’intrús humanoide. La llum sinuosa de la bombeta il·luminava la seva silueta en un fort contrast. Estem parlant d’un ésser de l’inframon: fosc, marró i gros. Li vaig veure les antenes del cap bellugant-se amb celeritat, com si busqués alguna cosa. Les potetes repicaven contra el parquet mentre passejava sinuosament per l’habitació, invocant una música poc celestial. Em vaig moure molt a poc a poc, fent servir tota la meva concentració. Vaig agafar uns folis que tenia a prop per capturar-la i alliberar-la a l’aire lliure, però l’intent va ser completament inútil, la bestiola fugia de mi amb una agilitat excel·lent, fent aquell soroll amb les potetes:
«Tec tec tec tec tec tec tec tec tec»
Us enganyaria si us digués que no vaig pensar en esclafar-la. Anava descalç, hauria sigut una escena digna d’un circ grecoromà:
«Al meu cap podia anticipar el gran «CREC» de l’insecte esclafat sota la rugositat del meu peu. Els seus últims moments: petites cametes trencant-se i movent-se, cercant la vida. Faig una pausa, inhalo i exhalo amb tranquil·litat, sentint el moviment de l’insecte entre els dits, assedegat de mort i de càstig, d’elogis de sang. Prement més fort per ofegar els últims crits. Els últims «CRECS» maldestres. Ja no hi ha res, només el buit dels pensaments movent-se més enllà. Puc imaginar-me tots els assistents cridant i celebrant la victòria. Victoriós. El gran emperador s’acosta, portant-me la glòria pel temps del temps, en una gran corona de fulles de llorer».
Tot això, però, no va passar. Em feia un cert fàstic, però no la vaig poder matar. De cop i volta li tenia una certa estima. Estranya, sense cap mena de dubte. Vaig empatitzar amb ella: Un insecte en un lloc estrany. Un insecte erràtic en els grans vols, però volador al capdavall. Hi podem reflexionar un moment? Per què ens fa més fàstic i angoixa saber que la panerola pot alçar el vol? Segurament ens la podem imaginar estavellant-se entre els nostres ulls. I com seria sentir el «tec tec tec tec» a la nostra cara? Com la pressió d’aquelles potetes ens va resseguint i explorant el nostre cos amb un pessigolleig digne de l’infern. Entre els narius. Els orificis de les orelles. Enredada entre els cabells.
Quina diferència hi ha entre la panerola i la papallona?
Pot arribar a ser la panerola un gran mestre?
Ara que estic escrivint això, no puc evitar recordar el soroll rosegador de les paneroles que vivien a la capsa de les patates a la casa on em vaig criar. Teníem les patates i les cebes a la planta baixa del garatge, en una habitació tancada i fosca. Era un diumenge, i em van manar a buscar uns quants tubercles. Anava descalç, baixava les escales. Les rajoles fredes i relliscoses del garatge em guiaven el camí. Quan vaig tocar la capsa vaig sentir el mateix soroll habitat per les paneroles:
«Tec tec tec tec tec tec tec»
Desenes de paneroles, totes dintre de la caixa embolcallada en paper de diari, corrent i rosegant les patates. Estranyament, no em va fer fàstic, ho recordo com si fos ahir. Em va provocar una sorpresa curiosa. Què hi podia haver allà dintre? M’ho vaig preguntar, però ja ho sabia. No era estrany veure paneroles a la planta baixa del garatge; i jo sabia què hi havia allà. Visitar-les va ser un petit viatge a la desconeixença, a la curiositat. Potser perquè vaig assumir que no era responsabilitat meva arreglar aquella situació, jo era només un nen, i tenir les patates arran de terra no va ser decisió meva. Era potser un gran moment per realitzar una valoració de la culpa i responsabilitat que alberguem dintre nostre. No era culpa meva, ni tampoc la meva responsabilitat. Ara la panerola està amagada sota la llibreria dels meus llibres, no és culpa meva, però sí la meva responsabilitat.
Quina és la meva responsabilitat?
Han passat uns dies. No l’he buscada més. Potser s’ha mudat sota una torreta. Potser no s’ha mogut. Quan pot viure una panerola sense menjar res? De fet, què menja una panerola? Quina és la seva dieta? No s’ha de preocupar per la fibra, les proteïnes, els bons greixos, els carbohidrats, les vitamines i els micronutrients. Potser sense saber-ho ella ha establert un vincle amb mi, i de tant en tant, a altes hores de la matinada, la panerola fa una excursió fins a la meva habitació, escala el llit, i em mossega l’entrecuix per alimentar-se de petites pelleringues de pell humana.
La panerola ha vingut a viure amb mi, i potser ella també pensa el mateix de mi. Tanco el llum i la porta. Me’n vaig a dormir. I com si fos una broma de mal gust o una macabra revenja, una flaire d’humitat de full de diari em ressegueix els narius. Obro els ulls de bat a bat. La torno a sentir, ara ja lluny de mi, com si hagués crescut, com si hagués mutat, al costat del meu cap.
A la paret de l’altra habitació:
«TEC TEC TEC»
May 6, 2025
Els fills de la primavera
El barça acaba de perdre contra l'Inter de Milà a les semis de la Shampions League, i estic una mica menys feliç, tot i això, el mes d'abril ha passat molt de pressa.
Els fills de la primavera m'han vingut a veure.
Un insecte va viure al lavabo durant uns dies amb mi, el veia cada dia mentre em dutxava en el mateix lloc de sempre, ben arrapat a la paret. Era de color vermell, negre i allargat, tenia un parell d'antenes que de tant en tant es movien, com si em saludés. Potser em deia que s'havia perdut i que volia tornar; qui sap. Un dia va desaparèixer. Li vaig agafar certa estima i em va saber greu no veure'l marxar, m'hauria agradat si més no un acomiadament més sentit. També és cert que tampoc s'hi podia quedar per sempre.
Em va passar el mateix amb un saltamartí que habitava al cel obert, d'aquells grans, marrons, amb unes potes com les cames del Seedorf. Que no saps qui és? Un jugador italià que tenia unes cames fortes i rugoses -suposo, no ho sé, de fet, m'estic tirant un triple amb això de la rugositat-. No va ser fins que vaig anar a posar-me les vambes un matí que hi vaig tenir contacte físic. Me'l vaig trobar ben agafat als cordons, com si la seva última resolució fos no moure's d'allà. Les urpes s'hi agafaren amb molta força i determinació. No es movia i no el podia desenganxar. Estava mort, dissecat. No sé com va morir, però fa pinta que no va patir. El vaig deixar a l'espai que hi ha entre la barana de la finestra i l'exterior perquè algun ocell se'l cruspís.
També recordo l'arribada de les orenetes. Les piulades van entrar acompanyades d'un raig de llum del cel obert. Vaig obrir els ulls per primera vegada aquell matí i les vaig escoltar. Quina màgia! De petit feien els nius a casa i jo les caçava amb un caçapapallones per poder-les estudiar de més a prop. Encara recordo la "petita", una oreneta que va caure del niu i que no podia volar, tenia una lesió en una de les ales que li impossibilitava alçar el vol més d'uns metres més enllà. La vaig cuidar tan bé com vaig poder, l'alimentava, i ens fèiem companyia. Un matí els pares em digueren que la petita s'havia mort, potser m'ho digué l'àvia, però el fet és que la petita ja no respirava. Vaig baixar les escales que dansaven cap al pati corrent, esperitat, exaltat i amb llàgrimes als ulls per la tràgica notícia. El cos prim i emplomat romania més sec que el dia abans. No recordo si la vam enterrar, però sí que recordo els tendres ulls aclucats.
Va ser el dia que vaig anar a la cuina per fer-me l'esmorzar, quan vaig veure que el saltamartí ja no hi era. El cos inert havia desaparegut. Potser una ruixada de vent se l'endugué cap a l'asfalt, o potser una de les filles de la primavera l'havia vingut a trobar, amb sorpresa, immòbil.
Vaig ser jo qui va anar a buscar els camps de colzes a prop del collbaix. El prat immens de flors groguenques em meravellà. Vaig haver de parar de córrer per fotografiar-ne alguna. Vaig pensar que seria bona idea fer-me una selfie amb elles, però el resultat final no em va acabar de fer el pes, així que les vaig enfocar de ben a prop.
Va ser la trobada amb la papallona també un gran esdeveniment d'aquest abril. Jeia tranquil·la, sobre una alzina, exhibint la bellesa de les seves ales. Vaig acabar de fotografiar-la sencera, i vaig anar cap a la millor pedra a estirar. M'hi vaig trobar dues noies amb un gos, estaven de postal i els vaig preguntar si volien una foto. Contentes, em van dir que sí, m'hi vaig acostar i les vaig retratar amb Montserrat de fons, primer en un pla més general, i després apropant-me en un primer, trobant les cares amb la muntanya, intentant retratar la bellesa del moment. Portaven ulleres de sol, el gos no. Vaig demanar permís i després el vaig acariciar. Va ser una trobada agradable, deurien tenir la meva edat. Em vaig asseure amb elles a estirar sense demanar permís. Em van acceptar en el seu clan d'homínids i canins. Va ser llavors quan un pare cridà a un nen que no li toqués més els collons i que fes el que ell deia. Recordo dir jo alguna cosa baixeta com: "Pobre nen". Una d'elles em mirà i m'interpel·là dient-me que sí amb un somriure. Era un somriure agradable, me'l vaig mirar amb certa atenció i curiositat, li vaig retornar i li digué que tingués un bon matí. Em desitjà el mateix i vaig retornar el rumb cap a casa, fent saltirons i giragonses intentant no fer-me mal.
Els fills de la primavera m'han vingut a veure.
Un insecte va viure al lavabo durant uns dies amb mi, el veia cada dia mentre em dutxava en el mateix lloc de sempre, ben arrapat a la paret. Era de color vermell, negre i allargat, tenia un parell d'antenes que de tant en tant es movien, com si em saludés. Potser em deia que s'havia perdut i que volia tornar; qui sap. Un dia va desaparèixer. Li vaig agafar certa estima i em va saber greu no veure'l marxar, m'hauria agradat si més no un acomiadament més sentit. També és cert que tampoc s'hi podia quedar per sempre.
Em va passar el mateix amb un saltamartí que habitava al cel obert, d'aquells grans, marrons, amb unes potes com les cames del Seedorf. Que no saps qui és? Un jugador italià que tenia unes cames fortes i rugoses -suposo, no ho sé, de fet, m'estic tirant un triple amb això de la rugositat-. No va ser fins que vaig anar a posar-me les vambes un matí que hi vaig tenir contacte físic. Me'l vaig trobar ben agafat als cordons, com si la seva última resolució fos no moure's d'allà. Les urpes s'hi agafaren amb molta força i determinació. No es movia i no el podia desenganxar. Estava mort, dissecat. No sé com va morir, però fa pinta que no va patir. El vaig deixar a l'espai que hi ha entre la barana de la finestra i l'exterior perquè algun ocell se'l cruspís.
També recordo l'arribada de les orenetes. Les piulades van entrar acompanyades d'un raig de llum del cel obert. Vaig obrir els ulls per primera vegada aquell matí i les vaig escoltar. Quina màgia! De petit feien els nius a casa i jo les caçava amb un caçapapallones per poder-les estudiar de més a prop. Encara recordo la "petita", una oreneta que va caure del niu i que no podia volar, tenia una lesió en una de les ales que li impossibilitava alçar el vol més d'uns metres més enllà. La vaig cuidar tan bé com vaig poder, l'alimentava, i ens fèiem companyia. Un matí els pares em digueren que la petita s'havia mort, potser m'ho digué l'àvia, però el fet és que la petita ja no respirava. Vaig baixar les escales que dansaven cap al pati corrent, esperitat, exaltat i amb llàgrimes als ulls per la tràgica notícia. El cos prim i emplomat romania més sec que el dia abans. No recordo si la vam enterrar, però sí que recordo els tendres ulls aclucats.
Va ser el dia que vaig anar a la cuina per fer-me l'esmorzar, quan vaig veure que el saltamartí ja no hi era. El cos inert havia desaparegut. Potser una ruixada de vent se l'endugué cap a l'asfalt, o potser una de les filles de la primavera l'havia vingut a trobar, amb sorpresa, immòbil.
Vaig ser jo qui va anar a buscar els camps de colzes a prop del collbaix. El prat immens de flors groguenques em meravellà. Vaig haver de parar de córrer per fotografiar-ne alguna. Vaig pensar que seria bona idea fer-me una selfie amb elles, però el resultat final no em va acabar de fer el pes, així que les vaig enfocar de ben a prop.
Va ser la trobada amb la papallona també un gran esdeveniment d'aquest abril. Jeia tranquil·la, sobre una alzina, exhibint la bellesa de les seves ales. Vaig acabar de fotografiar-la sencera, i vaig anar cap a la millor pedra a estirar. M'hi vaig trobar dues noies amb un gos, estaven de postal i els vaig preguntar si volien una foto. Contentes, em van dir que sí, m'hi vaig acostar i les vaig retratar amb Montserrat de fons, primer en un pla més general, i després apropant-me en un primer, trobant les cares amb la muntanya, intentant retratar la bellesa del moment. Portaven ulleres de sol, el gos no. Vaig demanar permís i després el vaig acariciar. Va ser una trobada agradable, deurien tenir la meva edat. Em vaig asseure amb elles a estirar sense demanar permís. Em van acceptar en el seu clan d'homínids i canins. Va ser llavors quan un pare cridà a un nen que no li toqués més els collons i que fes el que ell deia. Recordo dir jo alguna cosa baixeta com: "Pobre nen". Una d'elles em mirà i m'interpel·là dient-me que sí amb un somriure. Era un somriure agradable, me'l vaig mirar amb certa atenció i curiositat, li vaig retornar i li digué que tingués un bon matí. Em desitjà el mateix i vaig retornar el rumb cap a casa, fent saltirons i giragonses intentant no fer-me mal.
April 4, 2025
Carta a la primavera
🌸 Benvinguda i benvolguda Primavera 💐
T'escric aquesta carta per dir-te que t'he trobat a faltar. He estat bé sense tu, m'he espavilat, i et prometo, que des de l'última vegada que em vas veure, he canviat. No soc una persona diferent, no és realment això, però el camí que em vas veure transitar farà un any ha seguit el seu curs, i jo amb ell. Estic molt content de tornar-te a tenir aquí amb mi. Sé que la gràcia és que no duraràs per sempre, però estàs aquí amb mi ara. Has sabut gestionar el temps una altra vegada, alguns anys et veig aparèixer una mica més tard, d'altres no tant, però ja forma part de la teva idiosincràsia tot això.
Amb la llosa ara lleugera de qui dia passa any empeny, i de qui sap que de vida només n'hi ha una, em sembla que el millor que puc fer és prendre-me-la en la majoria d'ocasions possibles i permeses, com un joc. No hi ha res important, però tot ho és molt. Segurament ens sorprendràs d'alguna manera poc sorprenent, però igualment agradable, que això del temps pot variar en un segon, oi? Ja ho adverteixen això quan vas a la muntanya: Un ruixat, una baixada brusca de les temperatures, una davallada dels ànims primaverencs, perquè, per què no? Tots som humans i tu ets la primavera, se't permet tot això i més.
Compto amb tu.
Podria escriure sobre aquell ocell dansant a l'aire, oi? El mateix aire que m'acaricia la cara mentre un raig de sol s'esmuny entre uns núvols mandrosos estenent-se a la llunyania cobrint els prats verds. I et passo per sobre, soc tan petit, tan insignificant comparat amb tu, i, tot i això, em meravello d'estar viu per poder-te contemplar.
T'escric per dir-te que em vius aquí amb tu, que ens desvivim per viure-hi i que volem desviure'ns-en amb fragilitat i bona estança.
Fins que la mort ens empari, i ens separi.
Amen
T'escric aquesta carta per dir-te que t'he trobat a faltar. He estat bé sense tu, m'he espavilat, i et prometo, que des de l'última vegada que em vas veure, he canviat. No soc una persona diferent, no és realment això, però el camí que em vas veure transitar farà un any ha seguit el seu curs, i jo amb ell. Estic molt content de tornar-te a tenir aquí amb mi. Sé que la gràcia és que no duraràs per sempre, però estàs aquí amb mi ara. Has sabut gestionar el temps una altra vegada, alguns anys et veig aparèixer una mica més tard, d'altres no tant, però ja forma part de la teva idiosincràsia tot això.
Amb la llosa ara lleugera de qui dia passa any empeny, i de qui sap que de vida només n'hi ha una, em sembla que el millor que puc fer és prendre-me-la en la majoria d'ocasions possibles i permeses, com un joc. No hi ha res important, però tot ho és molt. Segurament ens sorprendràs d'alguna manera poc sorprenent, però igualment agradable, que això del temps pot variar en un segon, oi? Ja ho adverteixen això quan vas a la muntanya: Un ruixat, una baixada brusca de les temperatures, una davallada dels ànims primaverencs, perquè, per què no? Tots som humans i tu ets la primavera, se't permet tot això i més.
Compto amb tu.
Podria escriure sobre aquell ocell dansant a l'aire, oi? El mateix aire que m'acaricia la cara mentre un raig de sol s'esmuny entre uns núvols mandrosos estenent-se a la llunyania cobrint els prats verds. I et passo per sobre, soc tan petit, tan insignificant comparat amb tu, i, tot i això, em meravello d'estar viu per poder-te contemplar.
T'escric per dir-te que em vius aquí amb tu, que ens desvivim per viure-hi i que volem desviure'ns-en amb fragilitat i bona estança.
Fins que la mort ens empari, i ens separi.
Amen
February 27, 2025
Això és una prova
Això és una prova.
Aquest seria el títol d'aquesta primera entrada del blog. Precís, concís i amb pretensions purament funcionals. Com la bombeta que tinc penjant al rebedor de casa, sola, ben solitària, sense làmpades, sense sofà.
Estigueu atents en general, però quan pugueu, gaudiu de la vida a poc a poc, pareu, i contempleu. Fer les coses lentament no està de moda. No sigueu moda
Aquest seria el títol d'aquesta primera entrada del blog. Precís, concís i amb pretensions purament funcionals. Com la bombeta que tinc penjant al rebedor de casa, sola, ben solitària, sense làmpades, sense sofà.
Estigueu atents en general, però quan pugueu, gaudiu de la vida a poc a poc, pareu, i contempleu. Fer les coses lentament no està de moda. No sigueu moda
