Hamnet

by Maggie O'Farrell

Està deixant una vida; en començarà una altra. Pot passar qualsevol cosa.

les branques del bosc són tan denses que no notes la pluja.

Necessita ser allà, en tot moment, per assegurar-se que el que hi ha a sota avança, que tot va segons els plans. I es deleix, és veritat, per tornar a ser entre les quatre parets de l’habitació de l’hostal, on no entra mai ningú, on ningú el busca ni demana per ell ni el molesta, on només hi ha un llit, un bagul i una taula.

a mesura que li venen les paraules, una darrere l’altra, és capaç de sortir d’ell mateix i trobar una pau tan absorbent, tan apaivagadora, tan íntima, tan plaent, que no vol res més.

I sempre hi ha la por que si baixa d’aquesta roda vertiginosa no pugui tornar-hi a pujar mai més. Podria perdre el lloc que ocupa:

Això li fa pensar en el xoriguer que tenia la seva dona, i la manera com es mantenia suspès en els alts corrents, per sobre de les capçades dels arbres, les ales esteses, mirant cap avall tot el que l’envoltava.

Aquest vespre, decideix inesperadament, tornarà de seguida a l’habitació. No anirà a beure amb els seus amics. Anirà directament a l’hostal. Encendrà una espelma, esmolarà una ploma. Es negarà a anar a una taverna amb la resta de la companyia. Es mantindrà ferm.