Miquel Àngel Maria's Blog, page 3

Una passa més per l’equitat dels infants de 0 a 3 anys

Més per Menorca ha donat suport a la investidura de Francina Armengol com a presidenta del Govern de les Illes Balears a canvi de l’adopció, per part seva, de divuit compromisos concrets que haurà de desenvolupar el nou Govern.

La majoria d’aquests punts d’acord són qüestions específiques de Menorca. Així hem aconseguit compensar el centralisme mallorquí que desprenen els “Acords de Bellver”, que haurien estat l’únic full de ruta del nou Govern —l’únic compromís— sense les nostres reivindicacions. Res nou, d’altra banda: la irrefrenable propensió a identificar Mallorca amb Balears —la part pel tot— és un dejà vu constant. Però no ens hi volem acostumar. La missió de Més per Menorca és, justament, defensar els drets dels menorquins i menorquines davant els massa freqüents «oblits», perquè no ens resignam a ser ciutadans de segona divisió.

Dues de les reivindicacions que hem aconseguit incloure en aquests acords fan referència a l’educació de 0 a 3 anys. Una d’elles, a la dotació dels Equips d’Atenció Primerenca (EAP). Aquest punt diu així: «L’aplicació dels criteris d’assignació de la quota dels EAP a partir de les dades reals de cada illa corresponents al curs 2018-2019, de manera que el personal que correspongui a cada illa pugui estar incorporat a l’inici del curs 2019-2020.»

Què significa açò?

En primer lloc, que el Govern haurà d’aplicar de manera immediata l’increment d’efectius ja acordat al llarg del darrer any, perquè comencin feina a l’inici del nou curs 2019-2020: un increment de 18 nous professionals per al conjunt de Balears, que faran que els EAP sumin un total de 84 professionals a l’inici del nou curs.

En segon lloc, la distribució d’aquests efectius per illes s’haurà de fer a partir de les dades reals del curs 2018-2019. Açò, que sembla una obvietat, no ho era tant: el Govern podria haver calculat la distribució per illes amb les dades de cursos més antics, cosa que no tindria massa sentit. I el que és més important: ha de corregir les dades errònies de què disposava quan va elaborar els criteris d’assignació de les quotes per als EAP. Amb aquestes dades errònies, Menorca sortia clarament perjudicada. Amb les dades correctes del curs 2018-2019, no és que Menorca surti més beneficiada que les altres illes: simplement tothom tindrà allò que li correspon per l’aplicació correcta dels criteris.

En tercer lloc, la quota dels EAP s’haurà d’assignar tenint en compte el total d’alumnes no escolaritzats, més el total d’alumnes escolaritzats a centres educatius autoritzats. Aquest matís és important: no seria lògic, ni correcte, ni just, que es tinguessin en compte centres que «es diuen» educatius, però que el curs 2018-2019 no tenien la preceptiva autorització de l’autoritat educativa.

I tot açò, per a què? Perquè el Pacte per a l’Educació dels infants de 0 a 3 anys i la necessària equitat, signat al Parlament el 20 de març de 2019, així ho preveu. I els pactes estan per ser complerts.

Però més important que la formalitat del compliment dels acords és el seu objectiu, allò que perseguim, que no és altra cosa que l’impuls substancial i significatiu de les polítiques socials i educatives cap a la primera infància, des del rotund convenciment, avalat per incomptables estudis, que la millor inversió social és la que es dedica a les famílies amb infants petits. És una qüestió de justícia social, i també d’eficàcia i eficiència en l’aplicació dels recursos públics.

Estarem vigilants durant tota la legislatura sobre l’execució per part del Govern de tots els acords que hem subscrit a canvi de donar suport a la investidura de la presidenta. El que hem comentat aquí és un acord d’aplicació immediata. El seu compliment serà una mostra clara de la lleialtat i les prioritats d’aquest nou Govern, i generarà, sens dubte, un clima de confiança que ens permetrà avançar cap a una societat millor.

(Article publicat al diari Menorca dia 30 de juny de 2019)

L'entrada Una passa més per l’equitat dels infants de 0 a 3 anys ha aparegut primer a Miquel Àngel Maria.

Gestió de l’aeroport i ports de Menorca: volem tenir clau de ca nostra

Imagini que vostè viu a una casa de lloguer, però que el propietari s’ha reservat una sèrie de privilegis: li controla qui pot entrar o no a ca seva, li diu a quines botigues ha de fer la compra setmanal, i per acabar-ho d’adobar és ell i no vostè qui té la clau de la casa, de manera que cada vegada que hi vol entrar li ha de demanar permís.

D’acord, és una situació grotesca si parlam d’habitatge: ningú acceptaria aquestes condicions! En canvi, aquesta caricatura no es fa molt enfora del problema real que tenim els menorquins amb les portes d’entrada a la nostra illa —la nostra casa comuna—, l’aeroport i els ports de Maó i Ciutadella.

Més per Menorca, com a partit sobiranista, reivindica la capacitat de decidir des d’aquí sobre allò que ens afecta. Com a mínim, de participar en les decisions. I com a territori insular, és fonamental que tinguem el control de les portes d’entrada i sortida.

Pel que fa a l’aeroport, la situació actual és de subordinació total a la gestió centralitzada d’AENA, i ens trobam amb un fet francament absurd. Segons la normativa, cada comunitat autònoma té un Comitè de Coordinació Aeroportuària. Però els aeroports de major trànsit en poden tenir un de propi. Per açò, en el seu moment es van crear dos comitès propis a Eivissa i Palma. Resultat? El comitè balear, dirigit des de Palma, només s’ocupa de l’aeroport de Menorca!

En efecte, l’adjectiu que vostè pensa és correcte: es ridícul. Des de Més per Menorca reivindicam que l’aeroport de Menorca tengui un comitè propi amb totes les competències, i que compti amb la participació de les institucions menorquines i d’entitats empresarials i socials.

Amb açò tindríem, com si diguéssim, una còpia de la clau de ca nostra compartida amb el propietari, que no deixaria de ser AENA. Però en volem més: el comitè de rutes de l’aeroport de Menorca, que ja existeix, ha de tenir més competències i capacitat de decisió. L’interès principal d’AENA és engreixar el compte general de resultats. El seu interès no és la qualitat o rendibilitat dels visitants, o la connexió dels interessos de l’aeroport de Menorca amb els interessos generals de la societat menorquina. Per açò hi hem de tenir més poder decisió. Per seguir amb la metàfora, l’amo continuaria tenint clau de ca nostra, però per emprar-la hauria de comptar amb el nostre permís.

I també hem de parlar dels ports. Actualment, el port de Maó té la declaració d’interès general de l’Estat, i per açò se’n reserva la gestió. En canvi, el port de Ciutadella és gestionat pel Govern de les Illes Balears. Si l’interès estratègic de l’Estat significàs una inversió prioritària i una gestió preferent, tal vegada tindria sentit. Però no és el cas, i per tant hem d’aspirar a una gestió unificada dels dos ports, per part del Govern de les Illes Balears, amb la participació del Consell Insular i els Ajuntaments.

I una gestió més directa des d’aquí ha d’anar acompanyada de millores en la connectivitat per la mar. Reivindicam que el transport de mercaderies tengui un tractament especial dins el Règim Especial de les Illes Balears, i que el vehicle propi sigui considerat part del mateix bitllet, de manera que tengui la mateixa bonificació del 75% que el bitllet personal.

Aquestes són només algunes de les moltes propostes que des de Més per Menorca defensarem des de les institucions durant els propers quatre anys. Perquè tenim projecte, sabem el futur que volem, i som l’eina per aconseguir-lo.

 

L'entrada Gestió de l’aeroport i ports de Menorca: volem tenir clau de ca nostra ha aparegut primer a Miquel Àngel Maria.

Alfonso Cuarón, Netflix, i la unitat de la llengua

Si vostès són una mica cinèfils o simplement estan al cas de les notícies culturals, segurament ja deuen conèixer la polèmica que ha suscitat la decisió de Netflix —i la seva rectificació posterior— de subtitular en castellà d’Espanya, per als espectadors d’Espanya, la pel·lícula «Roma» del director mexicà Alfonso Cuarón, estrenada el desembre passat. Una meravella, per cert: si encara no l’han vista, no se la perdin.

Recordem breument com ha anat aquesta pòlèmica. Quan Netflix va incloure aquesta pel·lícula en la seva graella a Espanya, hi va posar els subtítols ‘forçats’, en l’argot audiovisual contemporani: és a dir, que l’espectador no té l’opció de posar o treure els subtítols, sinó que se’ls ha de menjar tant sí com no. Hi ha parts de la pel·lícula en què dues protagonistes parlen en llengua mixteca, pròpia del sud de Mèxic, i aquí era totalment lògic que apareguin subtítols en castellà. El problema era que quan els actors parlen en castellà, la subtitulació forçada continuava.

L’enuig del director Alfonso Cuarón no es va fer esperar, i va demanar a Netflix que retiràs aquests subtítols, que considerava una ofensa per al públic espanyol, com si se’ls estigués dient que són incapaços d’entendre el castellà que es parla a Mèxic. Cuarón va qualificar la decisió de Netlix d’ignorant i ofensiva, i va posar alguns exemples de fins a quin punt resultava ridícula la proposta: quan una actriu deia “mama”, el subtítol deia “madre”, o quan deia “enojada” la subtitulaven “enfadada”. “Hay coloquialismos”, va dir Cuarón, “pero en  ningú caso impiden que entendamos lo que estamos viendo. Y algo de lo que más disfruto es del color y la textura de los acentos. Es como si Almodóvar necesitara ser titulado”.

De manera immediata, Alfonso Cuarón va rebre el suport de destacades personalitats de la llengua espanyola.

L’escriptor Jodi Soler, mexicà com el cineasta, va ser el primer a reaccionar, qualificant el comportament de Netflix de “paternalista, ofensivo y profundamente provinciano”.

El filòleg Pedro Álvarez de Miranda, actuant com a portaveu de la Real Academia Española de la Lengua, va declarar que “No existe el español de América, hay varios tipos de español en América. Hay variedades y pequeñas diferencias, pero todos nos entendemos sin problemas (…). No hay un español bueno y otro malo.”

I el secretari general de l’Associació d’Acadèmies de la Llengua Espanyola, el veneçolà Francisco Javier Pérez, també va ser prou contundent: “No tiene sentido. Hay voces regionales, coloquialismos, algunos son conocidos y otros no, pero en ningún caso impiden que entendamos lo que estamos viendo. Incluso se llega a poner subtítulos iguales a lo que se dice, con lo que el sinsentido es doble.”

En definitiva, el suport unànime a la reivindicació d’Alfonso Cuarón va provocar que el passat vuit de gener Netflix rectificàs, i tragués els subtítols en castellà d’Espanya quan els actors de «Roma» parlen en castellà de Mèxic. Ara, quan comença la pel·lícula, l’espectador es troba amb aquest avís: “Diálogos en Mixteco subtitulados. Otros idiomas no están subtitulados”.

Aquest cas ha servit perquè acadèmics, escriptors i cineastes d’Espanya i d’Amèrica Llatina hagin sortit a fer una defensa contundent de la unitat de la llengua castellana, i de la riquesa que representa la seva diversitat, subratllant la idèntica dignitat i pertinença a la llengua comuna de tots els dialectes, modalitats i accents del castellà.

I ara que hem parlat del mexicà i el castellà, podríem parlar del menorquí i el català. Podríem demanar-nos si els espectadors menorquins de TV3 necessiten subtítols per entendre les sàtires de Polònia, o si a València els fa falta traduir o subtitular les cançons d’en Cris Juanico…

Però trob que no fa cap falta. La lliçó d’Alfonso Cuarón, Netflix i les sàvies veus que han pres la paraula amb motiu d’aquest cas són tan clares i diàfanes, ho han explicat tot tan bé que, ben mirat, no fa cap falta. S’entén tot, tot i tot.

(Publicat al diari Menorca dia 15 de gener de 2019)

L'entrada Alfonso Cuarón, Netflix, i la unitat de la llengua ha aparegut primer a Miquel Àngel Maria.

Pepe Vives, l’art per l’art

El Departament de Cultura del Consell Insular de Menorca organitza com a mínim una exposició cada any per fer un reconeixement i posar a l’abast de tota la ciutadania l’obra d’alguns dels nostres artistes més significats.

Per Sant Antoni de l’any passat, a la sala del Roser de Ciutadella inauguràvem La pintura nua, del pintor ciutadellenc Matías Quetglas. Encara no fa un any, també dins el programa de la Diada de Menorca i a la mateixa sala, obríem l’exposició Toni Vidal, de de dins, amb un recorregut per tota la trajectòria d’aquest gran fotògraf des Castell. I aquests desembre obre les portes l’exposició que, amb el títol La quietud de les coses, ens fa present una mostra prou significativa de l’obra dels darrers tretze o catorze anys del pintor maonès Josep Vives Campomar.

Es tracta, efecte, d’una trilogia il·lustre: tres artistes que representen tres visions distintes de l’art, tres trajectòries, tres llenguatges diferents. Si alguna cosa tenen en comú és, sobretot, que representen el millor que s’ha fet a Menorca en pintura i fotografia durant el darrer terç del segle XX i principis del XXI.

Vull donar les gràcies en aquest punt a les persones que han participat en la realització d’aquest projecte, sobretot a en Carles Jiménez i na Cristina Rita. Però també a en Guillem Frontera i a n’Emili de Balanzó, que van fer aquesta proposta i, quan semblava que hi podia haver dificultats per realitzar-la, van empènyer prou perquè es convertís en realitat.

Com bé assenyala en Carles Jiménez al text que ha escrit per al catàleg d’aquesta exposició, en Pepe Vives no ha arribat a ser un artista reconegut i de culte perquè s’hagi preocupat de construir-se un nom, de promoure i fer visible la seva producció artística. Més aviat és al contrari: en Pepe sempre ha viscut una mica d’esquena als reclams de la vida social.

Si avui és aquí, si el podem comptar entre el petit nombre d’artistes excel·lents de Menorca, és perquè una sèrie de persones, des de la gratuïtat d’apreciar l’obra pel que és, sense cap mena d’utilitarisme ni voluntat de treure’n profit, així l’han reconegut i l’han posat en el lloc que correspon. Junt amb Emili de Balanzó i Guillem Frontera, o Valeriano Bozal, autor de l’altre text del catàleg, en aquest grup hi hem de situar alguns pintors, la majoria catalans, que també, com en Pepe, han pintat Menorca. Em referesc a Serra de Rivera, Miquel Vià, Serra Limona, Francesc Artigau, o el mateix Matías Quetglas.

Per mi és un plaer i un honor haver acompanyar en Pepe Vives fins aquesta exposició, haver pogut contribuir a dur la seva obra fins al Roser i, a partir del mes de gener, a Ca n’Oliver. M’alegra perquè em fa present la memòria de mon pare, amb qui eren bons amics. Però sobretot em satisfà… perquè sí. Per l’art, i prou. Simplement per poder compartir el meu propi gaudi estètic amb totes les persones que s’apropin al Roser o a Ca n’Oliver per contemplar i assaborir la seva creació.

En una època en què l’art no s’escapa del mercantilisme, en un temps en què tot tendeix a ser apreciat pel preu que té i no pels valors estètics, espirituals i socials, l’obra de Pepe Vives Campomar, lliure i totalment desproveïda de cap mena d’operació de propaganda, és una crida a creure que encara és possible l’art per l’art.

(Intervenció a l’acte d’inauguració de l’exposició Josep Vives Campomar, la quietud de les coses, a la Sala El Roser de Ciutadella, dia 23 de novembre de 2018, i reproduïda pel diari Menorca dia 29 de novembre de 2018).

L'entrada Pepe Vives, l’art per l’art ha aparegut primer a Miquel Àngel Maria.

Sempre a punt per acollir

Tot i que la paraula “acollir” no apareix talment a la Llei Escolta, l’actitud acollidora és inherent a l’esperit escolta. Les actituds de confiança i lleialtat, la vocació de ser útil, l’actitud permanent de servei i ajuda, la no discriminació de ningú, o el bon tracte als animals, resumeixen el que és una disposició global acollidora i integradora.

Per açò no és estrany que la greu crisi humanitària dels refugiats, amb milions de persones en trànsit arreu del món i un nombre inadmissible de víctimes mortals enmig de la mar, just davant ca nostra, els escoltes de tot el món s’hagin mobilitzat a favor de l’acollida dels refugiats i demandants d’asil. També a Menorca: les mobilitzacions de col·lectius com la Plataforma Benvinguts Refugiats Menorca, A Menorca Som Refugiats, o les campanyes impulsades pel Fons Menorquí de Cooperació, han comptat amb el suport i la participació activa de l’escoltisme menorquí.

Fa unes setmanes, a la vista de la pancarta que penja a la seu del Consell Insular de Menorca (“A Menorca volem acollir”), una persona es demanava a les xarxes socials si haurem d’esperar molt fins que arribin refugiats a Menorca. Un altra persona, membre dels Escoltes de Menorca, li va respondre que no hem d’esperar res, perquè de persones que no tenen res i que necessiten ajuda ja n’hi ha, a Menorca, i en continuaran venint. Molt ben dit!

El que ha succeït és que els refugiats no han arribat de la manera que esperàvem, pel camí “oficial”: des de camps de refugiats a les fronteres d’Europa cap a Espanya, distribuïts llavors als centres d’acollida (a Balears, a l’alberg del Govern a Palma, gestionat per Creu Roja), i finalment a Menorca, mitjançant eel Pla d’Acollida dissenyat pel Fons Menorquí de Cooperació amb el suport del Consell i els ajuntaments.

Per aquesta via no han arribat persones refugiades bàsicament perquè el Govern espanyol continua amb la política de deixar entrar refugiats amb comptagotes. Però hi ha persones demandants d’asil que han arribat a Menorca directament, i persones que, sense tenir un estatut de refugiat, han arribat en una situació de precarietat vital tan greu que, per raons humanitàries bàsiques, no poden quedar sense atenció.

Baden Powell va escriure: «El deure d’un escolta és ser útil i ajudar als altres. Haurà d’acomplir el seu deure per damunt de qualsevol altra cosa, encara que hagi de sacrificar el seu plaer, la seva comoditat o la seva seguretat. Quan troba difícil triar entre dues coses quina ha de fer, es demanarà a si mateix: “Quin és el meu deure?”, és a dir, “Què és el millor per als altres?”, i triarà aquesta. Haurà d’estar sempre a punt per salvar una vida, o per ajudar gent ferida. I haurà de fer una bona acció en favor d’algú cada dia.»

Certament, no cal esperar res per fer-ho!

(Article publicat a la secció Racó Escolta del diari Menorca dia 24 de novembre de 2018)

 

L'entrada Sempre a punt per acollir ha aparegut primer a Miquel Àngel Maria.

Memorial democràctic: la rehabilitació dels vençuts

Han passat 80 anys de la guerra civil. Aquest llarg període, proper a un segle, es divideix clarament en dues meitats.

Els primers 40 anys van ser els de la dictadura franquista. Quatre dècades en les quals els traumes produïts per aquell desastre no es van poder reparar, perquè llavors només tenien dret a fer memòria els vencedors. Als vençuts tan sols se’ls concedia, si no eren directament perseguits o no havien mort, el dret a callar, a patir en silenci l’oprobi i la marginació.

Els altres 40 anys són els de la restauració de la democràcia. Però les característiques amb què es va realitzar la transició han marcat decisivament aquestes altres quatre dècades, deixant pendent la recuperació de la memòria democràtica dels vençuts, dels conciutadans que van patir aquell cop d’estat de 1936 que va destruir la legitimitat democràtica i republicana.

La recuperació de la memòria democràtica de qualsevol país és un deure de les institucions públiques en una democràcia plural. Les institucions han de vetllar per conèixer la veritat dels fets, per tal que es pugui fer justícia i per reparar quan calgui, amb l’objectiu final de garantir la no repetició dels fets traumàtics.

Des d’aquest punt de vista, hem de reconèixer que no ha estat un camí exemplar, el de la democràcia contemporània espanyola, pel que fa a la rehabilitació i la restitució de la memòria democràtica. Les ferides i els dols generats per la guerra civil i la dictadura resten encara pendents de ser resolts amb la dignitat que les víctimes i els seus familiars mereixen. Com diu en Josep Portella a la darrera de les seves Cartes republicanes, «encara hi queden moltes històries per contar, moltes vides per rescatar, moltes injustícies per reparar».

Les coses s’haurien pogut fer d’una altra manera. S’haurien d’haver fet d’una altra manera. Altres països del món que en el segle XX han patit processos d’opressió i dictadura ens en donen bons exemples.

A la Sudràfrica post Apartheid, la Comissió per la veritat i la reconciliació va treballar durant anys per fer seure uns davant els altres víctimes i botxins, creant els mitjans per al diàleg i la reconciliació, per refer la vida social, trencada per l’odi i la violència.

També a Xile es va crear una Comissió per la veritat i la reconciliació, que investigava els casos en què era necessari rehabilitar la dignitat de tantes víctimes innocents de la dictadura de Pinochet, i per enllaçar la nova etapa democràtica amb l’anterior etapa democràtica i legítima de Salvador Allende.

Podríem esmentar molts altres casos. A l’estat espanyol, però, les coses no es van fer així quan era el moment oportú, i les institucions públiques han arribat molt tard a l’inici del procés reparador de la memòria democràtica. Procés legítim, necessari, i irrenunciable.

Si alguna cosa hem d’enterrar d’una vegada per totes és la falsa idea de reconciliació que diu que les coses desagradables del passat és millor no recordar-les. Darrere aquesta afirmació, aparentment assenyada, el que hi ha és la continuació de la condemna de silenci sobre les víctimes silenciades.

L’any 2007 es va aprovar la primera llei de memòria de l’estat espanyol, que té per objectiu, com diu el seu mateix títol, reconèixer i ampliar drets i establir mesures a favor de qui va patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura.

El 31 de maig de 2016, el Parlament de les Illes Balears va promulgar l’anomenada llei de fosses, la llei per a la recuperació de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme, que facilita la recuperació i la restitució de les restes mortals de moltíssimes persones enterrades en fosses comunes, sepultades fins ara en l’oblit.

I el 27 de març passat, de nou el nostre Parlament ha aprovat la Llei de memòria i reconeixements democràtics, que finalment dona marc legal i vehicula el conjunt d’iniciatives públiques per la recuperació de la memòria democràtica.

Aquest acte d’avui és el primer de la línia de treball que ha iniciat el Consell Insular de Menorca, en el marc del desenvolupament d’aquestes lleis, per avançar cap als objectius que les defineixen.

Hem de sortir al pas també dels qui potser diran que aquest acte d’avui, i en general els treballs de recuperació de la memòria democràtica, són tendenciosos perquè només recorden les víctimes d’una banda.

No és així. Del que es tracta és de restituir i dignificar la memòria de tothom, i en aquest tothom fins avui encara hi falten els qui mai han estat reivindicats i rehabilitats, d’una manera pública i explícita, per les institucions democràtiques.

L’afany de les polítiques públiques de memòria democràtica no és reobrir ferides, sinó reparar el dol i restituir la dignitat. No és posar unes víctimes per davant de les altres, sinó identificar-les totes com a conciutadans i conciutadanes nostres que, a través dels seus familiars, mereixen la comprensió, el condol i la rehabilitació.

El projecte que hem posat en marxa des del Consell Insular de Menorca consisteix fonamentalment en la recuperació de la llista de persones menorquines represaliades per la dictadura franquista i la reconstrucció dels seus relats personals, de la seva biografia individual, social i política.

Per assolir aquest objectiu, el Departament de Cultura i Educació el Consell Insular de Menorca ha encarregat un estudi de recerca i identificació a l’historiador Josep Portella. Li vull agrair, en nom propi i del Consell Insular, que abans de posar-se al capdavant d’aquest repte, ja vagi treballar intensament per la recuperació de la memòria dels exiliats de la guerra civil i el franquisme, amb el magnífic resultat del seu Llibre d’exilis, publicat l’any passat.

Al costat d’aquest encàrrec, el Consell Insular ha designat el jove historiador Miquel López Gual com a representant de la primera institució menorquina a la Comissió de fosses posada en marxa pel Govern de les Illes Balears. Des del Consell esperam, Miquel, que la teva feina contribueixi a fer avançar la investigació de les causes que han reivindicat de manera reiterada familiars menorquins de víctimes que estan enterrades fora de Menorca.

Alguns d’aquests familiars us trobau aquí avui, i us volem reiterar el nostre compromís. Amb aquest acte d’avui feim una primera passa per la rehabilitació de la memòria dels vostres parents. Però som conscients que hi queda en tant que sigui viable, la recuperació de les seves restes, que la comissió de fosses ha de dur a terme amb la màxima agilitat possible. Per açò, des del Consell Insular ens afegim a la vostra petició a la Comissió de fosses, representada avui per la Consellera de Cultura, Participació i Esports del Govern de les Illes Balears, perquè agiliti les gestions per tal que els casos dels vostres parents siguin degudament atesos i estudiats, i que en el cas que sigui viable en pugueu recuperar les seves restes.

Voldria acabar aquesta presentació amb tres cites d’autors altament significatius per a la construcció contemporània del concepte de memòria històrica.

El primer és filòsof alemany Walter Benjamin. És ell qui va introduir la noció de “rememoració” per designar els processos socials com el que representa aquest acte d’avui. La rememoració no té res a veure amb la conservació passiva i museística dels esdeveniments del passat, sinó la seva realització dinàmica en l’experiència present. D’acord amb Benjamin, la memòria és la salvació en el present d’allò que va fracassar en el passat.

El segon pensador també és alemany, Theodor Adorno. Per a ell, allò que fem cadascun de nosaltres al llarg de la nostra vida no és altra cosa que un intent de recuperar, transfigurant-la, la pròpia infància. En aquest acte d’avui recuperam la memòria de les víctimes assassinades i enterrades en l’oblit. Però també recuperam la infància robada dels qui, com en Doro Gelabert, que avui ens acompanya, van perdre els seus pares o mares quan eren tan petits que es pot dir que gairebé ni els poden recordar si no és a través de testimonis.

El tercer autor és l’antropòleg Lluís Duch, que ens ajuda a situar perfectament la intenció d’aquest acte d’avui.

Amb aquest desig, amb una crida a l’amor, en nom propi i del Consell Insular de Menorca, us agraesc a tots la vostra presència en aquest acte, i afirm el compromís de l’equip de govern de continuar endavant amb el projecte que ara just iniciam fins que puguem dir, de veritat, que les víctimes de qui recuperarem la memòria descansen, finalment, en pau.

(Discurs a l’Acte per la recuperació de la memòria democràtica menorquina, celebrat al Cementeri de Ciutadella dia 27 de juliol de 2018)

L'entrada Memorial democràctic: la rehabilitació dels vençuts ha aparegut primer a Miquel Àngel Maria.

El nou Museu de Menorca: més accessible, més social

Unes quatre-centes persones van acudir a la reobertura del Museu de Menorca, el passat 19 de juliol. Un indicador ben clar de l’expectativa que havia generat aquest esdeveniment i, sobretot, de l’estima que té la societat menorquina pel seu patrimoni i pel seu museu de capçalera.

Vull reiterar les gràcies a totes les persones que vau respondre amb entusiasme a la invitació per fer festa junts, i agraesc també tots els comentaris que ens heu fet arribar. Molts d’ells de felicitació, i alguns també amb propostes i idees per continuar millorant des d’ara mateix.

Una de les fites que més ens estimulen en aquesta nova etapa és que el museu sigui el màxim d’accessible. I entenem l’accessibilitat en tres sentits, igualment importants.

En primer lloc, el museu és accessible a totes les persones amb diversitat funcional. La llei hi obliga, però hem volgut anar més enllà, maximitzant la mobilitat interior, l’accés a la informació oferta i l’adaptació dels continguts.

En segon lloc, hem perseguit l’accessibilitat cognitiva. Tothom, amb independència de la seva edat, del seu nivell cultural o de les seves capacitats, ha de poder tenir al museu una experiència d’aprenentatge i de fruïció. La visita ha de ser plaent i profitosa, sigui quin sigui el punt de partida de la persona que la fa.

I en tercer lloc, hem volgut reforçar l’accessibilitat social. Algunes de les peticions d’informació que hem rebut aquests dies tenen a veure amb aquest aspecte. Se’ns ha demanat, per exemple, si hi hauria jornades de portes obertes. La resposta és que fins el 30 de setembre la visita al Museu és lliure i gratuïta per a tothom.

A partir d’aleshores, entraran en vigor les noves taxes, que vam aprovar al darrer Ple del Consell Insular de Menorca, dilluns passat. Es tracta d’una ordenança que, com he dit abans, reforça la vocació social del museu.

Pel que fa a l’accés individual, la tarifa normal s’estableix en 4 euros, i la reduïda en 3 euros. A aquesta reducció hi tenen dret les persones majors de 65 anys, pensionistes, estudiants, titulars del carnet jove, grups culturals, persones que adquireixin entrades conjuntes amb altres institucions, i membres d’entitats col·laboradores del Museu.

Més enllà d’aquesta reducció, tindran accés 100% gratuït les persones sense treball, els menors de 18 anys, membres d’organismes i associacions museístiques i d’entitats que tenguin un conveni amb el Museu, els grups escolars acompanyats de mestres, els docents, les persones amb discapacitat amb targeta acreditativa, i les persones dedicades a la recerca.

A més, els dissabtes capvespre i diumenges la visita a l’exposició permanent serà gratuïta per a tothom. En horari d’hivern, els dimarts i dijous capvespre també serà de franc. Cada 18 de maig, dia internacional dels Museus, farem una jornada de portes obertes. I quan el museu organitzi exposicions temporals, l’entrada serà de franc per a totes les persones.

Finalment, com a reforç de la vocació turística del Museu, que concebem com una de les principals portes d’entrada a la cultura de Menorca per a qualsevol visitant, els guies oficials de turisme també tindran accés de franc, i s’aplicarà un 20% de descompte a les agències de viatges i promotors turístics que organitzin visites al museu.

En definitiva, la nostra aspiració és que ningú no quedi exclòs de la visita. El museu és de tothom, i tothom l’ha de poder gaudir. I com a titulars que sou tots els ciutadans i ciutadanes d’aquesta institució cultural, teniu la paraula per ajudar-nos a continuar millorant.

(Article publicat al diari Menorca dia 24 de juliol de 2018)

L'entrada El nou Museu de Menorca: més accessible, més social ha aparegut primer a Miquel Àngel Maria.

El Museu de Menorca t’obre les portes (i el cor)

Us heu demanat mai què significa la paraula museu? Ve del grec Museion, el «temple de les muses» que va existir a la ciutat d’Alexandria. Era una biblioteca, un arxiu de documents i objectes, una escola filosòfica, i la llar de la música i la poesia.

El Consell Internacional de Museus (ICOM) defineix el museu com «una institució al servei de la societat, el qual adquireix, conserva, exposa i comunica els béns representatius de la natura i de la humanitat, a fi de salvaguardar-los, d’augmentar els coneixements i d’afavorir el desenvolupament del patrimoni, de l’educació i de la cultura.»

Aquesta definició va més enllà d’una concepció dels museus com a simples dipòsits on es guarden i mostren objectes.  Els museus moderns són espais plens d’activitat, que estimulen la curiositat i fan que el visitant no sigui un simple espectador sinó un participant actiu. Els museus de més èxit no són els que tenen les millors peces per mostrar, sinó els que fan de la visita una experiència que hom vol repetir i compartir.

Aquesta era la il·lusió que teníem l’estiu de 2015 quan, començades les obres de climatització i millores del Museu de Menorca, finançades pel Ministeri de Cultura, ens vam adonar que seria molt difícil tornar a col·locar l’exposició permanent tal i com havia estat fins aquell moment, i ens vam llença a l’aventura d’una remodelació total.

Teníem un bon maldecap. Un problema que havíem de convertir en oportunitat. I, amb un punt de risc, vam decidir tancar el museu fins haver renovat també el contingut, l’exposició permanent. Era un risc perquè no teníem cap garantia que el Ministeri, que ja havia finançat les obres de millora de l’edifici, comprometés més recursos per afrontar la remodelació de l’exposició. Però ens hi vam llençar decidits, convençuts que teníem una oportunitat irrepetible. Si es feien les coses bé, en un parell o tres d’anys podíem tenir un museu renovat de dalt a baix. Des del Consell Insular de Menorca ens vam avançar encarregant un nou projecte museològic i museogràfic, que vam presentar a Madrid, i la resposta va ser positiva: el Ministeri invertiria fins a 700.000€ per remodelar tot el museu!

La idea que hem perseguit des del primer moment ha estat que el nou Museu de Menorca faci honor al Museion d’Alexandria i respongui a la definició de l’ICOM: no cercam únicament que el Museu de Menorca mostri una exposició més moderna i atractiva, sinó que sigui un espai de coneixement i cultura dinàmic, flexible, accessible, familiar, didàctic, rigorós, comunicatiu, que toqui el cor i que fomenti l’esperit crític.

El nou museu explica la història de Menorca, i volem que la visita es converteixi en una experiència que tant menorquins com visitants vulguin repetir. Que, per als menorquins, sigui com la casa pròpia quan hi hem fet millores, que ens encanta mostrar a familiars i amics. I per als milers de visitants que rep Menorca cada any, que sigui la porta d’entrada, la carta de presentació d’una illa i una societat que coneix i estima la seva història i identitat, que és conscient de les experiències que han marcat la vida de les generacions passades, els seus somnis i conflictes. Volem que la visita al nou museu toqui la sensibilitat del visitant i que, després de passejar-se pels objectes que expliquen el passat, surti amb una pregunta: com ho faran els menorquins per salvaguardar aquest tresor preciós i fràgil que és l’illa, per transferir-lo als qui vindran d’una manera digna i sostenible?

Deia Rousseau que la paciència és amarga però que el seu fruit és dolç. Hi ha hagut molts moments feixucs, durant el temps que han durat les obres. Però tothom s’hi ha implicat al màxim per garantir l’èxit. La directora i l’equip del museu, més carregats de feina que mai; els professionals de les empreses que han realitzat el projecte, els responsables i tècnics del Ministeri que han supervisat la seva execució, i tota la gent que, d’una manera o altra, ha participat en la reinvenció del museu. Tot ha valgut la pena per recollir el fruit dolç de la feina ben feta.

I ara, a la fi, arriba el moment de celebrar-ho. Aquest dijous, 19 de juliol, és el dia. El migdia tindrà lloc la inauguració oficial, presidida pel nou ministre de cultura, José Guirao, en la que serà la seva primera visita a Menorca. I a les vuit del vespre del mateix dijous obrim per fer festa amb tothom, perquè volem compartir la nostra alegria per aquesta fita.

Ens encantaria que venguis a celebrar-ho amb nosaltres, i que puguis veure com ha quedat casa teva.

 

 

(Article publicat al diari Menorca dia 16 de juliol de 2018)

L'entrada El Museu de Menorca t’obre les portes (i el cor) ha aparegut primer a Miquel Àngel Maria.

Chrysallis: fer visible la dignitat

La celebració del 28 de juny, cada any amb més empenta, del Dia de l’orgull LGTBI, ha contribuït a fer visible i a normalitzar la diversitat d’identitat i orientació sexual en la nostra societat.

Les resistències que ha de vèncer aquesta lluita són encara molt poderoses, però ens ha d’animar constatar que l’acceptació social del pluralisme sexual —que existeix des de sempre, però que fa molt poc que es pot expressar en llibertat—, ha fet grans passes en menys de dues dècades.

El moviment social, com sempre, ha estat capdavanter. Les noves lleis han afermat el canvi de tendència i han donat garantia i protecció. Fins i tot el cinema comercial i de masses ha contribuït a fer que sigui percebut com a normal allò que és normal.

Però si alguns col·lectius han aconseguit un grau considerable d’acceptació, hi ha altres realitats encara molt desconegudes, i per tant profundament incompreses. És a un d’aquests col·lectius que vull fer un sincer reconeixement i donar-los ànim per continuar lluitant com ho fan, amb coratge i dignitat, i amb un amor capaç de vèncer tots els obstacles. Em referesc als menors transexuals i a les seves famílies.

Només fa deu dies, el 18 de juny, que l’Organització Mundial de la Salut ha aprovat la despatologització de la transexualitat. Retinguem-ho: només fa deu dies que oficialment ha deixat de ser considerada una malaltia, concretament un trastorn mental. Poca broma: estam parlant de drets humans!

Dos dies més tard d’aquesta fita, l’Associació Chrysallis, entitat que agrupa les famílies de menors transexuals, va fer donació a la Xarxa de Biblioteques de Menorca d’una sèrie de contes infantils i recursos didàctics perquè siguin posats a l’abast dels infants i les famílies que tenguin interès a conèixer aquesta realitat i, especialment, per a les famílies que viuen l’experiència de tenir un fill o una filla que, des d’una edat molt primerenca, manifesta una identitat sexual distinta de la físico-biològica.

La conversa que vaig compartir amb n’Alexandra i el seus pares —na Luci i en Llorenç—, amb en Gonzalo i amb n’Amor durant l’acte de presentació d’aquesta donació, em va emocionar. I em va fer prendre consciència que és urgent que tots els coneguem millor. Ben mirat, tenim més feina a fer nosaltres que ells, que ja ho tenen clar!

És imprescindible que ens informem, que en parlem, i que ajudem a fer visible la seva realitat i la seva lluita. Per deixar d’estigmatitzar-la, i per deixar-nos impactar per la seva dignitat. Per estimar-los i estimar-les així com són, així com volen ser.

L'entrada Chrysallis: fer visible la dignitat ha aparegut primer a Miquel Àngel Maria.

Per un espai comunicatiu en català

Dimarts passat vaig enviar un article al diari Ara Balears, que es publica avui, per demanar al govern d’Espanya una major sensibilitat amb els espais de comunicació en llengua no castellana. Però just dimecres, el nou govern de Pedro Sánchez es negava a garantir la reciprocitat dels canals de televisió que emeten en català. Ja tenim la primera decepció d’un govern que, en aquesta matèria, comença seguint la mateixa política del PP. Per tant, el plantejament de l’article havia de ser diferent. Vaig enviar una nova versió al diari Ara Balears, però per un error s’ha publicat la primera versió. Després, a l’edició digital del diari, l’han substituïda per la nova. Aquí la teniu: vista la posició del govern de Sánchez, açò és el que cal dir a dia d’avui. 

El passat dilluns 18 de juny, el Ple del Consell Insular de Menorca va aprovar una proposta per instar el Govern de l’estat a desenvolupar l’espai comunicatiu en llengua catalana.

El grup del PP es va abstenir, i de fet ni tan sols va demanar la paraula per intervenir en el debat. Si M. Rajoy encara fos president, probablement haurien sortit a defensar el seu cap de files a Madrid, però ara que les tornes han canviat supòs que prefereixen ignorar la reivindicació d’un tracte just per a la nostra llengua i els seus parlants. Com menys se’n parli, millor per a ells. Idò bé, per açò escric aquest article. Perquè se’n parli.

La proposta aprovada al Consell de Menorca, com la proposició no de llei que Més per Menorca ha presentat al Parlament de les Illes Balears, recull les consideracions sobre mitjans de comunicació contingudes al document titulat ‘Anàlisi del marc normatiu en matèria lingüística a les illes Balears’, aprovat pel Consell Social de la Llengua, de les Illes Balears, el passat mes d’octubre.

La conclusió d’aquest document és clara: els mitjans de comunicació públics en llengua catalana tenen una sèrie de barreres de tipus legal i normatiu imposades pel Govern de l’estat, que els situen en una posició de clara desigualtat i inferioritat respecte als mitjans que emeten en llengua castellana.

És necessari revertir aquesta dinàmica i avançar cap al desenvolupament d’un espai comunicatiu audiovisual compartit entre tots els territoris de l’Estat que comparteixen el català com a llengua oficial.

La Unió Europea empeny el desenvolupament cultural transfronterer, des de la constatació que les comunitats lingüístiques a Europa no coincideixen amb les fronteres polítiques. El programa Europa Creativa dóna suport al desenvolupament de la cooperació i les xarxes de comunicació transfrontereres.

Per açò no té cap sentit que les fronteres culturals i lingüístiques que Europa vol tombar, es mantenguin dins els estats membres.

Els entrebancs espanyols a la difusió transfronterera dels mitjans autonòmics en llengua catalana han estat constants, amb independència de l’alternança política al govern de l’Estat. El rebuig continuat a la iniciativa legislativa popular ‘Televisió sense fronteres’ és un clar indicador d’aquesta política restrictiva. I no hi ha raons de pes, ni econòmiques ni tècniques, que impedeixin un espai comunicatiu compartit en llengua catalana.

Podíem pensar que el recent canvi al Govern de l’estat suposaria un canvi també en la política de mitjans de comunicació, però ja tenim la primera decepció: el govern de Pedro Sánchez no facilitarà la reciprocitat dels canals en català, i descarta atorgar un segon múltiplex per fer possibles les emissions de TV3 al País Valencià.

La proposta aprovada pel Consell de Menorca i la que s’ha presentat al Parlament era una bona ocasió perquè el Govern de l’estat començàs aquesta nova etapa amb una acció útil i significativa. Malauradament, la seva primera decisió és frustrant, perquè és exactament la mateixa que ha mantingut el govern del PP.

Si l’actitud del govern de Pedro Sánchez no canvia, continuarem rebent TV3 a les Illes Balears amb les ínfimes condicions de qualitat actuals, conseqüència de les restriccions imposades per l’Estat en el repartiment de canals de TDT. I encara gràcies que el Govern de les Illes Balears ha fet possible que almenys tinguem el que tenim.

També serà impossible que a les Balears puguem rebre les emissions del nou canal públic valencià, À Punt, perquè la clau de la TDT està en mans del govern central.

El Govern de l’estat ha de complir les disposicions de la ‘Carta europea en matèria de televisions transfrontereres’, i ha d’assegurar la recepció dels mitjans de comunicació en català arreu del territori, la creació de mitjans compartits i la coordinació institucional.

Malgrat la decepció, no llençam la tovallola. Continuarem exigint que el Govern central assigni com més aviat millor un nou múltiplex i ampliï l’espai radiofònic a cadascuna de les comunitats autònomes que tenen el català com a llengua cooficial, per fer possible la reciprocitat entre els mitjans audiovisuals públics d’aquests territoris, i que l’emissió es realitzi amb un nivell acceptable de qualitat.

L'entrada Per un espai comunicatiu en català ha aparegut primer a Miquel Àngel Maria.