What do you think?
Rate this book
War and Peace
In Russia's struggle with Napoleon, Tolstoy saw a tragedy that involved all mankind.
War and Peace broadly focuses on Napoleon’s invasion of Russia in 1812 and follows three of the most well-known characters in literature: Pierre Bezukhov, the illegitimate son of a count who is fighting for his inheritance and yearning for spiritual fulfillment; Prince Andrei Bolkonsky, who leaves his family behind to fight in the war against Napoleon; and Natasha Rostov, the beautiful young daughter of a nobleman who intrigues both men.
As Napoleon’s army invades, Tolstoy brilliantly follows characters from diverse backgrounds—peasants and nobility, civilians and soldiers—as they struggle with the problems unique to their era, their history, and their culture. And as the novel progresses, these characters transcend their specificity, becoming some of the most moving—and human—figures in world literature.
Tolstoy gave his personal approval to this translation, published here in a new single volume edition, which includes an introduction by Henry Gifford, and Tolstoy's important essay `Some Words about War and Peace'.
War and Peace broadly focuses on Napoleon’s invasion of Russia in 1812 and follows three of the most well-known characters in literature: Pierre Bezukhov, the illegitimate son of a count who is fighting for his inheritance and yearning for spiritual fulfillment; Prince Andrei Bolkonsky, who leaves his family behind to fight in the war against Napoleon; and Natasha Rostov, the beautiful young daughter of a nobleman who intrigues both men.
As Napoleon’s army invades, Tolstoy brilliantly follows characters from diverse backgrounds—peasants and nobility, civilians and soldiers—as they struggle with the problems unique to their era, their history, and their culture. And as the novel progresses, these characters transcend their specificity, becoming some of the most moving—and human—figures in world literature.
Tolstoy gave his personal approval to this translation, published here in a new single volume edition, which includes an introduction by Henry Gifford, and Tolstoy's important essay `Some Words about War and Peace'.
1392 pages, Paperback
First published January 1, 1868
About the author
Leo Tolstoy
8,677 books29.9k followersLev Nikolayevich Tolstoy (Russian: Лев Николаевич Толстой; most appropriately used Liev Tolstoy; commonly Leo Tolstoy in Anglophone countries) was a Russian writer who primarily wrote novels and short stories. Later in life, he also wrote plays and essays. His two most famous works, the novels War and Peace and Anna Karenina, are acknowledged as two of the greatest novels of all time and a pinnacle of realist fiction. Many consider Tolstoy to have been one of the world's greatest novelists. Tolstoy is equally known for his complicated and paradoxical persona and for his extreme moralistic and ascetic views, which he adopted after a moral crisis and spiritual awakening in the 1870s, after which he also became noted as a moral thinker and social reformer.
His literal interpretation of the ethical teachings of Jesus, centering on the Sermon on the Mount, caused him in later life to become a fervent Christian anarchist and anarcho-pacifist. His ideas on nonviolent resistance, expressed in such works as The Kingdom of God Is Within You, were to have a profound impact on such pivotal twentieth-century figures as Mohandas Gandhi and Martin Luther King, Jr.
See also:
French → Léon Tolstoï
Spanish → León Tolstói
His literal interpretation of the ethical teachings of Jesus, centering on the Sermon on the Mount, caused him in later life to become a fervent Christian anarchist and anarcho-pacifist. His ideas on nonviolent resistance, expressed in such works as The Kingdom of God Is Within You, were to have a profound impact on such pivotal twentieth-century figures as Mohandas Gandhi and Martin Luther King, Jr.
See also:
French → Léon Tolstoï
Spanish → León Tolstói
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 22 of 22 reviews
August 10, 2026
He arribat exhausta a sa darrera pàgina, però quin llibre!
Un assaig dins una novel·la que tracta sa guerra, es destí i s'atzar, Déu, sa felicitat i sa pena, sa llibertat i sa necessitat. Uns personatges profundíssims tots ells.
Te trasllada tant a una soiré russa, com a nes camp de batalla de Borodino, talment hi fossis. Bastant brutal sa vertitat.
Especialment interessant per entendre sa guerra entre Rússia i França entre 1805-1812. Dos móns que xocaven entre ells, amb sa contradicció de que París era sa capital cultural i de referència per s'alta aristocràcia russa. Tant que xerraven més habitualment en fracès que en rus entre ells. I que sa guerra, i sobretot s'ocupació francesa de Moscou, obliga a que el deixin de xerrar per una qüestió d'orgull nacional.
Contentíssima d'haver-lo llegit. Ara bé, ho estic més d'haver-lo acabat.
Un assaig dins una novel·la que tracta sa guerra, es destí i s'atzar, Déu, sa felicitat i sa pena, sa llibertat i sa necessitat. Uns personatges profundíssims tots ells.
Te trasllada tant a una soiré russa, com a nes camp de batalla de Borodino, talment hi fossis. Bastant brutal sa vertitat.
Especialment interessant per entendre sa guerra entre Rússia i França entre 1805-1812. Dos móns que xocaven entre ells, amb sa contradicció de que París era sa capital cultural i de referència per s'alta aristocràcia russa. Tant que xerraven més habitualment en fracès que en rus entre ells. I que sa guerra, i sobretot s'ocupació francesa de Moscou, obliga a que el deixin de xerrar per una qüestió d'orgull nacional.
Contentíssima d'haver-lo llegit. Ara bé, ho estic més d'haver-lo acabat.
October 16, 2024
Se acabó un clásico… si vols llegir ràpid ves a per Ana Karenina. Teeeela, impresionant i cansant.
És d’aquests llibres que millora molt si el llegueixes del tiron. Tinc clar que serà un dels primers si algun dia faig reread, encara tenia havia en dia la sensació de no haver-ho entès tot.
És d’aquests llibres que millora molt si el llegueixes del tiron. Tinc clar que serà un dels primers si algun dia faig reread, encara tenia havia en dia la sensació de no haver-ho entès tot.
Currently Reading
December 15, 2023A vegades una te ganes de llibres russos.
September 12, 2022
La vaig començar a principis de juliol i avui, dia 12 de setembre, per fi puc dir que l’he acabada. Vull dir-ne moltes coses i em fa l’efecte que els pensaments se m’emboliquen al cap i que no seré capaç de fer-ne la crítica que es mereix. No és estrany –aquesta novel·la és un trosset de món. No s’assembla gens a res que hagi llegit abans, ni tan sols a Anna Karenina (o potser és que senzillament no me’n recordo? No, aquesta sensació no s’oblida). Guerra i pau no és un retrat de l’ésser humà; és un mirall de la seva ànima, encara que, com tots els miralls vells, té els seus defectes.
Em sembla que Tolstoi va fer tot el que va poder per eliminar l’element subjectiu en la narració amb el propòsit d’explicar-nos la veritat de la història, i la major part de la novel·la no he gosat posar en dubte cap de les seves afirmacions. Però el to moralitzador que empra durant la segona meitat evidencia un cert biaix d’autor, sobretot pel que fa a la caracterització i el destí de les dones protagonistes. Sí, ja sé que no puc demanar perspectiva de gènere a una novel·la russa del 1865, però la misogínia del final m’ha colpit per la manera com anul·la la complexitat de caràcter de la majoria de personatges femenins. Al cap i a la fi (petit spoiler), al primer epíleg es diu de Nataixa que “tots els seus transports –és a dir, tots els seus trets personals, la seva energia i vivacitat, els ulls brillants, el riure juganer, la intel·ligència viva, la passió pel cant i la dansa, l’amor per la vida– no tenien altra causa que la necessitat d’un marit”. Sembla ben bé un capritx de Tolstoi, perquè tots sabem quina era la seva idea de la dona perfecta. Però el problema s’estén a la resta de dones del llibre i ens hem de preguntar si no és que no aconseguia comprendre la meitat femenina de la població, és a dir, la meitat de la història de la humanitat.
Tot i l’amargor que desprèn l’últim paràgraf, crec que aquesta és, objectivament, una de les millors novel·les mai escrites, i, subjectivament, un llibre que desperta tot allò que hauria de despertar un llibre: emocions de tot tipus, passions, reflexions, i sobretot l’admiració per aquell qui el va escriure. M’he esforçat a descriure el que crec que és el seu defecte més important perquè si em posés a elogiar-la no acabaria mai; i a més jo, com els personatges que l’habiten, també estic feta de contradiccions.
Guerra i pau està constituïda de petits detalls –ben bé com la història la fan petites accions i no grans homes, segons ens diu Tolstoi– i és gràcies a aquests que pren vida. És versemblant i profunda fins al punt que acabes veient els protagonistes en aquells que t’envolten i en tu mateixa. És èpica quan ha de ser-ho i avorrida quan en té ganes. És ampla i diversa, divertida, devastadora, crua, optimista; en fi, colossal i precisa. I a partir d’ara també és, possiblement, la meva novel·la preferida: mai m'ho havia passat tan bé ni tan malament llegint.
PD: No, òbviament no he entès una gran part de les descripcions molt tècniques que Tolstoi fa de les tàctiques de guerra, ni tampoc he recordat amb èxit molts dels noms dels quasi 600 personatges que surten de la novel·la! El truc és fer veure que no passa res i seguir llegint!
Em sembla que Tolstoi va fer tot el que va poder per eliminar l’element subjectiu en la narració amb el propòsit d’explicar-nos la veritat de la història, i la major part de la novel·la no he gosat posar en dubte cap de les seves afirmacions. Però el to moralitzador que empra durant la segona meitat evidencia un cert biaix d’autor, sobretot pel que fa a la caracterització i el destí de les dones protagonistes. Sí, ja sé que no puc demanar perspectiva de gènere a una novel·la russa del 1865, però la misogínia del final m’ha colpit per la manera com anul·la la complexitat de caràcter de la majoria de personatges femenins. Al cap i a la fi (petit spoiler), al primer epíleg es diu de Nataixa que “tots els seus transports –és a dir, tots els seus trets personals, la seva energia i vivacitat, els ulls brillants, el riure juganer, la intel·ligència viva, la passió pel cant i la dansa, l’amor per la vida– no tenien altra causa que la necessitat d’un marit”. Sembla ben bé un capritx de Tolstoi, perquè tots sabem quina era la seva idea de la dona perfecta. Però el problema s’estén a la resta de dones del llibre i ens hem de preguntar si no és que no aconseguia comprendre la meitat femenina de la població, és a dir, la meitat de la història de la humanitat.
Tot i l’amargor que desprèn l’últim paràgraf, crec que aquesta és, objectivament, una de les millors novel·les mai escrites, i, subjectivament, un llibre que desperta tot allò que hauria de despertar un llibre: emocions de tot tipus, passions, reflexions, i sobretot l’admiració per aquell qui el va escriure. M’he esforçat a descriure el que crec que és el seu defecte més important perquè si em posés a elogiar-la no acabaria mai; i a més jo, com els personatges que l’habiten, també estic feta de contradiccions.
Guerra i pau està constituïda de petits detalls –ben bé com la història la fan petites accions i no grans homes, segons ens diu Tolstoi– i és gràcies a aquests que pren vida. És versemblant i profunda fins al punt que acabes veient els protagonistes en aquells que t’envolten i en tu mateixa. És èpica quan ha de ser-ho i avorrida quan en té ganes. És ampla i diversa, divertida, devastadora, crua, optimista; en fi, colossal i precisa. I a partir d’ara també és, possiblement, la meva novel·la preferida: mai m'ho havia passat tan bé ni tan malament llegint.
PD: No, òbviament no he entès una gran part de les descripcions molt tècniques que Tolstoi fa de les tàctiques de guerra, ni tampoc he recordat amb èxit molts dels noms dels quasi 600 personatges que surten de la novel·la! El truc és fer veure que no passa res i seguir llegint!
July 27, 2023
Crec que és l'obra més èpica i humana que he llegit mai. Cap personatge està lliure de crítica, però Tolstoi aconsegueix que els teus afectes es modifiquen i evolucionen a mesura que maduren els protagonistes. Com en la societat, la bondat, la solidaritat i la pietat són valors subjacents en tota la novel·la, tot i que molt rarament predominen enfront a la por, la avarícia i el rencor -excepte encarnats en el personatge de Maria i els arrebats místics de Natasha- . Així, Tolstoi fa soroll al silenci: en una novela on tothom desitja el que té el veí, el tema principal és la estima humana; i encara que trobem 168 persones dins, els autèntics protagonistes estàn parcialment elidits: el nou Déu ateu (prou elidit) i Napoleó (molt poc elidit, però igualment mític).
"El amor y la compasión hacia los que nos aman y los que nos odian. Sí, ese amor que predica Dios sobre la Tierra (...) eso es lo que me quedaría si todavía estuviera vivo"
"El amor y la compasión hacia los que nos aman y los que nos odian. Sí, ese amor que predica Dios sobre la Tierra (...) eso es lo que me quedaría si todavía estuviera vivo"
This entire review has been hidden because of spoilers.
September 17, 2022
Interessant per entendre el perquè a Rússia es viurien diverses revolucions i el final enderrocament del sistema tsarista. Una classe alta, immensament rica que menysprea el món que l'envolta i només es preocupa per les seves festes, el manteniment del seu estatus i la seva honra. Però de mica en mica rebran les primeres dosis d'humilitat, Napoleó s'aproxima i una guerra pot fer que les desigualtats desapareguin i floreixin altres preocupacions que els diners i l'estatus no poden arreglar.
August 30, 2017
Tolstoi encasta un completíssim relat en una època històrica decissiva per al futur de Rússia. Gran mestre en la creació i l'evolució dels personatges i també en l'anàlisi històrica, social, econòmica, etc. Gran, gran novel.la.
May 11, 2023
1676 pàgines i 76 dies després: 10/10
September 4, 2023
realment son 4,5 estrelles perque la segona part mha costat BASTANT, pero que bonic ha estat :c
EDITAT:
Ara que han passat un parell de dies crec que ja puc posar en ordre els meus pensaments sobre aquest VIATGE. Primer de tot, rectifico la nota: li dono 5 estrelles solides. Entenc que hi ha parts que m’han costat molt i que se m’han fet bastant pesades, però son moltes més les parts que m’han fet riure, cridar, plorar i sorprendre’m. 3/4 del llibre m’han fet sentir un munt de coses que feia molt que no sentia llegint un llibre i això no ho aconsegueix qualsevol! i molt menys una monstruositat de més de 1200 pàgines.
(poden haver-hi petits spoilers d’alguns personatges en aquest paràgraf, però ho intentaré fer el menys descriptiu i explícit possible):
Els personatges tenen personalitats molt potents, son tots únics i ha de ser MOLT complicat escriure’n tants de tan diferents, i tan bé. I la seva EVOLUCIÓ. És simplement increíble com els veus creixer i canviar al llarg de tot el llibre. Andrey, un home que no troba sentit a la vida fins que coneix l’amor; Maria, qui sempre ha estat abnegada i finalment es permet ser feliç; Pierre, un noi patós i patètic i ridícul (l’estimo amb tot el meu cor) que passa per tota una odissea per a canviar la seva ànima… i podria seguir. Tots tots TOTS estan tan ben escrits que sembla que els hagi conegut personalment, FA POR.
Al principi, quan vaig començar el llibre, pensava que estava escrit de manera molt factual i sense ornaments ni intenció de fer la narrativa bonica. Ara puc dir que és un dels llibres amb escenes més boniques que he llegit en la meva vida. Austerlitz és una MERAVELLA amb les reflexions de l’Andrey i totes les descripcions de Tolstoi; el joc de cartes entre Dolojov i Nikolai (la tensió homoeròtica d’aquests dos no és MÍNIMAMENT NORMAL); la òpera; la nit de nadal; LA BATALLA DE BORODINO. Oh quina meravella de capítols, i QUE LLARGS, i sort que eren llargs perquè no volia que s’acabéssin mai.
Podria passar-me hores parlant d’aquest llibre. Me voy a contener.
Algunes frasses MOLT TRIADES que vull ressaltar:
“«¿Por qué le dije je vous aime?»”
“Natasha se sintió enamorada en cuanto entró en el baile. No lo estaba de nadie en particular, sino de todos a la vez.”
“Los humanos no pueden juzgar lo que es justo y lo que no lo es. Los hombres se han equivocado siempre y seguirán equivocándose en muchas cosas, sobre todo en lo que consideran justo e injusto.”
“«Además, es una ilusión creer que la medicina ha curado alguna vez a alguien. ¡Lo único que hace es matar!»”
“Ya que vivo (y no es culpa mía) debo vivir lo mejor posible.”
“Le daba pena de sí misma y se lamentaba de que perdía el tiempo inútilmente, cuando se sentía capaz de amar y ser amada.”
“Si yo no fuese yo, sino el hombre más apuesto, más inteligente, el mejor del mundo, y estuviese libre, ahora mismo le pediría a usted de rodillas su mano y su amor.”
“Y lo más doloroso era que buscaba sin encontrar aquella antigua ternura que sintiera por su hijo y que había esperado resucitar al acariciarlo y sentarlo sobre sus rodillas.” (SPOILER: devastador quan la relació que te amb el seu pare es reflecteix tan vívidament amb la que té l’andrey amb el seu fill.)
“«Si la princesa María me suplica que perdone, es que hace mucho que debía haber castigado.»”
“«Creía que iba a matarlo. ¿Por qué había de matarlo? Me tembló la mano. ¡Y me dan la cruz de San Jorge! ¡No entiendo nada!»”
“«El que tenga inteligencia que cuente el número de la bestia, porque es un número de hombre, y su número es 666.»”
“«La gloria, el bien común, el amor por una mujer y la patria misma, se me antojaban imágenes grandiosas, llenas de profundo sentido. Pero todo eso es sencillamente pálido y grosero bajo la luz del amanecer que, lo presiento, despunta para mí.»”
“Esa magnamidad y esa sensibilidad son el género de las de una dama que se desmaya al ver matar a una ternera; es tan buena que no puede ver la sangre, pero luego se come con gran apetito esa ternera servida con salsa.”
“Veo que he empezado a comprender demasiado y es malo para el hombre conocer el árbol de la sabiduría del bien y del mal… pero eso no va a durar mucho.”
“He odiado a muchas personas en mi vida. Pero a nadie he amado ni odiado tanto como a ella.” (PELL DE GALLINA QUAN *SPOILER* l’Andrey s’adona que la seva germana tenia raó quan li deia que havia de perdonar. Estirat al costat de l’ANATOL, el que ha ARRUINAT el seu amor i la seva vida, MORINT AMB ELL, li dona la ma i l’estima. i llavors se n’adona que realment estima a la Natasha, tot i que també la odii. ugh. vaig a plorar.)
“Comprendió que hay un límite para el sufrimiento y otro para la libertad y que ambos están muy cerca: que el hombre que sufre porque en su lecho de rosas se ha doblado un pétalo, sufre exactamente igual que sufría Pierre al tratar de dormirse en la tierra húmeda y de calentarse por un lado mientras se le enfriaba el otro.”
PER ARA això és tot.
Definitivament no em podria haver alegrat més d’haver començat i acabat aquest llibre.
EDITAT:
Ara que han passat un parell de dies crec que ja puc posar en ordre els meus pensaments sobre aquest VIATGE. Primer de tot, rectifico la nota: li dono 5 estrelles solides. Entenc que hi ha parts que m’han costat molt i que se m’han fet bastant pesades, però son moltes més les parts que m’han fet riure, cridar, plorar i sorprendre’m. 3/4 del llibre m’han fet sentir un munt de coses que feia molt que no sentia llegint un llibre i això no ho aconsegueix qualsevol! i molt menys una monstruositat de més de 1200 pàgines.
(poden haver-hi petits spoilers d’alguns personatges en aquest paràgraf, però ho intentaré fer el menys descriptiu i explícit possible):
Els personatges tenen personalitats molt potents, son tots únics i ha de ser MOLT complicat escriure’n tants de tan diferents, i tan bé. I la seva EVOLUCIÓ. És simplement increíble com els veus creixer i canviar al llarg de tot el llibre. Andrey, un home que no troba sentit a la vida fins que coneix l’amor; Maria, qui sempre ha estat abnegada i finalment es permet ser feliç; Pierre, un noi patós i patètic i ridícul (l’estimo amb tot el meu cor) que passa per tota una odissea per a canviar la seva ànima… i podria seguir. Tots tots TOTS estan tan ben escrits que sembla que els hagi conegut personalment, FA POR.
Al principi, quan vaig començar el llibre, pensava que estava escrit de manera molt factual i sense ornaments ni intenció de fer la narrativa bonica. Ara puc dir que és un dels llibres amb escenes més boniques que he llegit en la meva vida. Austerlitz és una MERAVELLA amb les reflexions de l’Andrey i totes les descripcions de Tolstoi; el joc de cartes entre Dolojov i Nikolai (la tensió homoeròtica d’aquests dos no és MÍNIMAMENT NORMAL); la òpera; la nit de nadal; LA BATALLA DE BORODINO. Oh quina meravella de capítols, i QUE LLARGS, i sort que eren llargs perquè no volia que s’acabéssin mai.
Podria passar-me hores parlant d’aquest llibre. Me voy a contener.
Algunes frasses MOLT TRIADES que vull ressaltar:
“«¿Por qué le dije je vous aime?»”
“Natasha se sintió enamorada en cuanto entró en el baile. No lo estaba de nadie en particular, sino de todos a la vez.”
“Los humanos no pueden juzgar lo que es justo y lo que no lo es. Los hombres se han equivocado siempre y seguirán equivocándose en muchas cosas, sobre todo en lo que consideran justo e injusto.”
“«Además, es una ilusión creer que la medicina ha curado alguna vez a alguien. ¡Lo único que hace es matar!»”
“Ya que vivo (y no es culpa mía) debo vivir lo mejor posible.”
“Le daba pena de sí misma y se lamentaba de que perdía el tiempo inútilmente, cuando se sentía capaz de amar y ser amada.”
“Si yo no fuese yo, sino el hombre más apuesto, más inteligente, el mejor del mundo, y estuviese libre, ahora mismo le pediría a usted de rodillas su mano y su amor.”
“Y lo más doloroso era que buscaba sin encontrar aquella antigua ternura que sintiera por su hijo y que había esperado resucitar al acariciarlo y sentarlo sobre sus rodillas.” (SPOILER: devastador quan la relació que te amb el seu pare es reflecteix tan vívidament amb la que té l’andrey amb el seu fill.)
“«Si la princesa María me suplica que perdone, es que hace mucho que debía haber castigado.»”
“«Creía que iba a matarlo. ¿Por qué había de matarlo? Me tembló la mano. ¡Y me dan la cruz de San Jorge! ¡No entiendo nada!»”
“«El que tenga inteligencia que cuente el número de la bestia, porque es un número de hombre, y su número es 666.»”
“«La gloria, el bien común, el amor por una mujer y la patria misma, se me antojaban imágenes grandiosas, llenas de profundo sentido. Pero todo eso es sencillamente pálido y grosero bajo la luz del amanecer que, lo presiento, despunta para mí.»”
“Esa magnamidad y esa sensibilidad son el género de las de una dama que se desmaya al ver matar a una ternera; es tan buena que no puede ver la sangre, pero luego se come con gran apetito esa ternera servida con salsa.”
“Veo que he empezado a comprender demasiado y es malo para el hombre conocer el árbol de la sabiduría del bien y del mal… pero eso no va a durar mucho.”
“He odiado a muchas personas en mi vida. Pero a nadie he amado ni odiado tanto como a ella.” (PELL DE GALLINA QUAN *SPOILER* l’Andrey s’adona que la seva germana tenia raó quan li deia que havia de perdonar. Estirat al costat de l’ANATOL, el que ha ARRUINAT el seu amor i la seva vida, MORINT AMB ELL, li dona la ma i l’estima. i llavors se n’adona que realment estima a la Natasha, tot i que també la odii. ugh. vaig a plorar.)
“Comprendió que hay un límite para el sufrimiento y otro para la libertad y que ambos están muy cerca: que el hombre que sufre porque en su lecho de rosas se ha doblado un pétalo, sufre exactamente igual que sufría Pierre al tratar de dormirse en la tierra húmeda y de calentarse por un lado mientras se le enfriaba el otro.”
PER ARA això és tot.
Definitivament no em podria haver alegrat més d’haver començat i acabat aquest llibre.
July 24, 2024
Tolstoi descriu una etapa important de la vida russa (les guerres napoleòniques) amb una visió completament polièdrica. Per ell la Història no s'enten a través dels seus grans personatges, sinó com la suma de les accions de tots els individus que la van viure. Amb aquest objectiu crea una narració trenant les experiències i els punts de vista d'una quantitat ingent de personatges de tot tipus de perfil, nacionalitat i classe social. A més de fugir dels estereotips, la narració s'alimenta de vivències irrellevants que donen una textura de realitat aclaparadora a la novel-la.
Evidentment tota aquesta complexitat fa que el llibre sigui difícil de seguir sense portar una llibreta de personatges. Al final però la lectura paga amb escreix l'esforç fins al 2on epíleg. Aquí l'autor desenvolupa les seves teories sobre la Història i la Llibertat aparent de l'home, convertint les darreres 33 pàgines del llibre en un via crucis infumable.
Evidentment tota aquesta complexitat fa que el llibre sigui difícil de seguir sense portar una llibreta de personatges. Al final però la lectura paga amb escreix l'esforç fins al 2on epíleg. Aquí l'autor desenvolupa les seves teories sobre la Història i la Llibertat aparent de l'home, convertint les darreres 33 pàgines del llibre en un via crucis infumable.
January 4, 2024
Tot un clàssic. Molt ben escrit. Tot i les més de 1000 pàgines el llibre enganxa amb personatges carismàtics que evolucionen molt bé. Un dels grans de la literatura universal.
July 28, 2026
Deu ser cert que la pregunta "Per què passen les coses que passen?" no es pot respondre en menys de 1920 pàgines. El llibre és una barreja de tractat teòric i exemplificació novel·lísitca. El tractat teòric és un enllitament apassionat amb Hegel, on després de molt gaudir i estar-hi d'acord (els individus semblen lliures però segueixen inconscientment el moviment imparable de la història) acaben barallats (la direcció d'aquesta història no és raonable ni comprensible, ni un triomf del progrés i la llibertat). Li baixo una estrella per egoisme, especialment perquè les últimes 50 pàgines són pura xapa teòrica (tot i que meravellosament explicada, especialment quan s'ocupa del lliure albir). Com a lector és una mica com si al tram final d'una marató enlloc de ruixar-te amb aigua i donar-te suc de mango fresquet t'embotissin croquetes seques al ganyot. Amb lo que ens hem estimat tu i jo, Lev.
Ara bé, si anem a lo novel·lesc, tornen a ser focs artificials. Acabem llegint batalles com si fossin balls, i els grans balls de saló com si fossin batalles. En unes s'hi juguen la vida els nois, dels altres depèn la ventura de les noies, segons les seves diverses estratègies de seducció i l'interès estètic i patrimonial dels pretendents. El millor, com sempre, el seguiment dels personatges en les seves peripècies vitals, els seus estats d'ànim i com canvien, què els limita i què els fa tirar endavant. Aquesta impressió que entenc perfectament tot el que fan, tot i que les explicacions no són senzilles, sinó riques en la seva complexitat i humanitat. I, efectivament, si puc entendre perquè la gent actua com ho fa, també ho puc predir i, per tant, els personatges no són lliures. Aquí Tolstoi és coherent amb la teoria.
Per úlitm, escenes inoblidables, com el soldat embadalit mirant un tros de cel que conté totes les respostes, el personatge a qui li canvia la vida veure un roure brotar ("a un olmo viejo..." que deia aquell), o l'impuls napoleònic de qui mira el seu voltant i exclama "tot això sóc jo" enmig d'un món embogit. I quan a un personatge li toca morir-se, resulta que la seva experiència no té res a veure amb tot allò que ens imaginem que passa quan algú es mor. I el pressentiment que quan la dinyem nosaltres s'assemblarà molt més a això que ens explica Tolstoi que al que ens pugui dir ningú més. Moltes mercès.
Ara bé, si anem a lo novel·lesc, tornen a ser focs artificials. Acabem llegint batalles com si fossin balls, i els grans balls de saló com si fossin batalles. En unes s'hi juguen la vida els nois, dels altres depèn la ventura de les noies, segons les seves diverses estratègies de seducció i l'interès estètic i patrimonial dels pretendents. El millor, com sempre, el seguiment dels personatges en les seves peripècies vitals, els seus estats d'ànim i com canvien, què els limita i què els fa tirar endavant. Aquesta impressió que entenc perfectament tot el que fan, tot i que les explicacions no són senzilles, sinó riques en la seva complexitat i humanitat. I, efectivament, si puc entendre perquè la gent actua com ho fa, també ho puc predir i, per tant, els personatges no són lliures. Aquí Tolstoi és coherent amb la teoria.
Per úlitm, escenes inoblidables, com el soldat embadalit mirant un tros de cel que conté totes les respostes, el personatge a qui li canvia la vida veure un roure brotar ("a un olmo viejo..." que deia aquell), o l'impuls napoleònic de qui mira el seu voltant i exclama "tot això sóc jo" enmig d'un món embogit. I quan a un personatge li toca morir-se, resulta que la seva experiència no té res a veure amb tot allò que ens imaginem que passa quan algú es mor. I el pressentiment que quan la dinyem nosaltres s'assemblarà molt més a això que ens explica Tolstoi que al que ens pugui dir ningú més. Moltes mercès.
August 27, 2022
Ha estat una experiència llegir aquesta novel·la i, durant aquesta experiència l'he cagat de diverses maneres:
a)proposant-me llegir el llibre sí o sí només en un mes.
b)deixant-me intimidar (molt fort) per una novel·la, per un autor, per una fama.
c)triant un mal mes per llegir-la, tot i que d'entrada em va semblar que era el millor.
M'ha agradat? Psè. Tota la part de la societat russa, els balls, els casaments, les intrigues i les grans famílies, sí. És una novel·lassa que està escrita molt bé. Ara. La part de la guerra. LA PART DE LA GUERRA, volia que algú m'arranqués el cap perquè m'ha avorrit soberanament. Molt. Molt. Més del que em van avorrir totes les parts sobre cultius a Anna Karenina, que és el meu top one de parts de llibres que m'han avorrit. Doncs aquests capítols i capítols i pàgines i pàgines sobre les batalles i les estratègies i tot...bff, se m'ha fet una bola que ni us ho explico.
Estic contenta d'haver-me'l llegit. Òbviament no hi tornaria ni que em paguéssin diners.
a)proposant-me llegir el llibre sí o sí només en un mes.
b)deixant-me intimidar (molt fort) per una novel·la, per un autor, per una fama.
c)triant un mal mes per llegir-la, tot i que d'entrada em va semblar que era el millor.
M'ha agradat? Psè. Tota la part de la societat russa, els balls, els casaments, les intrigues i les grans famílies, sí. És una novel·lassa que està escrita molt bé. Ara. La part de la guerra. LA PART DE LA GUERRA, volia que algú m'arranqués el cap perquè m'ha avorrit soberanament. Molt. Molt. Més del que em van avorrir totes les parts sobre cultius a Anna Karenina, que és el meu top one de parts de llibres que m'han avorrit. Doncs aquests capítols i capítols i pàgines i pàgines sobre les batalles i les estratègies i tot...bff, se m'ha fet una bola que ni us ho explico.
Estic contenta d'haver-me'l llegit. Òbviament no hi tornaria ni que em paguéssin diners.
June 1, 2022
Guerra i pau és, sens dubte, la gran obra de Tolstoi, tant per la llargària com per tot el que significa.
Lev Tolstoi volia escriure una novel•la que li servís per explicar les guerres que van enfrontar a Rússia contra els francesos de Napoleó des de la imparcialitat que segons ell falta als historiadors. Es va posar com objectiu relatar els fets, sense afavorir a cap de les parts.
La pregunta del milió és: Ho aconsegueix?
Tolstoi sap passar de les converses als salons de l'aristocràcia al fang fins als genolls del camp de batalla amb subtilesa, a poc a poc, i de manera fluïda. També, té una capacitat increïble per desgranar personalitats i sentiments dels personatges que crea, i aprofitar-los per expressar a través d'ells opinions pròpies de caire filosòfic i de la vida en general.Cosa que et pot agradar més o menys, però que si els personatges estan ben construïts, com és el cas, i té sentit el que els hi fa dir, la pega és inexistent.
Per tant, malgrat el tedi que em poguessin provocar algunes parts més militars, per ara tot correcte.
Tot i així, a partir de la part 13 (en té 15 + 2 epílegs), es dedica a narrar única i exclusivament els diferents moviments dels exèrcits, pràcticament sense l'aparició de cap personatge conegut, i comença una defensa aferrissada de Kutusoz, una figura injustament tractada, segons ell, perdent així, la imparcialitat que tant defensava i es torna pedant, un sentiment que s'intensifica en el 2n epíleg, completament innecessari segons el meu parer, on es dedica a filosofar sobre el perqué d'aquesta guerra, incloent múltiples metàfores i arribant a comparar l'estratègia militar amb les matemàtiques mentres pretèn justificar sí o sí la no validesa dels mètodes dels historiadors.
Per mi, aquest últim epíleg, i les últimes parts desmereixen la raó de ser de Guerra i pau i, malgrat, ser un llibre al•lucinant, deixa una sensació de desconcert i un regust agredolç que no mereix.
Així que, em temo senyor Tolstoi que tot i els seus esforços és tan patriota i parcial com l'historiador més insignificant.
Lev Tolstoi volia escriure una novel•la que li servís per explicar les guerres que van enfrontar a Rússia contra els francesos de Napoleó des de la imparcialitat que segons ell falta als historiadors. Es va posar com objectiu relatar els fets, sense afavorir a cap de les parts.
La pregunta del milió és: Ho aconsegueix?
Tolstoi sap passar de les converses als salons de l'aristocràcia al fang fins als genolls del camp de batalla amb subtilesa, a poc a poc, i de manera fluïda. També, té una capacitat increïble per desgranar personalitats i sentiments dels personatges que crea, i aprofitar-los per expressar a través d'ells opinions pròpies de caire filosòfic i de la vida en general.Cosa que et pot agradar més o menys, però que si els personatges estan ben construïts, com és el cas, i té sentit el que els hi fa dir, la pega és inexistent.
Per tant, malgrat el tedi que em poguessin provocar algunes parts més militars, per ara tot correcte.
Tot i així, a partir de la part 13 (en té 15 + 2 epílegs), es dedica a narrar única i exclusivament els diferents moviments dels exèrcits, pràcticament sense l'aparició de cap personatge conegut, i comença una defensa aferrissada de Kutusoz, una figura injustament tractada, segons ell, perdent així, la imparcialitat que tant defensava i es torna pedant, un sentiment que s'intensifica en el 2n epíleg, completament innecessari segons el meu parer, on es dedica a filosofar sobre el perqué d'aquesta guerra, incloent múltiples metàfores i arribant a comparar l'estratègia militar amb les matemàtiques mentres pretèn justificar sí o sí la no validesa dels mètodes dels historiadors.
Per mi, aquest últim epíleg, i les últimes parts desmereixen la raó de ser de Guerra i pau i, malgrat, ser un llibre al•lucinant, deixa una sensació de desconcert i un regust agredolç que no mereix.
Així que, em temo senyor Tolstoi que tot i els seus esforços és tan patriota i parcial com l'historiador més insignificant.
October 13, 2020
Un clàssic que és més una reflexió sobre Napoleó, la història i la societat per part d'en Tolstoi que no pas una història -que també hi és- que porti el fil conductor de l'obra. A l'inici els personatges són un xic confosos i els estereotips de la dona sumisa i superficial eviten una empatia com a lectora. Però són contundents i molt interessants les seves conclusions sobre la figura de Napoleó (un poca-pena ve a dir, que va saber trobar les oportunitats adients).
Read
August 25, 2021Una magnífica novel·la que retrata a partir de múltiples personatges la campanya de Napoleó a Rússia. Obra molt extensa, ha servit de model per moltes altres novel·les i és un dels grans clàssics de la literatura universal. La seva lectura pot costar una mica, ja que és una novel·la del segle XIX i les estructures narratives i del llenguatge són diferents de les actuals, a més de ser molt extensa.
May 9, 2025
Molt bon llibre que exposa molt be la vida de la rusia durant les guerrer napoleoniques. tractat desde laristocracia pero amb un toc de que el poble es el que guanya o perd les guerres
bastant llarg i algunes etapes bastant farragoses. pero gran novela
bastant llarg i algunes etapes bastant farragoses. pero gran novela
March 24, 2021
No és gaire llarg pero joder costa de llegir.
Ta guapo
Ta guapo
June 5, 2024
Suuuuuper interessant, sobretot com a reflexió sobre que es la guerra, les seves motivacions i la (i)rellevància dels seus personatges principals
September 23, 2024
Les meditacions i el front se’m va fer una booooola… però tk Natasha, u’re just a girl
December 29, 2025
Una obra genial. De la mateixa manera que a la buidor hi sobren totes les lletres, la totalitat les necessita totes. Brutal.
June 10, 2013
Clàssic de clàssics que, des del meu modest punt de vista, no aguanta del tot bé el pas del temps. Les intríngulis palauenques, les històries d'amors i desamors carreguen, només recomanat per als que els agraden els serials. En canvi, s'ha de valorar molt positivament els capítols bèl·lics, apunt molt positiu per l'ocupació i incendi de Moscou per part de les tropes napoleòniques. També punt positiu pels moments en que es reflexa la influència de la cultura francesa dins les èlits russes, l'ús del francès com a llengua de relació entre la noblesa. Per a llegir amb paciència i per valorar-la dins el seu context històrics.
Displaying 1 - 22 of 22 reviews