In 1864, just prior to the years in which he wrote his greatest novels — Crime and Punishment, The Idiot, The Possessed and The Brothers Karamazov — Fyodor Dostoyevsky (1821–1881) penned the darkly fascinating Notes from the Underground. Its nameless hero is a profoundly alienated individual in whose brooding self-analysis there is a search for the true and the good in a world of relative values and few absolutes. Moreover, the novel introduces themes — moral, religious, political and social — that dominated Dostoyevsky's later works. Notes from the Underground, then, aside from its own compelling qualities, offers readers an ideal introduction to the creative imagination, profundity and uncanny psychological penetration of one of the most influential novelists of the nineteenth century. Constance Garnett's authoritative translation is reprinted here, with a new introduction.
Works, such as the novels Crime and Punishment (1866), The Idiot (1869), and The Brothers Karamazov (1880), of Russian writer Feodor Mikhailovich Dostoyevsky or Dostoevski combine religious mysticism with profound psychological insight.
Fyodor Mikhailovich Dostoevsky composed short stories, essays, and journals. His literature explores humans in the troubled political, social, and spiritual atmospheres of 19th-century and engages with a variety of philosophies and themes. People most acclaimed his Demons(1872) .
Many literary critics rate him among the greatest authors of world literature and consider multiple books written by him to be highly influential masterpieces. They consider his Notes from Underground of the first existentialist literature. He is also well regarded as a philosopher and theologian.
Comença increïblement interessant i acaba amb un discurs d’egoisme i vergonya inaguantable. Entenc que plasmar aquestes emocions, pensaments i actes despreciables dels humans és el que fa el llibre diferent però sincerament, si pensen que exterioritzar aquest narcissisme plegat de dubtes és innovador, potser és que no han parlat amb suficients homes en la seva vida. Potser sóc jo que m’he perdut alguna cosa.
Tot i així, la primera part del llibre és chef’s kiss, m’ha fet reflexionar molt i n’he tret debats super interessants amb mi mateixa i amb amics so there’s that. M’emporto molt bones reflexions i una necessitat incesant d’acabar el llibre les últimes 50 pàgines.
M'ha encallat molt. La segona part l'he disfrutat molt més però la primera... potser en un altre moment m'hagués entrat millor el discurs de l'anti-heroi cínic i despietat, però se m'ha fet massa pesat. V.G. fiodor espavila
No havia vist menys estabilitat mental d'un personatge en un sol llibre en la meva vida, crec que resum molt bé del llibre on parafrasejant el que diu Dostoievski que ens sentim aclaparats pel mer fet de ser persones d'existir-hi i ser conscients d'això.
És en la superioritat moral del nostre personatge ens desemboca a una història tràgica que en cap moment pot acabar bé, sent aquesta superioritat moral la que també fa veure clarament el que podríem anomenar com una espècia d'inconsistència intrínseca en les accions del nostre personatge, apuntant que és això el que ens fa ser humans. Ho veiem tant en les nostres pors de no ser prou per als altres i la necessitat de voler semblar que som tan moralment superiors als altres com una espècie de Déu a la terra que merament actua de forma correcta i honrada.
Mostrant al final que aquesta persona que per la seva existència a creure que és moralment superior als altres, està destinat a ser incomprès odiat i repudiat per la societat. Fent-lo semblar quasi un boig davant de l'altra gent.
Dit tot això, s'ha de dir que he gaudit del llibre i he de dir que sentir-se reconegut en certes coses que diu el llibre, perquè al final tots tenim una petita part d'aquest personatge boig amb deliris ego- maníacs que ens fan sentir malament, però costa, la veritat és que el llibre una altra cosa no, però et deixa pensant. Al final hi ha una cosa que mai no passa de moda què és el fet de ser persona.
És increïble com un llibre de fa 100 i pico d'anys es pot llegir com si fos escrit ahir mateix, quina frescura, quin dinamisme, quina diversió! Realment jo sempre li dono tot el mèrit al Miquel Cabal però està clar que, si ell fa bé la seva feina i n'estic segura que sí, el Dosti era un catxondo i un avançat a la seva època, o això, o jo penso igual que un rus desgraciat del segle XIX. All in all, potser el meu dosti preferit llegit fins ara
acabat a l’avió 🥳 mentre acabava la segona part he començat a relacionar els dos subsols diferents, el de ser feliç de ser tu mateix i estar boig i fer oversharing de tot sense vergonya i l’altre, el de no tenir amics i ser incapaç de connectar amb ningú, allunyant a tothom de tu i justificant-te amb coses que ja no valen quan tens certa edat. diuen que aquest no és dels millors del dostoyevski, #ganes currently sentint-me una mica com un ratolí que ve del subsòl perquè de cop em trobo a un hotell 5estrellesgl i no entenc la vibra
Cada vegada que llegeixo a Dostoievski em convenço encara més de la seva genialitat. Amb una prosa única que reflecteix una ment també única i molt enigmàtica, aquest autor no necessita l’aprovació dels altres, però se la guanya a cada pàgina i es consagra com a un dels grans amb cada obra. Llegint Dostoievski t’adones de per què hi ha llibres i autors considerats clàssics.
“L’obra es llegeix com un retrat profund de la condició humana i els seus enrevessats laberints psicològics”. ('El universo de Dostoievski', Tamara Djermanovic, Acantilado, 2021).
'Apunts del subsòl' (1864) és una novel·la breu altament psicològica que no deixa al lector indiferent, ni pel que fa al contingut, ni per la forma. És una lectura complexa i que, per tant, requereix un cert grau d’atenció, ja que és fàcil perdre’s en els pensaments del protagonista i en la prosa de Dostoievski, famosa per la seva qualitat d’enrevessada.
Dividida en dues parts, 'El subsòl' i 'A propòsit de la neu humida', assistim als apunts que escriu un funcionari sobre la seva visió del món i sobre alguns fets de la seva vida. A la primera part, 'El subsòl', escriu des de la perspectiva d’un home de quaranta anys i el contingut és fonamentalment teòric. L’obra en conjunt, però sobretot aquesta primera part, és una crítica al racionalisme i al positivisme, doctrines que s’han estès per Europa i que Dostoievski tem que ho facin també a Rússia. El protagonista fa un discurs teòric de la seva posició filosòfica i ataca, entre d’altres, a Nikolai Txernixevski i el seu polèmic llibre 'Què fer?' (1863), el qual fa una defensa de l’utilitarisme i de l’egocentrisme racional. La crítica no recau únicament en els corrents de pensaments occidentals esmentats, sinó que també se l’emporten els “homes nous” que apareixen a la segona meitat del segle XIX a Rússia, una generació molt diferent de la dels seus pares, els nihilistes russos (caricaturitzats per Turguénev a Pares i fills (1862); homes a qui, precisament, Txernixevski lloava. Aquestes qüestions i crítiques Dostoievski les reprendrà a 'Crim i càstig' (1866).
A la segona part, a 'A propòsit de la neu humida', tirem enrere en el temps uns 15-20 anys per conèixer alguns episodis de la vida d’aquest mateix funcionari, el mateix autor dels apunts i protagonista de l’obra i que coincideix amb la figura de narrador. Si la primera part és sobretot teòrica, la segona és una posada en pràctica de la seva filosofia i estilísticament encaixa més en el relat literari tradicional.
De nom desconegut, és probablement un dels personatges més complicats de definir i classificar, a parer meu, de tota la literatura. En primer lloc, presenta totes les característiques de l’antiheroi i, de fet, Dostoievski ens el descriu com l’antítesi de l’home normal. És “solitari, maniàtic, alienat, destructiu, individualista, extravagant”. És ple de contradiccions: “insegur però arrogant, irracional al mateix temps que agressiu, fantasiaire i excessivament conscient” (Djermanovic, 'El universo de Dostoievski').
Ha llegit molts llibres, fet que ha influenciat la seva manera de veure el món, en la manera de viure-hi i en la manera de comunicar-se amb els altres. És un home inepte per les relacions socials i estrany; no encaixa en la societat. És una persona amb una psicologia molt complexa i difícil de comprendre, en part degut a la seva manera de ser contradictòria. És també difícil simpatitzar o empatitzar amb el personatge, que no pretén, aparentment, agradar. Es defineix a si mateix com algú amb una consciència molt elevada i presenta un complex de superioritat també molt alt. Tanmateix, això xoca amb la seva manera de fer, que és ridícula, patètica, lamentable. Pot ser superiorment més intel·ligent que la gent que l’envolta, almenys ell així ho viu, però quan es tracta del dia a dia, de tenir tractes amb la gent, és completament engolit i humiliat per la societat. La culpa d’això no la té tant la societat com a tal, sinó el tarannà d’aquest funcionari, tancat en si mateix. És un home que viu reclòs en el seu subsòl, un subsòl que és tant material com mental, tant físic (l’espai de mala mort on habita) com metafísic (els abismes de la ment i de l’ànima de l’home, els seus pensaments i contradiccions, els racons més profunds de la seva consciència), com si fos un pou fosc d’on no pogués escapar-ne, i on quanta més foscor més deliri psicològic que es retroalimenta amb cada pensament i acció (o inèrcia). Teoritza, filosofa, reflexiona, menysprea, però és incapaç de dur a terme els seus plans; és l’home de consciència incapaç d’atènyer l’home d’acció, a qui critica i admira al mateix temps. A més a més, manté una actitud indiferent vers el que puguin pensar els altres, que ja sap que el tenen per un no ningú i un personatge estrambòtic. Però és justament el què puguin pensar els altres el què li provoca atacs histèrics o crisis al llarg de l’obra. Manifesta obertament una conducta despòtica i rebeca, però té por que el vegin uns ulls nous i estranys (com els de la Liza) realment per qui és. Amb prou feines s’entén a si mateix i en pateix, però fins i tot en el patiment defensa trobar-hi plaer. Tot plegat, un seguit de contradiccions més que s’afegeixen a la llarga llista.
Un viatge delirant al pou fosc de la misèria humana a través d’un personatge misantrop. El joc dialèctic que proposa Dostoievsky és a la frontera entre un estil filosòfic i grotesc, que proporciona unes escenes delirants i divertidíssimes. La veritat és que no m’esperava trobar-hi això i que m’hagi agradat tant.
Una obra breu, però intensament filosòfica, Apunts del subsol ens presenta un protagonista que parla des de la marginalitat, desafiant les convencions socials i les idees racionalistes del seu temps. Amb una primera part més introspectiva i més filosòfica i una segona a on entenem com ha arribat el personatge al subsol.
Paradoxa: és tan pesat i tan puto xapes que amb cada frase que llegeixes, les paraules es van convertint en cigarros que et suposadament et trauran 5 minuts de vida. Què passa? Que segurament és la intenció del puto calb aquest. Ho has aconseguit Фёдор, has estat tan pesat que llegir-te ha estat fangós, pollós i, sí, ofegant del subsòl. Però no per baixesa moral sinó per pesat. Plastes, que ets un puto xapes. No em sembla gens verosímil que tingui 40 ANYS perquè són literalment les meves llibretes de quan tenia 14 anys i em creia única i diferent i l'únic que em passava era que estava deprimida i escoltava massa rock clàssic. Pesat, que ets un pesat. Para de parlar amb tu mateix i, el pitjor de tot, para de fer veure que parles amb mi!!! Jo no et diria això, jo et miraria com si tinguessis lleganyes. Però no passa res, deixaràs d'escoltar la Lana del rey com si fossis tu, canviaràs d'amics, deixaràs de tenir disfòria i vendràs polvorons per viatge pelut de fi de curs, faràs el batxillerat artístic i et tornaràs homosexual. Tot sortirà bé, ja veuràs ♥️
Ha passat una setmana des que vaig acabar el llibre i encara no m'havia animat a escriure res. Apunts del subsol és un llibre molt desagraït de llegir, perquè estructuralment està dividit en dues parts ben definides i amb un canvi de to molt abrupte. La primera és un monòleg interior que recorda a un assaig típic, malgrat ser ficcionat, i la segona, és un relat, en forma de rècord, en què s'apliquen els temes literaris que s'han parlat a la primera part. Soc el tipus de lector que no li agraden aquest tipus de barreges i que s'han de mentalitzar a l'hora de llegir sobre un gènere literari o l'altre. Així doncs, l'estructura va ser per mi un mal de queixal.
El fet que sigui un monòleg interior assagístic comporta que temàticament sigui fill del seu temps i que la seva lectura al segle XXI perdi cert interès. Mentre l'autor trasllada el lector cap al subsol ens desplega debats existencialistes amb una prosa acurada i de gran profunditat.
Així d'entrada no m'ha dit res. Però amb la clau de lectura correcta acabes trobant un sentit al monòleg. Cal entendre aquest llibre com una resposta de Dostoievski als autors del seu temps i determinat discurs optimista entorn la raó humana i la llibertat. En aquesta història, el protagonista ha emprat la seva llibertat individual de la pitjor manera possible i això l'ha conduït a la situació en la que es troba ara. Una mica desagradable de llegir les interaccions que té amb Liza, però què puc dir? Sóc una feminista woke empedernida.
No és la millor obra de l'autor, però té el seu què, com a mínim per la seva modernitat de contingut i estructura. Història aspra d'un alienat que odia el món però també a si mateix.
Molt dur, molt més de l'esperat. Com sempre, l'escriptor comparteix les seves observacions sobre l'ésser humà i, com sempre, fa por com d'encertades arriben a ser.
La primera part és magistral (una bofetada a la "falsa positivitat psicològica" q tb critica Byung Chul-Han). La segona et deixa K.O. (un personatge que representa la hipocresia i la falsetat).
Primera part. Desmunta falsos mites: - No té sentit creure que el desig i la voluntat es podran controlar. Ni jutjar des d´uns principis amb el supòsit de q tu ets pur i els altres no (crítica als racionalistes) - És fals que les persones han de trobar un interès propi seguint els impulsos de la naturalesa (crítica als romàntics).
Al contrari, s'ha de salvaguardar allò més valuós: la nostra personalitat, la individualitat, la voluntat: "El hombre prefiere hacer lo que le da la gana a lo que le aconsejan la razón y el interès... Su pròpia, libre y franca voluntat, sus propios caprichos... Lo que el hombre necessita es una vountad independiente, le cueste lo que le cueste... Pero claro, si es cuestión de voluntad, solo el demonio sabe"
Em sap greu perquè la col·lecció El far d'Angle Editorial (no és aquesta que apareix a Goodreads) m'atrau, perquè recuperar clàssics en valencià sempre és un encert i perquè quan vaig vore la coberta a un dels mobles de la llibreria Fan Set no vaig poder deixar de comprar-lo, però no m'ha entusiasmat "Apunts del subsol" de Fiódor Dostoievski.
Em para lluny el classisme de la societat russa prèvia a la revolució i els problemes d'un narrador del qual hui diríem que necessita un psiquiatra. El fet de narrar en primera persona i adreçar-se als lectors és una forma a considerar però el tema, hi insistisc, m'ha deixat fred. No obstant això, serveix per a conèixer la societat russa i, en concret, Sant Petersburg de l'època tsarista.
Clarament, Dostoievski és MOLT bo, però no sé si és l’autor rus amb qui més connecto. Té fragments magnífics i el protagonista, tot i ser un ésser completament menyspreable a primera vista, encarna perfectament alguns dels dilemes que sospito que tenim els humans actualment. És fort que els dubtes, els problemes i els raonaments d’aquest personatge segueixin tenint vigència fins avui. Molt content d’haver pogut llegir aquest llibre, encara que confesso que esperava que em canviés la vida i la veritat és que no ho ha arribat a aconseguri. Caldrà fer-ne una relectura….
Aquest home s’ha inventat literalment el mansplaining. M’ha fet plantejar si el protagonista és masclista per fer-lo més odiable o si realment aquesta a la visió de Dostoievski de les dones.
Una estrella perquè la frase final és molt bona i l'altre per les que les meves cares d’incredibilitat mentre llegia al ferro han sigut icòniques.
Me'l vaig començar a llegir per descansar de tant d'assaig i ha resultat ser un llibre profundament filosòfic sobre el plaer de recrear-se en la pròpia misèria, que, per més que la defensi un patètic i miserable home del subsol, continua sent una crítica vàlida a l'utilitarisme.
S'ha convertit en un dels meus llibres preferits sense cap mena de dubtes. La part d'assaig és absurdament brillant, donant material per començar reflexions sense cap intenció de completar les idees del lector, deixant discursos a l'aire. La millor manera de començar amb literatura russa.
Uau, sembla una bogeria de l'escriptor, però realment són veritats rere veritats. M'hi he sentit molt identificat i alhora brut d'identificar-m'hi, com si ningú ho hagués de saber, però suposo que la gràcia és que, en algun punt del relat, tots som el protagonista (perdoneu-me els tòpics, és la meva primera ressenya)
Si bé la primera part del llibre no s’entén gaire, tota la segona part és l’anàlisi espectacular de la personalitat i els actes d’algú que podríem ser tots. La última pàgina apunta totes les conseqüències del post-modernisme, la cultura de masses i l’allunyament de l’ésser humà dels instints envers de la mecanització de la nostra societat. El capítol VII de la primera part és una anticipació inesperada del paper de la IA en el món actual.
Un gran llibre en format-assaig que aprofundeix en la psicologia dels personatge protípic de Dostoevsky o d'altres autors russos com és el típic home perturbat alié a la societat amb qui conviu
Llegir Memorias del Subsuelo, ha sigut una cita amb els meus pensaments més intrusius i contradictoris. Amb la meva jo antisocial, en crisis existencial i una autoreflexió a la meva jo del futur. Què vull, què faig i què hem creat com a societat. És un llibre que et recorda que tots tenim les nostres pors i inquietuds vers un món d'enganys, competitiu i, a vegades, desagradable.