Marx: Towards the Centre of Possibility

by Kōjin Karatani, Gavin Walker (Editor)

Classic study of Marx by Japan's leading critical theoristOriginally published in 1974, Kojin Karatani's Towards the Centre of Possibility has been amongst his most enduring and pioneering works in critical theory. Written at a time when the political sequences of the New Left had collapsed into crisis and violence, with widespread political exhaustion for the competing sectarian visions of Marxism from 1968, Karatani's Marx laid the groundwork for a new reading, unfamiliar to the existing Marxist discourse in Japan at the time. Karatani's Marx takes on insights from semiotics, deconstruction, and the reading of Marx as a literary thinker, treating Capital as an intervention in philosophy that could be read as itself a theory of signs. Marx is unique in this sense, not only because of its importance in post-68 Japanese thought, but also because the heterodox reading of Marx that Karatani debuts in this text, centered on his theory of the value-form, will go on to form the basis of his globally-influential work.

Genres: Philosophy, Nonfiction, Politics, Theory, Economics, Japanese Literature, Japan

149 pages, Kindle Edition

First published January 1, 1974

About the author

Kōjin Karatani (柄谷 行人 Karatani Kōjin, born August 6, 1941, Amagasaki) is a Japanese philosopher and literary critic.

Karatani was educated at University of Tokyo, where he received a BA in economics and an MA in English literature. The Gunzō Literary Prize, which he received at the age of 27 for an essay on Natsume Sōseki, was his first critical acclaim as a literary critic. While teaching at Hosei University, Tokyo, he wrote extensively about modernity and postmodernity with a particular focus on language, number, and money, concepts that form the subtitle of one of his central books: Architecture as Metaphor.

In 1975, he was invited to Yale University to teach Japanese literature as a visiting professor, where he met Paul de Man and Fredric Jameson and began to work on formalism. Starting from a study of Natsume Sōseki, the variety of the subjects examined by Karatani became so wide that he earned the nickname The Thinking Machine.

Karatani collaborated with novelist Kenji Nakagami, to whom he introduced the works of Faulkner. With Nakagami, he published Kobayashi Hideo o koete (Overcoming Kobayashi Hideo). The title is an ironic reference to “Kindai no chokoku” (Overcoming Modernity), a symposium held in the summer of 1942 at Kyoto Imperial University (now Kyoto University) at which Hideo Kobayashi (whom Karatani and Nakagami did not hold in great esteem) was a participant.

He was also a regular member of ANY, the international architects' conference that was held annually for the last decade of the 20th century and that also published an architectural/philosophical series with Rizzoli under the general heading of Anyone.

Since 1990, Karatani has been regularly teaching at Columbia University as a visiting professor.

Karatani founded the New Associationist Movement (NAM) in Japan in the summer of 2000. NAM was conceived as a counter–capitalist/nation-state association, inspired by the experiment of LETS (Local Exchange Trading Systems, based on non-marketed currency). He was also the co-editor, with Akira Asada, of the Japanese quarterly journal, Hihyōkūkan (Critical Space), until it ended in 2002.

In 2006, Karatani retired from the chair of the International Center for Human Sciences at Kinki University, Osaka, where he had been teaching.

(from Wikipedia)

Reviews

[Miquel Sans]

Vaja parra més guapa. La lectura de Marx des d’aquesta perspectiva —seguint Marx fil per randa— em fa preguntar-me si, a hores d’ara, el marxisme es podria dividir entre un marxisme metafísic que, encara que amb la intenció de combatre la «mercantilització» de la vida, es movia en termes que naturalitzaven la necessitat de l’home com a ésser econòmic —com ocorria, per exemple, amb els revolucionaris francesos—. Aquest seria el marxisme que podríem reconéixer com de caràcter polític, pel que fa, per damunt de tot, als partits comunistes occidentals, que, per exemple, van sofrir una crisi entorn de la qüestió del treball i del seu paradigma. I, d’altra banda, hi hauria el marxisme de l’acadèmia, que, volent combatre l’academicisme i una certa aparença del marxisme com a ideologia autoritària, a causa de la manipulació productivista i de la resta de trets del capitalisme roig de Stalin, va acabar essent naturalitzador de la cultura i de la seua definició il·lustrada, com a continuador de la tasca burgesa —històricament té sentit—.

I crec que justament aquesta lectura de Marx és la que proporciona una visió justament política, que estableix la necessitat de metafísica per part de l’home per a realitzar la seua univocitat entre valors i realitat —per exemple, tenim la sociologia contemporània, que opera amb valors—; una univocitat que, sota el capital, queda sotmesa a la naturalitat amb què aquest sintetitza allò diferent i ho posa en relació. O siga, EL problema polític no és la resolució de la diferència entre representants i representats, resolent-la mitjançant la representació d’uns interessos de la classe treballadora, sinó la constitució de la diferència, de la contraposició a la classe burgesa i al capital mitjançant la contraposició d’idees: la identificació dels qui res tenim i tenim la nostra vida determinada pels diners i que, bàsicament, volem realitzar amb les nostres mans allò que tenim a les nostres ments, sense el fred càlcul del capital. Volem realitzar el nostre desig sense mediacions que l’extirpen.

I, d’altra banda, la visió del món que vol dotar l’humà d’una essència racional immanent mitjançant una reducció de l’humà a allò real queda autocondemnada humanament pel fet que, recolzada en la metafísica, segueix reproduint el fetitxe que ens fa humans, i no productius, en relació amb els diners. Però el problema dels diners és justament que només representen qui en té, i aquesta diferència és fonamental perquè divideix l’humà entre aquell que és reprimit en la seua naturalesa d’univocitat entre imaginació i realització i aquell humà, pertanyent a la classe que té els diners en propietat, que es veu representat en allò que concep i fa.

Em ve també el pensament que l’aparició de termes com ara política, cultura i economia, per exemple, es veu com la constitució d’allò realment humà en tant que producte de la raó humana, i d’ahí la seua romantització. D’altra banda, en el moment en què aquests conceptes funcionen com a conceptes diferenciats de la nostra realització del dia a dia, és quan són exposats com a conceptes que funcionen com a alienadors de la nostra capacitat política i cultural, independentment del seu contingut. Són conceptes generadors de divisió entre allò que és polític i allò que no ho és, allò que és cultura i allò que no ho és, i allò que és economia i allò que no ho és. L’humà ni és ni deixa de ser polític, cultural o econòmic; l’humà sols es pot descriure en els termes que li són alienats, i és ahí on prenen un caràcter místic. O siga, l’ésser humà designa com a idees universals i humanes aquelles idees que li són alienades justament pel seu caràcter humà, com a contrapartida d’un estat de coses en què la realització humana d’allò pensat i fet està dividida entre aquells que són reprimits i aquells que no.