Identity

by Milan Kundera

There are situations in which we fail for a moment to recognize the person we are with, in which the identity of the other is erased while we simultaneously doubt our own. This also happens with couples--indeed, above all with couples, because lovers fear more than anything else "losing sight" of that loved one.

With stunning artfulness in expanding and playing variations on the meaningful moment, Milan Kundera has made this situation--and the vague sense of panic it inspires--the very fabric of his novel. Here brevity goes hand in hand with intensity, and a moment of bewilderment marks the start of a labyrinthine journey during which the reader repeatedly crosses the border between the real and the unreal, between what occurs in the world outside, and what the mind creates in its solitude.

Of all contemporary writers, only Kundera can transform such a hidden and disconcerting perception into the material for a novel, one of his finest, most painful, and most enlightening. Which, surprisingly, turns out to be a love story.

Genres: Fiction, Novels, Czech Literature, Literature, Classics, Philosophy, France

176 pages, Paperback

First published October 29, 1997

About the author

Milan Kundera (1 April 1929 – 11 July 2023) was a Czech and French novelist. He went into exile in France in 1975, acquiring citizenship in 1981. His Czechoslovak citizenship was revoked in 1979, but he was granted Czech citizenship in 2019.

Kundera wrote in Czech and French. He revises the French translations of all his books; people therefore consider these original works as not translations. He is best known for his novels, including The Joke (1967), The Book of Laughter and Forgetting (1979), and The Unbearable Lightness of Being (1984), all of which exhibit his extreme though often comical skepticism.

Reviews

[Maria del Mar]

Molt diferent de "La vida és lluny d'aquí". En aquest cas es tracta d'una reflexió sobre els límits de la identitat en els membres d'una parella. S'hi parla del passat, de l'amistat, del desig, del silenci, de la mirada dels altres... En alguns moments la realitat es barreja amb el somni i no saps molt bé si la història és narrada, imaginada o somiada. Els personatges m'han quedat una mica lluny. Els seus problemes són prou diferents dels d'una parella d'avui en dia. Tot i així, la novel·la conté moltes reflexions interessants.

[Martí Plana]

Contra els sentiments ningú no hi pot fer res, són allà i s'escapen de qualsevol censura.

[Josep Barberà]

Com tot el que he llegit de Kundera, entra molt bé i es llegeix molt ràpid. Les introspeccions dels personatges són profundes i reflexen un bast coneixement de l'ànima humana. Les últimes planes, però, són massa accelerades amb una conclusió que no acaba d'entonar amb la resta del llibre.

[Iker]

"Aquesta és la veritable i única raó de ser de l'amistat: propocionar un mirall on l'altre pot contemplar la seva imatge de temps enrera que, si no fos per l'etern bla bla bla dels records entre companys, fa temps que s'hauria esborrat. (...) L'amistat és indispensable a l'home per al bon funcionament de la seva memòria. Recordar el propi passat, portar-lo sempre a sobre, potser és la condició necessària per conservar el que anomenen la integritat del propi jo. Per tal que el jo no s'encongeixi, perquè conservi el seu volum, els records s'han de regar com les flors dels testos, i aquest rec exigeix un contacte regular amb els testimonis del passat, és a dir amb els amics. Ells són el nostre mirall; la nostra memòria; a ells no se'ls exigeix res, només que llustrin de tant en tant aquest mirall perquè ens hi puguem mirar. (...) Per a mi, l'amistat era la prova que existeix una cosa més forta que la ideologia, que la religió, que la nació."

"Et pots retraure un acte, una paraula pronunciada, no et pots retraure un sentiment senzillament perquè no hi tens cap poder."

"No hi ha amor que sobrevisqui al mutisme."

[Meia]

"Però a la vida, els malsons no duren gaire, et poses a cridar i et despertes, però jo no podia cridar. I era això, el més terrible: no poder cridar. Ser incapaç de cridar enmig del malson...
...Jo no havia tingut mai por de morir. Ara sí. No puc treure'm del cap la idea que després de la mort continuem vius. Que estar mort és viure un malson infinit."

[Nàdia Gual]

Bona manera de rumiar respecte dels sentiments estranys que ens envaeixen de tant en tant i que mirem d'evitar, però que són naturals i formen part d'un.

Com mirar-se a un mirall amb la mirada distorsionada.