The Fall

by Albert Camus, Justin O'Brien (Translator)

Jean-Baptiste Clamence is a soul in turmoil. Over several drunken nights in an Amsterdam bar, he regales a chance acquaintance with his story. From this successful former lawyer and seemingly model citizen a compelling, self-loathing catalogue of guilt, hypocrisy and alienation pours forth.

The Fall (French: La Chute) is a philosophical novel by Albert Camus. First published in 1956, it is his last complete work of fiction. The Fall explores themes of innocence, imprisonment, non-existence, and truth. In a eulogy to Albert Camus, existentialist philosopher Jean-Paul Sartre described the novel as "perhaps the most beautiful and the least understood" of Camus' books.

Genres: Fiction, Philosophy, Classics, France, Literature, French Literature, Novels

147 pages, Paperback

First published May 16, 1956

About the author

Works, such as the novels The Stranger (1942) and The Plague (1947), of Algerian-born French writer and philosopher Albert Camus concern the absurdity of the human condition; he won the Nobel Prize of 1957 for literature.

Origin and his experiences of this representative of non-metropolitan literature in the 1930s dominated influences in his thought and work.

He also adapted plays of Pedro Calderón de la Barca, Lope de Vega, Dino Buzzati, and Requiem for a Nun of William Faulkner. One may trace his enjoyment of the theater back to his membership in l'Equipe, an Algerian group, whose "collective creation" Révolte dans les Asturies (1934) was banned for political reasons.

Of semi-proletarian parents, early attached to intellectual circles of strongly revolutionary tendencies, with a deep interest, he came at the age of 25 years in 1938; only chance prevented him from pursuing a university career in that field. The man and the times met: Camus joined the resistance movement during the occupation and after the liberation served as a columnist for the newspaper Combat.

The essay Le Mythe de Sisyphe (The Myth of Sisyphus), 1942, expounds notion of acceptance of the absurd of Camus with "the total absence of hope, which has nothing to do with despair, a continual refusal, which must not be confused with renouncement - and a conscious dissatisfaction."
Meursault, central character of L'Étranger (The Stranger), 1942, illustrates much of this essay: man as the nauseated victim of the absurd orthodoxy of habit, later - when the young killer faces execution - tempted by despair, hope, and salvation.

Besides his fiction and essays, Camus very actively produced plays in the theater (e.g., Caligula, 1944).

The time demanded his response, chiefly in his activities, but in 1947, Camus retired from political journalism.

Doctor Rieux of La Peste (The Plague), 1947, who tirelessly attends the plague-stricken citizens of Oran, enacts the revolt against a world of the absurd and of injustice, and confirms words: "We refuse to despair of mankind. Without having the unreasonable ambition to save men, we still want to serve them."

People also well know La Chute (The Fall), work of Camus in 1956.

Camus authored L'Exil et le royaume (Exile and the Kingdom) in 1957. His austere search for moral order found its aesthetic correlative in the classicism of his art. He styled of great purity, intense concentration, and rationality.

Camus died at the age of 46 years in a car accident near Sens in le Grand Fossard in the small town of Villeblevin.

Chinese 阿尔贝·加缪

Reviews

[Mercè]

Lectura difícil d'una narració magistral. Considerada l'obra mestra de Camus.

[Dídac Gil Rams]

Una exposició, en clau de confessió, de les febleses que ens envolten. El to i l'intensitat la fan llunyana i una mica massa exagerada. Com en tot, hi trobem una bona part de la veritat.

[quim]

Ahhh no pot ser més bo ni més rodó. Hi apareixen les meves dèries típiques (el record, la nit i la puresa) i els protagonistes són (com sempre) el cos (vaig cridar quan vaig llegir: «yo estaba hecho para tener un cuerpo»), i la felicitat (com a acceptació, però alhora com un record sense el qual ens desesperem). També s'hi tracta el suïcidi des d'una perspectiva meritocràtica (com el fracàs de no esdevenir el que un es deu a si mateix) i el poder lligat a la plenitud i a l'èxit. Oblidar-se de viure i viure pel record, tornar a la memòria. Oblidar-se també per esdevenir lliure. Perdre's a un mateix: l'excès per disminuir la vitalitat i en conseqüència el patiment. El somni: caure. La culpabilitat i la religió. La llibertat, tan pesada quan un no estima. I l'opressió constant de no viure comme il faut

[Paola]

M'ha agradat molt. És com si fos un somni revelador molt fosc i en forma de monòleg. No sé què dir. Les primeres pàgines em van encantar. L'edició és preciosa. No sé si mai em passarà la febre existencialista, però de moment all in.

[Mireia Ruiz Vigatà]

El llibre es un monòleg d'un senyor que es considerava molt bona persona i per una serie d'esdeveniments en els que surt a la palestra la seva naturalesa egoista, covard i hipòcrita veu la caiguda de la seva autoimatge.

M'agrada la idea de que per molt que ens considerem bons o morals tots sóm humans i actuem moltes vegades egoistament encara que ens autoenganyem. Per exemple l'autor explica que abans era advocat i ho era aparentment per ajudar als altres, però que en el fons aquest paper "d'ajudar als altres" li donava una superioritat i un estatus que es convertien en la raó real per la qual treballava d'allò.
Costa escapar de la motivació egoista. I realment no sé si el nostre objectiu hauria de ser escapar-ne, o simplement acceptar-la. L'autor proposa penedir-se'n. A mi això de viure sempre amb la culpa a sobre em sona molt cristià i no m'acaba de convençer.
De viure sabent que sóm pecadors.

L'autor diu que compadir-se dels pròpis pecats és d'ingenu, i que "jutjar-se a un mateix ens permet jutjar als altres". Prefereixo no jutjar massa ni els meus actes ni els dels altres. La gent fa el que pot i hem de trobar un equilibri en el que hi càpiga l'autocrítica i l'aprenentatge però tambè la compassió i l'acceptació.

El llibre té moltes parts interessants. El format del monòleg, però, no m'ha agradat gens. Que parli només un personatge es fa pesat i no té dinamisme. El llenguatge també se m'ha fet feixuc però potser és perquè és per gent molt intel•ligent.

[AuDiggory]

Jo literal. La part central de la novel·la, que m’ha semblat la millor de totes, em descriu talment com si em conegués. Suposo que, al final, tinc el pitjor de cada casa dins i sóc un més dels estereotips del fracàs de l’home modern que ha perdut tots els valors. Feta aquesta reflexió narcicista, li poso un 3 (que és més un 3,5) perquè amb tot el que té per dir i la precisió descriptiva que té en alguns passatges, sap greu que la forma del llibre sigui tan ortopèdica. No em m’he cregut ni el principi, ni el final. Els personatges i la seva relació també és inversemblant. Fes un assajet, Albert, que queden més polits.

[Marc Pedrero]

res més a dir

[joan]

Marededeu quin llibraco. Camus sense cap mena de dubte és un dels grans. M’ha encantat, perquè hi ha hagut alguns trossos (més dels que probablement m’agradaria) on m’hi he vist completament reflectit. Primer em pensava que era perquè jo soc com el protagonista de la novel·la, una mica capullo, cregut i narcissista, però he descobert que és perquè l’home contemporani (segurament les dones també, no sabria dir-ho) és així. La gràcia de Camus està, igual que en Kafka, en descriure’ns tal com som, sense complexos ni amb segones, en fer un retrat perfecte de la nostra naturalesa. Genial i punt.

[Irene]

Un llibre que, malgrat la seva brevetat, toca molts temes interessants (gairebé tinc més pàgines marcades que sense marcar), com ara el retrat mesquí de l'ésser humà, la qüestió d'evitar el judici condemnant-te primer a tu mateix i la idea d'estimar-se i odiar-se alhora.

També m'ha agradat molt l'estil: el monòleg del protagonista concordava amb la seva vanitat, i el misteriós interlocutor m'ha fet por i tot.

En fi, seguirem descobrint a Camus.

[Jordi Amengual]

La caiguda es un llibre molt interessant que ens mostra la vida d'un home narcisista i com ha evolucionat durant els seus anys de vida. El llibre és una conversa entre el protagonista i un turista amb qui congenia i per aquesta raó li explica la seva història, però a diferencia del que un s'espera, tan sols sentim la part de la conversa que explica el protagonista al turista. Un llibre que du a la reflexió com acostuma a fer Camus i amb una essència molt única.

[MaEs]

Amb la convicció que m'he endinsat en una obra trascendental però de la qual el meu limitat intel·lecte no n'ha pogut treure tot el suc, tot i el llenguatge clar i depurat. Amb tot crec, que ha estat un bon punt de partida i m'ha animat a voler aprofundir més en l'autor.

[Juan]

Complicat aquest llibre. Però, molt recomanable

"juguem a ser inmortals i, al cap d'unes quantes setmanes, no sabem ni si podrem arribar a l'endemà."

"Cada excés disminueix la vitalitat, i per tant el sofriment."

[Mercè]

Novel·la essencialment filosòfica que s’ha convertit en una obra fonamental de la literatura francesa de postguerra. Publicada originalment el 1956, clàssic de l’existencialisme.
El personatge:Jean-Baptiste Clamence enamorat d'ell mateix confessa a Amsterdam. Jutge penitent.
Els jutges justos de Van Erick al seu armari.
Un despatx al Mexico-city.
... "comprendre que la vida és absurda no és un final, sino un principi"...la vida no té sentit però val la pena viura-la sabent que no té sentit"
.

[Pau Guillén]

Tercera novel·la de A. Camus (posterior a "L'estranger" i "La pesta"), escrita de forma original. Es tracta d'un monòleg d'un home que ha arribat a les catacumbes de l'essència de l'ésser humà, escrit en un temps verbal curiós (pretèrit imperfecte de subjunctiu).

La seva lectura deixa sensacions contradictòries. D'una banda, és agradable retrobar l'absurdisme i el nihilisme existencialista, però per un altre costat dóna la sensació que res és nou, que són temes ja abordats d'una forma més brillant i definitiva en les seves novel·les previes.

Tot i així, el relat deixa bons moments i fragments memorables com els següents:

Mire usted, me hablaron de un hombre cuyo amigo estaba preso, y él se acostaba todas las noches en el suelo para no gozar de una comodidad de que habían privado a aquel a quien él quería. ¿Quién, querido señor, quién sprivado a aquel a quien él quería. ¿Quién, querido señor, quién se acostará en el suelo por nosotros? ¿Si yo mismo soy capaz de hacerlo?

Mire usted, quisiera ser capaz, seré capaz, sí, un día todos seremos capaces de hacerlo y entonces nos salvaremos. Pero no es fácil, pues la amistad es distraída o, por lo menos, impotente. Lo que ella quiere, no puede realizarlo. Acaso, después de todo, lo que ocurre es que no lo quiere suficientemente, ¿no es así? ¿Acaso no amemos suficientemente la vida? ¿Advirtió usted que sólo la muerte despierta nuestros sentimientos? ¡Cómo queremos a los amigos que acaban de abandonarnos! ¿No le parece? ¡Cómo admiramos a los maestros que ya no hablan y que tienen la boca llena de tierra! El homenaje nace entonces con toda espontaneidad, ese homenaje que, tal vez, ellos habían estado esperando que les rindiéramos durante toda su vida.

Pero ¿sabe usted por qué somos siempre más justos y más generosos con los muertos? La razón es sencilla. Con ellos no tenemos obligación alguna. Nos dejan en libertad, podemos disponer de nuestro tiempo, rendir el homenaje entre un cocktail y una cita galante; en suma, a ratos perdidos. Si nos obligaran a algo, nos obligarían en la memoria, y lo cierto es que tenemos la memoria breve. No, en nuestros amigos, al que amamos es al muerto reciente, al muerto doloroso; es decir, nuestra emoción, o sea, ¡a nosotros mismos, en suma!
----------------------------------------------------------------
Antes yo tenía la libertad sólo en la boca. Cuando me desayunaba, yo la extendía sobre las rebanadas de pan, la masticaba todo el día y entonces, en medio de la gente tenía yo un aliento deliciosamente refrescado por la libertad. Asestaba esta palabra maestra a quienquiera que me contradijera.

La había puesto al servicio de mis deseos y de mi poder. La murmuraba en el lecho al oído adormecido de mis amigas y ella me ayudaba a plantarlas. La deslizaba… Vaya, me excita y pierdo la medida. Después de todo, hube de hacer de la libertad un uso más desinteresado y hasta, juzgue usted mi ingenuidad, hube de defenderla dos o tres veces, sin llegar, claro está, a morir por ella; pero así y todo, corriendo algunos riesgos. Tiene que perdonarme esas imprudencias; no sabía lo que hacía. No sabía que la libertad no es una recompensa ni una condecoración que se celebra con champán; ni tampoco un regalo, una capa de golosinas destinada a satisfacer la gula. ¡Oh, no! por el contrario, con ella uno es un vasallo de digno servicio y debe emprender una carrera total, solitaria, extenuante. Nada de champán, nada de amigos que levanten sus copas y que nos miren con ternura. Está uno solo en una lúgubre sala, solo en él banquillo, frente a los jueces, y solo para decidir frente a sí mismo o frente al juicio de los otros.

Al cabo de toda libertad hay una sentencia. Aquí tiene usted la razón de que la libertad sea una carga demasiado pesada. Sobre todo cuando uno tiene fiebre o pesares o no ama a nadie.

[Molsa Roja(s)]

Dolor. Fascinant Camus. La història resulta durant una bona estona desconcertant, només la inèrcia d’un relat fàcil i previsible ens du endavant. I de cop, el suicidi: la noia que s’aboca la Sena i —detall important— crida. I el protagonista que, incapaç de reaccionar, es diu que ja deu ser morta i no paga la pena intentar-ho; ni tan sols val la pena demanar ajuda. Serà precisament aquest motiu el que durà el protagonista a començar un exercici de demolició, d’autodestrucció: en declarar-se a si mateix culpable, esdevé criminal i mentider. Cada afalac que rep li recorda la seva mentida, la seva por. I precisament perquè conviu amb aquesta gran culpa, culpa que el defineix, té un doble sentiment envers la mort: d’una banda, seria un alliberament; d’una altra, suposaria l’assassinat d’una veritat.

Però Camus va més enllà del sentiment de culpabilitat i ens mostra de quina manera la pròpia societat, desposseïda ja d’un Déu, es conforma com a tribunal: com el judici és present en cada instant de la nostra vida social, un judici exterior que es veu justificat precisament perquè dins de cadascú hi ha ja un tribunal que ens considera sempre culpables. En aquest sentit se’ns presenta la dicotomia llibertat-servitud: si bé la llibertat es concep com un espai de potències per desenvolupar, al final de cada acte existeix el pes censor de la societat —per tant, res és més dur que la llibertat; per contra, la servitud ens permet, en accedir a limitar els nostres actes i desitjos a allò socialment imposat, lliurar-nos del pes de la condemna. ” Els altres també reben, i al mateix temps que nosaltres, això és important. Tots junts, finalment, però de genolls i amb el cap cot.” Així, presenta Camus dues maneres de viure: o bé decidir-nos a ser lliures i acceptar la possibilitat de ser jutjats, o bé acceptar la servitud —la normalitat— i evitar-la. Per suposat, la servitud és la renúncia a la vida que Camus denuncia com a pràctica majoritària.

“Segur que ha sentit a parlar d'aquests peixets minúsculs dels rius brasilers que ataquen el nedador imprudent i entre milers el ne-tegen en pocs instants, a queixaladetes ràpides, i no en deixen sinó l'esquelet immaculat, oi? Doncs bé, així és com s'organitzen. «Vol una vida neta? Com tothom?» Diu que sí, és clar. Com podria dir que no? «D'acord. El netejarem. Aquí té un ofici, una família, distraccions organitzades.» I les dentetes ataquen la carn, fins a l'os.”

“Vostè parlava del judici final. Permeti'm que rigui respectuosament. L'es-pero a peu ferm: he conegut una cosa molt pitjor, i és el judici dels homes.” p.89

“No hi ha excuses, mai, per a ningú, aquest d'entrada és el meu principi. Nego la bona intenció, l'error estimable, el pas en fals, la circumstància atenuant. Amb mi, no es beneeix res, no es reparteixen absolucions. Es fa la suma, simplement, i després: «És tant. Vostè és un pervers, un satir, un mitòman, un pederasta, un artista, etc.». Així. I au. Tant en filosofia com en política, estic a favor de tota teoria que negui la innocencia a l'home i de tota pràctica que el tracti com a culpable. Té davant seu, amic, un partidari preclar de la servitud” p.106-107

[lectorsinfin]

La caiguda (Raig Verd), d'Albert Camus, és una obra fonamental de la literatura de la postguerra que m'ha sorprès per la incomoditat que desperta.

Jean Baptiste Clamence, un exadvocat francès, relata a un bar d'Amsterdam la seva vida passada, sustentada per un egoisme patològic i la cerca de l'acceptació social, mentre desvela què és un jutge-penitent, la seva ocupació actual. A través d'una conversa amb un interlocutor que desconeixem, un monòleg narratiu i reflexiu, Camus dona curs a la seva cara més existencialista, amb un anecdotari carregat d'imatges que el porten a indagar sobre l'absurd de l'existència i sobre l'essència de la humanitat. L'amor, la societat, la llibertat, l'ateisme... són els temes que trobareu al llibre. Destaco la capacitat que té aquesta novel·la per incomodar-te, et presenta un protagonista que genera rebuig per la seva incorrecció i el seu ego; però, al mateix temps, si llegeixes entre línies, l'autor no està fent res més que definir un seguit de misèries de l'ànima humana en què tots i totes podem sentir-nos-hi reflectits.

[Pere Roca]

Arribo a entendre una mica del que tracta, però al no ser una novela més tradicional com l'Estranger o La peste m'ha costat molt captar el missatge. Entenc que segueix la linia de l'absurdisme i l'existencialisme, però tot i així és un llibre massa complex per a mi.
El tema d'un jutge superior i tal no sé si m'agrada ni si hi estic d'acord. Això potser es deu a la meva falta de comprensió.
Com en el mite de Sisif el llenguatge, les metafores i el simbolisme estan molt presents i estic segur de que si els hagués entés bé hauria gaudit molt més del llibre. Estic segur que hi ha un significat (probablament obvi) de que el tiu que parla sigui un advocat o del cel i els coloms.
En resum, no sóc prou capaç d'entendre un llibre d'aquestes característiques. Potser més endavant ho torno a intentar, un cop hagi llegit més i tingui un "background" més apropiat per entendre tot el que s'explica

[AlbertRC]

Puc confirmar que el format monòleg no és el meu estil. No m’ha agradat gens aquest llibre. La major part de la lectura estava distret i no he comprès res, però la falta d’atenció és deguda a la manca d’interès que m’ha generat l’estil de Camus i la història que vol explicar, si és que vol explicar alguna cosa.
El llibre és el relat d’un egocèntric narcisista, amb alguna reflexió peculiar de tant en tant.

He vist que algunes persones justifiquen que aquest petit relat s’ha de llegir pausadament. No fotem, si has de dedicar tant temps a llegir i rellegir pàgines, per mi, és un gran defecte de l’obra.

És la meva primera aproximació a Camus i crec que no podia començar pitjor.

[Marc Nadal]

Els humans no acceptem el mal i l'exculpem (és ruc i ha pres males decisions, té un problema mental, ha rebut violència...) i en canvi ens agrada enaltir el bé i la virtud. I Camus es dedica a trinxar la virtud: el virtuós és un burgès cregut i perdonavides que busca l'acceptació dels altres per a tenir status

[Elisenda Gorgues]

un personatge masculí s'autoanalitza el seu narcissisme amb molta exactitud, cosa que sembla contradictoria, però és un personatge molt conscient de la seva personalitat i sembla que hi ha moments que la condemna.

[Pol Valero]

“Jo a la feina estrenyia totes les mans, i en tot cas millor dues vegades que una. Aquesta simplicitat cordial em valia, amb poca despesa, la simpatia de tothom, cosa que jo necessitava per sentir-me ple”

[H.Bornia]

de camus és el que menys m'ha agradat però em sembla super interessant igualment, no sé no l'esperava aixi

[Vicent G.]

Una novel·la tan breu com densa pel que fa a la seua capacitat de provocar reflexions. Irònica i profunda.

[marina]

no he conegut persona més cansina

[Kitty-Wu]

Un capvespre plujós, mentre camina per la vora del Sena a París, Clamence veu una dona dreta sobre el Pont des Arts, i poc després, en girar-se d'esquena, sent un "xap" sord sobre el riu i un crit d'auxili esqueixat. Molts anys després, Clamence, personificació del remordiment i la misantropia, rememora aquesta escena assegut a la barra d'un bar d'Amsterdam, talment com si es trobés davant d'un tribunal. Conscient que la sordidesa moral és filla de la sordesa, Clamence confessa els seus abusos de seductor, es justifica davant la desmoralització dels homes i les dones, i exposa, convençut i convicte, les raons de la seva deserció, tots els seus càrrecs i pecats.

[dora]

crec que, en general, es nota molt si un autor és una persona realment intel·ligent quan llegeixes un llibre d’aquest estil. camus és, by far, un geni absolut i es pot veure les idees, narracions, temes i explicacions magnífiques de l’obra. també és un plaer de llegir en francès original. com sempre, camus wins.