L’objectiu d’aquesta ressenya era escriure una cosa digna i objectiva, d’aquelles crítiques van tan bé per saber si un llibre val la pena o millor utilitzar-lo per fer la llista de la compra als marges. I ho he intentat, però deu ser la calor inhumana que fot avui, el refredat que em persegueix des de la setmana passada i que ha inundat el meu cervell en mocs o els canis del davant, al tram, que filosofen sobre el suïcidi, que no em deixen pensar. Però la intenció hi és.
Doncs bé, resumint ràpid i malament para los que no lo sepan, L’any de la plaga és la versió barcelonina de l'arribada de l'apocalipsi, i en ple estiu. Tot i que ja se sap (tant si es viu a Barcelona com a la vora) que agost i fi del món són sinònims equivalents si es parla de Barcelona.
Un punt a favor del llibre és la ambientació de la ciutat i l'ús totalment creïble de les distàncies. Com a pseudobarcelonina que no aconsegueix ubicar-se a l’Eixample ni amb Google Maps (o que va cometre la bestiesa de baixar-se a la parada de Diagonal de la verda per anar caminant fins a l’Illa perquè si és la diagonal ha s'estar aprop) haig de dir que no he notat cap cosa que no quadrés, però és clar, em podrien dir que Montjuïc està a tocar de Collserola i encara ara hauria d’iniciar un procés mental similar a quan et pregunten l’edat i has de pensar primer quan vas néixer i després quin any és. Però millor deixo estar aquest tema, que perdo credibilitat.
Els personatges són un altre punt que fa que el llibre s’hagi de llegir. El Víctor Negro es un personatge imperfecte i sarcàstic amb el qual és fàcil empatitzar (a tots ens cau bé la gent sarcàstica amb problemes, no ho neguem). Trobo que funciona molt bé com a narrador, ja que ens dóna una visió de la història molt personal i esbiaixada que permet que el lector s’hi fiqui des del principi sense saber gaire cosa. Els secundaris són també personatges molt complerts i interessants, i en particular trobo que la Irene es la hòstia.
Ara bé, també hi ha hagut coses que no m’han agradat tant. Per exemple, tot i que la història t’atrapa des d’un inici, reconec que el llibre triga en arrencar una mica, i que quan ‘la cosa en sí del llibre’ apareix (això que sona com si no me l’hagués llegit ho faig per no fer spoilers) el lector ja hagi llegit i identificat totes les pistes prèvies i sàpiga què passarà des de fa estona. Dit d’una altra manera, no m’ha sorprès gaire trobar-me amb la transició pàgina 213 / pàgina 214 (tot i que els ‘girs’ de més endavant sí que m’han sorprès). Una altra cosa que potser m’ha tirat enrere és la immensa quantitat de referències populars de fa alguns anys (hagués posat dates però no en tinc ni idea) i les mencions/picades d’ull a una pila de pel·lícules, més que res perquè com a nascuda passats els ’90 als afores de Barcelona i amb un coneixement cinematogràfic comparable al d’una sabata no he entès ni la meitat i sí, m’he passat mig llibre buscant coses a Google i sentint-me inculta.
No sé si incloure-ho a la categoria de coses que no m’han agradat o en realitat m’ha agradat, però 214 (i 21). De veritat, tinc un problema amb els números de pàgina des de que vaig saltar-me cert incident del sisè llibre de Harry Potter per culpa de dues pàgines que estaven enganxades, i des de llavors comprovo al passar pàgina que la següent és la que toca i no ha mort ningú de per mig. Doncs amb L’any de la plaga ho he passat força malament, i la història no ha ajudat. No hi ha res pitjor que passar la pàgina amb ansietat per veure altre cop 214 i haver de comprovar pel gruix del paper que només hi ha una pàgina, mentre pateixes i t’aguantes les ganes de plorar d’incertesa i confusió. Tot i que pensant-ho des de la fredor de la reflexió crec que m’ha agradat molt la idea i, s’ha de dir, és d’aquelles ocurrències que passen a la llista de ‘cosas que se me tendrían que haber ocurrido a mí’. Però si torno a veure un llibre així li numeraré les pàgines jo. I amb boli.
M’estava oblidant una cosa molt important (deixo de vomitar coses que no m’han agradat, que no trobo més i la última no compta) i que m’ha fet ignorar les meves desavinences amb el llibre i considerar-lo la hòstia (ja he utilitzat aquesta paraula dues vegades en la ressenya, m’acosto als límits tolerables). Abans, però, un descobriment: els llibres de Marc Pastor són per llegir amb un bloc de post-it’s i un llapis al costat (llapis sol mai, és un sacrilegi. Això de prendre notes serioses és un costum que inauguro amb L’any de la plaga i que té la finalitat de llegir més críticament i reflexionar sobre com escriure una novel·la sense fer la rueda del tiempo). I és un llibre de notes no només perquè vas llegint i et trobes cosetes puntuals que et fan pensar en altres novel·les seves (i això que només he llegit la mala dona i començat Farishta, però és allò que sents que les seves novel·les estan relacionades i busques les relacions fins a les solapes), sinó perquè, al final, totes les trames/misteris/sospites que en algun moment s’inicien queden tancades i/o més o menys resoltes. Potser sembla una trivialitat, però no han sigut poques les vegades que m’he trobat que un llibre acaba i alguns interrogants queden pendents per sempre, oblidats. Que puc entendre que com a escriptor et deixis algun detall penjat, però los lectores no olvidan, i menys quan en pocs dies t’has llegit el llibre. Per això m’ha semblat una meravella poder anar traient els post-it’s amb interrogants a mesura que avançava el llibre i veia que tot encaixava.
Una última cosa que també em deixava: és un d’aquells llibres que dóna gust de llegir (humor + narració àgil i impecable) i que et fa sentir orgullosa de parlar català. Crec que aquest paràgraf en sí ja serviria com a ressenya.
I ja està, tot això era per dir que m’ha agradat molt i sonar mínimament racional, que sembla que quan li posem cinc estrelles a un llibre ho fem cridant i corrent per la casa amb atacs d’histèria com fangirls estereotipades.