What do you think?
Rate this book
Vida privada
Després d'anys de prosperitat, arriben temps de decadència per als Lloberola, una de les famílies més respectades de la burgesia barcelonina dels anys trenta, que passa pel difícil tràngol de veure esvair-se el patrimoni familiar en mans dels seus elem
352 pages, Paperback
First published January 1, 1932
57 people are currently reading
1060 people want to read
About the author
Josep Maria de Sagarra
79 books14 followersJosep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) was a playwright, journalist, memoirs writer, translator and, above all, poet.
His vivid, rich use of language, his use of highly expressive rhetorical devices and, in particular, his aim of diverting or moving the reader and spectator brought him an enthusiastic reading public and theatre audiences and he was rewarded by such resounding successes as La corona d'espines (The Crown of Thorns – 1930), L'Hostal de la Glòria (Glòria's Hostel – 1931), El Cafè de la Marina (The Seaside Café – 1933) and La Rambla de les floristes (The Rambla of Florists – 1935). Notable among his poetic works are Cançons de rem i de vela (Songs of the Oar and the Sail – 1923), El comte Arnau (Count Arnau – 1928) and El poema de Nadal (Christmas Poem – 1931). His novel Vida privada (Private Life – 1932) is deemed to be the quintessential Barcelona novel.
He wrote assiduously for the press and eventually published some of these writings collected in two volumes, Cafè, copa i puro (Coffee, Drink and Cigar – 1929) and L'aperititu (Aperitif – 1937). In 1938, he went to live in France where he was mainly working on his translation of the Divina Commedia. On his return to Catalonia in 1940, he joined clandestine literary circles and, with the help of various patrons, he finished his translation of Dante, translated Shakespeare's plays and wrote his highly readable and extensive Memòries (Memoirs – 1954). A considerable part of his oeuvre has been translated into other languages and some of his works have been made into films or television productions.
---
Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961). Poeta, dramaturg, periodista, novel·lista, memorialista i traductor.
La utilització d'una llengua viva i rica, l'ús de recursos retòrics d'una gran plasticitat, i sobretot, la intenció de distreure o commoure el lector o l'espectador, el connecten amb el públic i el lector popular i és recompensat amb èxits teatrals clamorosos, com La corona d'espines (1930), L'Hostal de la Glòria (1931), El Cafè de la Marina (1933) o La Rambla de les floristes (1935). En el camp de la poesia cal destacar Cançons de rem i de vela (1923), El comte Arnau (1928) i El poema de Nadal (1931). La novel·la Vida privada (1932) és considerada la novel·la emblemàtica de Barcelona.
Col·labora amb assiduïtat a la premsa i aplega algunes d'aquestes col·laboracions en dos volums: Cafè, copa i puro (1929) i L'aperititu (1937). El 1938 s'estableix a França on es dedica, fonamentalment, a la traducció de la Divina Comèdia. El 1940, de retorn a Catalunya, s'incorpora a la vida literària clandestina i, amb l'ajut d'alguns mecenes, enllesteix la traducció de Dante, tradueix el teatre de Shakespeare i escriu unes amenes i extenses Memòries (1954). Una bona part de les seves obres es tradueixen a diverses llengües i algunes es duen al cinema i la televisió.
His vivid, rich use of language, his use of highly expressive rhetorical devices and, in particular, his aim of diverting or moving the reader and spectator brought him an enthusiastic reading public and theatre audiences and he was rewarded by such resounding successes as La corona d'espines (The Crown of Thorns – 1930), L'Hostal de la Glòria (Glòria's Hostel – 1931), El Cafè de la Marina (The Seaside Café – 1933) and La Rambla de les floristes (The Rambla of Florists – 1935). Notable among his poetic works are Cançons de rem i de vela (Songs of the Oar and the Sail – 1923), El comte Arnau (Count Arnau – 1928) and El poema de Nadal (Christmas Poem – 1931). His novel Vida privada (Private Life – 1932) is deemed to be the quintessential Barcelona novel.
He wrote assiduously for the press and eventually published some of these writings collected in two volumes, Cafè, copa i puro (Coffee, Drink and Cigar – 1929) and L'aperititu (Aperitif – 1937). In 1938, he went to live in France where he was mainly working on his translation of the Divina Commedia. On his return to Catalonia in 1940, he joined clandestine literary circles and, with the help of various patrons, he finished his translation of Dante, translated Shakespeare's plays and wrote his highly readable and extensive Memòries (Memoirs – 1954). A considerable part of his oeuvre has been translated into other languages and some of his works have been made into films or television productions.
---
Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961). Poeta, dramaturg, periodista, novel·lista, memorialista i traductor.
La utilització d'una llengua viva i rica, l'ús de recursos retòrics d'una gran plasticitat, i sobretot, la intenció de distreure o commoure el lector o l'espectador, el connecten amb el públic i el lector popular i és recompensat amb èxits teatrals clamorosos, com La corona d'espines (1930), L'Hostal de la Glòria (1931), El Cafè de la Marina (1933) o La Rambla de les floristes (1935). En el camp de la poesia cal destacar Cançons de rem i de vela (1923), El comte Arnau (1928) i El poema de Nadal (1931). La novel·la Vida privada (1932) és considerada la novel·la emblemàtica de Barcelona.
Col·labora amb assiduïtat a la premsa i aplega algunes d'aquestes col·laboracions en dos volums: Cafè, copa i puro (1929) i L'aperititu (1937). El 1938 s'estableix a França on es dedica, fonamentalment, a la traducció de la Divina Comèdia. El 1940, de retorn a Catalunya, s'incorpora a la vida literària clandestina i, amb l'ajut d'alguns mecenes, enllesteix la traducció de Dante, tradueix el teatre de Shakespeare i escriu unes amenes i extenses Memòries (1954). Una bona part de les seves obres es tradueixen a diverses llengües i algunes es duen al cinema i la televisió.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 30 of 74 reviews
Read
November 19, 2016A puzzling mix. A very frank and graphic depiction of the corruption of Barcelona society from about 1880 to 1930. De Sagarra follows the decline of one semi-aristocratic family over three generations, with the refrain about the consequences of the character weaknesses of a dynasty that hadn’t picked up a blade of straw from the ground for centuries.
At times the writing is full of interesting digressions, but more than a few times it devolves into organically replete superfluescence (if there is such a word). In other places it seemed as if de Sagarra was writing fanciful treatises on all aspects of sexuality, just because he suddenly could, allowed by the 20th century and Freud. I thought to start skimming at some point to get past these passages, but in fact they are pretty much integrated with the character development--just overwritten. One also has to be prepared for blatant bigotry, especially toward homosexuals. And the Catholic Church is pilloried from start to finish.
The most rewarding aspect is de Sagarra’s strong women characters. They can’t save the society, but they have the most noble declines.
So, why didn’t I give it up? Because it really is a fascinating depiction of a society failing at least in part due to the centuries-long privilege and corruption of its upper crust, Barcelona before the Civil War. And some of the characters are quite fascinating.
At times the writing is full of interesting digressions, but more than a few times it devolves into organically replete superfluescence (if there is such a word). In other places it seemed as if de Sagarra was writing fanciful treatises on all aspects of sexuality, just because he suddenly could, allowed by the 20th century and Freud. I thought to start skimming at some point to get past these passages, but in fact they are pretty much integrated with the character development--just overwritten. One also has to be prepared for blatant bigotry, especially toward homosexuals. And the Catholic Church is pilloried from start to finish.
The most rewarding aspect is de Sagarra’s strong women characters. They can’t save the society, but they have the most noble declines.
So, why didn’t I give it up? Because it really is a fascinating depiction of a society failing at least in part due to the centuries-long privilege and corruption of its upper crust, Barcelona before the Civil War. And some of the characters are quite fascinating.
March 15, 2016
Kind of gob-smacked on this one, just browsing through the library lists and liking the cover yet having heard nothing of Josep Maria de Sagarra previously, this was a tour de force reminiscent of Henry James although with sentences that are slightly less lengthy but similarly beautiful and complex.
Like James, in Private Life there is an awareness of class mores and the distinctions between class and money, but here it is between the fading dissolute Barcelona aristocracy and the emerging mercantile class whose fortunes and prospects look strong. There are unhappy marriages and reprehensible sons and scandal after scandal and the whole thing is just written in this snappy, intelligent and often witty prose that it is a joy to read.
The novel focuses primarily on the fortunes of one particular family, the Lloberolas, ‘A family that had not lifted a blade of straw from the ground in two hundred years.’ Through them, Sagarra shows the decline of much of the aristocracy, down almost entirely to their own behavior, their laziness, arrogance and short-sightedness. Through Frederic, Guillem, Don Tomas, and Maria Lluisa, we see how the family traits, apportioned randomly, allow some to succeed while bringing others to their knees.
Among these and the other characters are many clever women and stupid men but very little naval gazing; these are not largely self-reflective individuals but are only small parts of the larger drama which is the state and evolution of Barcelona in the early post world war one years with the dying aristocracy and the rise of the Republic and greater democracy.
The most engaging parts of the book are the set piece parties at private homes and clubs like the Pinguoin where we see the glamour and the seediness of Barcelona night life. Part one of the novel focuses on pre Republic and is the less political of the two yet there is a heated exchange at Hortensia’s party between two anonymous gentlemen, where one in particular slates the Barcelona aristocracy and their profligacy and ignorance and although not venerating the new world, says it has to be better than what has come before. It is only in instances like this that Sagarra directly addresses the political situation, primarily preferring to let his characters make their way through the changes. Ultimately, he concludes that most people are hypocritical and/or cowards going along with the changes and adapting or complaining in private.
Part two seems more political with the rise of the Republic and with more reference to the changes taking place, women’s suffrage, the fall of the church etcetera yet at the same time it appears slightly more innocent and less jaded despite the continuing scandal. The focus is on the younger people, as befits the new era with the gigolos and prostitutes from the first part of the novel having aged and matured and this new young blood is freer physically if not mentally. Through Maria Lluisa, Sagarra shows, however, that although a lot has changed, rules of morality and sexism still hold stead.
The novel ends with the two most adaptable characters of the old guard, Bobby and Hortensia who have weathered the changes, Bobby by remaining skeptical and silent, Hortensia by remaining a widow and thus engineering the path of her own life. The death of a further character at the end puts the nail in the coffin of the old ways against the new democracy.
I picked up this book because I wanted to try and read more authors in translation and was so impressed with this one that I looked up the publisher and discovered Archipelago Books, a company that only publishes works in translation which includes authors I’d never heard of as well as some familiar ones such as Karl Ove Knausgaard and Halldor Laxness. For those who are interested here is a link to their website;
https://archipelagobooks.org/about/
Like James, in Private Life there is an awareness of class mores and the distinctions between class and money, but here it is between the fading dissolute Barcelona aristocracy and the emerging mercantile class whose fortunes and prospects look strong. There are unhappy marriages and reprehensible sons and scandal after scandal and the whole thing is just written in this snappy, intelligent and often witty prose that it is a joy to read.
The novel focuses primarily on the fortunes of one particular family, the Lloberolas, ‘A family that had not lifted a blade of straw from the ground in two hundred years.’ Through them, Sagarra shows the decline of much of the aristocracy, down almost entirely to their own behavior, their laziness, arrogance and short-sightedness. Through Frederic, Guillem, Don Tomas, and Maria Lluisa, we see how the family traits, apportioned randomly, allow some to succeed while bringing others to their knees.
Among these and the other characters are many clever women and stupid men but very little naval gazing; these are not largely self-reflective individuals but are only small parts of the larger drama which is the state and evolution of Barcelona in the early post world war one years with the dying aristocracy and the rise of the Republic and greater democracy.
The most engaging parts of the book are the set piece parties at private homes and clubs like the Pinguoin where we see the glamour and the seediness of Barcelona night life. Part one of the novel focuses on pre Republic and is the less political of the two yet there is a heated exchange at Hortensia’s party between two anonymous gentlemen, where one in particular slates the Barcelona aristocracy and their profligacy and ignorance and although not venerating the new world, says it has to be better than what has come before. It is only in instances like this that Sagarra directly addresses the political situation, primarily preferring to let his characters make their way through the changes. Ultimately, he concludes that most people are hypocritical and/or cowards going along with the changes and adapting or complaining in private.
Part two seems more political with the rise of the Republic and with more reference to the changes taking place, women’s suffrage, the fall of the church etcetera yet at the same time it appears slightly more innocent and less jaded despite the continuing scandal. The focus is on the younger people, as befits the new era with the gigolos and prostitutes from the first part of the novel having aged and matured and this new young blood is freer physically if not mentally. Through Maria Lluisa, Sagarra shows, however, that although a lot has changed, rules of morality and sexism still hold stead.
The novel ends with the two most adaptable characters of the old guard, Bobby and Hortensia who have weathered the changes, Bobby by remaining skeptical and silent, Hortensia by remaining a widow and thus engineering the path of her own life. The death of a further character at the end puts the nail in the coffin of the old ways against the new democracy.
I picked up this book because I wanted to try and read more authors in translation and was so impressed with this one that I looked up the publisher and discovered Archipelago Books, a company that only publishes works in translation which includes authors I’d never heard of as well as some familiar ones such as Karl Ove Knausgaard and Halldor Laxness. For those who are interested here is a link to their website;
https://archipelagobooks.org/about/
May 8, 2020
Crepúsculo, desencanto, claudicaciones y desengaños.
Vida Privada es una fascinante obra que dividida en dos partes y con las tres generaciones de la familia aristocrática de los Lloberola como hilo conductor retrata con ingenio y mordacidad la época crepuscular de la acomodada aristocracia de la Barcelona de los años veinte y el desencanto de la generación posterior, en los primeros años de la Segunda República.
Las virtudes de la novela son muchas y todas de nivel excelso; pero si algo me gustaría destacar más allá de la mejor Barcelona que he leído nunca y unos personajes tan miserables como cautivadores en su desdicha es la sublime prosa de Sagarra: audaz, salvaje, vibrante, teatral, corrosiva.
En esta lectura he descubierto a un autor de deliciosas paradojas: elegante y mordaz, con una extraordinaria capacidad evocadora pero implacable a la hora de narrar escenas perturbadoras. Y la más grande de las contradicciones: cuánto has de amar y odiar a esos personajes, esa aristocracia, esa época y ese lugar para ofrecer una obra tan prodigiosa que despierta los mismos sentimientos en el lector.
Hay que ser un escritor muy dotado para que la inclemencia narrativa que vertebra casi la totalidad de las tramas de la novela culminen con una escena tan conmovedora e intimista y sentir que funciona a la perfección. En Vida Privada somos testigos del adiós de un tiempo. En las últimas páginas se narra la muerte de un personaje tan secundario como alegórico, pues con ella también se desvanece la Barcelona que refugió las últimas ruinas de la vieja aristocracia catalana. Y llegaron otros tiempos, otras generaciones y otra ciudad.
Vida Privada es una fascinante obra que dividida en dos partes y con las tres generaciones de la familia aristocrática de los Lloberola como hilo conductor retrata con ingenio y mordacidad la época crepuscular de la acomodada aristocracia de la Barcelona de los años veinte y el desencanto de la generación posterior, en los primeros años de la Segunda República.
Las virtudes de la novela son muchas y todas de nivel excelso; pero si algo me gustaría destacar más allá de la mejor Barcelona que he leído nunca y unos personajes tan miserables como cautivadores en su desdicha es la sublime prosa de Sagarra: audaz, salvaje, vibrante, teatral, corrosiva.
En esta lectura he descubierto a un autor de deliciosas paradojas: elegante y mordaz, con una extraordinaria capacidad evocadora pero implacable a la hora de narrar escenas perturbadoras. Y la más grande de las contradicciones: cuánto has de amar y odiar a esos personajes, esa aristocracia, esa época y ese lugar para ofrecer una obra tan prodigiosa que despierta los mismos sentimientos en el lector.
Hay que ser un escritor muy dotado para que la inclemencia narrativa que vertebra casi la totalidad de las tramas de la novela culminen con una escena tan conmovedora e intimista y sentir que funciona a la perfección. En Vida Privada somos testigos del adiós de un tiempo. En las últimas páginas se narra la muerte de un personaje tan secundario como alegórico, pues con ella también se desvanece la Barcelona que refugió las últimas ruinas de la vieja aristocracia catalana. Y llegaron otros tiempos, otras generaciones y otra ciudad.
July 12, 2023
Una vegada un vell me va mirar malament per cridar una mica massa fort a s'Ateneu Barcelonès i me vaig sentir una mica Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau
September 9, 2018
“I fent això, senyora, li faig la caritat, el servei inmens de proporcionar-li un canvi de personalitat, de proporcionar-li la manera de deixar la pell maquillada per l´admiració de tots els que saben que vostè és la Baronesssa de Falset i pugui entrar dintre la pell d´una prostituta vulgar, dintre del món més oposat al món de vostè, dintre un aire que vostè no podrá respirar mai, mai!”
La lectura de “Vida privada” me ha provocado sentimientos encontrados. Normalmente un libro puede gustarte o no hacerlo, y cuando queda en este terreno intermedio, el paso de los días y el poso del recuerdo hacen inclinar la balanza. Aquí, objeciones y aciertos tiran con idéntica fuerza, de manera muy clara, y habré de considerar ambas direcciones.
Sin duda los diálogos, la escrupulosa construcción de los personajes y la minuciosa ambientación de los círculos en que estos se mueven, son la mejor baza de la novela. Sin embargo, así como la descripción de dichos círculos, los distintos escenarios donde transcurren las sórdidas intimidades de las familias acomodadas en la Barcelona de la década de los años 20, nos llega y cala a través de las situaciones mismas, con los personajes Sagarra usa y abusa de un retrato intrusivo, eficaz, sí, incluso riquísimo en su complejidad, pero que consiente cierto aire de trampa, porque cada acción de los protagonistas es justificada inmediatamente, de continuo, mediante esa misma disección a golpe de bisturí. Un examen en el que, como se ha dicho, Sagarra alcanza un refinamiento mayúsculo, tocado por la metáfora y el hallazgo feliz, (que peca, eso sí, de un brutal desapego –se diría que los personajes estarían tanto más vivos si el autor dejara de despreciarlos en todo momento, y sintiera por ellos un mínimo de simpatía–) pero a su vez representa, para mí al menos, el mayor lastre de una obra que hubiera ganado enteros dejando más espacio a los hechos en sí mismos, para que fuera el lector el encargado de descubrir las escabrosas miserias de los Lloberola y Cía, que no son pocas.
Por otra parte, estoy bastante seguro de que la hubiera valorado –la hubiera leído, la hubiera disfrutado– de forma muy diferente si el orden de mis lecturas hubiera sido otro. Después de Proust, de James, de Fitzgerald, incluso (y esto es también injusto), después de Joan Sales, Rodoreda o Llor, la prosa y el estilo de Sagarra me parecen buenos, pero no de primera.
La lectura de “Vida privada” me ha provocado sentimientos encontrados. Normalmente un libro puede gustarte o no hacerlo, y cuando queda en este terreno intermedio, el paso de los días y el poso del recuerdo hacen inclinar la balanza. Aquí, objeciones y aciertos tiran con idéntica fuerza, de manera muy clara, y habré de considerar ambas direcciones.
Sin duda los diálogos, la escrupulosa construcción de los personajes y la minuciosa ambientación de los círculos en que estos se mueven, son la mejor baza de la novela. Sin embargo, así como la descripción de dichos círculos, los distintos escenarios donde transcurren las sórdidas intimidades de las familias acomodadas en la Barcelona de la década de los años 20, nos llega y cala a través de las situaciones mismas, con los personajes Sagarra usa y abusa de un retrato intrusivo, eficaz, sí, incluso riquísimo en su complejidad, pero que consiente cierto aire de trampa, porque cada acción de los protagonistas es justificada inmediatamente, de continuo, mediante esa misma disección a golpe de bisturí. Un examen en el que, como se ha dicho, Sagarra alcanza un refinamiento mayúsculo, tocado por la metáfora y el hallazgo feliz, (que peca, eso sí, de un brutal desapego –se diría que los personajes estarían tanto más vivos si el autor dejara de despreciarlos en todo momento, y sintiera por ellos un mínimo de simpatía–) pero a su vez representa, para mí al menos, el mayor lastre de una obra que hubiera ganado enteros dejando más espacio a los hechos en sí mismos, para que fuera el lector el encargado de descubrir las escabrosas miserias de los Lloberola y Cía, que no son pocas.
Por otra parte, estoy bastante seguro de que la hubiera valorado –la hubiera leído, la hubiera disfrutado– de forma muy diferente si el orden de mis lecturas hubiera sido otro. Después de Proust, de James, de Fitzgerald, incluso (y esto es también injusto), después de Joan Sales, Rodoreda o Llor, la prosa y el estilo de Sagarra me parecen buenos, pero no de primera.
July 10, 2023
“Vida privada” és un d’aquells clàssics que se senten propers gràcies a la seva crítica i to satíric. S’ha recuperat en una edició molt bonica per part de l’editorial Barcino, però la seva presentació no és l’única cosa bona d’aquesta novel·la.
L’autor Josep Maria de Sagarra ens descriu amb tots els ets i uts i amb gran humor les vergonyes i desgràcies de diferents famílies que viuen a la Barcelona de principis del segle XX.
Els valors morals segueixen molt vigents a ulls dels altres, però rere cada llar s’oculten els vicis que tant
són criticats en societat. Al final, el caos i la hipocresia reina la vida dels protagonistes, als quals acompanyem durant més d’una generació per seguir la seva evolució com a persones, però us asseguro que no millora.
El que més m’ha agradat ha sigut el monòleg que inicia la segona part de la història. Evoca de manera molt real uns sentiments i de certa manera em vaig sentir apel·lada.
És un clàssic que he gaudit molt i que recomano per la bona estona que m’ha fet passar 🎭.
L’autor Josep Maria de Sagarra ens descriu amb tots els ets i uts i amb gran humor les vergonyes i desgràcies de diferents famílies que viuen a la Barcelona de principis del segle XX.
Els valors morals segueixen molt vigents a ulls dels altres, però rere cada llar s’oculten els vicis que tant
són criticats en societat. Al final, el caos i la hipocresia reina la vida dels protagonistes, als quals acompanyem durant més d’una generació per seguir la seva evolució com a persones, però us asseguro que no millora.
El que més m’ha agradat ha sigut el monòleg que inicia la segona part de la història. Evoca de manera molt real uns sentiments i de certa manera em vaig sentir apel·lada.
És un clàssic que he gaudit molt i que recomano per la bona estona que m’ha fet passar 🎭.
September 18, 2024
Un retrat de la vida més íntima de l’alta societat barcelonina i els seus baixos fons amb personatges i situacions molt interressants, però als quals m’ha faltat tensió dramàtica. Amb prou feines hi havia escenes, sinó que tot anava massa conduït per narrador i li resta potència als fets que narrats d’una altra manera m’haurien atrapat més.
December 14, 2025
“No és que ens puguem fiar massa, en aquest món, de la pedagogia ni de les sanes influències dels pares damunt dels fills, perquè cada casa és un món i totes les tècniques fallen; però és positiu que, en temperaments febles com els de la família Lloberola, la pressió d’un home com Frederic, al qual no se li podia dir ni criminal, ni lladre, […], sinó res més que llauna, res més que inconseqüent, res més que infeliç, arriba a produir la desmoralització més absoluta, que és la del cansament, la de l’ofec, la que fa perdre el respecte i fins fa desitjar la desaparició o la mort d’una persona que naturalment s’ha d’estimar i de respectar.”
Que ben escrit, que divertit, que àcid, que cabró. M’ha encantat :)
Que ben escrit, que divertit, que àcid, que cabró. M’ha encantat :)
This entire review has been hidden because of spoilers.
December 24, 2015
As the publisher Archipelago tells us, “Sagarra set out to write the great Catalan novel and the result: a scathing critique of the decadent and disappearing aristocratic class of Catalonia.” Josep Maria de Sagarra (1894-1961) is considered the best known Catalan writer, and we must be grateful to Archipelago for this excellent new translation bringing the novel to an English-speaking audience for the first time. It’s a rambling and sprawling epic, a soap opera of life in Barcelona, with a multiplicity of characters and plots and with vivid and detailed descriptions and portraits of the city and its inhabitants. Set against a fairly turbulent political background, Barcelona really comes alive as we are immersed in the trials and tribulations of the characters. No one comes out looking very good. Everyone is decadent, society is decaying, and all are consumed with self-interest. It's not a pretty picture but it’s certainly a compelling one. I’m not surprised it created a scandal when it was first published in 1932 and it’s most definitely still worth reading.
March 15, 2024
Divertida i enrevessada, a l’alçada de les millors novel·les vuitcentistes europees. Sagarra hi retrata cruament la perversió i les insegureats d’una societat barcelonina efervescent, que encara ha d’assimilar la Gran Guerra i ja es troba abocada a l’espetec republicà. La primera part és brillant, a la segona potser hi falla un excés de trames que no acaben de culminar ni lligar entre elles.
Aparentment Sagarra va escriure aquest llamp de novel·la en només dos mesos, com a preparació per a una gran novel·la de Barcelona que havia d’abarcar un segle sencer. ‘Vida privada’ et deixa amb la ràbia de no poder llegir aquest llibre que mai es va arribar a escriure.
Aparentment Sagarra va escriure aquest llamp de novel·la en només dos mesos, com a preparació per a una gran novel·la de Barcelona que havia d’abarcar un segle sencer. ‘Vida privada’ et deixa amb la ràbia de no poder llegir aquest llibre que mai es va arribar a escriure.
April 11, 2025
Una immersió captivadora a la Barcelona de principis del segle XX, plena de personatges vius i una prosa exquisida que retrata de manera magistral les complexitats de les relacions humanes i les passions ocultes.
November 6, 2013
Canònic. Sobretot per l'estil del llenguatge. Sens dubte, Sagarra i Pla són els dos artífexs més destacats del català literari modern.
August 11, 2024
Vida privada es un riquíssim mosaic de personatges de les altes esferes de la Barcelona dels anys de dictadura de Primo de Rivera i els inicis de la República.
Sagarra et proposa fer d’observador de tota una fauna, entre famílies rendistes que es resisteixen a veure que el seu temps s’acaba (els Lloberola, la família protagonista) i membres de la nova i puixant burgesia industrial i comercial. Tot i que hi ha moments que la trama sembla diluir-se i que esperes algun cops d’efecte narratiu més, està escrit en un català que brilla i flueix de manera natural, coloquial però ric, i amb descripcions de llocs i gent de primer nivell. I això enganxa.
Si us agraden les històries d’embolics familiars amb crítica social, aquest és el llibre, i té quasi 100 anys. Amb raó està considerada una de les grans novel·les de la nostra literatura. Ara volem que algú escrigui el Vida privada de la Barcelona del 2024.
PD: Hi ha un personatge que dona miquetes de foie-gras als seus peixos.
Sagarra et proposa fer d’observador de tota una fauna, entre famílies rendistes que es resisteixen a veure que el seu temps s’acaba (els Lloberola, la família protagonista) i membres de la nova i puixant burgesia industrial i comercial. Tot i que hi ha moments que la trama sembla diluir-se i que esperes algun cops d’efecte narratiu més, està escrit en un català que brilla i flueix de manera natural, coloquial però ric, i amb descripcions de llocs i gent de primer nivell. I això enganxa.
Si us agraden les històries d’embolics familiars amb crítica social, aquest és el llibre, i té quasi 100 anys. Amb raó està considerada una de les grans novel·les de la nostra literatura. Ara volem que algú escrigui el Vida privada de la Barcelona del 2024.
PD: Hi ha un personatge que dona miquetes de foie-gras als seus peixos.
August 25, 2022
4.7. Sensacional.
January 21, 2024
M'ha passat que m'ha agradat molt la història però no gaire la manera d'explicar-ho.
February 4, 2024
"Aquí d'aristocràcia no n'hi ha. Tot té un aire encongit de classe mitja amb fums. (...) Burgesia enriquida amb un tuf de borra i d'oli de màquines que fa plorar".
December 26, 2025
en breus review.
September 26, 2025
MQDPDM! (M’he quedat de pasta de moniato pels que no ho hagueu entès)
M’ha sorprès molt com de fàcil ha sigut poder seguir la novel·la, i el to satíric l’ha fet fantàstica.
No li posu una estrella més perquè se m’ha fet un pèl llarga:)
M’ha sorprès molt com de fàcil ha sigut poder seguir la novel·la, i el to satíric l’ha fet fantàstica.
No li posu una estrella més perquè se m’ha fet un pèl llarga:)
November 6, 2011
This is a curious novel. As in many modernist novels, there's not a single sympathetic character in it (which sometimes makes me long a little for the comforts of easy reading, like the novel I read just before this one: Colins' The Moonstone). Like many novels of the late 19th and early 20th century it's a portrait of social change, of aristocracy gone to seed. Echoes of Mann, Proust, James, take your pick.
James also suggests itself to me because of Sagarra's florid style. It's not Jamesian, but some of the problems a translator is faced with here are doubtless the same you face when you try to translate James: to what extent do you simplify the long sentences to meet the requirements of the target language and the target (modern) audience?
I get the impression that in this Dutch translation, the style hasn't been toned down much. That's fine, but it is a fact that Sagarra tends to indulge in what I would call purple prose: over-writing, a fondness for too many adjectives and far-fetched (and not always very functional) metaphor. E.g., how do I interpret 'she made love like a protozoon', or a description like 'pleocenic sadness'? Or take a description like this: 'while she untied his leggings Frederic let his eyes, like two medieval sporting hounds, roam in the lake of the girl's neckline, where the fresh lemons of her breasts where sighing rebelliously.' Mixing metaphors as if his paragraphs are cocktail shakers. Er...
This is also most evident in the little journalistic sketch the translator includes in the afterword as an example of the day to day hack writing Sagarra was popular for in Spain: that prose is purple to the point of bursting, it's well nigh unreadable to me, especially since it seems to be florid writing for florid writing's sake. Apart from that, there's little point to that little sketch.
In the opening pages of the novel you sometimes find the same thing, and it flares up elsewhere too. But the novel was written in a mere two months (of feverish inspiration, I imagine), and maybe that helped to rush Sagarra along and not take time to indulge in this tendency too much. Because overall, the novel is quite readable.
This may sound like damning with faint praise, but that's not what I mean. It's an evocative portrait of a corrupt society. I have some quibbles, like the narrator being rather judgemental about his characters: Sagarra is not big on irony. He doesn't just show you his characters are spineless and cowardly, he also says so, repeatedly. Unfortunately, this also means that when he calls homosexuality a disease, there's no easy way of assigning this judgement to the characters only: it's not free indirect speech, it's the narrator (and hence, to some extent at least, the writer) making this judgement.
But apart from that, this is really quite a good read. (And a novel that deserves an English translation, I would think!)
James also suggests itself to me because of Sagarra's florid style. It's not Jamesian, but some of the problems a translator is faced with here are doubtless the same you face when you try to translate James: to what extent do you simplify the long sentences to meet the requirements of the target language and the target (modern) audience?
I get the impression that in this Dutch translation, the style hasn't been toned down much. That's fine, but it is a fact that Sagarra tends to indulge in what I would call purple prose: over-writing, a fondness for too many adjectives and far-fetched (and not always very functional) metaphor. E.g., how do I interpret 'she made love like a protozoon', or a description like 'pleocenic sadness'? Or take a description like this: 'while she untied his leggings Frederic let his eyes, like two medieval sporting hounds, roam in the lake of the girl's neckline, where the fresh lemons of her breasts where sighing rebelliously.' Mixing metaphors as if his paragraphs are cocktail shakers. Er...
This is also most evident in the little journalistic sketch the translator includes in the afterword as an example of the day to day hack writing Sagarra was popular for in Spain: that prose is purple to the point of bursting, it's well nigh unreadable to me, especially since it seems to be florid writing for florid writing's sake. Apart from that, there's little point to that little sketch.
In the opening pages of the novel you sometimes find the same thing, and it flares up elsewhere too. But the novel was written in a mere two months (of feverish inspiration, I imagine), and maybe that helped to rush Sagarra along and not take time to indulge in this tendency too much. Because overall, the novel is quite readable.
This may sound like damning with faint praise, but that's not what I mean. It's an evocative portrait of a corrupt society. I have some quibbles, like the narrator being rather judgemental about his characters: Sagarra is not big on irony. He doesn't just show you his characters are spineless and cowardly, he also says so, repeatedly. Unfortunately, this also means that when he calls homosexuality a disease, there's no easy way of assigning this judgement to the characters only: it's not free indirect speech, it's the narrator (and hence, to some extent at least, the writer) making this judgement.
But apart from that, this is really quite a good read. (And a novel that deserves an English translation, I would think!)
January 29, 2016
Three stars for the story--by the end I felt as if I knew these people, even though they inhabited a world very different from my own (Barcelona in the late 1920s). The way the characters' stories interwove, diverged, and came back together was fascinating. The fourth star is for the translation; I never felt as if I were reading a translation, the flow was so natural.
May 26, 2018
Crec que Josep Maria de Sagarra és un home que s'ho passava bé escrivint, d'alguna manera això es transmet. Brutals els diàlegs, brutal la manera de caracteritzar els personatges a través de la sexualitat, entesa en un sentit molt ampli. Potser una mica massa invasiu.
June 5, 2023
Segurament m'estic passant amb el 5 perquè a vegades es fa llarg però m'ha encantat la llengua, les descripcions i com copsa els personatges.
Estan tots tocats de l'ala i és el més proper a una isla de las tentaciones en català que ha passat a la història (publicat el 32 🤔)
Estan tots tocats de l'ala i és el més proper a una isla de las tentaciones en català que ha passat a la història (publicat el 32 🤔)
March 14, 2020
TAGLINE: "A whole new life was emerging in Barcelona, where pirates, espadrille-makers and fugitives from the factory were becoming great industrialists, where thrifty shopkeepers who counted their pennies found themselves with enough capital to devote to new construction and expansion of the city. Meanwhile, this unimaginative aristocracy, without a shred of initiative, was becoming deflated, impoverished, and utterly annihilated. A few members of this class of families modernized, made arrangements with those among the industrialists they might have once called common, and the occasional, shall we say, morganatic, marriage turned out to be good business for certain families. Others, like the Lloberolas, had no choice but complete annulment, because the decadence they harbored in their blood no longer had the strength to react. "
Sagarra has no mercy for any of his characters - there are no heroes and nobody is spared.
The characters are grouped in concentric circles and put under microscope - the bourgeois society of Barcelona, a certain group of people, the Lloberolas and ultimately Frederic. Frederic is the very epicenter as the connection between the past and the future and he does get a disproportionate share of author's scrutiny. Frederic is "an ordinary, undistinguished and insignificant a being as any grocer or tram conductor", has "the mentality of a concierge", can "barely read or write", is "spineless", "afraid of his wife, afraid of her name" etc. He wretchedly fails in all his roles - as a son, husband, father, friend and even lover and dies at an early age of tuberculosis.
Sagarra talks about Frederic's son and daughter like they've inherited their father's, in particular, and Lloberolas' family, in general, flaws almost genetically through DNA. However, he does save them - the daughter gets married ("as the good Lord intended") and the son steps into adulthood - none of them having had a relationship with their dad.
The novel follows two intertwined themes - the decadence of the society or exposure of "the pus from society's wounds" and the fall of the aristocracy unless its half rescue through "title meets fortune" marriages.
At the time of it seeing the light of print, Private life shocks the society (was it more the story or more its roman-a-clef nature) and in Franco's time it is censored - reading it now it feels nothing less than contemporary
I give it 4 stars only as, despite a fascinating, easy to read, engrossing story, the author frequently goes on tangents that are relevant to the portrait of the characters (hence can't be skipped or skimmed through) but extremely abundant in details, metaphors and adjectives (often becoming tiresome)
Note - this translation was published by Archipelago books and I loved all about it: the paper, the square shape, the font. I’ve turned into a big fan overnight.
QUOTES:
"In Barcelona it was beginning to be fashionable for women to lean a bit toward the side of intelligence"
“Even more than a man, an old woman who has lived a full life retains the imprint of the past and the sensible preference of memory. Women have more passive nerve receptors, and more receptive souls, so they do not consume themselves nor do they expend all their energy in action as men do. Women are both more covetous and more foresightful. Between the folds of their wrinkled skin, they have the good faith to collect dreams.”
Sagarra has no mercy for any of his characters - there are no heroes and nobody is spared.
The characters are grouped in concentric circles and put under microscope - the bourgeois society of Barcelona, a certain group of people, the Lloberolas and ultimately Frederic. Frederic is the very epicenter as the connection between the past and the future and he does get a disproportionate share of author's scrutiny. Frederic is "an ordinary, undistinguished and insignificant a being as any grocer or tram conductor", has "the mentality of a concierge", can "barely read or write", is "spineless", "afraid of his wife, afraid of her name" etc. He wretchedly fails in all his roles - as a son, husband, father, friend and even lover and dies at an early age of tuberculosis.
Sagarra talks about Frederic's son and daughter like they've inherited their father's, in particular, and Lloberolas' family, in general, flaws almost genetically through DNA. However, he does save them - the daughter gets married ("as the good Lord intended") and the son steps into adulthood - none of them having had a relationship with their dad.
The novel follows two intertwined themes - the decadence of the society or exposure of "the pus from society's wounds" and the fall of the aristocracy unless its half rescue through "title meets fortune" marriages.
At the time of it seeing the light of print, Private life shocks the society (was it more the story or more its roman-a-clef nature) and in Franco's time it is censored - reading it now it feels nothing less than contemporary
I give it 4 stars only as, despite a fascinating, easy to read, engrossing story, the author frequently goes on tangents that are relevant to the portrait of the characters (hence can't be skipped or skimmed through) but extremely abundant in details, metaphors and adjectives (often becoming tiresome)
Note - this translation was published by Archipelago books and I loved all about it: the paper, the square shape, the font. I’ve turned into a big fan overnight.
QUOTES:
"In Barcelona it was beginning to be fashionable for women to lean a bit toward the side of intelligence"
“Even more than a man, an old woman who has lived a full life retains the imprint of the past and the sensible preference of memory. Women have more passive nerve receptors, and more receptive souls, so they do not consume themselves nor do they expend all their energy in action as men do. Women are both more covetous and more foresightful. Between the folds of their wrinkled skin, they have the good faith to collect dreams.”
April 28, 2019
Tre stelle e mezzo.
Molta ironia e un generoso pizzico di cinismo sono gli ingredienti alla base di questo ritratto della decadente aristocrazia barcellonese, opera dello scrittore, traduttore e drammaturgo catalano Josep Maria de Sagarra, che lo dà alle stampe nel 1932. Al centro delle vicende narrate troviamo la famiglia dei Lloberola, in evidente e inarrestabile declino: don Tomas e sua moglie Leocàdia, simboli anacronistici di un mondo ormai in rovina; il figlio maggiore Frederic, codardo e debole di carattere, incapace di rimboccarsi le maniche per risollevare la sua situazione disastrosa e di vivere e farsi amare da una famiglia che non ama a sua volta; il figlio minone Guillem, vizioso e calcolatore; la nipote Maria Lluïsa che fallisce miseramente nella sua ricerca di modernità e indipendenza; il nipote Ferran, che fa il comunista ribellandosi all'educazione religiosa che ha riconosciuto la sua fede vacillante. Sagarra ci racconta vita, morte e disgrazie di questa famiglia senza però tralasciare il mondo ipocrita, viziato e corrotto che ruota attorno a sesso e denaro in cui si muovono e che lo stesso autore conosceva bene (la famiglia di Sagarra apparteneva alla piccola aristocrazia barcellonese e pare che persone veramente esistite si siano riconosciute nel romanzo), in un periodo cruciale per la Spagna del secolo scorso.
La storia, infatti, è ambientata negli ultimi anni della dittatura di Miguel Primo de Rivera e nei primi della Seconda Repubblica: un periodo perfetto per mostrare la falsità dell'aristocrazia e della società dabbene di Barcellona, conservatrice fino al midollo per educazione, che pur di sopravvivere alle novità della Repubblica vi si gettano a braccia aperte, nascondendo i loro malumori nei vizi che il nuovo regime ha da offrire. Sagarra, con spietata ironia e con quella punta di acidità che non guasta, ritrae senza peli sulla lingua le dinamiche di questa società e dei Lloberola, a cui non risparmia i commenti più pungenti per mettere a nudo la loro debolezza e inettitudine (la sua vittima preferita è sicuramente Frederic, che maggiormente si presta agli scopi dell'autore).
La struttura del romanzo non è lineare, a tratti dà l'idea di essere episodica, ma è un suo punto a favore, perché un taglio più "tradizionale" avrebbe potuto annoiare il lettore e poco si sarebbe prestato alla vena satirica di Sagarra e alla sua viva descrizione della classe alta di Barcellona. Purtroppo, che io sappia, non esistono traduzioni in italiano ed è un gran peccato, perché Vida privada potrebbe sicuramente piacere e interessare anche qui da noi. Segnalo, però, l'esistenza di una miniserie omonima in due parti prodotta dalla TV3, la televisione catalana, che, nonostante le sue libertà, rende molto bene le atmosfere del romanzo e ha dalla sua un ottimo cast.
Molta ironia e un generoso pizzico di cinismo sono gli ingredienti alla base di questo ritratto della decadente aristocrazia barcellonese, opera dello scrittore, traduttore e drammaturgo catalano Josep Maria de Sagarra, che lo dà alle stampe nel 1932. Al centro delle vicende narrate troviamo la famiglia dei Lloberola, in evidente e inarrestabile declino: don Tomas e sua moglie Leocàdia, simboli anacronistici di un mondo ormai in rovina; il figlio maggiore Frederic, codardo e debole di carattere, incapace di rimboccarsi le maniche per risollevare la sua situazione disastrosa e di vivere e farsi amare da una famiglia che non ama a sua volta; il figlio minone Guillem, vizioso e calcolatore; la nipote Maria Lluïsa che fallisce miseramente nella sua ricerca di modernità e indipendenza; il nipote Ferran, che fa il comunista ribellandosi all'educazione religiosa che ha riconosciuto la sua fede vacillante. Sagarra ci racconta vita, morte e disgrazie di questa famiglia senza però tralasciare il mondo ipocrita, viziato e corrotto che ruota attorno a sesso e denaro in cui si muovono e che lo stesso autore conosceva bene (la famiglia di Sagarra apparteneva alla piccola aristocrazia barcellonese e pare che persone veramente esistite si siano riconosciute nel romanzo), in un periodo cruciale per la Spagna del secolo scorso.
La storia, infatti, è ambientata negli ultimi anni della dittatura di Miguel Primo de Rivera e nei primi della Seconda Repubblica: un periodo perfetto per mostrare la falsità dell'aristocrazia e della società dabbene di Barcellona, conservatrice fino al midollo per educazione, che pur di sopravvivere alle novità della Repubblica vi si gettano a braccia aperte, nascondendo i loro malumori nei vizi che il nuovo regime ha da offrire. Sagarra, con spietata ironia e con quella punta di acidità che non guasta, ritrae senza peli sulla lingua le dinamiche di questa società e dei Lloberola, a cui non risparmia i commenti più pungenti per mettere a nudo la loro debolezza e inettitudine (la sua vittima preferita è sicuramente Frederic, che maggiormente si presta agli scopi dell'autore).
La struttura del romanzo non è lineare, a tratti dà l'idea di essere episodica, ma è un suo punto a favore, perché un taglio più "tradizionale" avrebbe potuto annoiare il lettore e poco si sarebbe prestato alla vena satirica di Sagarra e alla sua viva descrizione della classe alta di Barcellona. Purtroppo, che io sappia, non esistono traduzioni in italiano ed è un gran peccato, perché Vida privada potrebbe sicuramente piacere e interessare anche qui da noi. Segnalo, però, l'esistenza di una miniserie omonima in due parti prodotta dalla TV3, la televisione catalana, che, nonostante le sue libertà, rende molto bene le atmosfere del romanzo e ha dalla sua un ottimo cast.
August 15, 2025
Vaig llegir Vida privada fa tres o quatre anys. Recordo que a la universitat les opinions envers el llibre estaven molt dividides: Sagarra era un geni o un viciós? Realment, aquesta ha estat la gran pregunta des de la publicació d’aquesta obra.
La realitat és que les dues coses poden anar perfectament de la mà, i així ho demostra el llibre que va condemnar la societat barcelonina de principis del segle XX.
Sagarra, amb una ironia i una bellesa esplèndida destapa el vici i la hipocresia de la societat barcelonina més conservadora de l’època exposant sense remordiments la vida privada de les principals cases que van conformar durant diverses generacions l’aristocràcia catalana.
En publicar-se l’obra, alguns personatges importants es van sentir ofesos i, finalment, l’obra va ser censurada durant el franquisme. No obstant això, davant el dubte, jo sempre soc partidària de creure’m la fantasia i considerar reals les atrocitats morals i ètiques que desencadena la família Lloberola.
“Guillem, com s’ha fet notar, no era precisament una “mala persona” en el sentit estricte de la paraula; era només que un xicot feble, amoral, egoista, sense dignitat; un producte de la degeneració familiar, en el fons infeliç, i en certs moments capaç d’un efecte i d’un sentiment pur, i capaç sobretot d’aquest lligam biològic que hi ha entre els fruits d’un mateix arbre.”
“Ara estan de moda Proust i Gide i aquestes bestieses que ha publicat a Madrid el doctor Marañón. Perquè heu llegit Proust, a tot arreu voleu descobrir lligams misteriosos, societats anormals; jo estic d’acord que això existeix a Barcelona com a tot arreu, que hi ha tants desgraciats com vulguis”
“En el cor dels homes hi ha dos fenòmens d’un força sexual terrible: el primer és el goig d’envilir-se, d’ajupir-se com un gos […]. L’altre fenomen, ple de força sensual, consisteix a escanyar dintre d’un mateix les reminiscències de temor o de pietat, tot el subconscient religiós i moral que sembla irreductible, fins en els temperaments gèlids, i arribar a la manca absoluta de pudor o d’escrúpol davant del que sigui.”
“—I això -va dir Isabel- és el vici?
—No, no; això és l’infinita pobresa de la carn, la infinita tristesa de la carn -va respondre Emili-. El vici no el trobaràs en aquests barris. Això no és vici.
—Aleshores -feu Teodora-, vols dir que el vici… som per exemple nosaltres?”
“A la majoria de les persones, quan llegeixen una novel·la en la qual s’explica un fet que va lligat amb un altre i amb un altre, i en la cadena els esdeveniments semblen cada vegada més extraordinaris, i els personatges agafen un clarobscur sense terme mig, massa de melodrama, els fa l’efecte que tot allò és fals, que en la vida és completament al revés: en una ciutat com la nostra, aquí a Barcelona sense anar més lluny, i dintre les nostres relacions, et trobes amb personatges i amb combines que si les escrius en un llibre et diran que ets un imbècil”.
“De la marquesa de Lió es contaven fets més xirois. Al moment del cop revolucionari, la marquesa va ésser conseqüent. Esperà que els comunistes anessin a violar-la. Duia un pijama excitant i fins tenia la porta del pis mig oberta. Es sentí màrtir de la monarquia, no volia fugir, volia donar la seva sang i la seva honra per la causa del rei. Veient que no la violava ningú i que els republicans eren gent pacífica, la marquesa de Lió s’adonà que estava fent un paper ridícul.”
“Ella no exigia tant d’aquell xicot, però volia, si més no, que la descobrís, que l’endevinés, i, com que Guillem, per altra banda, no la feia sentir com ella somniava, la baronessa mantenia sempre aquell estat de domini sobre el minyó, el desconcertava, l’humiliava, es reia d’ell en els moments en els quals un home és incapaç de riure, en els moments íntims en els quals una rialla és pitjor que un insult i posa en evidència tot el grotesc de la fisiologia incandescent.”
“No hi ha cap dubte que algunes coses que passaren a la descendència de Frederic de Lloberola i de Maria Carreres, i que el lector sabrà si va llegint aquesta història, tenien per causa la pèssima educació i el mal exemple d’una casa en la qual el cap de casa era una nul·litat com a pare i com a tot.”
La realitat és que les dues coses poden anar perfectament de la mà, i així ho demostra el llibre que va condemnar la societat barcelonina de principis del segle XX.
Sagarra, amb una ironia i una bellesa esplèndida destapa el vici i la hipocresia de la societat barcelonina més conservadora de l’època exposant sense remordiments la vida privada de les principals cases que van conformar durant diverses generacions l’aristocràcia catalana.
En publicar-se l’obra, alguns personatges importants es van sentir ofesos i, finalment, l’obra va ser censurada durant el franquisme. No obstant això, davant el dubte, jo sempre soc partidària de creure’m la fantasia i considerar reals les atrocitats morals i ètiques que desencadena la família Lloberola.
“Guillem, com s’ha fet notar, no era precisament una “mala persona” en el sentit estricte de la paraula; era només que un xicot feble, amoral, egoista, sense dignitat; un producte de la degeneració familiar, en el fons infeliç, i en certs moments capaç d’un efecte i d’un sentiment pur, i capaç sobretot d’aquest lligam biològic que hi ha entre els fruits d’un mateix arbre.”
“Ara estan de moda Proust i Gide i aquestes bestieses que ha publicat a Madrid el doctor Marañón. Perquè heu llegit Proust, a tot arreu voleu descobrir lligams misteriosos, societats anormals; jo estic d’acord que això existeix a Barcelona com a tot arreu, que hi ha tants desgraciats com vulguis”
“En el cor dels homes hi ha dos fenòmens d’un força sexual terrible: el primer és el goig d’envilir-se, d’ajupir-se com un gos […]. L’altre fenomen, ple de força sensual, consisteix a escanyar dintre d’un mateix les reminiscències de temor o de pietat, tot el subconscient religiós i moral que sembla irreductible, fins en els temperaments gèlids, i arribar a la manca absoluta de pudor o d’escrúpol davant del que sigui.”
“—I això -va dir Isabel- és el vici?
—No, no; això és l’infinita pobresa de la carn, la infinita tristesa de la carn -va respondre Emili-. El vici no el trobaràs en aquests barris. Això no és vici.
—Aleshores -feu Teodora-, vols dir que el vici… som per exemple nosaltres?”
“A la majoria de les persones, quan llegeixen una novel·la en la qual s’explica un fet que va lligat amb un altre i amb un altre, i en la cadena els esdeveniments semblen cada vegada més extraordinaris, i els personatges agafen un clarobscur sense terme mig, massa de melodrama, els fa l’efecte que tot allò és fals, que en la vida és completament al revés: en una ciutat com la nostra, aquí a Barcelona sense anar més lluny, i dintre les nostres relacions, et trobes amb personatges i amb combines que si les escrius en un llibre et diran que ets un imbècil”.
“De la marquesa de Lió es contaven fets més xirois. Al moment del cop revolucionari, la marquesa va ésser conseqüent. Esperà que els comunistes anessin a violar-la. Duia un pijama excitant i fins tenia la porta del pis mig oberta. Es sentí màrtir de la monarquia, no volia fugir, volia donar la seva sang i la seva honra per la causa del rei. Veient que no la violava ningú i que els republicans eren gent pacífica, la marquesa de Lió s’adonà que estava fent un paper ridícul.”
“Ella no exigia tant d’aquell xicot, però volia, si més no, que la descobrís, que l’endevinés, i, com que Guillem, per altra banda, no la feia sentir com ella somniava, la baronessa mantenia sempre aquell estat de domini sobre el minyó, el desconcertava, l’humiliava, es reia d’ell en els moments en els quals un home és incapaç de riure, en els moments íntims en els quals una rialla és pitjor que un insult i posa en evidència tot el grotesc de la fisiologia incandescent.”
“No hi ha cap dubte que algunes coses que passaren a la descendència de Frederic de Lloberola i de Maria Carreres, i que el lector sabrà si va llegint aquesta història, tenien per causa la pèssima educació i el mal exemple d’una casa en la qual el cap de casa era una nul·litat com a pare i com a tot.”
Read
April 27, 2024‘’…siempre es la monótona repetición de todo, de la que nada puede liberarnos, ni el amor ni la locura,…’’
April 1, 2016
For some time I've wondered if I'd ever find the fitting counterpart to the great Russian novel. For an equally long time, that seemed like an impossible thing to do. Yet after finishing "Private Life", I think Sagarra managed to write a brilliant novel that can be justly called the distant, younger cousin of the Russian greats. It is much more sexually charged and explicit, and the names are just as complex to keep track of - the narrator particularly enjoys pointing out a character who appeared at a specific event, after which he quickly proceeds to give the character's whole backstory and inserts them into modern Barcelona - and the society is just as complex, divided, and at times discussing as it was in imperial Russia. It also took some time to get into the book before it became easier to appreciate and understand it, and I agree with my prof who said that the fact that Sagarra wrote this novel in two months really shows with the at-times messy writing.
But the book is worth reading, and it is phenomenal, dirty, and moving. There are lines scattered here and there that make one stop and contemplate, while the soap-opera events make for a captivating read. It's not a particularly easy novel to read, especially if one doesn't have much prior knowledge about Catalan culture or the geography of Barcelona. Yet after finishing this book I want to know more about both of those aspects. I want to revisit this one in a few years and see how my perception will change. It's a rich book that's impossible to fully appreciate after only one read, yet that is exactly what points to Sagarra's stubborn brilliance.
But the book is worth reading, and it is phenomenal, dirty, and moving. There are lines scattered here and there that make one stop and contemplate, while the soap-opera events make for a captivating read. It's not a particularly easy novel to read, especially if one doesn't have much prior knowledge about Catalan culture or the geography of Barcelona. Yet after finishing this book I want to know more about both of those aspects. I want to revisit this one in a few years and see how my perception will change. It's a rich book that's impossible to fully appreciate after only one read, yet that is exactly what points to Sagarra's stubborn brilliance.
October 26, 2024
Una de les primeres idees persistents durant la lectura de la novel·la era la importància dels antecedents d'Oller i, sobretot, de Guimerà; sense els quals aquesta obra tan moderna seria potser impensable en una Barcelona de l'any 1932. Moderna també pel seu caràcter estructuralment híbrid, no perquè les descripcions tinguin un pes més important que els diàlegs, sinó perquè a vegades és un assaig, a vegades unes cròniques fefaents i esfereïdores alhora, a banda de ser un exercici historiogràfic desacomplexat d'una literatura, una societat i fins i tot una cultura com la catalana fins aleshores. Moderna, per acabar, per la capacitat metaliterària força recorrent de l'autor, més que del narrador intraheterodiegètic (molt enfeinat i fastiguejat de tot el que li pertoca), a vegades de manera pedagògica com ho pot fer Cortázar en el tauler d'instruccions de Rayuela, a vegades per teixir encara més complicitats amb el lector. Per un altra banda, el tractament lingüístic arriba a una qualitat estètica tan alta que a vegades pot considerar-se fins i tot metalingüístic en les escenes sexuals i totes les que va haver de censurar el franquisme posteriorment per poder conviure socialment amb una obra com aquesta en el context del nacional-catolicisme.
June 11, 2023
La lectura de Vida Privada respon a dos motius clars. El primer es el de treure'm de sobre una lectura que, en tota carrera de lector català, ha d'esdevenir alguna vegada. Hi ha llibres que queden a l'estanteria com un mal pesar, com un oblit perpètu que, sense saber-ho, van endarrerint la seva lectura fins a que un jove estudiant, vestit de negre i amb postura de crític literari deprimit, pregunta: —L'has llegit? En cap altre circunstancia, Vida Privada tindria un alicient per treure'l de l'estanteria i començar a llegir-lo però es quan aquesta toca la integritat de lector (per alguns tan oblidada i per altres tan preuada) que es presenta com una obligatorietat inminent. Quan a un li pregunten si ha llegit una obra del cànon s'ha de mentir, perquè admetre la veritat i acceptar que no s'ha llegit Vida Privada o un altre clàssic de certa relevancia pot arribar, fins i tot, a ofendre aquells qui creuen que la literatura es com una pasarel·la de Hollywood on només s'hi vesteixien les estrelles. Ara que l'he llegit tinc clar que ningú m'ho preguntarà però ja estic protegit per quan un jove comunista afiliat a l'Ateneu (bonica i trista contradicció) em digui, recol·locant-se les ulles, que Sagarra havia vingut molt per l'Ateneu i que, mira, en aquell pupitre d'allà, no el que es mengen les rates si no el del costat, el mateix autor hi va plantar el cul i va cagar les primeres línies de Vida Privada.
El segon motiu és de caràcter íntim, personal, però com que la literatura no entén d'intimitats, no tinc inconvenient a dir que amb Sagarra, de forma veritable, m'uneix un vincle quasi familiar. La proximitat amb el seu estil, tan crític i jovial, em fan veure en les seves lletres un reflex de les meves o, sent una mica més humil, en les meves hi veig un reflex de les seves. Es per això que llegir-lo a suposat retrobar una escriptura quasi perduda, tancada amb pany i forrellat dins la consciència que em permetria criticar, amb la bona entesa d'aquell que juga a les cartes sense pretenció de sortir-ne victoriós, amb aquella persimònia que enlenteix el gest de reorganitzar els diamants, els trebols o les copes, aquells que m'envolten. És, evidentment, la mirada d'aquell que no té pressa per marxar de la terrassa per anar a treballar, per anar a estudiar a la biblioteca o posar una rentadora al pis de l'eixample que ha heredat; aquell que sempre té temps d'encendre una altre cigarreta o demanar un altre cafè i, espaterrat a la cadira, va endolcint versos de Carner amb frases i acudits amb les bombolles de la cocacola o la cervesa ja sense espuma.
A la universitat se'n veuen pocs d'aquests individus. Com a molt es veuen grups de gallines que van totes juntes sense cap, fent xocar les pintades plomes, d'una classe a un altre. Les veus parar, girar eternes sobre elles mateixes i que, quan comencen a pondre, no surten ous sinó el verí més pèrfid. Una fiblada tan porpre, tan àcida, que fa que un es pregunti quanta maldat pot haver-hi en un simple grup de noies tan amigues tan amigues que son inseparables, però inseparables eh. Comenten els autors que llegeixen, autores que van posar el cap al forn o autors consolidats que revisen amb la tendresa de voler ser noves Rodoredes, els seus ulls volten com volta la bola blanca del billar, es a dir, amb la voluntat de fer-los rodar sense que mai caiguin; sense que mai s'excedeixi el grau d'enuig que podria molestar a les amigues. Entre aquestes, però, sempre hi ha grups de paons que s'acaricien les plomes i fan brillar el cel blau com si aquest fos una escata més del seu cos. Ocells amb un coll tan alt que se'ls oblida mirar cap a terra i, abans d'entrebancar-se, fan un riure agut cap a les amigues perquè es fixin en els altres estudiants, sovint amb la mirada de superioritat que caracteritza aquets ocells tan luxosos. No s'oblidin però, que qui té paons reals a casa es, més que per cuidar-los, per ensenyar-los a altres pares voluntaris d'adoptar un altre animal de companyia.
Entre tantes plomes, els homes corretegem distrets, inutils i sense esma. Els economics passegen com grans escultures gregues, mudes i cegues però amb gran altivesa per la promesa d'uns pares que tenen una pròspera empresa. A més, la seva llengua no enverina en català, que faria les relacions més agradables o més vinculades a la terra, sino en idiomes imperialistes com son l'anglès (tosc i somnífer) i l'espanyol (feixista i desagradable per l'oída). Entre aquests, però, de tant en tant veus joves escarrancits, avorrits com ells sols i tan blancs de pells que un es pregunta si viuen en les coves fosques que hi ha darrera dels pisos de Sàrria. Malgrat tots aquests elements carregats d’ínfules de bitcoins, si un s'hi fixa pot començar a distingir-los i podran veure que darrere de tanta semblança, s'hi amaguen certes diferencies que, si un els hi fes notar, potser perdrien l'empenta que, com cola blanca, els uneix inseparables. Darrera d'aquests, ocults a l'ombra com si tinguessin alèrgia al sol, hi ha els humanistes. Essers desagradables, pedants i pesats que no miren més enllà del seu coll alt. De tant en tant, com necessitats d'estiu o de bona vida, s'estiren al sol com sargantanes i es torren amb el sex appeal d'aquells que llegeixen Sade, Camus, Butler o la poesia de Vella Barsovia. Interactuen distrets, parlant dels llibres que no han llegit però que se’ns falta han de fer-ho i es fan els romantics, els Baudelaieres carregats d'andròmines i pàgines soltes, per escriure tweets incels i pedants que tenen l'abast d'un petard inofensiu. Alguns d'aquests aprofiten les lectures per lligar i es queden palplantats al pati de l'universitat bevent cafè i fumant (que els fa més interassants diuen) esperant a que algú s'acosti i els faci notar que ni s'han encès la cigarreta de tan fixes que tenen els ulls als autors hispanoamericans, que son xulos diuen a les seves crítiques. Esperen que la noia que els agrada es fixi en la seva imbecilitat de lector impertinent i, un cop els ulls es creuen, aquell que es comparava amb Tolstoi o Ferrater, surt cames ajudeume, amb la forma d'un escarabat, a dins les fosques, per no atrevirse a celebrar l’amor i la benentesa de les carícies. Queden sols, muts, i menys interessants, a vegades, que els econòmics, que riuen al veure l’escena (en anglès).
Sagarra, ets xulo de collons.
El segon motiu és de caràcter íntim, personal, però com que la literatura no entén d'intimitats, no tinc inconvenient a dir que amb Sagarra, de forma veritable, m'uneix un vincle quasi familiar. La proximitat amb el seu estil, tan crític i jovial, em fan veure en les seves lletres un reflex de les meves o, sent una mica més humil, en les meves hi veig un reflex de les seves. Es per això que llegir-lo a suposat retrobar una escriptura quasi perduda, tancada amb pany i forrellat dins la consciència que em permetria criticar, amb la bona entesa d'aquell que juga a les cartes sense pretenció de sortir-ne victoriós, amb aquella persimònia que enlenteix el gest de reorganitzar els diamants, els trebols o les copes, aquells que m'envolten. És, evidentment, la mirada d'aquell que no té pressa per marxar de la terrassa per anar a treballar, per anar a estudiar a la biblioteca o posar una rentadora al pis de l'eixample que ha heredat; aquell que sempre té temps d'encendre una altre cigarreta o demanar un altre cafè i, espaterrat a la cadira, va endolcint versos de Carner amb frases i acudits amb les bombolles de la cocacola o la cervesa ja sense espuma.
A la universitat se'n veuen pocs d'aquests individus. Com a molt es veuen grups de gallines que van totes juntes sense cap, fent xocar les pintades plomes, d'una classe a un altre. Les veus parar, girar eternes sobre elles mateixes i que, quan comencen a pondre, no surten ous sinó el verí més pèrfid. Una fiblada tan porpre, tan àcida, que fa que un es pregunti quanta maldat pot haver-hi en un simple grup de noies tan amigues tan amigues que son inseparables, però inseparables eh. Comenten els autors que llegeixen, autores que van posar el cap al forn o autors consolidats que revisen amb la tendresa de voler ser noves Rodoredes, els seus ulls volten com volta la bola blanca del billar, es a dir, amb la voluntat de fer-los rodar sense que mai caiguin; sense que mai s'excedeixi el grau d'enuig que podria molestar a les amigues. Entre aquestes, però, sempre hi ha grups de paons que s'acaricien les plomes i fan brillar el cel blau com si aquest fos una escata més del seu cos. Ocells amb un coll tan alt que se'ls oblida mirar cap a terra i, abans d'entrebancar-se, fan un riure agut cap a les amigues perquè es fixin en els altres estudiants, sovint amb la mirada de superioritat que caracteritza aquets ocells tan luxosos. No s'oblidin però, que qui té paons reals a casa es, més que per cuidar-los, per ensenyar-los a altres pares voluntaris d'adoptar un altre animal de companyia.
Entre tantes plomes, els homes corretegem distrets, inutils i sense esma. Els economics passegen com grans escultures gregues, mudes i cegues però amb gran altivesa per la promesa d'uns pares que tenen una pròspera empresa. A més, la seva llengua no enverina en català, que faria les relacions més agradables o més vinculades a la terra, sino en idiomes imperialistes com son l'anglès (tosc i somnífer) i l'espanyol (feixista i desagradable per l'oída). Entre aquests, però, de tant en tant veus joves escarrancits, avorrits com ells sols i tan blancs de pells que un es pregunta si viuen en les coves fosques que hi ha darrera dels pisos de Sàrria. Malgrat tots aquests elements carregats d’ínfules de bitcoins, si un s'hi fixa pot començar a distingir-los i podran veure que darrere de tanta semblança, s'hi amaguen certes diferencies que, si un els hi fes notar, potser perdrien l'empenta que, com cola blanca, els uneix inseparables. Darrera d'aquests, ocults a l'ombra com si tinguessin alèrgia al sol, hi ha els humanistes. Essers desagradables, pedants i pesats que no miren més enllà del seu coll alt. De tant en tant, com necessitats d'estiu o de bona vida, s'estiren al sol com sargantanes i es torren amb el sex appeal d'aquells que llegeixen Sade, Camus, Butler o la poesia de Vella Barsovia. Interactuen distrets, parlant dels llibres que no han llegit però que se’ns falta han de fer-ho i es fan els romantics, els Baudelaieres carregats d'andròmines i pàgines soltes, per escriure tweets incels i pedants que tenen l'abast d'un petard inofensiu. Alguns d'aquests aprofiten les lectures per lligar i es queden palplantats al pati de l'universitat bevent cafè i fumant (que els fa més interassants diuen) esperant a que algú s'acosti i els faci notar que ni s'han encès la cigarreta de tan fixes que tenen els ulls als autors hispanoamericans, que son xulos diuen a les seves crítiques. Esperen que la noia que els agrada es fixi en la seva imbecilitat de lector impertinent i, un cop els ulls es creuen, aquell que es comparava amb Tolstoi o Ferrater, surt cames ajudeume, amb la forma d'un escarabat, a dins les fosques, per no atrevirse a celebrar l’amor i la benentesa de les carícies. Queden sols, muts, i menys interessants, a vegades, que els econòmics, que riuen al veure l’escena (en anglès).
Sagarra, ets xulo de collons.
Displaying 1 - 30 of 74 reviews