La filla regularment fa les maletes i se’n va, cap a un país nou on potser arribarà a sentir-se a casa. Però no: un instint l’empeny a refusar la vida sedentària. Sembla que fugi. ¿De què?
Aquesta pregunta es converteix en el seu fil d’Ariadna. A dins del laberint hi ha un pare a qui adora i el passat –aquest temps en què el pare era un nen, i un soldat, i travessava fronteres abans d’atracar en una ciutat que no seria mai seva. La ciutat on ella ha nascut.
Fugir era el més bell que teníem és un homenatge a aquest pare i un viatge de Barcelona a Toronto, buscant rastres de vides nòmades. Marta-Marín-Dòmine els segueix amb la sensitivitat d’un caçador i toca amb els dits una veritat desconcertant: que els records dels altres –això que anomenem memòria– són el país on residim.
Marta Marín-Dòmine is an associate professor in the Department of Languages and Literatures at Wilfrid Laurier University. Her research is on the Spanish literature of concentration camps and on the field of memory representation of past violent events. She is presently working on a collaborative project to elaborate a Dictionary of Memory in Europe and Latin America.
Reconec que no ha sigut una llibre fàcil. S’allunya bastant del meu tipus de lectures habituals. Un text que es troba entre assaig i autobiografia per degustar lentament, i reflexionar sobre la guerra, l’exili i la petjada que deixa en els més propers tot i no viure-ho directament. I fent-ho així, saborejant un bocí cada dia, l’he pogut disfrutar.
Una delícia, de principi a fi. No li falta cap coma, ni li sobra cap punt. Me l'enduc ben endins, el llibre i la sensació que m'ha deixat. Tinc ganes de tornar-lo a llegir quan hagi passat prou temps com perquè només me'n quedi un record vague i pugui fer-ne noves lectures. 5 estrelles ben merescudes.
"Fugir era el més bell que teníem és una obra que ens apropa al dolor i a la nostàlgia a partir de paraules dolces. Una història bonica però dura que ens apropa a totes aquelles persones que acostumen a constar com a un número més a les dades històriques i res més; i és gràcies a llibres com aquest que se'ns recorda de la humanitat de tots aquells que van patir durant les guerres que hem patit en l'últim segle."
Aquesta va ser la meva ressenya ara fa tres anys, el 2022. Ara, després d'una relectura, puc afirmar que aquest llibre m'ha acaronat i, a la vegada, m'ha deixat cicatrius a la pell (o m'ha obligat a fixar-me en aquelles que ja habiten el meu cos, aquelles que he heretat dels qui ja no hi són). Recórrer el camí de les memòries mai és fàcil, però crec que quan no són teves acostuma a acompanyar-nos com a lectors certa incomoditat, que potser neix de la distància, de no poder acostar-nos massa a aquella vida narrada, una vida a la qual accedim només a través de paraules (i no pas a través de la pròpia vida, de l'escalfor i el vertigen de saber-nos portadors de memòries d'aquells que ens són propers). Calen llibres que ens traspassin la pell i ens facin sagnar paraules i memòries d'altres, i aquest és un d'ells.
"Erràtic", confús, dispers... em falta vocabulari. Poc acabat. Com es diu quan algú escriu més per sentenciar que per res més? En tot cas, el llibre li traspua amor per son pare i això també li suma.
Un llibre agredolç sobre l’exili, la memòria i la mort, escrit amb un estil tan íntim (força rodoredià, m’atreviria a dir) que t’apropa a un passat encara viu. «La mort, per a l’inconscient, és sempre la mort dels altres.»
Un libro que habla de cómo se hereda la guerra —el vocabulario, los miedos, los gestos–. Una oda al padre que ya ha muerto. O una despedida que se interesa en guardar a buen recaudo sus años más difíciles.
Aunque vas encontrando frases que brillan por su carga poética e inteligencia–que he agradecido mucho y que no he querido perderme–, en algunos momentos el libro se me ha hecho repetitivo. Es indudable que la autora escribe muy bien pero creo que al libro le falta síntesis.
En algunos conceptos me ha recordado a Los Errantes de Olga Tokarczuk.
D'ara endavant, "errar" és una paraula que ha canviat el significat per a mi. Un llibre molt ben escrit, sembla que l'autora deixa les farides plasmades al paper per poder avançar. Fantàstic!
algunes parts m’han semblat boníssimes i m’han fet pensar per què no se’n parlar gaire, d’aquest llibre. tanmateix, els darrers capítols se m’han fet més pesats i avorrits.
Marín-Dòmine ens parla de les seves memòries i principalment de les memòries del seu pare: exiliat dos cops, el primer durant la dictadura de Primo de Rivera i el segon al acabar la guerra civil per ser combatent republicà. Ens fa reflexionar sobre si el sentiment d’errar, de l’exili, s’encomana de pares a fills, ja que, com el seu pare, la Marta no ha trobat un lloc al que anomenar casa. Trobo que és una història crua, que explica coses que no són agradables, però les explica amb molta tendresa i amb un llenguatge molt poètic que fan la lectura molt senzilla. Un imprescindible per conèixer més sobre el nostre passat i la nostra història.
Literatura memorialista o libro testimonial con cierta dosis ensayística, son algunas de las etiquetas que podemos poner a esta obra publicada en catalán, en el 2019, con el título de “Fugir era el més bell que teníem” y publicada también en castellano en el 2020, donde la auténtica protagonista es la memoria. La memoria de una hija entremezclada con la memoria de un padre, que dejó por escrito su testimonio como soldado-niño de la guerra, y como exiliado, junto a la memoria de todos aquellos que han vivido guerras, exilio, persecuciones, errancias y desarraigos físicos, que también son siempre culturales. No importa tanto si se trata de la Guerra Civil Española, de las dos Guerras Mundiales o de cualquier guerra o circunstancia que te arranca de un lugar para pasar a vivir siempre en la extrañeza, en el desgarro. La cuestión es que el desarraigo es siempre una experiencia vital que marca, sin ninguna duda. Y con esa madeja embrollada en que se convierten a veces los recuerdos, la autora catalana, Marta Marín Dòmine, entreteje un relato que intenta huir de la tendencia actual de comercializar y banalizar la memoria y aunque puede antojársenos reiterativo en ciertos momentos, lo dota también de un hermoso tono lírico que consigue convertir el miedo y el dolor vivido, en un bello homenaje reflexivo dedicado a su padre y a todos aquellos que vivieron y viven experiencias similares.
Desde un punto de vista objetivo, Fugir era el més bell que teníem es un elogiable intento de mostrar las secuelas de las guerras, de un modo muy crudo y buscando la parte más sensible, humana podríamos decir. Pese a todo ello tiene un gran handicap: se ha escrito demasiado sobre ello.
La escritora Marta Marín-Dòmine desgrana las secuelas que ella arrastra, deudoras de los traumas de su padre, quien vivió la Guerra Civil en sus carnes. Habla del exilio, del desarraigo, de la necesidad de huir; todas ellas aristas de un mismo objeto: la guerra.
Otras personas aparecen en el libro (que no es una novela al uso sino más bien un retazo de piezas literarias) con las mismas heridas heredadas, conformando un pequeño crisol que nos demuestra que la maldad de la guerra no sólo afecta a muertos y supervivientes, sino a todas las generaciones que las suceden.
Al principi inclús quasi deixo el llibre perquè tampoc em va captivar especialment. Però després vaig decidir llegir-lo (el que fa que hagis de tornar ràpid el llibre a la biblio perquè no vols renovar-lo) i m'ha encantat. També la coincidència de Walter Benjamin a la primera pàgina i haver visitat Portbou el dia abans a començar el llibre em van fer pensar que l'havia de llegir. La sensibilitat amb què narra la vida del seu pare, la vida de la seva família exiliada, l'àvia, la mare, la germana... m'ha retumbat el cor. Les vides del passat, la història, sobretot la guerra. M'ha fet plorar a punts, però no a llàgrima viva sinó fent una ganyota a la cara intentant aguantar. Algunes paraules m'han dut imatges del meu passat també, records que tenia oblidats. El recomano molt:)
Sobre exilis, identitat, herències i ferides, però sobretot sobre l'amor a un pare. Lectura fàcil i gaudidora.
"Per poder respirar necessitem una esquerda, un decalatge que ens confirmi que el jo no és el tu. Frontera imprescindible que ens ofereixen els pronoms. És així com l'estranger, que no és altra cosa que el nom de la diferència, esdevé possibilitat, aire, i no pas amenaça ni perill."
Un punt de vista prou interessant de la Guerra Civil, des de l’herència d’allò que no s’ha viscut. Moltes dades concretes de llocs i moments que se m’escapen i m’han fet la lectura prou llarga. He vist una review que dia: Volia llegir sobre fugir i he acabat llegint sobre guerra i sí, same here amiga. Però bueno, he tret el llibre de l’estanteria de casa, no em sorprèn q hagi acabat llegint sobre guerra.
No se ni como reseñarlo. Para mi ha sido una lectura trascendental. He sentido, he aprendido, he reflexionado... Una novela muy personal, para mi bellísima e inolvidable. He apuntado varios libros que quiero leer. Una lectura que voy a recordar, un punto de inflexión, quiero leer más sobre la guerra civil española, sobre 《la nostre guerra 》.
PER FAVOR: Quina preciositat de llibre. He gaudit moltíssim aquesta lectura. És un llibre que parla sobre l’exili, sobre les històries que heretem, sobre la cerca del nostre lloc, sobre la memòria i sobre com la construïm, sobre les arrels i els lligams. M’ha emocionat i cada línia m’ha interpel·lat. Tenia ganes d’acabar-lo per començar a llegir-lo de nou.
Un llibre fàcil de llegir, a mig camí entre un assaig i una autobiografia. Mostra, sense que sigui dens, els efectes de la guerra civil entre qui no la va viure però la conegut a partir del que han dit (i el que no) la generació dels seus pares i mares. Ens recorda la importància de preservar la memòria històrica de què va passa
Reflexions molt interessants sobre la transferència del dolor causat per la guerra i l'exili, tot combinant-ho amb una relació preciosa entre filla i pare explicada des d'un punt de vista íntim i proper que fàcil reconèixer-s'hi.
No em va agradar tant com pensava. Crec que m'haurien agradat més les memòries literals de l'exili del seu pare que les reflexions que en fa l'autora. Li he posat un 3 sobre 5, però potser li hauria posat un 2,5.
M'ha agradat molt. Una manera diferent de parlar de la guerra, de l'exili, de la memòria, i de l'herència del dolor i el trauma entre generacions. M'ha atrapat el llenguatge que utilitza i les formes poètiques que ens apropen al paisatge intern de les seves emocions.
Crònica excel·lent de la memòria, l'exili i les marques que deixen les guerres. No és una novel·la, però val la pena recórrer el viatge en la recerca de la memòria que fa l'autora.
Llibre reflexiu escrit des de dins, per rellegir-lo amb reflexions constants i profundes tractant el tema de l 'exili i el. Sentiment de pertinença. Ús del llenguatge ric i precís.