L'art de portar gavardina

by Sergi Pàmies

L’art de portar gavardina és un concentrat de memòria, emoció i plaer de narrar. Imaginats o viscuts, els tretze contes d’aquest recull revelen una capacitat
d’observació que confirma Sergi Pàmies com a artesà d’un estil cada vegada més depurat, en què les emocions i els detalls són protagonistes. De la pròpia infantesa a la vellesa dels pares, del romanticisme de la decepció al pànic d’estar a l’altura de les expectatives dels fills, de la perplexitat individual de l’adolescència a les cicatrius col·lectives del segle xxi, el llibre combina reflexió, ironia, melancolia, causticitat
i lucidesa i troba en la fascinació per l’absurd i la capacitat de sorprendre’s els antídots més eficaços per combatre les absències, els fracassos i altres desconcerts de la maduresa.

«Sempre hi ha algú a qui, de tant en tant, li ve de gust remarcar que Pàmies és un dels nostres narradors més portentosos».
Imma Monsó, La Vanguardia

«Pàmies és honest i profund, però no abandona mai la lleugeresa i la ironia, a les quals suma una gran capacitat d’observació i un talent particular per la tendresa».
Patricio Pron, Letras Libres

Genres: Short Stories, Fiction

152 pages, Paperback

Published August 29, 2018

About the author

Sergi Pàmies i Bertran (París, 1960) es un narrador francès en llengua catalana. Traductor de llibres i escriptor d'articles de premsa, actualment al diari La Vanguardia.
És fill de Teresa Pàmies i Gregorio López Raimundo. Ha escrit diversos contes i novel·les. Ha traduït obres de Guillaume Apollinaire, Agota Kristof, Jean-Philippe Toussaint, Frédéric Beigbeder, Amélie Nothomb i Daniel Pennac.
També ha col·laborat en premsa i participat en espais radiofònics, de vegades en col·laboració amb Quim Monzó.

Reviews

[Anna · Rating 5 out of 5]

No us enganyaré: tinc una debilitat pels contes d’en Sergi Pàmies. Petits caramelets agredolços que han anat avançant seguint el procés vital de l’autor. Aquí hi trobem més presència de la mort i de la importància de la figura dels pares, els fracassos sentimentals i les pors irracionals que tots tenim.

Hi ha gent que diu que ha trobat la recopilació repetitiva. A mi em continua semblat meravellosa la seva manera de descriure la quotidianitat.

Si: personalment pagaria per saber escriure relats com en Pàmies.

[Pep Bonet · Rating 4 out of 5]

No anava jo molt convençut amb aquest llibre. Veia a la premsa que era un gran vendes, que en català deu voler dir més de 5.000 exemplars. Però ja no m’en refio de la premsa, les vendes o les crítiques. I llavors vaig un dia a Palamós i dic a la llibrera que què em recomana en català, que vaig molt despenjat i no sé què es fa de bo a casa. Vull dir la vella casa, the old country que diuen els anglesos. Em va sortir amb uns quants llibres. Li vaig suprimir un de molt lleuger i un de novel.la històrica -no les suporto, en general- i em va tocar comprar la resta, que incloïa aquest noi.
Caram! És que el xicot no em feia patxoca. No crec haver-li llegit contes, però m’agradava molt sa mare i tenia molt respecte pel seu pare. I li havia llegit alguns articles. Res de l’altre món, a menys que t’agradi el futbol.
Però el llibre és bo. Sobretot el conte (basat en fets reals?) sobre en Semprún d’on ve la cosa de les gabardines. Tracta la història d’una manera molt hàbil, subtil. De fet, la resta del llibre sembla ser d’una gran sensibilitat.
Havia començat malament la lectura. El primer conte m’havia paregut forçat i fluix. Però quan passa a ser en Sergi, el fill de la Teresa i un pare que mai no anomena pel seu nom (al punt que no trobo ara el nom de pila), el llibre pren força, és creïble, guanya en qualitat.
Potser decidiré llegir-li altres llibres. Aquest m’ha retornat la confiança en els contistes catalans, que darrerament havia sofert.
Gregorio. Ara m’ha tornat el nom que no apareix mai, com si la clandestinitat no hagués acabat mai.

[emily · Rating 3 out of 5]

‘To put it plainly: Hitler and Stalin both wore trench coats, and so did the torturers in sinister sunglasses in Argentina and Chile. Does knowing this lessen my desire to write about the influence of the trench coat on my family history? No, but it forces me to be more of a journalist than a storyteller and to pay a visit to the family closets, which my mother kept pristine with an air of mystery and immense doses of naphthalene.’

‘A sommelier would detect in it notes of disorientation, an aftertaste of panic, and a hint of citrus: the adrenaline of volatile expectations. I am no longer pretending to have a conversation: I am having one. And this entails listening more than speaking, and not rushing and not asking why you studied humanities or what sense of irony led you to pick Shelley and Poe.’

‘I could turn this breakup into an act that will lend coherence to all we’ve lived through without debasing us more than we’ve debased ourselves by staying captive to a now-obsolete respect. When we first knew each other, we were improvising. And so it hits me that in this loveless phase we’ve just inaugurated, we’ll have to be stricter and avoid letting random fits of spontaneity blind us. And the conviction that there will be much more love in this breakup than in the decline that preceded it has an analgesic effect; I don’t know why.’

‘The dinner happened, but at the last moment, the Semprúns dropped out. And though I had prepared for our meeting with clammy hands and a knot of expectation in my stomach, I felt relieved, perhaps because I knew by then that reality can never stand up to an admiration born in childhood and adolescence (with the exception of Johan Cruyff, of course; we are used to saying it’s better not to meet our idols because they’ll always disappoint us, but this never takes into account how much we must disappoint them).’

‘Through the car’s tinted windows, the city looks like the capital of a country of vampires who feed not on blood but on noise and euphoria. The people move in groups, in slow motion, and those not busy tapping their cell phone screens wave at us at the zebra crossings and none of us respects the color of the traffic lights. I suspect that this hallucinatory impression is a flight strategy to avoid admitting that, against medical advice, I am thinking of you more than I can bear to. And I also have the sense that those minutes we were together are insufficient to afford me any precision when eventually I try to recollect you. And so, before it gets too late, I scan your eyes, your hair, and the vertices of your smile in my mind. It’s a smile that portends warm peals of laughter I would love to share, were I not dead and laid out on a stretcher in an ambulance.’

‘Nostalgia is archaeology: it looks for vestiges and interprets them. But instead of applying the scientific method, it draws on the tendentious mechanics of memory.’

‘Despite everything. Despite everyone. Make someone happy. Make just one someone happy. That’s what life is about, reduced to its maximally minimum expression. And you will think how it’s not worth mentioning that over recent years you assembled, almost on the sly, different versions of the song, including the one by Jamie Cullum. And that you listened to the last of these on repeat on your iPod while walking with no other object than to burn enough calories to counter—exercise being one of the pillars of your treatment—the diabetes they’ve just diagnosed you with. And that you are aware that this rendition is too intense, but still majestic, and as addictive as adding more adjectives and adverbs than are pertinent when you write. And you often felt the temptation to wallow in a grief imposed by the culture that loves pain, made worse by the drama of absences we ourselves are responsible for—because, in an example of prosaic justice, the consequence of not knowing how to make someone happy is solitude, you told yourself. And without bothering to note whether it made you feel better or worse, you listened to it over and over again. Make someone happy, make just one someone happy, Cullum repeated with ideal raspiness, in contrast with Durante’s optimistic maturity. And again—because there’s still room in the margins—you will realize that Durante was a match for the way you were then: impatient, excessive, pyrotechnic, sentimental, joyous—’

[Maria Sopena · Rating 5 out of 5]

Feia temps que tenia pendent llegir en Pàmies. L’Uri, que sembla que m’ha calat des del primer dia, va escollir precisament aquest llibre. Ens havíem vist poques vegades quan me’l va regalar i qui em coneix una mica sap que, amb aquest detall, ja m’havia guanyat. L’he llegit, doncs, amb aquella il·lusió i predisposició amb què comences un llibre que ja saps que serà especial. I que bé que m’ha encantat: el ritme, el to, els temes… però sobretot el que més m’agrada és que aquesta sigui la primera lectura del nostre univers compartit.

Em quedo amb el relat “Bonus Track” on Pàmies escriu “Fer feliç algú. Només fer feliç algú. D'això va la vida reduïda a una mínima màxima expressió”. I sí, si us plau, que la vida vagi sempre d’això.

[Abby Close · Rating 4 out of 5]

“She will always be the best thing that happened to you but you will never be the best thing that happened to her”

“My mother never enjoyed the privilege of being idolized by her children”

“I’d like to call someone and ask, do you love me, even as just a joke but, wisely, I resist the temptation”

“When I talk I have the feeling no one hears me”

“We’re in the kitchen, which has always seemed like the ideal terrain for truth telling”

“I knew by then that reality can never stand up to an admiration born in childhood and adolescence”

“As in every good movie, the two of you were in New York”

Went into this one nearly fully blind because the title caught my eye but the description and reviews are all in Spanish. Semi autobiographical, the stories are all very personal in a unique and subtle way.

[Trotalibros · Rating 3 out of 5]

L’art de portar gavardina està al nivell de les anteriors obres de Pàmies i farà les delícies dels seus lectors. Es llegeix bé i alguns contes són certament bons. Però a mi personalment aquest llibre se m’ha fet tan reiteratiu i innecessari com una nova novel·la de Modiano sobre el record i l’oblit. Modiano ha guanyat el premi literari més prestigiós del món i Pàmies té un exèrcit de lectors fidels que s’encarrega de situar els seus llibres a la llista dels més venuts. Però jo no crec que reincideixi en cap dels dos. Sóc reticent a les relectures, i més si me les venen com noves lectures.

RESSENYA COMPLETA: Sant tornem-hi.

[Irene · Rating 5 out of 5]

Aquest és el primer llibre del Pàmies que llegeix i m’ha agradat moltíssim. Cada conte explora d’alguna manera les relacions, particularment les relacions entre pares i fills, i la presència, més o menys propera, de la mort, i de les pors que ens assetgen dia a dia. Trobo que és molt comú escriure escenes de quotidianitat que inclouen elements escatològics per fer-les més crues o viscerals, i a mi, com a recurs, no m’agrada mica, així que estic encantadíssima de que el Pàmies no ho faci.

Veig per la resta de ressenyes que aquest llibre no és el millor que ha escrit, així que encara tenc més i millors tresors per trobar.

[Helena · Rating 4 out of 5]

L'autofcció em desconcerta. Com a ficció m'encerta, menys quan és excessiu.
Fer feliç algú, el gran què de l'existència. I com el perfeccionisme, la por...

[Antonio · Rating 4 out of 5]

L'art de portar gavardina encapsulates what Sergi Pàmies has been giving us for the last 20 years. With a mixture of ironic autobiographic episodes to the peaks and falls of the grey man, he delivers a handful amount of short stories of different quality and interest. For the first time he delves into his father's memory and impression on him, permeating a sense of admiration never before seen on him. Another novelty of this compilation is the amount of depth in the stories relating to his divorcée, which, in especially the last two short stories, provide a great emotional punch with the strength of previous magnificent stories published before.

The five-star rating I usually award to Sergi Pàmies has not been possible this time, because apart from the last stories, I felt his autobiographical stories were dragging in some parts, but most important, they were the main focus of this book, and as a fan of Sergi Pàmies who is not of his generation, those stories don't captivate me as much.

Having said that, I would conclude that, although not a bad collection of short stories, I would strongly recommend other books of him first, especially Si menges una llimona sense fer ganyotes and Cançons d'amor i de pluja.

[mono_y_galgo_ · Rating 5 out of 5]

trece cuentos de a penas diez páginas cada uno. compré este libro por casualidad en una tienda de segunda mano y lo he leído sin ningún tipo de pretensión, sorprendiéndome con uno de los libros más chulos que he leído este año. es muy talentosa la forma en que el escritor consigue, con textos tan breves, crear universos y personajes tan vivos y palpables y, por lo menos en mi caso, rascar directamente a través de ellos en mis propias vivencias y sentimientos de forma tan profunda. me han encantado.❣️

[Carrie Callaway · Rating 3 out of 5]

giving three stars because while some of the stories were bangers the longest one ( that inspired the title ) left me wanting. i also didn’t love some of the ones at the end, but i think pàmies is strongest when he is the most concise, which is a skill not many have

[tn · Rating 3 out of 5]

3,2

[Toni Veres · Rating 5 out of 5]

Molt bo. Pàmies en estat pur, ens mostra les seves intimitats. Ara bé, o falten capítols (preferible) o sobren €...

[Àlex Bourdiol · Rating 3 out of 5]

Recull de contes autobiogràfics amb tocs d’assaig. No hi he acabat d’entrar, però la bona prosa (i ús de la llengua) és innegable.

[Ashling · Rating 5 out of 5]

És meravellós llegir a Sergi Pàmies, son uns relats autobiogràfics molt sincers sobre l’amor i la felicitat. I sens dubte, la seva ex dona, l’Anna, ha sigut una persona que ha marcat la seva vida. Segurament l’amor de la seva vida?

[Isto360 · Rating 4 out of 5]

prime

[Marina · Rating 4 out of 5]

No ho sé. El domini de les paraules i la poètica de les frases és innegable, però mentre que al principi estava molt entusiasmada, poc a poc ho he deixat d'estar i, a partir del conte de l'11S, li he agafat una mica de rabia i tot. El puntet depriment no em molesta, però el punt patètic...

[Miguel Ángel Soprano · Rating 4 out of 5]

Doloroso. Brillante.

[Marina Castey · Rating 3 out of 5]

Després de llegir aquest llibre sento que soc el perfil de votant d'Esquerra Republicana.

[Lluisgom · Rating 4 out of 5]

Contes que semblen viscuts, sobre la infantesa, la parella, els fills, els pares, etc. Autobiogràfics? Potser. Estan ben narrats, amb substància.

[Maria Macià · Rating 4 out of 5]

Un molt bon llibre; era el primer que llegia del Sergi Pàmies i la veritat és que m’ha deixat amb ganes de repetir. Els seus contes no tenen la inventiva explosiva del Quim Monzó, però sí grans dosis de detallisme, ironia i, sobretot els de “L’art de portar gavardina”, de tendresa. M’ha agradat molt “No soc ningú per donar-te consells”, el relat d’on prové el títol del recull: és molt representatiu del tractament que fa l’autor de les relacions entre pares i fills, partint de la pròpia experiència. Aquest tema, juntament amb el de la separació, són els centrals del llibre, i li permeten reflexionar al voltant de l’absència, la decepció, la vulnerabilitat, la memòria o la màxima aspiració de fer feliços els altres. He llegit la majoria de les narracions com si el qui parla fos directament el Pàmies; sé que he comès un error, però el cert és que ficció i autobiografia esdevenen gairebé indestriables, i aquesta és precisament una altra de les coses que m’ha captivat.

Tres citacions:
- “I que quan passi per davant d’un aparador, em miraré de cua d’ull i tornaré a constatar el que ja sé. Que, encara que m’hi esforci, mai no sabré portar gavardina amb la lleugeresa i l’elegància del pare, de Jorge Semprún i de tots els homes que li agradaven a la mare” (del conte “No soc ningú per donar-te consells”).
- “La nostàlgia és arqueologia: investiga vestigis i els interpreta. Però en comptes d’aplicar un mètode científic, s’alimenta d’una modalitat tendenciosa de memòria” (del conte “Nadala paternofilial”).
- “Fer feliç algú. Només fer feliç algú. D’això va la vida reduïda a una mínima màxima expressió” (del conte “Bonus track”).

[Casey B · Rating 5 out of 5]

This was my first time reading a collection of short stories! I bought it at B&N a whileeeee ago because (1) the title, (2) the cover (just gorgeous), and (3) I opened it to a random page, read a paragraph and really enjoyed the writing style. Other than that, I went in fully blind with no expectations.

“The Art of Wearing a Trench Coat” is a really great collection and variety of short stories! Easy read and the stories weren’t so different that moving from one to the other would be rough, I felt like they flowed relatively well. I love that most of them, if not all, in some way come back to trench coats (I love when books/stories tie in to the title well).

The second—and best one in my opinion (Outline of a Lecture for a Hypothetical Conference of Divorcees)—and last stories were my favorites. The writing style was fantastic: sophisticated, yet easy to read and absorb.

Would read again and would recommend to anyone who wants a short but interesting read!

[Leire Docky · Rating 4 out of 5]

No soy muy de cuentos o relatos, pero son siempre una buena opción como “libro para llevar en el bolso” y poder leer en cualquier situación.... Este en concreto me ha acompañado en cientos de viajes en tren (Sí, demasiados para ser un libro tan cortito) en el período más extraño de nuestras vidas y he acabado por cogerle quizá por ello un cariño especial. Aparte de que me ha gustado mucho el tono melancólico y honesto del autor.

[Santiago · Rating 4 out of 5]

"La nostàlgia és arqueologia : investiga vestigis i els interpreta. Però en comptes d'aplicar un mètode científic, s'alimenta d'una modalitat tendenciosa de la memòria"
És el paràgraf que es pot llegir a l'inici del conte Nadala paternofilial. Penso que té molt a veure amb la concepció dels tretze contes del llibre on compartint les paraules del periodista David Sabaté, hi trobem "relats irònics i tendres on la sensibilitat guanya terreny al cinisme"

[Natxo Cruz · Rating 2 out of 5]

L’autor s’ha estalviat una fortuna en psicòlegs i teràpies diverses escrivint aquest llibre, on hi ha abocat les seves inseguretats, frustracions i una bona dosi d’autocompassió. El que té de bo és que està molt ben escrit, però en cap cas és el recull de contes que et venen a la contraportada.

[leti · Rating 4 out of 5]

4.3

[Marc Garcia · Rating 5 out of 5]

I love this writer

[Sergio Benito García · Rating 4 out of 5]

La meva primera lectura en català.

Me ha emocionado bastante dar este paso y animarme a leer en catalán, sobre todo para ver cuánto podía entender por pura proximidad con el castellano. No puedo mentir: he tenido que buscar más de una palabra que no era, de primeras, lo más cercana en cuanto a etimología; y también me ha tocado releer un par de relatos porque me costaba pillarle el ritmo, pero creo que esto no ha sido tanto por el tema del idioma como por la extensión del texto y el desarrollo de lo que se cuenta, argumenta o sobre lo que se reflexiona.

En cuanto a los relatos en sí, la escritura de Sergi Pàmies me ha enganchado desde el primer momento. Aunque él mismo diga que aquí se pasó de frenada con adjetivos y adverbios por doquier, no he podido dejar de leer esta colección que entremezcla ironía y emoción, además de unas pizcas de humor negro bastante agudo, para hablarnos de una madurez amargada por el duelo post divorcio, descolocada por la senectud de los padres y por el vigor de los hijos, y en proceso de curar las heridas de la ausencia, la impotencia y la decepción.

Esto no ha hecho más que empezar: le tengo el ojo echado a otros títulos de Pàmies, a otros libros editados por Quaderns Crema, y, en definitiva, a más libros escritos en catalán.

[Shin · Rating 4 out of 5]

very good. one that requires you to truly Read, not in the bookstore Top 40 Japanese Lit. type of reading where everything is literal and easily consumable, but in a way that asks your full attention to appreciate its semantics, elegant sentence stylistics , humor.

the stories are few and fancy in a 'box of exquisite chocolates' way. the time you spend with them may be brief but the aftertastes are memorable. no element in them are left unstudied, in such manner, you as a reader feel as though in the presence of a truly skilled Writer. #SergiPamies does not insist on his values. like a wise parent it's more as though he offers advice but lets you do as you wish.

i still have difficulty staying on long paragraphs which I've dealt with too with #GarthGreenwell. i still hate when authors do that. feels like a weird intellectual flex.

but anyway. here's a book I'd love to read again immediately. as i know there's still plenty in it i missed upon first taste.

#TheArtOfWearingATrenchCoat

[Carles · Rating 2 out of 5]

Recull de deu relats curts, i altres tres encara més breus, ultra curts.

Deu escrits en present i tres en passat. Set en primera persona, quatre en segona i dos en tercera.

Alguns són reflexions, pensaments, records familiars, homenatges, memòries personals. La mare. El pare. Els fills. Entre aquests, el conte més llarg “No sóc ningú per donar-te consells” , d’on surt el títol del volum

Altres expliquen una història que entenc és de ficció, sovint breu, una situació. Encontres. Relacions de parella.

Ben escrit, però la lectura no m’ha atrapat gaire. No hi ha diàlegs i prefereixo les històries poc explicades per l’autor, veure-ho jo a través del que fan i diuen els personatges.

Un conte m’ha agradat per sobre dels altres: “Sisplau” .

La nota del llibre és la mitjana ponderada de totes les narracions.