What do you think?
Rate this book
Tots els contes
Aquest llibre aplega, definitivament, tots els contes que Mercè Rodoreda va publicar en volum. En primer lloc, els Vint-i-dos contes (1958) que van protagonitzar el seu retorn literari, a la recerca de nous lectors, després de la guerra. En segon lloc, La meva Cristina i altres contes (1967), on es c ompendia tot el que hi ha de més fascinador i de més punyent al món literari de l’autora. Després, Semblava de seda i altres contes (1978), que conté algunes peces mestres de m aduresa al costat d’altres que resumeixen llargues dècades de dedicació al gènere. I, finalment, Viatges i flors (1980), un recull d’una força lírica extraordinària que en les seves dues parts abraça tot l’arc de la plenitud creativa rodorediana. L’obra literària de Mercè Rodoreda ateny la més alta excel·lència en els dos principals gèneres narratius: la novel·la i el conte. També en aquest segon camp Rodoreda es compta entre els autors imprescindibles de la segona meitat del segle XX a escala universal.
- GenresShort StoriesFiction
352 pages, Paperback
Published December 1, 1993
54 people are currently reading
205 people want to read
About the author
Mercè Rodoreda
96 books628 followersMercè Rodoreda i Gurguí was a Catalan novelist.
She is considered by many to be the most important Catalan novelist of the postwar period. Her novel "La plaça del diamant" ('The diamond square', translated as 'The Time of the Doves', 1962) has become the most acclaimed Catalan novel of all time and since the year it was published for the first time, it has been translated into over 20 languages. It's also considered by many to be best novel dealing with the Spanish Civil War.
She is considered by many to be the most important Catalan novelist of the postwar period. Her novel "La plaça del diamant" ('The diamond square', translated as 'The Time of the Doves', 1962) has become the most acclaimed Catalan novel of all time and since the year it was published for the first time, it has been translated into over 20 languages. It's also considered by many to be best novel dealing with the Spanish Civil War.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 21 of 21 reviews
October 23, 2025
he llegit aquesta antologia sempre al metro. tinc la sensació que tots aquests personatges estan encara atrapats a l’L5, L1 i l’L3, amuntegats els uns sobre els altres, tot recitant els seus monòlegs i les seves cartes i els seus precs i preguntes entremig de tota la gentada i s’arrombollen al meu damunt, milers de veus xisclant. aquesta sensació claustrofòbica és indefugible si es van llegint tots els contes seguits, recull rere recull i una es veu directament abocada a la veu que narra el món sota l’escriptura de Rodoreda.
al llarg de Vint-i-dos contes (1958) s’hi presenten vint-i-dues formes de fracàs o desengany (Catalina Mir va anomenar-ho traïció). hi ha una pulsió subjacent a totes les narracions que entrega els seus personatges no només al malentès, sinó al relat d’un dol (de tota mena). l'aflicció que els travessa és sempre un desencaixonament amb la vida, un esbocinament petitíssim per on s’esmicola qualsevol certesa que els sostingués i es transformen, al seu torn, en figures opaques o enganyoses pels altres.
prefes: Gallines de Guinea, Felicitat, Un home sol, Divendres 8 de juny
a La meva Cristina i altres contes (1967) el món ja no és una pèrdua, sinó un estrany i la violència latent i gradualment explícita al recull anterior, esclata aquí i s’esmuny per les paraules. en la seva estranyesa, el món es fón també amb l’ordre mític i el vegetal i la integritat dels personatges es desdibuixa alhora que lluiten sempre contra la brutalitat de les lleis i l’ordre. d’altra banda, cada narració es forma sota un plany que no necessàriament desitja quelcom millor, sinó que constata una dissonància estructural, la qual a estones porta els personatges a la metamorfosi o a l’absoluta alienació més cruel. la crueltat, però, pertany a un ordre ja imperceptible, a una condemna impossible de reconèixer o dur a terme.
prefes: La mainadera, La gallina, La salamandra, Una fulla de gerani blanc, La meva Cristina
Semblava de seda i altres contes (1978) tematitza directament la violència: la guerra, els camps de concentració, la prostitució, la disfuncionalitat, la mort i l’engany. els reculls no tenen necessàriament un vincle entre si, ni existeix tampoc una relació d’origen i desenvolupament. nogensmenys, ha estat interessant veure com aquell fracàs, sostingut sobre una confiança, esdevé després una relació directa de recel i trànsit, per acabar convertint-se en una sospita fundacional i el relat d’una brutalitat natural. el món és el que és i els personatges el travessen, afligits, però mai no melancòlics, perquè ja no perceben la pèrdua ni tenen la intuïció que hagués pogut ser d’una altra manera.
prefes: Orleans, 3 quilòmetres, Viure al dia, Paràlisi, Semblava de seda, El parc de les magnòlies (Acte únic).
finalment, llegir Viatges i flors (1980) és enfrontar-se al que veritablement és: dos llibres diferents units en un sol recull de contes o poemes en prosa. “Viatges a uns quants pobles” és un exercici de ficció no només virtuós sinó també clarament marcat per l’experiència de la guerra. a cada poble, hi ha una unitat (gairebé identitària) que sosté els seus habitants o la comunitat, en sigui una de defallida o operativa. el fet que cada territori es pugui definir i existeixi un ordre estructural que l’arrossegui presenta una possibilitat perduda ja per una Catalunya de la postguerra. fins i tot aquells pobles derruïts són presentats com una llegenda, hi ha un cert misticisme que sosté la seva existència, que permet el relat. del poble d’origen del viatger, però, no se’n sap res més que criden “Llibertat!”, però aquest crit es presenta de forma desconcertant o pertorbadora. altrament, “Flors de debò” és una investigació personificadora de trenta-vuit flors, les quals són també capaces d’ésser definides per un tret propi. més propera a la poesia, fins i tot a la prosa poètica còmica, Rodoreda desplega una definició anecdòtica de diferents idiosincràsies a través de flors inventades. m’hagués agradat gaudir-ho molt més del que ho vaig fer, però trobo que és molt millor llegir-ne una per dia que no totes seguides.
prefes: absolutament tots els pobles. increïble.
al llarg de Vint-i-dos contes (1958) s’hi presenten vint-i-dues formes de fracàs o desengany (Catalina Mir va anomenar-ho traïció). hi ha una pulsió subjacent a totes les narracions que entrega els seus personatges no només al malentès, sinó al relat d’un dol (de tota mena). l'aflicció que els travessa és sempre un desencaixonament amb la vida, un esbocinament petitíssim per on s’esmicola qualsevol certesa que els sostingués i es transformen, al seu torn, en figures opaques o enganyoses pels altres.
prefes: Gallines de Guinea, Felicitat, Un home sol, Divendres 8 de juny
a La meva Cristina i altres contes (1967) el món ja no és una pèrdua, sinó un estrany i la violència latent i gradualment explícita al recull anterior, esclata aquí i s’esmuny per les paraules. en la seva estranyesa, el món es fón també amb l’ordre mític i el vegetal i la integritat dels personatges es desdibuixa alhora que lluiten sempre contra la brutalitat de les lleis i l’ordre. d’altra banda, cada narració es forma sota un plany que no necessàriament desitja quelcom millor, sinó que constata una dissonància estructural, la qual a estones porta els personatges a la metamorfosi o a l’absoluta alienació més cruel. la crueltat, però, pertany a un ordre ja imperceptible, a una condemna impossible de reconèixer o dur a terme.
prefes: La mainadera, La gallina, La salamandra, Una fulla de gerani blanc, La meva Cristina
Semblava de seda i altres contes (1978) tematitza directament la violència: la guerra, els camps de concentració, la prostitució, la disfuncionalitat, la mort i l’engany. els reculls no tenen necessàriament un vincle entre si, ni existeix tampoc una relació d’origen i desenvolupament. nogensmenys, ha estat interessant veure com aquell fracàs, sostingut sobre una confiança, esdevé després una relació directa de recel i trànsit, per acabar convertint-se en una sospita fundacional i el relat d’una brutalitat natural. el món és el que és i els personatges el travessen, afligits, però mai no melancòlics, perquè ja no perceben la pèrdua ni tenen la intuïció que hagués pogut ser d’una altra manera.
prefes: Orleans, 3 quilòmetres, Viure al dia, Paràlisi, Semblava de seda, El parc de les magnòlies (Acte únic).
finalment, llegir Viatges i flors (1980) és enfrontar-se al que veritablement és: dos llibres diferents units en un sol recull de contes o poemes en prosa. “Viatges a uns quants pobles” és un exercici de ficció no només virtuós sinó també clarament marcat per l’experiència de la guerra. a cada poble, hi ha una unitat (gairebé identitària) que sosté els seus habitants o la comunitat, en sigui una de defallida o operativa. el fet que cada territori es pugui definir i existeixi un ordre estructural que l’arrossegui presenta una possibilitat perduda ja per una Catalunya de la postguerra. fins i tot aquells pobles derruïts són presentats com una llegenda, hi ha un cert misticisme que sosté la seva existència, que permet el relat. del poble d’origen del viatger, però, no se’n sap res més que criden “Llibertat!”, però aquest crit es presenta de forma desconcertant o pertorbadora. altrament, “Flors de debò” és una investigació personificadora de trenta-vuit flors, les quals són també capaces d’ésser definides per un tret propi. més propera a la poesia, fins i tot a la prosa poètica còmica, Rodoreda desplega una definició anecdòtica de diferents idiosincràsies a través de flors inventades. m’hagués agradat gaudir-ho molt més del que ho vaig fer, però trobo que és molt millor llegir-ne una per dia que no totes seguides.
prefes: absolutament tots els pobles. increïble.
Currently reading
August 21, 2010El conte "FELICITAT" - no trobo les paraules per descriure que sento i com m'ha emocionat aquest conte... estic a punt de plorar...
April 20, 2016
Vint-i-dos contes (1958): 3
La meva Cristina i altres contes (1967): 5
Semblava de seda i altres contes (1978): 3
De "La meva Cristina i altres contes", el magnífic "La salamandra" (pdf, pàgina 92): http://www.xtec.cat/crp-conca/informa...
La meva Cristina i altres contes (1967): 5
Semblava de seda i altres contes (1978): 3
De "La meva Cristina i altres contes", el magnífic "La salamandra" (pdf, pàgina 92): http://www.xtec.cat/crp-conca/informa...
July 16, 2024
okei ja està ara ja puc tornar a començar
February 22, 2023
Vint-i-dos contes
3 estrelles
Aquesta primera introducció a Mercè Rodoreda es fa amb contes predominantment melancòlics, moltes vegades sobre relacions amoroses disfuncionals (Felicitat, Darrers moments, Tarda al cinema), sobretot a causa d’enganys, el que em fa pensar que potser la senyora Rodoreda va patir d’una semblant dolor. Per mi, de totes maneres, la impressió general d’aquesta compilació es una d’una vida no complerta, plena de angoixa per el que podria ser i mai va a estar. Això està bé evident en alguns dels millors contes d’aquesta compilació, com La sang, El mirall o Nocturn. En la majoria aquests contes, però, em persegueix la sensació de que em manca alguna cosa, com si encara que l’autora escrigui molt bé i sàpiga on vol portar l’historia, alguna cosa l’atura el aconseguiment.
La meva Cristina i altres contes
2 estrelles
En aquesta segona compilació de contes, Mercè Rodoreda surt de la seva zona de confort per entrar al territori del fantàstic i del oníric; però al costat del realisme fantàstic d’aquests contes, encara trobem els contes més realistes per que ella es més coneguda. Aquí es pot trobar La salamandra, potser el millor de tot el llibre, una incursió metafòrica a dins de la misogínia i las falses bruixes. Malauradament, emperò, els contes com un tot no tenen la consistència que tenien els Vint-i-dos-contes.
Semblava de seda i altres contes
3 estrelles
Aquesta darrera compilació es, potser, de les més variades, amb contes sobre l’amor i el engany (El parc de les magnolies), com en la primera compilació, però també histories de guerra (Orleans, 3km; Viure al dia, Nit i Boria) i contes fantàstics (Semblava de seda), al costat de petites obres de teatre (El parc de les magnolies, Viure al dia) amb histories de tot tipus. Curiosament, concentra algunes de les millores et de les pires histories del llibre, amb molt poca consistència; com en la primera compilació, em persegueix moltes vegades la sensació que em manca alguna cosa.
3 estrelles
Aquesta primera introducció a Mercè Rodoreda es fa amb contes predominantment melancòlics, moltes vegades sobre relacions amoroses disfuncionals (Felicitat, Darrers moments, Tarda al cinema), sobretot a causa d’enganys, el que em fa pensar que potser la senyora Rodoreda va patir d’una semblant dolor. Per mi, de totes maneres, la impressió general d’aquesta compilació es una d’una vida no complerta, plena de angoixa per el que podria ser i mai va a estar. Això està bé evident en alguns dels millors contes d’aquesta compilació, com La sang, El mirall o Nocturn. En la majoria aquests contes, però, em persegueix la sensació de que em manca alguna cosa, com si encara que l’autora escrigui molt bé i sàpiga on vol portar l’historia, alguna cosa l’atura el aconseguiment.
La meva Cristina i altres contes
2 estrelles
En aquesta segona compilació de contes, Mercè Rodoreda surt de la seva zona de confort per entrar al territori del fantàstic i del oníric; però al costat del realisme fantàstic d’aquests contes, encara trobem els contes més realistes per que ella es més coneguda. Aquí es pot trobar La salamandra, potser el millor de tot el llibre, una incursió metafòrica a dins de la misogínia i las falses bruixes. Malauradament, emperò, els contes com un tot no tenen la consistència que tenien els Vint-i-dos-contes.
Semblava de seda i altres contes
3 estrelles
Aquesta darrera compilació es, potser, de les més variades, amb contes sobre l’amor i el engany (El parc de les magnolies), com en la primera compilació, però també histories de guerra (Orleans, 3km; Viure al dia, Nit i Boria) i contes fantàstics (Semblava de seda), al costat de petites obres de teatre (El parc de les magnolies, Viure al dia) amb histories de tot tipus. Curiosament, concentra algunes de les millores et de les pires histories del llibre, amb molt poca consistència; com en la primera compilació, em persegueix moltes vegades la sensació que em manca alguna cosa.
November 12, 2012
Molt recomenable.
November 6, 2023
la faceta més divertida que he conegut de la Mercè
quines ganes de començar el TFG!🪴🌷
quines ganes de començar el TFG!🪴🌷
May 5, 2024
LA MEJOR
February 22, 2024
Vint-i-dos contes
1958 guanya el premi Víctor Català.
Contes traficionals
Fracàs i tristesa en les relacions amoroses.
Tendeix a l'expressió del jo, suprimint
el narrador.
En el matrimoni: monotonia, solució o substitució.
(La sang, Estiu, El mirall, Començament, En
veu baixa, Nocturn, Mort de Lisa Sperling, Fil a l'agulla, Abans de morir)
Extramatrimonials
(Felicitat, Tarda al cinema, El gelat rosa, Carnaval, La brusa 8 de juny)
Contes que elaboren la seva experiència a la França ocupada ‘Cop de lluna’, ‘Nocturn’ i ‘Nit i boira’.
1. La sang: Conte cru i trist. Explica a una tercera persona el seu pas de l'amor al enuig. Les relacions de parella, deixar de ser dona, dalies i fertilitat. Monoleg. A qui ho explica?. Época on la dona tenía un paper totalement submís en el matrimoni. Manca de comunicació.
“I el meu marit deia que les dàlies eren els nostres fills...Quan vam tornar de les vacances, el jardí feia pena. […] Amb el meu marit ens vam posar de debò a fer el jardí nou...Quan va ésser el temps, com cada any, vaig arrencar les dàlies i vaig guardar les cabeces...mai més no hi ha hagut dàlies en aquesta panera. A vegades, quan hi ha massa herba, l’arrenco i cavo una mica de terra perquè no faci lleig ..."
2.Fil a l'agulla: Protagonista femenina. Recull de pensaments d'una modista. Títol amb doble significat. Cosí de luxe/ pobresa de la protagonista. Idear un crim: somiar.
"Cada temporada es faria fer unes targetes per enviar a les clientes, emmarcades amb tot de torterols cal·ligràfics i el seu nom en lletra anglesa, al mig. Perfumades. Les tancaria uns quants dies en una capsa encoixinada, i abans hi tiraria un rajolinet de perfum…"
3.Estiu:
"Quan ell i la seva dona serien vells, morts potser, el seu fill també ho sentiria, això. Quan ja seria casat i tindria fills, un dia, tot d'.una, a l'estiu, en tornar de la
feina, glatiria per una faldilla de seda damunt d'unes cames nu."
4.Gallines de Guinea:
"Tenia un pes al pit, com si el sofriment de totes aquelles bestioles li oprimís els pulmons i no el deixés respirar. Pensar en un d'aquells cossos morts podia posar-se a esvoletegar tot d'una, que les ales podrien batre-li la cara, li perlejava el front de suor. "
"- Estic més trist..."
5.El Mirall: Protagonista femení. Relat en primera persona. Intím, experiència de la protagonista. El mirall passat i present, simbol del pas del temps. La història d'una dona gran que mirant-se al mirall reviu la seva joventut, quan és va enamorar del Roger del que queda embarassada i la deixa per l'Agàta.
"A dintre la carn era humida: d'un rosa molt pàl·lid
[...]; amb el lòbul blanc i estriat de venes roges..." traspassa el mirall i només hi veu el seu
passat. I Roger. L'home que l'havia desenganyat, l'home que li havia omplert el ventre, però li
havia buidat l'ànima."
"...que l'haguessin salvat". La seva ràbia és tan gran que mentre vetllava el seu marit aquella nit "a la matinada em va demanar un vas d'aigua. [...] i em va demanar que el besés: [...] Vaig ajupir-me per besar-lo i quan vaig tenir el seu rostre a la vora vaig escopir-lo; vaig escopir-lo i vaig fugir".
"Aixecà la mà a poc a poc, amb el mirall. Tenia a tocar el cantell de marbre de la tauleta de la
nit. Va dubtar un instant. El trencaria?" però no pot, no ho fa "Abaixà lentament el braç i tirà el
mirall sobre el llit".
6.Felicitat:
"Molt més del que es pot dir; l'olor que feia d'aigua era la pluja sobre el paraigua, sobre el riu llis i esgarrifat, les gotes irisades a les puntes de les fulles de les roses. Les roses no les bevien aquelles gotes irisades, secretes. Les guardaven com ella els petons, gelosament."
"Arraulida hi havia una noia sense espines, sense
exabruptes, una noia que es quedava, ignorant que tiranicament l'empresonaven quatre parets i un
sostre de tendresa."
7.Tarda al cinema:
"Jo ja ho sé que em casaré, perquè sóc maca, però vull casar-me amb ell. '
"...el que em fa estar més trista perquè penso que serem una parella de desgraciats. Però, mira..."
8.Un home sol: analitza l'angoixa d'un
home sol que esta esperant en una casa deshabitada a algú que no arriba. Anàlisi de la seva conducta : behaviorisme.
9. El gelat rosa: un conte amorós. Del narrador extern al monòleg interior de la protagonista. Rodoreda intenta incidir en els cinc sentits del lector. Les relacions amoroses una forma d‟empresonament.
10. Carnaval:
Amb el conte Carnaval, escrit durant la guerra europea a l’exili de Burdeus, l’any 1956 Mercè Rodoreda va guanyar el premi Joan Santamaria.La
narració es mou entre dos mons: el fantàstic i el vertader. La protagonista tria un nom:Titània: la reina de les fades en l'obra "El
somni d'una nit d'estiu" de William Shakespeare
"Aquesta nit, quan t’he trobat, m’han vingut ganes, tot d’una, d’inventar-me una altra vida.
-A mi, també, sap? "
“una mica de polsim d’or com el que deixen les papallones”.
11. Promesos:
"Les roses, les branques de lilà blanc, els lliris morats amb els pètals carnosos tacats d’una pinzellada groga, els poms de flors de pèsol: malva, blau i rosa, vivien llurs darreres hores d’immòbil bellesa insultant."
12. Cop de lluna: Narració en 3a persona. Escrit en moments de conflicte bèlic i anys d'exili. Destins que podien conèixer els refugiats a França.Relació entre en Pere, un refugiat a qui han enviat a treballar a una granja, i el seu , un home vell boig.
"Feia mitja hora que havien deixat la carretera i anaven per un camí vorejat d’herbes altes i de flors morades… – Sóc jo, el pare Michel. – Us porto l’home que vau demanar… No sé per què deu haver vingut, avui. El corb."
13. En veu baixa: Emprà la primera
persona, aquesta tendeix encara a la descripció objectiva, a la tercera persona narrativa.
14. Darrers moments: dialeg d'una parella en una estació de tren. L' autora no explica el comiat.
Deixa el lector en suspens.
"Anà per besar-la. Ella girà la cara. Sentí que s'enrigidia i li deixà anar el braç.
- Adéu.
De lluny va veure com donava el billet a l'empleat del control. " No la veuré mai més -pensà- mai més".
15. Divendres 8 de juny: La mort. La dona que és suïcida. Cru, trist angoixant.
"Quan obrí els ulls veié que, enllà del riu, un halo rogenc tenyia la boira. Li sembla que tornava a sentir crepitar la fusta encesa, que el fum tomava a ofegar-la, com aquella nit. Aleshores feia prop d'un
mes..."
16. Començament:
" Li està bé. Perdre ser fitxes!...Totes aquestes noies que treballen al costat d'homes és perquè busquen alguna cosa. Li està molt rebé..."
"Quan no el veuria ningú, llençaria les violetes canviaria l'aigua i posaria les roses en el vas...I potser ...li diria...I ja s'imaginava el color del cel i el perfum del capvespre".
17. Nocturn: escrit durant el seu exili a la França ocupada, un home cerca desesperadament un telèfon per poder trucar a un metge per a la seva dona, de part, que s’està morint.
18. Brusa vermella: Com tots els contes, escrit en una prosa evocativa i lírica, d'una gran força expressiva. Història sobre l'amor, el desencís, la felicitat i la soletat.
"Les flors la devien atreure. Potser jo les havia posades expressament. Quan obrí la persiana es
recolzà a l'ampit i mirà. Era bonica. Decididament, molt bonica. Color d'estiu. Un dels meus mots
predilectes quan penso en una noia és sirena. Després ve nimfa. Però el preferit és sirena, amb tots
els altres que atreu: oceà, marí, nostàlgia, liquen, illa, vela, vaixell, platja."
"Però mai més no he pogut viure unes hores de fervor com aquelles, una nit més pura d'amor."
19. Mort de Lisa Sperling: Història d'un suïcidi. Molt trist.
"...vet ací els enamorats... on són els enamorats?..."
"Tenia calor: l'aire de la cambra se li feia irrespirable. Anà a la finestra i l'obrí de bat a bat amb compte de no fer soroll. Entrà un perfum violent de lilàs. Ran de finestra, dolçament, l'aire gronxava els plomalls florits. Rera els lilàs, enllà, hi havia el riu: l’aigua lliscava silenciosa i fosca i reflectia els fanals del pont. El cel era un braser d'estrelles —incendiat."
"...On són els enamorats? Fa mesos que la
guerra ha passat per Minsk. On deu ser el meu fill."
20. El bany: autobiogràfic. En Felipet amic d'infantessa.
“Qui es recordava de la nina davant d’aquella caixa
de gasoses? Felipet i Mercè la descobriren sota
l’hortènsia, amagada al tou de fulles. (...) Passaven
hores sota l’hortènsia, plantada en el racó més om-
brívol, dubtant.”
"A en Felipet, jo el manava. [...] Jugàvem sempre al que jo volia jugar. Si volia plantar cigrons o mongetes, li feia cavar un regueró on enterrar la grana. Si jugàvem a coudinar, abans li feia construir una barraca amb canyes i sacs encara que tingués mandra. Si jugàvem a córrer amb branques a les mans que figuraven ales, jo triava les més maques. Si jugàvem a lladres, ens enfilàvem com llamps a la figuera, jo al davant, i des de la branca més alta els matàvem. Si jo volia mirar sants, miràvem sants. Un dia, poc després de Pasqua (els meus pares m'havien regalat un xerric-xerrac i una gran maça de matar jueus), en Felipet va dir que s'avorria i que se'n volia anar a casa seva. Estàvem drets al replà de l'escala de baixar a l'hort, ell en un graó més baix que jo. Vaig agafar la maça de matar jueus que acabava de deixar a terra i li vaig clavar un cop de maça al cap amb tota la meva fúria. Va quedar molt quiet. I tot d'una em va donar una empenta per passar i va arrencar a córrer cap al reixat plorant i gemegant. Al cap de cinc minuts van trucar al timbre. Al peu del reixat hi havia el pare d'en Felipet, alt i gros, el bigoti negre, vermell de ràbia, cridant, així que va veure la mare, que em volia matar; havia trencat el cap dels seu fill i el seu fill no vindria mai més a jugar. La meva mare, espantada, li va demanar mil perdons i va tancar el reixat amb clau. «No et vull veure mai més jugant amb en Felipet. Per què li has hagut de donar un cop de maça, per què?», deia desesperada. Se'm va endur endintre de la casa i em va deixar asseguda al menjador. Al cap de poca estona va sonar el timbre. La meva mare va mirar qui trucava per entre l'enreixat de les persianes i va dir en veu baixa, «és en Felipet». El vaig anar a veure. Estava allí, com una ànima en pena, agafat amb dues mans als ferros del reixat, amb els ulls encara vermells i el cap embenat; entre sanglots va preguntar-me si el deixava entrar a jugar." (pàg. 30)
M. Rodoreda, «Imatges d'infantesa», Serra d'Or, núm. 270
21. En el tren: referències històriques , la Republica.
Sobre les desgràcies que li han passat o que ha vist al seu voltant i quina actitud pren davant la vida.
22. Abans de morir: tracta d'un cas de matrimoni
per substitució. Marius es casa amb una noia jove, però continua enamorat de la seva amant.
"A vegades tinc com deliri de trobar algú que m'estimi molt."
La meva Cristina
i altres contes escrits entre el 1960 i el 1963.
Els quinze contes no descriuen una història amb l’estructura típica de plantejament, conflicte i desenllaç sinó que proposen una situació en què es fonen, amb lirisme, la realitat més crua i la fantasia. Històries de maltractament, fantasia i mutacions.
1.El mar: mostra la incomunicació entre els personatges del conte
2.La mainadera
" …Vine’m aquí, cargolí de sargantana tripallonga! Riu! Corre, riu!… Pellofinga boja, ensenya les dentetes… A veure? Una, dues, tres… i mitja!, que baixa per la geniveta avall. "
"Mig ensonyada mirava i escoltava, i em semblava que la terra mirava amb els meus ulls i sentia amb els meus sentits. Com si jo no fos de carn o com si el món fos jo. I sense gairebé pensar, només pensava paraules: flors, pomeres, pomeres florides de blanc, blanc de flors, blanca flor de pomera, flors escampades per terra... I vaig pensar que seria bonic de veure una pomera al mig del mar. Tot d'una es van parar les onades i el cor se'm va posar a saltar." (pàg. 190-191)
"Jugaven a néixer i a morir, i de la ferida que deixaven sobre l'aigua llisa sortien flors i més flors. I a l'últim, totes plegades, van anar fent una pomera. Imagini, una pomera florida al pic de l'estiu i a dintre del mar. Si li deia que em va semblar que tenia febre, li diria la veritat. No pensava res... Només mirava i, d'esma, em vaig aixecar i vaig anar
fins arran d'aigua. La pomera era allí, clavada a l'aigua tibant i llisa, i m'hi vaig anar acostant, acostant... A les plantes dels peus hi tenia seda. L'aigua era de seda. I la pomera m'esperava i era com si digués, vine, vine... "(pàg. 191)
3.Aquella paret. Aquella mimosa
"Però de vegades, mentre estava amb en Miquel, tancava la mà perquè em semblava que a dintre hi tenia la mà de l’Àngel; i de vegade/^¡,s l’obria perquè si ell volia treure la seva ho,l fes… per no obligar-lo. I quan a les meves amigues els sembla que només visc pensant en en Miquel, que se n’ha anat a córrer món, jo penso en l’Àngel que se’m va fondre com el fum. I no pateixo, no. Mentre hi penso el tinc."
4.Record de Caux : Narrat en 1a persona. La memòria en les flors i els ocells. El discurs del personatge i i els mons creats per la fantasia.
5.La gallina: La soletat i el desamor per la mort de la mare. Substitució. Inquietant. L'amor morbós del pare.
"Quan penso massa estona seguida en una mateixa cosa em ve mareig. Només estic bé quan estic sol, assegut aquí dalt, amb les cames penjant enfora, i mirant."
"El meu pare tenia la gallina a la falda, li passava la mà per l’esquena i li anava dient, baixet: Matilde, Matilde... la gallina era com una ombra tranquil•la... Em van passar les ganes de tornar a casa."
6.La sala de les nines: Visibilitza el discurs de gènere. El personatge Felip de Bearn. L'ambigüitat sexual.
"Jo no tenia prou ulls. Nines dretes, ajagudes al llit, al bressol, assegudes... Nines grans amb nines petites a la falda. [...] N’hi havia una que anava de reina amb vestit de domàs de color blanc, brodat, del pit a la cintura amb perles grises. Amb capa també de domàs folrada de seda de color de sang calenta i, al capdavall de la capa, setze rengles de serrells daurats. [...]
Llavors em va fer seure al davant de tres nines altes, les senyoretes, totes tres vestides igual: de seda flonja amb farbalans de blonda a la faldilla i llaços de seda vori i poms de flors de taronger embolicats pels farbalans i un pom de flor de taronger al mig del pit. Em va explicar que aquells vestits ja eren vells i que les nines ja n’estaven tipes perquè eren presumides de mena i tenien el deliri de canviar.”
7. Zerafina:
" Només tinc el mal de zer una mica papizzota. Ze'm quedarà, oi?
8.Un ramat de bens de tots colors:
"Aquest deliri em va durar dies i dies, fins que una tarda, quan estava enfilat amb els peus damunt el vellut de color de crema, tan delicat, de la cadira daurada, vaig sentir un gran crit darrera meu: «No facis més l'ase que ja ets massa gran!» Era el meu pare. De l'esglai vaig fer un salt, la cadira va relliscar i tot va caure: la cadira, la butaca i jo des de
dalt de la cadira." (pàg. 219)
"Em vaig casar, doncs, bojament enamorat i a la nit de nuvis, quan vaig veure aquell àngel de Déu al meu costat vaig sentir que m'anava creixent per dintre una gran alegria, una mena d'alegria que no es pot explicar, aquella mateixa alegria de quan veia els bens de tots colors.[...] No hi ha paraules per a fer-ho sentir. Però tot d'una, com un cop de
pedra al mig del front, vaig sentir el crit del meu pare i va semblar-me que queia i em vaig quedar mig mort. Una desgràcia. La meva dona era molt jove i molt innocent, i jo no sabia explicar-li el que em passava... "(pàg. 219)
"No s’havia adonat que jo només tenia ulls per a la criatura que feia una pila de sorra i amb dos ditets agafava les formigues que volien pujar a la muntanyeta i les llençava lluny. La mainadera… Quin interès puc tenir per una mainadera? El que jo voldria és una taulada de nens i nenes. Meus…"
"Està massa enamorat", em va dir el metge que aleshores tenia. Però no ho va endevinar. El qui ho va endevinar va ésser el qui em va dir que jo anava amb l'ànima ferida."
9.Amor: El protagonista, a darrera hora i sortint tard de la feina, vol comprar un regal per a la
seva esposa. Entre a la merceria i entre betes i fils no té clar què vol conprar. Descriu la seva dona i el pas del temps.
10.L'elefant:
"Per què no s’acosta una mica més? Posi’s sota el meu paraigua… A vostè, l’he vist altres vegades, tot passant, davant la gàbia dels serpentaris…"
"Comprèn dues espècies: l’elefant de l’Índia i l’elefant de l’Àfrica… A l’Índia els pinten. ¿No ho ha vist mai a les actualitats? Els pinten fulles vermelles amb ribet d’or, i verdes i blaves, i els fan anar a la festa…"
"Rebrego la paperina, la rebrego a poc a poc, estiro el braç amb calma, amb una gran calma… miri com segueix el braç amb la mirada… i pam!, llenço la paperina. I ja tenim la reverència. "0
11.El riu i la barca:
"Un deliri de sentir a les genives la frescor de l'aigua, un deliri de sentir l'aigua coll avall. Un vas ple d'aigua, la mà a dintre de l'aigua, la galta sota de l'aigua, el bany... No m'agrada l'aigua del mar. La meva aigua és l’aigua dolça, l’aigua de primavera, l’aigua amb joncs, amb ombra de fulles a les vores, l'aigua poc profunda, transparent, amb palets
al fons. L'aigua que se'n va. L'aigua salada ataca, l'aigua dolça et pren. Els somnis de l'aigua dolça no s'acaben mai."
"Tot era fresc i fàcil. Diví. M'havia tornat peix. I ho vaig ser durant molts anys."
12. El senyor i la lluna:
13. La salamandra: relacions passionals, que manté la protagonista amb un home casat. Relació violenta. Amor amb mentides. Aïllament, incomunicació, abandonament soledat, i càstig. Metamorfosi.
"Vaig passar per sota del salze, vaig arribar a l’estesa dels créixens i em vaig agenollar ran de l’estany. Tenia, com sempre, les granotes al meu voltant. Sortien quan jo arribava, s’acostaven botent i, de seguida que començava a pentinar-me, les més dolentes em tocaven la faldilla vermella guarnida ..."
14. La fulla de gerani blanc: El color blau en alguns dels somnis. El somni blau.
Mercè Rodoreda deia: “Cada vegada dono més importància als somnis perquè crec que constitueixen la vida veritable de l’home”
"La Balbina va morir una nit tèbia, entre les últimes estrelles i la boira que pujava del mar".
" i jo, va passar, giravoltant, una fulla de gerani blanca. A la barana que donava al carrer hi teníem geranis vermells, que eren els meus, i a la barana que donava a l'eixida, els geranis blancs, que eren els de la Balbina. Tot mirant aquella fulla de gerani ..."
15. La meva Cristina:
Paràlisi Reflexió sobre la vida i la literatura.Sobre la solitud, el desarrelament i el desig de ser estimada.
L' amor a les flors. Tast biogràfic.
Contraposa la vida a la ciutat de Barcelona amb la vida que, com a exiliada, se li presenta a Ginebra.
Operació i malaltia de l'autora: paràlisi del braç ,quatre anys.
Una dona casada que, amb mal al peu, es creua Ginebra de punta a punta per anar a visitar el seu doctor, que alhora n’és l’amant.
“Parlo de mi. I no parlo gens de mi”
“perquè les flors sóc jo”
“Va costar que m’agradés Ginebra. M’hi moria d’ensopiment, sense el Louvre, sense els museus, sense carrers vells, sense avingudes amples…”
Viatge al poble de les rates ben criades
S'allunya de la narrativa realista.un poble n viuen homes i dones que accepten el destí sense esperança. Contes per a nens, les rates parlen.
1958 guanya el premi Víctor Català.
Contes traficionals
Fracàs i tristesa en les relacions amoroses.
Tendeix a l'expressió del jo, suprimint
el narrador.
En el matrimoni: monotonia, solució o substitució.
(La sang, Estiu, El mirall, Començament, En
veu baixa, Nocturn, Mort de Lisa Sperling, Fil a l'agulla, Abans de morir)
Extramatrimonials
(Felicitat, Tarda al cinema, El gelat rosa, Carnaval, La brusa 8 de juny)
Contes que elaboren la seva experiència a la França ocupada ‘Cop de lluna’, ‘Nocturn’ i ‘Nit i boira’.
1. La sang: Conte cru i trist. Explica a una tercera persona el seu pas de l'amor al enuig. Les relacions de parella, deixar de ser dona, dalies i fertilitat. Monoleg. A qui ho explica?. Época on la dona tenía un paper totalement submís en el matrimoni. Manca de comunicació.
“I el meu marit deia que les dàlies eren els nostres fills...Quan vam tornar de les vacances, el jardí feia pena. […] Amb el meu marit ens vam posar de debò a fer el jardí nou...Quan va ésser el temps, com cada any, vaig arrencar les dàlies i vaig guardar les cabeces...mai més no hi ha hagut dàlies en aquesta panera. A vegades, quan hi ha massa herba, l’arrenco i cavo una mica de terra perquè no faci lleig ..."
2.Fil a l'agulla: Protagonista femenina. Recull de pensaments d'una modista. Títol amb doble significat. Cosí de luxe/ pobresa de la protagonista. Idear un crim: somiar.
"Cada temporada es faria fer unes targetes per enviar a les clientes, emmarcades amb tot de torterols cal·ligràfics i el seu nom en lletra anglesa, al mig. Perfumades. Les tancaria uns quants dies en una capsa encoixinada, i abans hi tiraria un rajolinet de perfum…"
3.Estiu:
"Quan ell i la seva dona serien vells, morts potser, el seu fill també ho sentiria, això. Quan ja seria casat i tindria fills, un dia, tot d'.una, a l'estiu, en tornar de la
feina, glatiria per una faldilla de seda damunt d'unes cames nu."
4.Gallines de Guinea:
"Tenia un pes al pit, com si el sofriment de totes aquelles bestioles li oprimís els pulmons i no el deixés respirar. Pensar en un d'aquells cossos morts podia posar-se a esvoletegar tot d'una, que les ales podrien batre-li la cara, li perlejava el front de suor. "
"- Estic més trist..."
5.El Mirall: Protagonista femení. Relat en primera persona. Intím, experiència de la protagonista. El mirall passat i present, simbol del pas del temps. La història d'una dona gran que mirant-se al mirall reviu la seva joventut, quan és va enamorar del Roger del que queda embarassada i la deixa per l'Agàta.
"A dintre la carn era humida: d'un rosa molt pàl·lid
[...]; amb el lòbul blanc i estriat de venes roges..." traspassa el mirall i només hi veu el seu
passat. I Roger. L'home que l'havia desenganyat, l'home que li havia omplert el ventre, però li
havia buidat l'ànima."
"...que l'haguessin salvat". La seva ràbia és tan gran que mentre vetllava el seu marit aquella nit "a la matinada em va demanar un vas d'aigua. [...] i em va demanar que el besés: [...] Vaig ajupir-me per besar-lo i quan vaig tenir el seu rostre a la vora vaig escopir-lo; vaig escopir-lo i vaig fugir".
"Aixecà la mà a poc a poc, amb el mirall. Tenia a tocar el cantell de marbre de la tauleta de la
nit. Va dubtar un instant. El trencaria?" però no pot, no ho fa "Abaixà lentament el braç i tirà el
mirall sobre el llit".
6.Felicitat:
"Molt més del que es pot dir; l'olor que feia d'aigua era la pluja sobre el paraigua, sobre el riu llis i esgarrifat, les gotes irisades a les puntes de les fulles de les roses. Les roses no les bevien aquelles gotes irisades, secretes. Les guardaven com ella els petons, gelosament."
"Arraulida hi havia una noia sense espines, sense
exabruptes, una noia que es quedava, ignorant que tiranicament l'empresonaven quatre parets i un
sostre de tendresa."
7.Tarda al cinema:
"Jo ja ho sé que em casaré, perquè sóc maca, però vull casar-me amb ell. '
"...el que em fa estar més trista perquè penso que serem una parella de desgraciats. Però, mira..."
8.Un home sol: analitza l'angoixa d'un
home sol que esta esperant en una casa deshabitada a algú que no arriba. Anàlisi de la seva conducta : behaviorisme.
9. El gelat rosa: un conte amorós. Del narrador extern al monòleg interior de la protagonista. Rodoreda intenta incidir en els cinc sentits del lector. Les relacions amoroses una forma d‟empresonament.
10. Carnaval:
Amb el conte Carnaval, escrit durant la guerra europea a l’exili de Burdeus, l’any 1956 Mercè Rodoreda va guanyar el premi Joan Santamaria.La
narració es mou entre dos mons: el fantàstic i el vertader. La protagonista tria un nom:Titània: la reina de les fades en l'obra "El
somni d'una nit d'estiu" de William Shakespeare
"Aquesta nit, quan t’he trobat, m’han vingut ganes, tot d’una, d’inventar-me una altra vida.
-A mi, també, sap? "
“una mica de polsim d’or com el que deixen les papallones”.
11. Promesos:
"Les roses, les branques de lilà blanc, els lliris morats amb els pètals carnosos tacats d’una pinzellada groga, els poms de flors de pèsol: malva, blau i rosa, vivien llurs darreres hores d’immòbil bellesa insultant."
12. Cop de lluna: Narració en 3a persona. Escrit en moments de conflicte bèlic i anys d'exili. Destins que podien conèixer els refugiats a França.Relació entre en Pere, un refugiat a qui han enviat a treballar a una granja, i el seu , un home vell boig.
"Feia mitja hora que havien deixat la carretera i anaven per un camí vorejat d’herbes altes i de flors morades… – Sóc jo, el pare Michel. – Us porto l’home que vau demanar… No sé per què deu haver vingut, avui. El corb."
13. En veu baixa: Emprà la primera
persona, aquesta tendeix encara a la descripció objectiva, a la tercera persona narrativa.
14. Darrers moments: dialeg d'una parella en una estació de tren. L' autora no explica el comiat.
Deixa el lector en suspens.
"Anà per besar-la. Ella girà la cara. Sentí que s'enrigidia i li deixà anar el braç.
- Adéu.
De lluny va veure com donava el billet a l'empleat del control. " No la veuré mai més -pensà- mai més".
15. Divendres 8 de juny: La mort. La dona que és suïcida. Cru, trist angoixant.
"Quan obrí els ulls veié que, enllà del riu, un halo rogenc tenyia la boira. Li sembla que tornava a sentir crepitar la fusta encesa, que el fum tomava a ofegar-la, com aquella nit. Aleshores feia prop d'un
mes..."
16. Començament:
" Li està bé. Perdre ser fitxes!...Totes aquestes noies que treballen al costat d'homes és perquè busquen alguna cosa. Li està molt rebé..."
"Quan no el veuria ningú, llençaria les violetes canviaria l'aigua i posaria les roses en el vas...I potser ...li diria...I ja s'imaginava el color del cel i el perfum del capvespre".
17. Nocturn: escrit durant el seu exili a la França ocupada, un home cerca desesperadament un telèfon per poder trucar a un metge per a la seva dona, de part, que s’està morint.
18. Brusa vermella: Com tots els contes, escrit en una prosa evocativa i lírica, d'una gran força expressiva. Història sobre l'amor, el desencís, la felicitat i la soletat.
"Les flors la devien atreure. Potser jo les havia posades expressament. Quan obrí la persiana es
recolzà a l'ampit i mirà. Era bonica. Decididament, molt bonica. Color d'estiu. Un dels meus mots
predilectes quan penso en una noia és sirena. Després ve nimfa. Però el preferit és sirena, amb tots
els altres que atreu: oceà, marí, nostàlgia, liquen, illa, vela, vaixell, platja."
"Però mai més no he pogut viure unes hores de fervor com aquelles, una nit més pura d'amor."
19. Mort de Lisa Sperling: Història d'un suïcidi. Molt trist.
"...vet ací els enamorats... on són els enamorats?..."
"Tenia calor: l'aire de la cambra se li feia irrespirable. Anà a la finestra i l'obrí de bat a bat amb compte de no fer soroll. Entrà un perfum violent de lilàs. Ran de finestra, dolçament, l'aire gronxava els plomalls florits. Rera els lilàs, enllà, hi havia el riu: l’aigua lliscava silenciosa i fosca i reflectia els fanals del pont. El cel era un braser d'estrelles —incendiat."
"...On són els enamorats? Fa mesos que la
guerra ha passat per Minsk. On deu ser el meu fill."
20. El bany: autobiogràfic. En Felipet amic d'infantessa.
“Qui es recordava de la nina davant d’aquella caixa
de gasoses? Felipet i Mercè la descobriren sota
l’hortènsia, amagada al tou de fulles. (...) Passaven
hores sota l’hortènsia, plantada en el racó més om-
brívol, dubtant.”
"A en Felipet, jo el manava. [...] Jugàvem sempre al que jo volia jugar. Si volia plantar cigrons o mongetes, li feia cavar un regueró on enterrar la grana. Si jugàvem a coudinar, abans li feia construir una barraca amb canyes i sacs encara que tingués mandra. Si jugàvem a córrer amb branques a les mans que figuraven ales, jo triava les més maques. Si jugàvem a lladres, ens enfilàvem com llamps a la figuera, jo al davant, i des de la branca més alta els matàvem. Si jo volia mirar sants, miràvem sants. Un dia, poc després de Pasqua (els meus pares m'havien regalat un xerric-xerrac i una gran maça de matar jueus), en Felipet va dir que s'avorria i que se'n volia anar a casa seva. Estàvem drets al replà de l'escala de baixar a l'hort, ell en un graó més baix que jo. Vaig agafar la maça de matar jueus que acabava de deixar a terra i li vaig clavar un cop de maça al cap amb tota la meva fúria. Va quedar molt quiet. I tot d'una em va donar una empenta per passar i va arrencar a córrer cap al reixat plorant i gemegant. Al cap de cinc minuts van trucar al timbre. Al peu del reixat hi havia el pare d'en Felipet, alt i gros, el bigoti negre, vermell de ràbia, cridant, així que va veure la mare, que em volia matar; havia trencat el cap dels seu fill i el seu fill no vindria mai més a jugar. La meva mare, espantada, li va demanar mil perdons i va tancar el reixat amb clau. «No et vull veure mai més jugant amb en Felipet. Per què li has hagut de donar un cop de maça, per què?», deia desesperada. Se'm va endur endintre de la casa i em va deixar asseguda al menjador. Al cap de poca estona va sonar el timbre. La meva mare va mirar qui trucava per entre l'enreixat de les persianes i va dir en veu baixa, «és en Felipet». El vaig anar a veure. Estava allí, com una ànima en pena, agafat amb dues mans als ferros del reixat, amb els ulls encara vermells i el cap embenat; entre sanglots va preguntar-me si el deixava entrar a jugar." (pàg. 30)
M. Rodoreda, «Imatges d'infantesa», Serra d'Or, núm. 270
21. En el tren: referències històriques , la Republica.
Sobre les desgràcies que li han passat o que ha vist al seu voltant i quina actitud pren davant la vida.
22. Abans de morir: tracta d'un cas de matrimoni
per substitució. Marius es casa amb una noia jove, però continua enamorat de la seva amant.
"A vegades tinc com deliri de trobar algú que m'estimi molt."
La meva Cristina
i altres contes escrits entre el 1960 i el 1963.
Els quinze contes no descriuen una història amb l’estructura típica de plantejament, conflicte i desenllaç sinó que proposen una situació en què es fonen, amb lirisme, la realitat més crua i la fantasia. Històries de maltractament, fantasia i mutacions.
1.El mar: mostra la incomunicació entre els personatges del conte
2.La mainadera
" …Vine’m aquí, cargolí de sargantana tripallonga! Riu! Corre, riu!… Pellofinga boja, ensenya les dentetes… A veure? Una, dues, tres… i mitja!, que baixa per la geniveta avall. "
"Mig ensonyada mirava i escoltava, i em semblava que la terra mirava amb els meus ulls i sentia amb els meus sentits. Com si jo no fos de carn o com si el món fos jo. I sense gairebé pensar, només pensava paraules: flors, pomeres, pomeres florides de blanc, blanc de flors, blanca flor de pomera, flors escampades per terra... I vaig pensar que seria bonic de veure una pomera al mig del mar. Tot d'una es van parar les onades i el cor se'm va posar a saltar." (pàg. 190-191)
"Jugaven a néixer i a morir, i de la ferida que deixaven sobre l'aigua llisa sortien flors i més flors. I a l'últim, totes plegades, van anar fent una pomera. Imagini, una pomera florida al pic de l'estiu i a dintre del mar. Si li deia que em va semblar que tenia febre, li diria la veritat. No pensava res... Només mirava i, d'esma, em vaig aixecar i vaig anar
fins arran d'aigua. La pomera era allí, clavada a l'aigua tibant i llisa, i m'hi vaig anar acostant, acostant... A les plantes dels peus hi tenia seda. L'aigua era de seda. I la pomera m'esperava i era com si digués, vine, vine... "(pàg. 191)
3.Aquella paret. Aquella mimosa
"Però de vegades, mentre estava amb en Miquel, tancava la mà perquè em semblava que a dintre hi tenia la mà de l’Àngel; i de vegade/^¡,s l’obria perquè si ell volia treure la seva ho,l fes… per no obligar-lo. I quan a les meves amigues els sembla que només visc pensant en en Miquel, que se n’ha anat a córrer món, jo penso en l’Àngel que se’m va fondre com el fum. I no pateixo, no. Mentre hi penso el tinc."
4.Record de Caux : Narrat en 1a persona. La memòria en les flors i els ocells. El discurs del personatge i i els mons creats per la fantasia.
5.La gallina: La soletat i el desamor per la mort de la mare. Substitució. Inquietant. L'amor morbós del pare.
"Quan penso massa estona seguida en una mateixa cosa em ve mareig. Només estic bé quan estic sol, assegut aquí dalt, amb les cames penjant enfora, i mirant."
"El meu pare tenia la gallina a la falda, li passava la mà per l’esquena i li anava dient, baixet: Matilde, Matilde... la gallina era com una ombra tranquil•la... Em van passar les ganes de tornar a casa."
6.La sala de les nines: Visibilitza el discurs de gènere. El personatge Felip de Bearn. L'ambigüitat sexual.
"Jo no tenia prou ulls. Nines dretes, ajagudes al llit, al bressol, assegudes... Nines grans amb nines petites a la falda. [...] N’hi havia una que anava de reina amb vestit de domàs de color blanc, brodat, del pit a la cintura amb perles grises. Amb capa també de domàs folrada de seda de color de sang calenta i, al capdavall de la capa, setze rengles de serrells daurats. [...]
Llavors em va fer seure al davant de tres nines altes, les senyoretes, totes tres vestides igual: de seda flonja amb farbalans de blonda a la faldilla i llaços de seda vori i poms de flors de taronger embolicats pels farbalans i un pom de flor de taronger al mig del pit. Em va explicar que aquells vestits ja eren vells i que les nines ja n’estaven tipes perquè eren presumides de mena i tenien el deliri de canviar.”
7. Zerafina:
" Només tinc el mal de zer una mica papizzota. Ze'm quedarà, oi?
8.Un ramat de bens de tots colors:
"Aquest deliri em va durar dies i dies, fins que una tarda, quan estava enfilat amb els peus damunt el vellut de color de crema, tan delicat, de la cadira daurada, vaig sentir un gran crit darrera meu: «No facis més l'ase que ja ets massa gran!» Era el meu pare. De l'esglai vaig fer un salt, la cadira va relliscar i tot va caure: la cadira, la butaca i jo des de
dalt de la cadira." (pàg. 219)
"Em vaig casar, doncs, bojament enamorat i a la nit de nuvis, quan vaig veure aquell àngel de Déu al meu costat vaig sentir que m'anava creixent per dintre una gran alegria, una mena d'alegria que no es pot explicar, aquella mateixa alegria de quan veia els bens de tots colors.[...] No hi ha paraules per a fer-ho sentir. Però tot d'una, com un cop de
pedra al mig del front, vaig sentir el crit del meu pare i va semblar-me que queia i em vaig quedar mig mort. Una desgràcia. La meva dona era molt jove i molt innocent, i jo no sabia explicar-li el que em passava... "(pàg. 219)
"No s’havia adonat que jo només tenia ulls per a la criatura que feia una pila de sorra i amb dos ditets agafava les formigues que volien pujar a la muntanyeta i les llençava lluny. La mainadera… Quin interès puc tenir per una mainadera? El que jo voldria és una taulada de nens i nenes. Meus…"
"Està massa enamorat", em va dir el metge que aleshores tenia. Però no ho va endevinar. El qui ho va endevinar va ésser el qui em va dir que jo anava amb l'ànima ferida."
9.Amor: El protagonista, a darrera hora i sortint tard de la feina, vol comprar un regal per a la
seva esposa. Entre a la merceria i entre betes i fils no té clar què vol conprar. Descriu la seva dona i el pas del temps.
10.L'elefant:
"Per què no s’acosta una mica més? Posi’s sota el meu paraigua… A vostè, l’he vist altres vegades, tot passant, davant la gàbia dels serpentaris…"
"Comprèn dues espècies: l’elefant de l’Índia i l’elefant de l’Àfrica… A l’Índia els pinten. ¿No ho ha vist mai a les actualitats? Els pinten fulles vermelles amb ribet d’or, i verdes i blaves, i els fan anar a la festa…"
"Rebrego la paperina, la rebrego a poc a poc, estiro el braç amb calma, amb una gran calma… miri com segueix el braç amb la mirada… i pam!, llenço la paperina. I ja tenim la reverència. "0
11.El riu i la barca:
"Un deliri de sentir a les genives la frescor de l'aigua, un deliri de sentir l'aigua coll avall. Un vas ple d'aigua, la mà a dintre de l'aigua, la galta sota de l'aigua, el bany... No m'agrada l'aigua del mar. La meva aigua és l’aigua dolça, l’aigua de primavera, l’aigua amb joncs, amb ombra de fulles a les vores, l'aigua poc profunda, transparent, amb palets
al fons. L'aigua que se'n va. L'aigua salada ataca, l'aigua dolça et pren. Els somnis de l'aigua dolça no s'acaben mai."
"Tot era fresc i fàcil. Diví. M'havia tornat peix. I ho vaig ser durant molts anys."
12. El senyor i la lluna:
13. La salamandra: relacions passionals, que manté la protagonista amb un home casat. Relació violenta. Amor amb mentides. Aïllament, incomunicació, abandonament soledat, i càstig. Metamorfosi.
"Vaig passar per sota del salze, vaig arribar a l’estesa dels créixens i em vaig agenollar ran de l’estany. Tenia, com sempre, les granotes al meu voltant. Sortien quan jo arribava, s’acostaven botent i, de seguida que començava a pentinar-me, les més dolentes em tocaven la faldilla vermella guarnida ..."
14. La fulla de gerani blanc: El color blau en alguns dels somnis. El somni blau.
Mercè Rodoreda deia: “Cada vegada dono més importància als somnis perquè crec que constitueixen la vida veritable de l’home”
"La Balbina va morir una nit tèbia, entre les últimes estrelles i la boira que pujava del mar".
" i jo, va passar, giravoltant, una fulla de gerani blanca. A la barana que donava al carrer hi teníem geranis vermells, que eren els meus, i a la barana que donava a l'eixida, els geranis blancs, que eren els de la Balbina. Tot mirant aquella fulla de gerani ..."
15. La meva Cristina:
Paràlisi Reflexió sobre la vida i la literatura.Sobre la solitud, el desarrelament i el desig de ser estimada.
L' amor a les flors. Tast biogràfic.
Contraposa la vida a la ciutat de Barcelona amb la vida que, com a exiliada, se li presenta a Ginebra.
Operació i malaltia de l'autora: paràlisi del braç ,quatre anys.
Una dona casada que, amb mal al peu, es creua Ginebra de punta a punta per anar a visitar el seu doctor, que alhora n’és l’amant.
“Parlo de mi. I no parlo gens de mi”
“perquè les flors sóc jo”
“Va costar que m’agradés Ginebra. M’hi moria d’ensopiment, sense el Louvre, sense els museus, sense carrers vells, sense avingudes amples…”
Viatge al poble de les rates ben criades
S'allunya de la narrativa realista.un poble n viuen homes i dones que accepten el destí sense esperança. Contes per a nens, les rates parlen.
November 22, 2021
La millor Rodoreda es troba, també, en molts dels seus contes. Aquest recull és una lectura indispensable plena de perles, si bé hi ha escrits que son una mica més fluixets.
July 21, 2024
Trista
May 27, 2023
Realment no he llegit tots els contes, però gràcies a un curset, he fet un tastet dels quatre reculls de relats de Rodoreda. I m'ha encantat tot (ella, els seus contes i el curs; poder comentar-los amb gent diversa i intercanviar percepcions i interpretacions, fruit dle bagatge de cadascú, realment súper enriquidor). És molt xulo veure l'evolució dels contes (dels primers molt arrelats a l'experiència de pèrdua, guerra i exili als darrers, més propers al divertimento, a l'experimentació, a la provatura, a la llibertat creativa total), tot i que sempre s'hi reconeix Rodoreda, perquè té una narrativa poètica, forta, lírica, clara, intensa, que a mi sempre m'atrapa. T'estimo, Rodoreda!
April 21, 2024
Que gran és la Rodoreda. Aquest recull de contes en té alguns que et deixen glaçada, i altres que et són més indiferents. Com acostuma a passar en tots els llibres de contes. És interessant veure com canvien les temàtiques, la manera de narrar, tot i que sempre manté el lirisme i és una delícia llegir-la, encara que la història siga ben horrible. Tants i tants contes escrits durant dècades amb un fil comú: la tristesa.
Cal llegir-lo i disfrutar-lo, encara que siga a bocinets, perquè costa una miqueta sostenir la intensitat que desprenen. Jo m'hi he estat uns pocs mesos.
Cal llegir-lo i disfrutar-lo, encara que siga a bocinets, perquè costa una miqueta sostenir la intensitat que desprenen. Jo m'hi he estat uns pocs mesos.
February 15, 2022
molt més fan de la rodoreda dels contes que de la de les novel·les. que bons (i que semblants!, però en la seva línia)!
June 19, 2022
Vint-i-dos contes *****
La meva Cristina i altres contes *****
Semblava de seda i altres contes ***
Viatges i flors ****
La meva Cristina i altres contes *****
Semblava de seda i altres contes ***
Viatges i flors ****
June 23, 2022
m'he avorrit moltíssim em sap greu però senyora rodoreda és vostè força pesada i bastant repetitiva
January 18, 2024
Els de "La meva Cristina..." no els he pillat gaire, però 8.5/10 en general.
July 19, 2024
Recull de tots els contes de la gran Mercè Rodoreda. Res més a afegir.
February 26, 2022
Vint-i-dos contes
Tots els contes d’aquest llibre m’han agradat, i és que la manera d’escriure de Rodoreda em captiva i em té pendent de què passarà tota l’estona. He trobat tots els contes diferents i alguna cosa especial en cadascun d’ells: la conversa vanal que s’estableix, però només des d’un dels conversants, finals completament oberts, una llarga carta, extrets d’un diari personal... També m’agrada reconèixer Barcelona en alguns dels contes i la representació de l’època que fa Rodoreda.
La meva Cristina i altres contes
Els contes de Rodoreda m'agraden. Em proposen sempre un personatge i una situació diferent i interessant. La protagonista del conte "Aquella paret, aquella mimosa" m'ha robat el cor i he patit amb la Cristina de "La meva Cristina".
Tots els contes d’aquest llibre m’han agradat, i és que la manera d’escriure de Rodoreda em captiva i em té pendent de què passarà tota l’estona. He trobat tots els contes diferents i alguna cosa especial en cadascun d’ells: la conversa vanal que s’estableix, però només des d’un dels conversants, finals completament oberts, una llarga carta, extrets d’un diari personal... També m’agrada reconèixer Barcelona en alguns dels contes i la representació de l’època que fa Rodoreda.
La meva Cristina i altres contes
Els contes de Rodoreda m'agraden. Em proposen sempre un personatge i una situació diferent i interessant. La protagonista del conte "Aquella paret, aquella mimosa" m'ha robat el cor i he patit amb la Cristina de "La meva Cristina".
This entire review has been hidden because of spoilers.
August 15, 2023
L'excel·lència estilística rodorediana és patent en cada història, amb els denominadors comuns que són l'empremta de la seva creadora: la predominança de personatges protagonistes femenins, molts d’ells disruptius; els finals inesperats i colpidors; l’acurada riquesa descriptiva, a voltes esfereïdora, fosca, amb escenes impactants; la desbordant fluïdesa narrativa, que sovint comença d’una manera desconcertant, com si estiguéssim contemplant un quadre amb una lent desenfocada, però de mica en mica la lent va il·luminant punts de la pintura fins que, al final, som capaços de veure tot el quadre en la seva màxima esplendor.
This entire review has been hidden because of spoilers.
August 7, 2023
Estic contenta d'haver llegit aquest llibre, perquè sento que he conegut una Mercè que no havia vist a "La plaça del Diamant". Una autora que aconsegueix que ens identifiquem amb cada història, encara que no tingui res a veure amb la nostra vida -i quan hi ha semblances, doncs, ens arrabassa! Això és el que vaig sentir llegint algunes de les històries, que em van fer sentir coses que ja estaven latents i van ser despertades per aquest escrit fantàstic.
Displaying 1 - 21 of 21 reviews