En la “Nota preliminar”, fechada a mano el 4 de agosto de 1950, Marià Manent habla de una selección (más que una antología) que por la riqueza de los temas y la diversidad de las formas aspira a dar idea de las principales tendencias de la poesía catalana posterior a Joan Maragall. A partir de ahí, veinticuatro poemas de varia extensión correspondientes a dieciséis poetas ordenados por fecha de nacimiento: Guerau de Liost, Josep Carner, Josep M.ª López-Picó, Josep Sebastià Pons, Jaume Agelet Garriga, Clementina Arderiu, Carles Riba, J. V. Foix, Josep M.ª de Sagarra, Joan Salvat-Papasseit, Tomás Garcés, Rosa Leveroni, Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Vinyoli y Jordi Cots, que contaba entonces poco más de veinte años. De cada poeta se transcribe un solo poema, con las excepciones de Carner (cuatro poemas), Arderiu (dos), Riba (tres) y Rosselló-Pòrcel (tres), y el original catalán antecede siempre a las espléndidas “versiones métricas” del traductor castellano.
No es fácil establecer hoy por qué razón una antología como esta quedó en su día inédita.
Marià Manent i Cisa (Barcelona, 27 de novembre de 1898[1] – Barcelona, 24 de novembre de 1988) va ser un poeta, prosista, crític literari, memorialista, traductor i activista cultural, i un home clau de la cultura literària catalana del segle xx.
Fill de Marià Manent i de Maria Cisa i Quer,[3] naturals de Premià de Dalt. De formació noucentista, va evolucionar posteriorment cap al simbolisme i la poesia pura. Amb la seva obra en prosa, tant la creativa (aplegada al primer volum de l'obra completa: Dietaris, 2000) com la crítica i l'assagística, mirava de complementar la seva activitat poètica.
La seva és una biografia sense estridències (el 1971, al pròleg d'El vel de Maia, es qualifica com un poeta urbà i petitburgès): estudis de comerç, un càrrec en una entitat d'estalvis que abandona passats deu anys per desavinences amb la direcció i, a partir d'aquí, diverses feines relacionades sempre amb el món editorial (entre les quals la fundació de la impremta Atenas que no reeixí) fins que als anys quaranta —després de passar la Guerra Civil refugiat amb la seva família en un mas del Montseny, període reflectit a El vel de Maia— entra a l'Editorial Juventud, de la qual acabarà esdevenint director literari. Però tot al llarg d'aquest temps el trobem a diverses iniciatives literàries del país: el 1920 funda els Amics de la Poesia amb Jaume Bofill i Ferro, Josep Carner, Francesc Sitjà i Pineda, Carles Soldevila i Ramon Sunyer, anys més tard crea i dirigeix la Revista de Poesia (1925–1927), dirigeix amb J.V. Foix, Tomàs Garcés, Carles Riba i Joan Teixidor els Quaderns de Poesia (1935–1936), representa internacionalment diverses vegades als anys trenta el PEN Català i, ja en la postguerra, serà un dels protagonistes dels congressos de Segovia amb escriptors castellans (1952 i 1953) i participarà, el 1962, a la trobada del Moviment Europeu que el règim franquista batejà com el «Contubernio de Munich». L'any 1985 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
El prestigioso Marià Manent recoge en este libro una selección de una veintena de poemas de diversos autores catalanes del siglo pasado: Riba, Espriu, Carner, Roselló-Pòrcel... La edición es bilingüe catalán-castellano, adaptando los versos para que en castellano también tengan una musicalidad especial.
La mayoría de las obras, por no decir todas, habla de una naturaleza viva y en consonancia con el poeta que la recorre. Es difícil leerse este pequeño libro sin quedar fascinado y sin seleccionar al menos diez poemas que te hayan impactado. Y por favor, un homenaje a Manent por lo bien que ha sabido extraer la esencia de estos fragmentos y pasarlos a otro idioma.