«Ha mort la mare. La tinta és blava. Feia tant temps que no escrivia a mà que havia oblidat la meva lletra.» Així arrenca aquesta singular novel·la que pren cos i s’escriu durant el trajecte que la Meri fa entre la ciutat de Syracuse (Nova York), on és professora universitària, i Sabadell. Fa quaranta anys que ha viscut lluny de casa i de la família: la mare, ara morta, i les seves dues germanes. Durant dècades s’ha mantingut al marge de records i lligams, però la mort sembla haver atiat dins seu la veu de la mare i, alhora, múltiples ressons: els jocs infantils amb les germanes, els seus anys d’estudiant a Londres, les cicatrius inesborrables que li ha deixat la vida… Narrar és l’única opció que té la Meri per conviure amb les veus i per controlar el temps. En el seu debut, Maria Canelles ha trenat una novel·la que dibuixa una vida marcada per les traïcions i les absències: «Mai he sentit nostàlgia. No sabria on tornar.»
És curiós, vas llegint trossets que fins al final no acabes de saber lligar. M'ha resultat calid, no se perquè. A vegades, en pensaments m'hi veig reflectida, hi ha cites que donen per pensar. Em quedo però amb la de la Maria, perquè si que ho crec que la vida és més fàcil quan saps que algú et pot cuidar quan tu no podràs.
Tot i que al principi el que enganxa és la musicalitat de les lletres de Maria Canelles, la vida de la protagonista et va captivant poc a poc. Estremeix el relat d'una vida en continua fugida amb unes ferides que mai acaben de tancar ❤️🩹.
“Però en algun moment, quan menys s’ho esperés, potser li diria que la vida era molt més fàcil si saps que algú et cuida quan no pots fer-ho tu mateixa.”
“Retorn no vol dir només arribar a casa sa i estalvi, sinó també reprendre la identitar a l’arribada.”
“somniar i, en acabat, escriure el somni en una llibreta; inventar un relat i descobrir-me protagonista i narradora al mateix temps; ordenar cicatrius i records; intentar trobar una veu que sigui meva. En definitiva, el que he estat esperant sempre.”
Em vaig comprar aquesta novel·la perquè estava recomanada a la llibreria Finestres, i entenc per què. M’ha agradat moltíssim i ràpidament he entrat al relat. Tot i tenir una vida molt diferent a la protagonista, he pogut empatitzar molt amb ella. L’estructura de la novel·la en forma de trencaclosques fa que poc a poc vagis entenent què la porta a ser i actuar de la manera que ho ha fet. A més m’ha agradat l’escriptura cuidada i senzilla, plena de frases que no podia parar de subratllar.
M'ha agradat molt. És una novel·la amb tocs costumistes. El punt de partida: la Meri torna a casa després de quasi trenta anys, quan mort la mare. Durant el viatge de tornada escriu en una llibreta sobre el seu passat, sobre la seva família, sobre les seves obsessions. Fa llistes i obre una memòria que ha aconseguit esborrar amb esforç i convenciment durant anys. La història es va construint com un trencaclosques i té un punt metaliterari que també m'ha interessat.
El primer capítol… magnífic, i el paral·lelisme amb mujercitas m’ha semblat molt tendre. M’ha agradat molt com escriu l’autora i, si bé a vegades em costava una mica seguir el fil, m’agrada que el propi llibre et vagi fent entendre el passat de la Meri.
mmmmm de llegir fàcil, una mica així així però per llegir abans d'anar a dormir o quan s'està trista, va molt bé. Té un primer capítol molt fort i molt ben escrit però després perd aquesta força i es converteix en un relat convencional (es nota una mica q és primer novel·la però endavant, a escriure'n més!!! un 2'5) potser hi he trobat a faltar més detalls, menys explicacions i més fer.
Em resulta estrany fer una ressenya sobre aquest llibre. El primer capítol l'he trobat brillant, literàriament sorprenent i per això les expectatives eren molt altes. Però després... tot ha desaparegut. La història ha perdut l'interès generat en el primer capítol i l'estil ha canviat radicalment. Massa veus narratives i poc desenvolupament de la trama... Crec que queda poc equilibrat...
Una dona de lletres a la seixantena que semblava cridada a ser novel·lista i no reeixeix és la protagonista de la primera novel·la d'una autora el doble de jove, #MariaCanellesTrabal, que sembla que en porti unes quantes a l'esquena amb el domini dels plans del #ContraLaNostàlgia.
La Meri, aquesta protagonista, és molta Meri, capaç de pensar que "mai he sentit nostàlgia. No sabria on tornar". De fet, es proposa esborrar memòria i així vulnerabilitats, "perquè voldria viure sense cap pena, encara que això impliqui viure sense gaires alegries". És forteta la tia, eh?
Quan s'emancipa ben jove s'adona que serà lliure de prendre decisions, però que això implica necessàriament "obrir les portes a la possibilitat de fracassar". Alhora se'n vol protegir i constata que "mostrar massa veritats a vegades surt car i jo no suporto fer el ridícul".
Un llarg viatge, l'esborrat de memòria, defugir la nostàlgia i protegir-se de vincles, arrenquen de la frase de la seva mare duríssima convençuda d'haver criat tres filles dèbils, que dirà a la Meri: "Aprofitarem tot això perquè volis lluny, sense cap pes". Una esperonada que serà llosa.
En aquests temps de felicitats impostades i exageracions, valores més un personatge com la Meri, que va "aprendre a viure sense passió i, per tant, sense haver de comprometre'm" però, sobretot, el relat fragmentàriament complert que en fa de la seva vida la Maria Canelles Trabal.
Viatge al funeral de la mare (religiosa, dominant, controladora...). Protagonista amb dificultats per teixir relacions socials i afectives estables, records de família amb les germanes, fill donat en adopció, estades a Londres i EEUU per començar una nova vida. Desig frustrat d'escriure. Accident de trànsit revelador.... No segueix un ordre cronològic.
L’autora va circulant entre els diferents passats de la protagonista i el present, que porten a entendre al lector el perquè de l’intent de desarrelament amb la família. Les pàgines passen soles i l’autora sap captivar el lector amb la seva escriptura.
Intel·ligent, rebossa coneixement de la matèria i atrapa pel relat no lineal. Detalla unes relacions familiars, especialment les de mare-filla, tan reals i complexes com la vida mateixa. Les enveges entee germanes, la necessitat de fugir lluny...
És una novel·la feta en diferents fragments que al començament no lliguen, però que a poc a poc van cobrant sentit. És dura, hi ha moments que llegir et fa mal. La història de tres germanes que cobren la seva veu només quan la veu que les havia silenciades s'apaga.