L'home manuscrit és algú insatisfet del seu passat que, des d'un present lúcid, el refà. I que, també des d'aquest present, crea el seu futur. Construït com un laberint de miralls, aquest és un llibre intens i imaginatiu sobre l'obsessió per l'escriptura i la capacitat que té per transformar la vida i les persones, per canviar el rumb del destí en favor de la voluntat humana.
Manuel Baixauli (Sueca, 1963) és pintor i escriptor. És autor de la novel·la L'home manuscrit, que va acumular els guardons següents: Premi Mallorca de Narrativa, 2006; Premi Salambó de Narrativa en Català, 2008; Premi Nacional de la Crítica Catalana, 2008; Premi Biennal de la Crítica de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2007-2008; Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, 2008; Premi Qwerty de Narrativa en Català, 2008. Abans de L'home manuscrit, que l'ha convertit en una referència ineludible per a lectors i crítics, havia publicat la novel·la Verso (Premi Ciutat d'Alzira, 2001) i la seva òpera prima, Espiral (Premi Ciutat de Badalona, 1998), volum insòlit de contes breus que, reescrits, Edicions Proa va reeditar el 2010.
L'home manuscrit és un llibre que sens dubte et sorprèn. Et llegeixes la contraportada, el resum i creus que és una cosa, i de sobte, una idea que es converteix en una història et deixa bocabadat.
La primera part del llibre no és meravellosa, és sublim. L'escena de com roba el meló, la trobada amb Déu, la cerca de l'escriptor, l'escena al cementeri... Increïble. Però de la mateixa manera que el globus s'infla, es desinfla.
Amb la mateixa rapidesa em vaig trobar en uns passatges feixucs que no entenia què tenien a veure amb la primera part. No sé si en la lectura em vaig perdre algun detall important que em va fer perdre la màgia. I per acabar d'arrodonir-ho, el final no hauria de ser el final. Hauria d'haver acabat el llibre abans.
De totes maneres, si mai us cau aquest llibre a les mans, no us perdeu la primera part, que se'ns dubte, mereix 5 estrelles.
Havia llegit altres llibres de Baixauli prèviament i tots m'havien agradat, però aquest té una construcció literària ben interessant. Molt recomanable, i més si encara no heu llegit res de Baixauli, ja que segurament sigui millor llegir la resta després d'haver llegit aquest.
Un retaule de miralls sobre l'ésser, la memòria i l'oblit. Fascinant. Baixauli posseeix una veu peculiar i autèntica. En L'home Manuscrit ens presenta una història on els somnis, les paraules i el mon sobrenatural es barregen des de la primera fins quasi be la darrera plana. S'ha de dir, però, que els diferents narradors que intervenen i els canvis en les posicions dels miralls, faciliten que el lector es pugui sentir perdut en algun moment. Això no treu que la novel·la mereix cinc estrelles.
L'ho scovato tra le bancarelle di una Fiera del Libro quest'estate. La copertina mi ha colpito e anche le prime pagine sembravano "nelle mie corde". Purtroppo però, ho fatto una fatica immensa a finirlo.
Lo hanno paragonato a Se una notte d'inverno un viaggiatore... io ci ho scritto una tesi di laurea su Calvino, mi sembra abbiano sparato troppo alto.
Non lo consiglio a chi ama una lettura scorrevole, odia lo stile descrittivo e cerca un libro da posare sul comodino per riprenderlo una settimana dopo (impossibile, perdereste il filo).
Non mi ha lasciato nulla, non ricordo neppure un nome di un personaggio perché non ne usa (l'Innocente, Lui, l'Impresario).
Peccato, credo che l'idea fosse buona ma l'autore per primo doveva decidere da che parte stare.
L'home manuscrit és algú insatisfet del seu passat que, des d'un present lúcid, el refà en forma de dietari. Comencem amb el Personatge, que se sent especial perquè durant la seua vida té unes trobades puntuals, desconcertants i misterioses, on al mateix temps cada una es construeix un món diferent, una història o aventura desconcertant. Ja a la maduresa l'Escriptor i Personatge es troben i que també, des d'aquest present, crea el seu futur. Té un final del tot rodó, de la realitat propera ens porta a la transcendència de l'escriptura. Un llibre construït com un laberint de miralls (espills) és intens i MOLT imaginatiu una defensa a la capacitat que té per transformar la vida i les persones, per canviar el rumb del destí en favor de la voluntat humana.
Un reguitzell de llocs comuns que es mancomunen per ser engolits pel monstre de la lloc-comunitat, un lloc-comunisme teològic tant des del punt de vista de les petites idees que van gotejant com pel joc de ficcions i significats. L'última frase del llibre és el Crist crucificat de la lloc-comunitat. Poc original. Ben estructurat.
N'esperava molt més, del Baixauli, més que res perquè m'agraden molt els seus texts assagístics i crec que és un dels autors que més valen la pena dels Països Catalans. En aquest llibre hi ha pàgines on la prosa és brillant (malgrat que també hi ha passatges on decau), per això li poso un 3.
Interessant novel·la que s’ha de llegir molt atentament o, rellegir com he fet jo, per gaudir-la. Dos idees importants vull destacar de la lectura i d’una conversa amb l’autor a la que recentment vaig assistir. La primera: Són tan reals les experiències viscudes com els somnis, pensaments i percepcions que operen en la nostra ment. Dit en les seues paraules “De les vides que vivim, qui diria que la real és la més fèrtil?” La segona: l’obsessió del protagonista en la reescriptura del text per guanyar densitat, precisió. Narrar amb el mínim de paraules, reduir el dietari de deu mil pàgines a un miler, de un miler a un centenar… i així fins a poder arribar a la frase ideal, a una paraula, a un gest. “A una mirada. Condensar tot el que un ha viscut i aprés, des que va nàixer, en una sola mirada: vet ací l'objectiu.” A més a més hi han altres recursos literaris i petites històries que fan d’aquest un llibre original i creatiu que et fa gaudir i pensar
Anotar-ho tot al Dietari. Corregir-lo, re-escriure'l, resumir-lo. Què és la vida i com ens porta cap a la mort. Converses amb els que ja han traspassat mentre encara en queda la memòria. Un munt de bones reflexions, el Dipósit de la Memòria on s'emmegatzemen els records, el Pou de les Paraules necessari per poder ser escriptor, l'Oblit on va a parar tot quan ja ningú se'n recorda. On van les cases enderrocades.
un rollito muy neverending story, me ha ganado la relación de la trama con el mundo onírico y la imaginación. si la novela hubiera terminado con el capítulo de "espill" para mí seria un 5 estrellas, el último giro de trama me ha parecido tedioso e innecesario.
En verdad resulta entretenido a veces incluso cómico por la ironía y el humor negro del autor, aunque si se hace pesado porque al final te das cuenta de que son un cumulo de divagaciones y opiniones, muy acertadas por cierto, de la vida en general que se envuelven tras ese manto de "locura".
Fantàstic llibre. Des de que el vaig descobrir el rellegisc cada any. Sens dubte un dels llibres més originals, reflexius i arriscats dels que he llegit. Bravo!
Història enrevessada que cal llegir amb especial atenció per no perdre's en els llimbs. Tot just al final en treus una mica l'entrellat de tot plegat, una mica, perquè penso que és d'aquells llibres que cal rellegir si vols acabar d'entrendre'l millor. M'ha encantat la seva construcció literària, ha estat un autèntic plaer llergir-lo.