L'últim dels valencians

by Guillermo Colomer

La saga valenciana que podria haver canviat la història.

Els Daràs, una potentada família tarongera de Carcaixent, ha superat les calamitats de la Guerra Civil i les reticències del franquisme contra els antics afiliats de la Dreta Regional Valenciana. Instal·lats en els engranatges de la burgesia financera de la ciutat de València, els seus descendents seran protagonistes en primera línia del conflicte identitari que sacsejarà els valencians en l’impàs a la democràcia.

Després de segles d’inconsciència col·lectiva, el poble valencià ha quedat subsumit en una absurda disputa que va més enllà dels noms i dels símbols. Però un membre de la família, l’arquitecte Martí Joan Daràs, emergirà per a corregir els destins d’una societat que encara lluita per no cedir a la dissolució ni a la indiferència.

Amb els seus projectes de restauració urbanística, que conjuguen bellesa, racionalitat i història, i amb el seu tarannà atractiu i carismàtic, esdevindrà una peça clau de la política valenciana en el trànsit del segle XX al XXI. Daràs i els mateixos valencians són els grans protagonistes d’este thriller ucrònic, que conjuga tensions familiars, eròtiques, polítiques i històriques, en un crescendo difícilment oblidable.

528 pages, Unknown Binding

About the author

Guillermo Colomer Lloret

Reviews

[El lector de l'antifaç · Rating 5 out of 5]

Espectacular!!

[Albert White · Rating 5 out of 5]

Espectacular. Feia temps que no m'agradava tant una novela. No se si es que m'apetia molt el tema, pero está ben escrita, t'enganxa, toca molts pals. Tot i les llicencies literaries está molt ben documentada. La recomanaría a tot el món.

[Miguel Angel Pedrajas · Rating 5 out of 5]

Enorme y redonda novela de Guillermo Colomer que ganó el premio Lletraferit de novela 2019. Que no os asusten su número de páginas. Su historia atrapa desde el principio y narra las desavenencias, logros y debacles de tres generaciones de una misma familia. Una historia que explica perfectamente el problema de identidad del pueblo valenciano, donde el autor mezcla sucesos y personajes reales con muchos otros de ficción o “alias”.

Es una novela en tres tiempos, con saltos narrativos entre las tres generaciones y que, poco a poco, va desgranando sucesos y giros que han llevado a la situación actual. Es la historia de los Daràs, una familia burguesa de Carcaixent. Su patriarca es Martí Daràs, un señorito de la derecha regional valenciana, que sufre en primera persona amenazas de muerte durante la Guerra Civil. Sus descendientes, durante el periodo de la transición democrática, vivirán desde diferentes puntos de vista el nacimiento del blaverisme, el auge de la ultraderecha valenciana y la corriente anticatalanista ante las tesis y postulados de intelectuales de la izquierda valenciana, como Joan Fuster. Este conflicto violento, de propaganda ultraconservadora apoyada por muchos sectores franquistas, es lo que provoca la batalla de Valencia con los graves disturbios del 9 de octubre de 1979 y que podemos ver en la novela. A partir de ahí, la novela traza un paralelismo entre la realidad y la ficción, respecto al periodo más cercano a la actualidad. Y donde las disyuntivas personales y políticas de cada personaje, les hacen tomar decisiones muy interesantes.

Pero “L’últim dels valencians” no es solo una novela política. Es también una odisea y drama familiar que da para serie televisiva de, mínimo, tres temporadas. Habla de lucha de poder, amor, sexo, traiciones, fidelidad y engaños. Y es esa mezcla entre dinastía familiar, historia y política la que la hace tan atractiva y adictiva. Los personajes están tremendamente bien elaborados. En algunos parece vislumbrarse el apropio de algunas decisiones y discursos de personajes reales. En otros, podemos leer las reflexiones y discursos del autor para poder explicar el problema identitario de los valencianos, causado a raíz del derrotismo y falta de unidad de la izquierda, el auge del franquismo y el sector ultraconservador. Ojo, ese problema persiste y se sigue imponiendo a base de violencia, populismo y discursos de odio.

Por mi parte, esta novela me ha atrapado por su historia. Pero también me ha descubierto el origen de este auge de la ultraderecha anticatalanista que mi generación ya teníamos asimilada como cotidiana. Entenderla desde el principio: cómo el franquismo cercenó toda la identidad regional de un pueblo y, cómo después, un sector ultraconservador crea un conflicto para plantar cara a los postulados históricos de la izquierda intelectual.

Una maravilla de libro con unos personajes y un final que me han marcado. De los que dejan huella. ¡Premio Lletraferit merecidísimo!

[Scherzo · Rating 4 out of 5]

Aleshores va comprendre que allò que buscava en la política, en realitat, ja ho havia aconseguit. Era amo de la millor finca agrícola a les portes mateixes del poble, cinc-centes fanecades a vora muntanya, i havia recuperat i tornat a moblar luxosament les cases; i tot a preu de regal. Així que decidí no jugar més amb aquella gent, tan perillosa. pg 90

Quan l’amollava en prenien nota, i, després, quan ell ja no hi era, anaven bastint poc a poc un diccionari de bestieses que era la delícia i la moda en els seus ambients socials. Aquell castellá ple d’incorreccions innocents, de rastres de la parla hortolana i deixalles de la morfologia i el lèxic materns, els resultava un entreteniment d’allò més impagable, capgirant així l’invent que el dramaturg Escalante havia fet servir tot just com a paròdia dels seus avis i seguint, sense saber-ho, el mateix camí que l’aristocràcia castellana havia traçat en el segle XVI per a ridiculitzar la parla dels nobles valencians, segons es podia llegir en les comèdies de Lluís del Milà. pg 104

Em van descobrir un país, un país ofegat, pare -insistia aquella nit un tio Joan jovenot i barbut, amb un primer premi literari de renom a la butxaca-. El país que tu i els teus no heu savut veure, ni comprendre ni amar. Només explotar-lo, plantar-lo de tarongers fins als cims de les muntanyes, sense pensar en res més, com ara l’omplireu d’apartaments per a turistes. Amb ells vaig descobrir una cultura que vosaltres teníeu tancada en una vitrina polsosa, reduïda a un entreteniment estèril de jocs florals. I vaig descobrir una nació frustrada i una llengua interrompuda. Sou ingidnes, pare, sou indignes de la teva gent, el teu partit, la teva classe social. Heu traït la terra a canvi de quatre duros. Aquell governador franquista tenia raó: “Fenicis”. I tant que sí. Que bé us va copsar!
A mi no em digues paraules rares, parla’m a llengua que t’hem ensenyat! -bramava l’avi-. I no em parles de trair la terra, tu, que parles la llengua dels catalans.
Jo parle la llengua sencera, tu la parles trancada i malmesa per la intromissió castellana. Qui traeix la terra? El qui reconstrueix l’edifici caigut o el qui planta el cul sobre les seves ruïnes?
Aquella metàfora de l’edifici caigut i el cul sobre les ruïnes Martí Joan ja l’havia escoltada més d’una volta. Encara no l’entenia. pg 107

Seguia escrivint, encara que cada vegada amb menys fe, maldant per guanyar la partida a una llengua literària que era tot dubtes, una llengua sempre en obres, poc flexible, insuficientment treballada després de segles de col.lapse i distanciament dels usos reals.

Allí hi ha el sepulcre de Bernat Guillem d’Entença, l’oncle del rei en Jaume, i de fra Joan Gilabert; hi penjen sorolles… En fi, és la nostra Covadonga, el nostre Montserrat. Tot això vos agrada als Daràs de l’ala esquerra. I, a més, ens casarà un canonge molt jove de Carcaixent que va per a bisbe, i mirarem que faça la missa íntegra en valencià. Això també vos agradarà. Així que vine, i porta la teua parella. Porta-la, no faces cas de murmuracions, Katrin. Vos vull vore… ensems. / I una altra vegada s’estigué de dir “juntes” i ho va substituir per una paraula neutra i forçada per a ell, que sonava molt catalana, quasi una provocació. pg. 360

No era mala la idea de fugir amb el cosí cap a Europa i Amèrica. “Això sí, no em poses més la mà al damunt si jo no t’ho demane expressament. O, com feia Gala amb Dalí, em presentes primer una instància amb firma legitimada per notari i jo ja decidiré; serà molt més divertit. I el silenci administratiu, per descomtat, serà negatiu”, pensà.

El capítol catedralici havia eixit darrere d’un cadafal de flors amb els colors de l’escut de la ciutat, l¡oriflama que el president havia fer metre com un llaç en tots els momuments principals. L’arquebisbe, en arribar a l’última filera de bancs, va rompre el protocol per a saludar afectuós un ciutadà anònim a qui va confondre amb l’últim fixatge d’un dels equips de de futbol de la ciutat. Residents arribats del pla menxec proferien Vivas a Jaime a qui clarament confonien amn l’apòstol patró d’Espanya, i a un San Vicente que tampoc no era el patró que ells es pensaven, sinó Ferrer, el benedictí, l’home de Casp. Darrere del clero i l’escut floral amb la corona i el rat penat, símbol totèmic a què havia quedat reduït l’antic drac alat de l’elm del rei Pere el Cerimoniós,... pg.495

President, a vegades pareix que te n’oblides, però esta és la ciutat on no es poden dir les coses que tot el món sap. No es pot dir que no parla la seua llengua. Perquè ningú li agrada no parlar la llengua pròpia, no entendre els seus clàssics, les seues antgues lleis, els noms dels carrers i les muntanyes, la pronúncia i el significar dels cognoms de família. Hi ha qui es diu Ros o Bru i no sap el que significa. A ningú no li agrada això, pero encara li agrada meys que li ho recorden. Pero això el valecià s’ha convertit en una no-llengua, que no es parla, que no s’escriu ni es llig ni s’estima ni s’ensenya als fill, però de la qual és més irritant encara debatre en la llengua del veí. I, com és natural, una no-llengua ha de ser plenament ignorada, autònoma i independent de totes les altres per a poder no existir. Desenganya’t, no val la pena furgar en eixa ferida; com més acaloradament es defén en esta ciutat l’autonomia de la llengua pròpia, tant més s’aproxima en els llavis del defensor a la llengua que l’ha assassinada. Fins i tot hi ha qui estaria còmode amb un valencià reduït a una simple manera de parlar castellà./ Tampoc no es pot dir que esta ciutat és pbra. Ni tan sols que no és rica. Perqué fa décades ací venien a viure uns senyors dels pobles que exportaven taronges, com el tu avi, uns senyors que fabricaven paper, mobles, mantes, sabates, joguets o torrons, sempre dels pobles, i arribaven amb les butxaques ben plenes i es feien edificar les millors cases de l’Eixample. Els fills dels funcionaris castellans, dels militars, dels botiguers, dels advocats i dels metges, els emvoltaven amb adulació i cobejança, tant com a esquena sea es bulrlaven d’ells. Però passades unes generacions, avegades només una o dos, els diners s’en volaven i quedava el costum del luxe i l’ostentació ¡, i l’anar tots/ d*arrere lligat com les botifarres. Sense indústria en la ciutat, sense cultura tampoc, sense accés al poder de l’estat, només distraccions, cinema, i cabaret, els nets d’aquelles famílies potents quedaven reduïts a un tristíssim solatge de classe mitjana amb aspiracions, un cognom, la més estricta inutilitat social i econòmica, com a molt abonada als negocis de la construcció i el rogle del favor polític. Eixa és la famosa no-burgesia valenciana, una classe social que no té la simpatia ni el favor del seu estat, i malgrat això, o per això mateix, l’idolatra. Mentrestan, esl diners continuen fent-se als pobles, quan es fan./ I tampoc es pot dir que no té elits, perquè aixó mateix posat per pasisa significa que és pur poble, plebs, estament popular. A ningú no li afrada dir que pertany a un poble purament vulgar, les elits del qual van ser escapçades en la cruïlla histoòrica dels segles XVI i XVII per les elits de Castella. Desde llavors el poder virregnal, enlloc d’un pont d’accés a la cort, va ser el mur contra el qual les pretensions dels notables valencians s’estavellaren. Després ni tan sols això, i els botiflers que hi anaren a Madrid a protestar contra l’abolició del dret civil van ser empresonats. Hi ha el cas insigne de l’arquebisbe Folchs de Cardona. Ningú sap ací, ni es pot dir tampoc que la meravellosa Biblioteca Nacional del Passeig de Recoletos es van encentar amb milers volums confiscats pel ministre Melchor de Macanaz aquell eclesiàstic i erudit valencià, represaliat per Felip V després de la Nova Planta. Fou una de les primeres glòries ofrenades en l’altar de la pàtria. Sense elits vivim, perquè escriptors, músics, artistes, tots, de Blasco a Azorín, Sorolla a Valdés, Martín i Soler o el mestre Rodrigo, el teu admirat Guastavino, fins i tot Calatrava tu mateix, heu hagut d’emigrar, marxar fora per a vore reconegut el talent. Pobre del que es queda ací i vol fer cultura des d’ací. O política. O siga, pobre de tu i de mi. No tenim elits, president, no som res. Província i gràcies. Però açò tampoc no es pot dir, perquè hi ha les figuretes locals i els destrellatats de sempre, que no ens ho perdonarien. [...]
On aniràs tu? -li etzibà aleshores Daràs.
Jo? Amb la tradició -respongué Esteve-. Per a tu la història. [...]

[Cristina · Rating 5 out of 5]

Una gran novel.la sobre el segle XX valencià, que t’enganxa des del principi. Inoblidable el personatge Katrin. Molt recomanable.

[Bernat Signes · Rating 2 out of 5]

Tiene buenos momentos, pero para mí gusto, le sobran muchos pasajes. Listado de personajes demasiado extenso, con nombres similares. Debería incluir un árbol genealógico. En ocasiones busca tanto las florituras que se pierde el sentido de lo que quiere decir.

[frandofe · Rating 3 out of 5]

Bon reflex del passat recent a València amb fi “alternatiu”… He trobat a faltar més profunditat als fets històrics.