En les pàgines d’aquest dietari Francesc Parcerisas recull observacions, heterogènies i errants, escrites durant un estiu, entre passejades, visites a familiars i amics, i moments de calma dedicats a la lectura i a l’escriptura. Aquí, els mesos estivals semblen avançar a un altre ritme i són, com els records de la infantesa, el rerefons perfecte per a la contemplació desvagada i la reflexió punyent: «Jo, que sóc qui escriu aquestes línies, en realitat vaig arribar ja fa uns anys al final de l’estiu que en aquestes pàgines ara tot just s’enceta […]: sé com acabarà la història, […] i això, contra el que pugui semblar, em converteix en un déu desnonat, ridícul, sense cap poder».
Francesc Parcerisas i Vázquez (Begues, Baix Llobregat 1944) és poeta, traductor i crític literari. És professor del departament de Traducció i d'Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual ha estat vicedirector i cap del Departament de Traducció. Fou director de la Institució de les Lletres Catalanes (1998-2004), i vicepresident i president de l'AELC. Membre destacat de la generació literària dels 70, ha publicat molts llibres de poemes i ha rebut nombrosos premis, com ara el Carles Riba del 1966, el Joan Alcover del 1975, el de la Crítica de poesia catalana (1983) i el de Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya, el mateix any. L'any 1991 Triomf del present, recull de la seva obra poètica, rebé el premi Lletra d'Or. A banda d'aquesta faceta, és ben conegut per les seves traduccions de El Senyor dels Anells i altres obres de J.R.R. Tolkien, per les quals va encarregar-se d'adaptar tots els noms i topònims de llocs, races i personatges al català (tal com era desig exprés de l'autor original). El resultat va fer-se servir de referència per al doblatge de les pel·lícules que es basaven en la trilogia principal de Tolkien i que va dirigir Peter Jackson.
“És molt probable que el delit amb què trio el llibre que al matí m’enduc a la platja sigui encara molt semblant al delit amb què de petit m’hi devia endur la galleda i la pala”.
Un relat pausat, melanconiós dels pensaments de l'autor, ja vell, mentre va a la platja cada matí. Un llibre savi, irreverent, emotiu i entranyable d'algú que està de tornada de tot i no cau en el cinisme, ans al contrari, es declara agraït per haver pogut viure.
XVIII Premi Jaume Fuster. Em va agradar molt el dietari de la seva estada a Pequín, i aquest també, parla d’un estiu, el del 2014, la platja, les lectures, els amics, i la inevitable comparació amb els estius de la seva infantessa. Amb 74 anys, crític, traductor i poeta, també parla de la inevitable pèrdua d’amics molt propers i fa refelxionar sobre el pas del temps, la finitud de les nostres vides, i dels temps passats. Molt recomanable
Un tastet d'estiu enmig d'aquest hivern tan llarg. Una oda a la vida? A l'amistat? Un dietari de contrastos entre records d'infantesa a la platja i la duresa de veure els amics que ens deixen al final de tota una vida d'experiències compartides.
Tenia moltes ganes de llegir Parcerisas perquè, fa uns quinze anys, vaig topar amb ell sense saber-ho. Empès —com tants altres— per la projecció que Peter Jackson va fer de Tolkien, vaig decidir llegir El Senyor dels Anells. Va ser aleshores quan, amb tota la ingenuïtat del món i esbiaixat per la sobredimensió i l'afavoriment del tremendisme bèl·lic de Jackson en la seva adaptació (tributs de Hollywood), em vaig fotre de morros amb la traducció de Parcerisas. En aquella versió hi havia un gran respecte pels elements essencials que sí perduren en els llibres: els diàlegs, la descripció abundant, calmada i agradosa, i la cerca d’una fidelitat rigorosa en la traducció de topònims, noms i conceptes, seguint les regles filològiques de Tolkien. En fi, jo d’això no en tenia ni idea, i de la seva traducció en gaudia algunes coses i en patia d’altres, mentre assumia amb recança que les hòsties amb prou feines duraven cinc pàgines.
I poc més. Anys després, veient de reüll a casa la tieta més d’un poemari seu, i amb tot un món encara per aprendre, m’assabento que és un dels grans noms de la traducció i la crítica literària. Ho vaig descobrir sobretot gràcies a l’erudit tuitaire Jaume_diadoc, un hel·lenista i llatinista que corregeix el llatí dels papes i que, sempre que pot, elogia Parcerisas com a traductor, escriptor i gairebé com una estructura d’estat per la seva adaptació literària de Tolkien.
"Un estiu" no és poesia ni assaig, que són els gèneres que més ha conreat. És un dietari d’estiu del 2014, en què l’autor, amb setanta anys a l’esquena, aprofita les avinenteses i trivialitats que li ofereixen les setmanes d’esbarjo estival per reflexionar, especular i dissertar sobre matèries i idees amb un equilibri magnífic entre l'erudició i la conya. Les malalties dels amics, la decadència del cos i la constatació de la vellesa són una mena de fil que cohesiona el dietari. Però, fins i tot així, la nostàlgia que se’n desprèn és relativa. És una nostàlgia amb "bon humor". A més, és un niu d’anècdotes i d’estímuls literaris que oscil·len entre records de Fuster i Riba i un repàs plaent i pensarós a la projecció, èxits i fracassos de la seva generació d’autors, editors i artistes.
La cirereta: el vocabulari. Ric, prolífic i divertit, sense abusar —o ni tan sols fer servir— arcaismes petulants. És en el vocabulari i en el gust per descriure i explicar, esprement el color de les paraules, on m’he retrobat amb mi mateix, fa quinze anys, topant amb el traductor d'El senyor dels anells per primer cop.
"Veig les pedretes, el mirall en moviment que fa l'aigua, algun peixet diminutet que se m'acosta als peus. M'agradaria arrelar en aquest moment, ser aquesta aigua poc fonda, aquests còdols llepats pel temps, aquesta llum de nit i de festa que s'entrellaça amb la ranera suau de l'aigua que s'arrissa i se'm caragola als turmells amb una escuma diminuta, sense tenir necessitat de cap mena de consciència feixuga de res. Els amics, el destí, la mort potser també són part d'això o, millor encara, això és una part d'ells. Aquesta és la manera panteista de veure-ho tot, de pensar que jo, que sóc l'únic criteri de mesura que tinc, també m'ho podré mirar sempre des d'aquí, perquè jo seré part d'aquest bellugueig asserenat, mandrós, plàcid, de l'aigua" (116).