Victor Català was the penname of Caterina Albert i Paradís, a catalan writer who took part in catalan Modernism movement. Her literary skill was first recognized in 1898, when she received the Jocs Florals (floral games) prize; soon thereafter, she began using the pseudonym Victor Català, taking it from the protagonist of a novel she never finished. Despite her success as a dramatist and her forays into poetry, she is best known for her work in narrative literature, with the force of her style and the richness of her diction being especially noted. She died in her hometown of l’Escala, Catalonia, in 1966 and is interred in the Cementiri Vell de l’Escala.
Ben lluny de l'Arcàdia d'Àngel Guimerà, com bé diu l'autora al conte del pastor, trobem aquest recull de contes rurals de Caterina Albert.
Tots els contes son d'una cruesa inaudita, fan plorar i emprenyen fins al més manso. Però valen la pena, Caterina Albert tenia una prosa rica, plena de localismes de l'Empordà.
El títol no enganya, si voleu drames, tindreu drames dels que esgarrifen, fan venir ganes de plorar i fan tancar el llibre uns minuts per recompondre's. El lèxic ric i poètic fa endinsar-nos en la Catalunya rural de finals del segle XIX, en els seus paisatges, les seves gents i les seves activitats. Víctor Català/Caterina Albert té una gran habilitat descriptiva, i alguns episodis estan narrats amb tant de detall que resulten fins i tot una mica "gore".
4,5⭐ Meravellosa com sempre la Víctor, amb un ús excels del llenguatge com és característic en ella, i en aquest cas, a més, especialment colpidora. Drames rurals és un recull de relats que ens expliquen històries en les quals trobarem tot el que el títol del llibre ens indica. M'ha encantat la cruesa emprada per la Víctor en l'obscuritat d'uns relats que ens posen de manifest el fet que la literatura catalana de fa més d'un segle era, com a mínim, molt més valenta i arriscada del que ho és avui en dia. Cal dir també que hi ha un parell de relats que no encaixen en el concepte rural de la resta, la qual cosa grinyola una mica en el conjunt, per bé que un d'ells és magnífic.
se m’ha fet molt llarg. alguns contes eren realment bons, però molts es feien repetitius. altres contes eren pobres de trama, i tenint en compte que la prosa és difícil de seguir, la lectura es fa molt pesada. crec que si es traguessin alguns relats, seria un llibre molt bo. 2’5 ⭐️
Bestial! El vaig llegir al batxillerat i faig aquesta ressenya només amb el record d'aquelles pàgines però la sensació fosca i de bruta del camp que em va deixar encara la tinc propera. Històries "gore" que em feien treure un somriure (no sé si era la intenció de l'autora) mentre els meus companys s'horroritzaven.
Mai m'he portat massa bé amb la literatura catalana (ho he de reconèixer). La varietat temàtica i l'estil dels autors no m'ha atret en excès ni he trobat un nivell literari d'interès desprès de les meves lectures. Drames rurals ha estat una excepció que m'ha sorprès. La línea temàtica (potser a vegades massa fosca) dels relats crec que es excel·lent, així com l'estil amb que l'autora perfila les narracions i les tonalitats cromàtiques que suggereixen les descripcions. Com a únic inconvenient, resaltaria el vocabulari, que es un català arcaic amb termes del món rural que limiten la comprensió i el ritme de lectura.
Una escriptora amb pseudònim infravalorada, com els seus personatges, per haver viscut en un temps que no mereixia.
Rellegir aquests terribles relats sobre la part més fosca del món rural no fa més que augmentar la meua admiració cap aquesta autora del modernisme català. Amb un gran domini del lèxic, la veu del narrador, terriblement omniscient com en el relat de “La vella”, ens fa situar-nos en la pell dels personatges.
Es fa difícil dormir després de relats com “Idil·li xorc” o “Parricidi”. Ens fa creure que no qualsevol temps passat fou millor, ni de bon tros. Ens fa creure que som molt més afortunats viure el moment actual i no en aquells pobles o masies de finals del segle XIX. Tot tipus de personatges s’hi veuen afectats pels capricis del destí: grans i petits, joves traïdors i traïts, d’altres, malalts.
L’excel·lent descripció amb tot tipus de detall dels fets ens fa recompondre les escenes fil per randa. Quan a l’autora li plau, alenteix l’acció de tal manera que ens fa patir una llarga agonia quan ja ens suposem la tragèdia en la resolució del conflicte. Tragèdia que suposava la data en què vaig comprar aquesta edició a Badalona l’abril de 2015: la darrera visita a un ésser estimat que es moria.
El títol no enganya: TOT DRAMES (bé, sí que enganya una mica, que un dels drames no és rural, sinó urbà). La riquesa lèxica de l'autora és un espectacle absolut. M'ha agradat molt com reflecteix la fonètica dels castellanismes en els personatges de parla catalana (com per exemple, ai, caracu = ay, carajo).
L'any 1902 es publica per primera vegada "Drames rurals", un recull de relats crus i violents que mostren la cara fosca de la vida rural, especialment per a la dona. És considerat un dels exponents del modernisme català. L'autora trenca amb la idealització del món rural que es tenia al segle XIX: ja no és un lloc plàcid i pur. Es presenta de manera primària, violenta, “on els éssers humans són alhora víctimes i botxins”. El paisatge sovint és l’única bellesa que hi ha en els relats; el teló de fons d’una història fosca amb personatges cruels i protagonistes que pateixen. El títol acabarà adquirint un significat general que s’ha aplicat a tota la narrativa breu de l’autora.
A més, pren protagonisme el tema de la violència de gènere. La majoria de protagonistes són víctimes de la violència exercida per l’home indirectament o directa. En gran part dels casos pateixen violència de manera explícita, com en els relats “Parricidi”, “Daltabaix” o “Nochebuena”, i a altres contes no li cal explicar-ho, com en el cas del relat “Agonia” i molt especialment “Ombres”. Aquesta és la segona vegada que llegeixo el llibre. Quan el vaig llegir amb disset anys els relats que més em van marcar són tots aquells on hi ha violència explícita. Aquesta vegada, sens dubte, em quedo amb “Ombres”💔
Víctor Català denuncia la societat del segle XIX i la representació que els artistes han fet de la ruralitat, i ho fa amb un llenguatge directe i punyent que arriba al lector fins i tot un segle després😨
"Drames Rurals" de Víctor Català són una sèrie de relats, en els quals l'autora empordanesa no escatima en detalls sagnants per tal que copsem el missatge que ens vol fer arribar amb tota la seva virulència, i que és la voluntat d’emmirallar la societat des d’una perspectiva crítica, i ho aconsegueix a través de la seva expressió i escriptura magistral.
L’obra Drames rurals, hi ha qui la critica per tenir un caràcter excessivament sinistre (Enciclopèdia.cat), i com diu Joan Maragall, ser una peça inacabada i centrada solament en les desgràcies esdevingudes al món rural (Pujol Pujol, 2020).
Està format per dotze contes, dels quals en vuit la víctima és una dona, i en quatre és un home. En tres d’aquests quatre, la culpa del destí de l’home és d’una dona. D’aquesta manera, podem dir que dels dotze contes, les dones es veuen involucrades o afectades en una desgràcia en onze. Aquestes dones es veuen condicionades per abusos físics i psicològics que les condueixen a la bogeria o a la mort, assassinats, control social extrem, marginació social, etc. (Costa, 2022).
A més, Víctor Català també presenta la maternitat des d’una perspectiva problemàtica: fills no desitjats, orfenesa, intents d’avortament, abandonament del fill, la mort de l’infant o la impossibilitat de tenir-ne. Dels dotze contes, en set els fills creen o sofreixen les desgràcies, i cal remarcar que tots els fills no desitjats són nois, cap de les dones de l’obra ha donat a llum a una noia. (Costa, 2022).
Tot i així, crec que hi ha semblances en les maneres en què homes i dones reben violència en els textos. Tant les dones com aquells homes que defereixen de la norma social o de la tradició poden fàcilment ser víctimes de violència i rebuig per part de la societat masclista i patriarcal.
Els homes que no compleixen aquelles expectatives de gènere imposades per la tradició que governa en aquelles comunitats rurals poden patir des de maltractament físic o psicològic, fins a la marginalització social i la discriminació.
En el cas d’Idil·li xorc, la Laia, titllada de boja, i el Tit, que amb seixanta anys encara viu amb la família (la qual el maltracta) i pateix deformacions físiques (es surt de la norma social), pateixen un final tràgic: la multitud mata a Tit davant la Laia.
Dit això, penso que en aquests relats rurals, les violències que pateixen els personatges femenins i els masculins no-tradicionals són semblants, i totes provenen del mateix lloc: la societat tradicional i masclista.
Bibliografia: Costa Gil, A. [Àngel]. (2022). La violència envers les dones en l’obra de Víctor Català. Una aproximació al primer període creatiu de l’autora (1895-1907). [Treball final de grau]. Universitat de Barcelona (tutor: Jordi Marrugat i Domènech). https://diposit.ub.edu/dspace/bitstre...
Pujol Pujol, L. [Laura]. (2020). Paisatges simbòlics, clarobscurs, i «animalets feiners» a Drames rurals, de Víctor Català: La creació d’una obra còsmica a partir de l’animalització dels personatges. [Treball final de grau o de màster]. Grau de Llengua i Literatura Catalanes, Facultat de Lletres, Universitat de Girona (Tutora: Margarida Casacuberta). https://dugi-doc.udg.edu/bitstream/ha....
Hi ha contes que son realment bons, altres es fan pesats. És increible com l'autora fa ús del llenguatge, és el millor de la obra. Representa la Catalunya del segle XIX.
No me hacía mucha gracia, como siempre que haces algo que no te apetece mucho, y desde esa perspectiva voy a abordar la reseña. No le tenía muchas ganas y el libro pasó por mi retina sin pena ni gloria. No es malo, pero tampoco me pareció algo buenísimo. Como me ocurre siempre con los clásicos, con alguna excepción claro está, no sé como analizarlos exactamente. Muchas veces me parecen cargantes, difíciles de leer y, en mi subconsciente, no entiendo que hoy día sean tan alabados. Conscientemente entiendo que son obras dignas de estudio, pero en mi fuero interno no me agradan ni enganchan.
Poco sé yo de esta escritora y poco os voy a contar yo que wikipedia no sepa ya. Solo sé que esta recopilación de cuentos es una obra del modernismo catalán. Este libro, tal y como indica la autora en el prólogo, intenta desmitificar el ambiente rural que en otras obras pasadas tanto se ensalzaba. Desconozco como era el campo en el siglo XIX-XX, pero es bien cierto que no debía ser un ambiente muy halagüeño. En otras novelas la figura del pastor es de alguien puro e inocente, no contaminado por la corrupción de la sociedad; en esta, campesinos, pastores y pueblerinos son la encarnación de los males más primitivos. En los cuentos se habla de toda clase de males y, la maldad, es la que impregna todos y cada uno de los cuentos. Muchas veces esta maldad es innata: sale de los personajes como algo natural en ellos, que han nacido con ella. También se opta por el determinismo en algunos de ellos, como si la perversidad se heredase.
No me voy a explaiar a reseñar cada uno de los cuentos .Sólo comentar que algunos de ellos son aborrecibles, como el "Met de les Conques", otros regulares y algunos interesantes. La mayoría se leen rápido, pues la extensión no supera las 15-20 páginas. Corrijo. Se leen rápido aquellos donde la narración es más liviana, pero hay otros donde esta es bastante lenta debido a descripciones recargadas y un vocabulario farragoso. Hay metáforas y otras figuras literarias que no he captado, y hay mensajes que no me llegan. En los clásicos me ocurre a menudo: no entiendo a veces qué quiere el autor con aquello o si el mensaje que quiere transmitirme es más profundo que lo que yo entiendo. Y aquí me ocurre. O quizás es porque la temática me queda lejos.
¿Lo recomiendo? Pues no, a menos que estés muy interesado en profundizar en la literatura catalana. Aún así, hay cuentos que están bien y son interesantes. Pero no creo que sea del gusto de todos.
Difícils, durs, cruels, brutals (excessivament?) La Caterina Albert va escollir presentar-nos en les seves narracions les coses del món que guaitava a través de la banda del cor reservada per a les ombres, i els Drames Rurals, aspres en el fons i en la forma, en són un clar exemple: escenes sòrdides, conductes primitives, personatges animalitzats i quasi infrahumans, situacions límit i destins tràgics. Maragall el va considerar un llibre "fort i incomplet", massa centrat en la foscor, i, tot i entendre l'adopció premeditada d'una posició estètica concreta per part de l'autora, he de dir que en molts moments de la lectura hi he estat d'acord. El que més m'ha captivat i impactat, per la seva cruesa i, al mateix temps, per la seva altíssima qualitat literària, ha estat el llenguatge "mascle", marca de la casa de la Víctor Català (d'aquí, principalment, la puntuació de 4 estrelles), si bé és cert que la seva densitat i riquesa lèxica fan del DCVB un aliat imprescindible per a comprendre les seves obres i n'alenteix considerablement el ritme de lectura.
Ya había leído con anterioridad Solitud (Soledad) de la misma autora, y por eso no me era desconocida ni su forma de redactar, ni el vocabulario que utilizaba ni el tema de sus obras. Como ya se ha comentado es una recopilación de historias cortas ambientadas en el mundo rural catalán, menos una, lejos de toda idealización, un mundo rural cruel, rudo y arisco. Normalmente los protagonistas son personajes desprotegidos ya sea por su género, su posición social o edad. La autora al principio de cada historia nos ofrece pistas sobre como va a ir la historia. Reconozco que con algunas historias me he sentido impotente por lo que estaba pasando. En mi caso el vocabulario no me ha molestado, al contrario me ha gustado por su riqueza y su variedad.
Es un libro escrito en un catalán bastante antiguo. Por eso, me ha costado un poco leerlo y entender bien de qué me hablaba la autora. Está dividido en 12 cuentos, y todos tienen un contexto rural (de ahí "rural" en el título). Y en cada uno de ellos hay alguna muerte o situación bastante trágico, y de ahí viene la palabra "Drames" del título. En general, las historias no están nada mal, pero si que es verdad que alguna se hace un poco pesada o larga, y cuesta un poco más que las otras de terminar.
Es un libro compuesto de diferentes historias sobre la vida rural. Sinceramente no me gustó mucho. Todas las historias son muy dramáticas y ocurren muchas desgracias... algunas historias en concreto son bastante desagradables. A pesar de todo está bastante bien redactado ya que la autora hace descripciones muy detalladas en algunas historias.
Como muchas de las novelas del siglo XX a las que doy una puntuación muy baja, reconozco seguramente fue una gran aportación a la literatura, pero eso no cambia que a mí como lector me resulte intragable.