La ciutat cansada

by Maria Cabrera

Ens vam posar a fer temps: vam pastar-lo. El vam fer de la pena dels nens tots
mudats el diumenge de rams, vam descordar-hi un vent molt fluix i el vam atiar
curosament amb les mans. Va ser l’inici d’un seguit de setmanes de feina:
treballàvem esforçadament per no dir-nos res, un escuradents desmenjat penjant del
precipici de la boca i tot l’avern dels mots que ens queia per terra. I de tant tocar-nos el buit, de tant fer-nos-el costella, ens vam escalfar com un vidre i ens vam dar
la forma d’una llengua de foc: de la mida justa de l’esglai. La por se’ns va estendre
pels camins de les venes, i les llenques de terra van sospirar per l’enèsim guaret i els
fills morts en l’enèsima ràtzia. Vam omplir un perol de nosaltres i l’aigua era fosca i
espessa: et recordo remenant-la esforçadament amb un culler de fusta. Entre el riure i la resina i la resina i el resignar no és tan llarga la distància, em vas dir: i ja tenies la boca plena només de la pena del tu, i ho vas dir just abans que se’ns llagués la mirada.

L’alè dels boscos de nit se’ns va posar al clatell, i vam donar el pit a la fosca. La
distància entre els camins s’espesseïa de ganes de fugir encara una distància més
lluny, i ja no ens hi vèiem: totes les distàncies corrent amb xisclets de boira baixa i
ocells sense rumb, i tu i jo incapaços de fer-nos d’ordre i de fer-nos esbart i de fugir-nos també. Vam coure ferides a foc molt lent, i les vàrem llescar amb una ganiveta
generosa, com qui talla un pa de xeixa: i ens les vam estendre pel tronc i les mans.
Pel sexe també, però diferent: però mineral. La saba íntima del mot solitud va dreçar
una alzina altiva, i vam seure a la falda de l’ombra que feia, que ens convidava a
esperar. Un falciot amb el ventre ple d’ous secrets va venir a escalfar-se als nostres
dits fets de branques, però ens va entendre la mirada carregada de vespre i això el va
fer pondre: llavors vam covar durant mesos tres dubtes i un desig, com un mal atzar
de les cartes. De les closques trencant-se no en vam poder parlar, que ja no hi érem,
que no hi vam ser més, a dintre el nosaltres. Però camí enllà, cadascú encimbellant-se en el seu jo, de cua d’ull vaig veure com ens seguia pels marges el primer
estremiment de les dàlies.

Genres: Poetry

64 pages, Paperback

Published February 1, 2017

Reviews

[Ada · Rating 4 out of 5]

Em sembla la millor poeta catalana del moment.

[La Central · Rating 4 out of 5]

En una entrevista, Maria Cabrera diu que La ciutat cansada és el relat poètic d’un esgotament; un esgotament emocional que és comparable amb el que podries sentir en una ciutat que et coneixes de memòria de tant passejar dia rere dia pels seus carrers. Aquest llibre, guardonat amb el prestigiós Premi Carles Riba, el conformen poemes i proses poètiques que transiten en espais tan diferents com Buenos Aires, Amherst, Girona o Heidelberg, però que tenen en comú la construcció, ja des de la distància temporal, d’un passat ocupat per moments d’incomunicació i ferides obertes. Els versos de la poeta desnuen aquestes emocions amb un llenguatge precís, que traspua l’amor que té Cabrera, filòloga de formació, per la llengua catalana.

En el seu llibre anterior, La matinada clara (2010), ja trobàvem una poeta que arriscava, sobretot en la forma, i que demostrava un domini superlatiu de l’idioma i de la musicalitat de les paraules. En llegir-lo, fa poc més d’un any, em va semblar la poesia més extraordinària que llegia en molt de temps, i ho dic sent ferma entusiasta d’altres veus emergents i consolidades del panorama poètic català. Set anys després d’aquella segona obra, precedida només per Jonàs (2004), la gironina torna amb un poemari ple de diversitat formal. A més a més dels poemes, llegim proses poètiques on trobem tant recursos poètics com recursos narratius. Que La ciutat cansada hagi estat premiat amb el Carles Riba m’alegra ja no només pel reconeixement que fa d’aquesta obra, sinó perquè fa més visible la trajectòria –tant passada com futura– d’aquesta poeta exigent que, si segueix pel mateix camí que en els seus primers tres llibres, es farà un lloc distingit en la poesia catalana. Per mi ja el té.

[natàlia · Rating 3 out of 5]

Realment la Cabrera fa màgia amb les paraules, però no és el meu estil de poesia i això és difícil de pair. M’han agradat més els poemes en prosa que els escrits en vers.

[Clara · Rating 5 out of 5]

Quina obsessió

[teresa · Rating 5 out of 5]

M'ha agradat moooolt!

[David Pujol Casabosca · Rating 5 out of 5]

Cavalls d'ulls tristos que tot ho suporten, que ho aguanten tot...

[Irreverent · Rating 4 out of 5]

Llegia el seus articles al Time Out (la meva favorita, en comparació amb els altres dos/tres col·laboradors d'aquella secció) i quan va sortir el llibre, em va entusiasmar per l'originalitat, bellesa i peculiaritat de la seva poesia. Ja fa temps que vaig llegir el llibre, però el recomano a qualsevol que hagi perdut l'esperança en la poesia... la recuperarà!

[Mireia · Rating 4 out of 5]

En alguns passatges m'ha recordat a la prosa de Marta Orriols. El que més m'han agradat no han estat els poemes sinó les proses poètiques.

[Marc · Rating 4 out of 5]

Molta Rodoreda ❤️

[Júlia Baltasar i Gómez · Rating 5 out of 5]

Bru tal. Lu daquesta tia es molt heavy!!!!!!!!

[Aina Pocurull · Rating 5 out of 5]

“i fugir mar enllà i ser un rem o ser-ne sols una estella mar endins i mar enfora i a cada remada un braç més lluny”

me’l rellegiria molts cops més!