Aquesta lectura és una defensa de la pagesia, és el reflex d'una feina dura i sacrificada, és sentir que el temps passa a un altre ritme i és com un dietari d'una veterinària rural que mostra una passió incommesurable. La part de la veterinària no m'ha entusiasmat perquè és un tema que no m'ha cridat mai l'atenció. Ara bé, és un llibre que es nota que està escrit amb el cor a la mà. Fa falta que tothom llegeixi, escolti o segueixi persones com l'autora, Puigcorbé, a Catalunya!
Aquest fragment trobo que pot ser un bon resum d'aquest llibre: "Cada vegada que una jove vol ser pagesa, però no pot aconseguir-ho i va cap a una altra feina, és una pèrdua immensa. No tothom està disposat a passar la vida cuidant un ramat. Només qui estima aquesta feina sap que hi hauran dies de setze hores de treball i dies que hauràs de renunciar a àpats i a celebracions, dies en què et trobaràs malament i elles t'esperaran per menjar i perquè les munyis... I és que gran part d'aquesta feina se sosté per l'amor i la bona voluntat que ens empenyen a seguir dia rere dia. Però és clar que no es pot viure només d'amor i bona voluntat... Els ramaders i ramaderes s'han de guanyar la vida, perquè l'amor i la bona voluntat no paga factures en aquest món global. Però cuidar animals sense passió és com qui llegeix i no comprèn el que llegeix, és com qui treballa comptant els dies que li falten per fer vacances, és com qui menja amb el nas tapat i no nota el gust..."