Els fruits saborosos és el llibre que converteix Carner en el gran referent poètic del noucentisme. Publicat el 1906, any tradicionalment reconegut com el fundacional del moviment noucentista, aquest poemari és un esplèndid retaule d'idil·lis que il·lustren el pas del temps en un complet cicle vital en el qual ls valors i actituds vinculats cada etapa són relacionats amb les característiques d'un fruit determinat. D'una exquisida perfecció formal, gairebé tots els poemes estan escrits en alexandrins, palesa un profund interès pel ritme i una remarcable contenció accentuada per un elegant distanciament, tot mesura i equilibri, que hi dóna una gran unitat poètica.
Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970) és conegut com "el príncep dels poetes catalans". Renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa. Crea un nou estil de periodisme polític. Llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres, ingressa a la carrera diplomàtica. Exerceix càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Durant la Guerra Civil espanyola es manté fidel a la República i no torna a residir mai més a Catalunya. El llibre de poemes Els fruits saborosos (1906) és considerat per la crítica com una de les fites del Noucentisme, moviment del qual Carner n'és capdavanter. La seva obra poètica evoluciona cap al postsimbolisme, amb llibres com Auques i ventalls, El cor quiet i Nabí. També destaca com a traductor d'autors com Charles Dickens, William Shakespeare, Mark Twain, Arnold Bennett, Alfred de Musset, Jean de La Fontaine, Daniel Defoe i Lewis Carroll, entre d'altres. Amb només vint-i-sis anys, el 1910, és proclamat Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals.
Vaig començar a llegir aquest llibre perquè vam llegir-ne alguns dels poemes a l'institut i em van enamorar. El poemari està compost per 18 poemes, tots relacionats amb algun fruit. En aquests poemes veiem diferents períodes de la vida humana comparats amb alguna fruita o relacionant-la amb ella. Passem per la infantesa, la joventut, l'edat adulta i la vellesa; també hi trobem aspectes característics d'aquestes, com la innocència, la passió o la nostàlgia. Està deliciosament ben escrit, és un plaer llegir-los. El meu preferit, però, continua sent el primer: "Com les maduixes". És la raó per la qual vaig decidir llegir tot el poemari. És tan dolç, innocent, fresc i encantador!
Tot i que és poesia, és un llibre que recomano molt. Són poemes molt visuals, curts i fàcils d'entendre. Si voleu introduir-vos en la poesia (en general o la catalana), "Els fruits saborosos" és una molt bona opció.
Una de les coses que més m'agraden d'aquest poemari és la sensació d'unitat que transmet el conjunt i com abraça totes les etapes de la vida vinculant els seus personatges a fruits. Des d'una concepció civilitzada i ordenada de la vida, és clar, com a bona poesia idealitzant del Noucentisme que és. Tanmateix, això no ha impedit que sentís certa connexió amb allò que transmeten molts dels poemes, encara que operin en un pla idealitzat. M'agraden especialment els que estan relacionats amb la infantesa, en especial el de les maduixes i el de les cireres, i els més sensuals, com el de les prunes o el dels préssecs. També els que tracten sobre la vellesa, en especial el de la poma i el de les ametlles, i el de la dona embarassada i les taronges.
trajectòria de vida a ulls del qui no pateix. un elogi a la quotidianitat, a la senzillesa: allò tan simple de fer-se vell, de beure per calmar la set, de desitjar-nos, de perdre la innocència. tot hauria de ser una mica més com ho definia carner, la vida com un fruit saborós!!!!
Doncs jo soc més de préssecs, cireres, castanyes, taronges i, sobretot, de maduixes.
El pròleg amb els canvis que feia Carner m'ha encantat (i m'ha recordat el debat d'Anàlisi sobre l'amorell de "Destins"). El dia que en sàpiga de mètrica seré feliç :p
q xulos tots els poemes! m'encanten absolutament toooots els fruits saborosos que mengen, totes les èpoques de l'any que descriu i tots els personatges que parlen!
Carner és el príncep dels poetes i punt. He trigat poc (són 18 poemes si no m’equivoco) i mira que he llegit cada poema dues o tres vegades, i els he subratllat… Evidentment no he arribat al nivell de comentari de la Pellissa pro ens hi hem acostat. Crec que m’aprendré un o dos poemes de memòria, que m’han agradat. Els de les prunes, els raïms, les ametlles i les serves (que són com una espècie de nespre) són, en la meva humilíssima opinió, els millors.
“el teu esguard s’ha fet fer un destí que em vigila. semblen els préssecs més rodons en els teus dits. apagues cants de cel i fresses de la vida: ets tota com un dia d’agost que no vol crits.”
5/10. No cal. Simplement no cal. Quina mandra de llibre, Déu meu. És un poemari que agafa el que seria una idea bona —una!— per un poema i l’arrossega per tot el poemari. Si no fos perquè t’obliguen a llegir-lo a l’escola a punta de pistola, no el llegiria absolutament ningú.
Josep Carner... Increïble! Havia llegit algun poema d'aquest recull quan feia Batxillerat, però ara l'he tornat a agafar i he pogut gaudir com no ho havia aconseguit fer abans del geni de Carner: poeticitat, claredat, treball, rigor, unicitat, tendresa, boniquesa, joc, etc. A més, m'agrada molt l'homogeneïtat que aconsegueix donar al poemari amb la presència d'un fruit per a cada poema (el fil conductor) i els múltiples significats amb els quals s'associa cada un (etapa de la vida, estació de l'any, etc.) -i el joc de descobrir aquestes representacions!-. Els meus poemes preferits perquè retraten una vida normal, simple però tendra (i això la fa bonica, senzilla i completa) són: "La poma escollida", "Com les maduixes", "Les cireres ingènues" i "Les llimones casolanes". Ah, i l'estudi introductori és molt interessant, ja que permet focalitzar-se en aspectes imperceptibles, desvetllar significats amagats i entendre qüestions clau, com per exemple, la presència constant de la mort en molts dels poemes, perquè viure la llum de la vida també comporta prendre consciència de la proximitat de la "foscor de la nit".