What do you think?
Rate this book
Jo sóc així i això no és un problema
Jo sóc així i això no és un problema, no és sols la resposta al Joc de l’Empatia que et proposa l’autora. És un llibre sobre persones, sobre persones valentes. Persones trans que reivindiquen el seu dret a ser, a existir i a viure les seues vides segons el seu sentir essencial: amb el seu sexe sentit. Més que un llibre, és també una mirada generosa i plural a la diversitat sexual sense prejudicis ni etiquetes, una mirada contada per vuit veus de ficció i vuit veus reals.
En Jo sóc així i això no és un problema es narra l’esforç que fan les persones trans per ser. Ser trans no és una elecció ni un capritx. Les persones trans no elegeixen nàixer trans i tenen dret a tindre la seua pròpia identitat perquè el dret a la identitat és un dels drets fonamentals de tot ésser humà. Un dret necessari per poder-se beneficiar dels altres drets fonamentals. Ser trans no és una cosa que passa als altres, és una cosa que passa a la societat i aquesta societat necessita abraçar la diversitat com l’única eixida possible a la intolerància, que és la llavor de la transfòbia.
En Jo sóc així i això no és un problema es narra l’esforç que fan les persones trans per ser. Ser trans no és una elecció ni un capritx. Les persones trans no elegeixen nàixer trans i tenen dret a tindre la seua pròpia identitat perquè el dret a la identitat és un dels drets fonamentals de tot ésser humà. Un dret necessari per poder-se beneficiar dels altres drets fonamentals. Ser trans no és una cosa que passa als altres, és una cosa que passa a la societat i aquesta societat necessita abraçar la diversitat com l’única eixida possible a la intolerància, que és la llavor de la transfòbia.
- GenresLGBT
112 pages, Paperback
Published January 1, 2017
33 people want to read
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 4 of 4 reviews
January 29, 2019
"Li he dit al meu nét: "En ojito que no sigues el que tu vulgues ser, que la vida és una i només una i no hi ha més que aquesta vida que tens avui entre les mans. Ningú la viurà per tu, així que fes el favor d'aprofitar-la. Sigues xic o xica, tant se val: sigues una bona persona."
Vaig conèixer aquest llibre farà cosa d'un any a l'IES on treballe perquè l'autora, Fani Grande, havia estat convidada a donar una xarrada sobre orientacions sexuals, transexualitat i intersexualitat als alumnes; precisament poc després de la publicació d'aquest llibre menudet i curtet, que es llig en dues sentades. Estructurat en diversos capítols, el llibre presenta vuit veus reals i vuit veus fictícies que parlen, sobretot, de la transexualitat, però també d'altres orientacions sexuals i de la intersexualitat i, també, de com aquestes persones viuen amb el què es encara malcomprès o directament odiat per la societat en la que viuen.
Jo, abans de obrir-me un compte en Tumblr, no sabia què punyetes era ser cissexual, pansexual, no-binari, asexual i moltes coses més. Ara sé de tot un poc, però queda molt per aprendre, i sobretot queda molt per comprendre. En aquest sentit el llibre és una gran ajuda perquè posa les coses en perspectiva per part de gent que viu aquestes situacions dia a dia; tant les reals, com les fictícies, que són creades per l'autora però que perfectament podrien ser reals.
No és una narració, sinó un recopilatori de testimonis molt amé i necessari en els temps que corren, sense ser cap manual especialitzat ni res que se li semble. La única crítica que faria a la publicació, i d'això no en té cap culpa l'autora, és que dels 15 euros que costa adquirir-lo, només uns 50 cèntims van destinats al Col.lectiu LAMBDA de València, que coopera i ajuda a la comunitat LGTBIQ. I ho critique perquè és una quantitat ridícula i pense que es deuria col.laborar amb una quantitat més significativa, atès que la autora ha estat recolzada per membres d'aquest col.lectiu i ells/elles són bona part del que és el llibre.
Molt recomanat i educatiu, amb una aproximació simpàtica i positiva, sense morbositats, tragèdies i amb tot el respecte i l'estima. De lectura necessària als instituts, efectivament.
Vaig conèixer aquest llibre farà cosa d'un any a l'IES on treballe perquè l'autora, Fani Grande, havia estat convidada a donar una xarrada sobre orientacions sexuals, transexualitat i intersexualitat als alumnes; precisament poc després de la publicació d'aquest llibre menudet i curtet, que es llig en dues sentades. Estructurat en diversos capítols, el llibre presenta vuit veus reals i vuit veus fictícies que parlen, sobretot, de la transexualitat, però també d'altres orientacions sexuals i de la intersexualitat i, també, de com aquestes persones viuen amb el què es encara malcomprès o directament odiat per la societat en la que viuen.
Jo, abans de obrir-me un compte en Tumblr, no sabia què punyetes era ser cissexual, pansexual, no-binari, asexual i moltes coses més. Ara sé de tot un poc, però queda molt per aprendre, i sobretot queda molt per comprendre. En aquest sentit el llibre és una gran ajuda perquè posa les coses en perspectiva per part de gent que viu aquestes situacions dia a dia; tant les reals, com les fictícies, que són creades per l'autora però que perfectament podrien ser reals.
No és una narració, sinó un recopilatori de testimonis molt amé i necessari en els temps que corren, sense ser cap manual especialitzat ni res que se li semble. La única crítica que faria a la publicació, i d'això no en té cap culpa l'autora, és que dels 15 euros que costa adquirir-lo, només uns 50 cèntims van destinats al Col.lectiu LAMBDA de València, que coopera i ajuda a la comunitat LGTBIQ. I ho critique perquè és una quantitat ridícula i pense que es deuria col.laborar amb una quantitat més significativa, atès que la autora ha estat recolzada per membres d'aquest col.lectiu i ells/elles són bona part del que és el llibre.
Molt recomanat i educatiu, amb una aproximació simpàtica i positiva, sense morbositats, tragèdies i amb tot el respecte i l'estima. De lectura necessària als instituts, efectivament.
March 18, 2022
No voy a ocultar nada de mi reseña porque creo que los spoilers no aplican aquí.
A mi parecer, quitando de lado el primer capítulo y algún momento más en el que la autora insiste en lo mucho que ha aprendido haciendo las entrevistas, el libro está muy muy chulo. Me da algo de pena que no esté en castellano (?) porque entiendo que representa a la comunidad valenciana, pero precisamente libros así deberían ser más accesibles al resto de personas. Las entrevistas son 100% transcritas, no hay interpretación o interferencia a parte de algunos añadidos de redacción por parte de la autora. Nos encontramos con un par de personas trans (una de ellas menor de edad acompañada), una hermana pequeña, una pareja y una madre de une infante intersexual.
Poco se puede opinar de la opinión y vivencias de otras personas, creo que las entrevistas son preciosas y me han gustado mucho. Es cierto que no he "aprendido" nada que no supiese ya, pero en ocasiones no se trata tanto de aprender como de sentir y escuchar.
He dicho al principio "quitando el primer capítulo y alguna ocasión es un libro muy chulo" (y el último se me hizo cuesta arriba, no voy a mentir). Encontrarnos a personas cis escribiendo o reflejando la "realidad trans" no es nada nuevo y ojalá llegue un momento en el que podamos dar paso a voces propias. También considero que todes tenemos prejuicios contra las minorías, no son solo estereotipos. Nos criamos en una sociedad prejuiciosa y así nos formamos. Que aprender mientras se escribe un libro o se hacen entrevistas pues "supongo" que no es nada malo, pero también creo que es una oportunidad que se podría haber dado a alguien que ya supiese del tema (o véase: una persona trans o intersexual), pero bueno.Me sabe fatal escribir esta última parte porque esta va a ser literalmente la primera review del libro y realmente QUIERO que la gente se lea el libro porque creo que merece mucho la pena precisamente por los testimonios reales. Pero hace falta recalcarlo.
Os dejo frases tremendas del libro:
“¿Qué harías si en tu clase hubiese una persona trans? (...) Yo contesto que lo mismo que estoy haciendo ahora, porque desde hace más de 20 años que trabajo la diversidad y la prevención de la violencia en la escuela, y sé ciertamente que no hace falta esperar a que une alumne trans aparezca para trabajar en pos de una escuela más inclusiva, diversa y no violenta. Las preguntas, entonces, tendrían que ser otras: “¿Qué harías si en tu clase hubiese une alumne tránsfoba?” o, incluso mejor: “¿Qué haces sabiendo que cuando llegue una persona intersexual o trans a la escuela - o simplemente creativa en lo que al género respecta - tendrá que compartir pupitre con personas intolerantes y transfóbicas?”
“Yo sabía que esto no era depresión. Que lo que me hacía daño era la transfobia, pero nadie diagnosticaba a los enfermos de clase.”
“¿Quién está más trastocado de la identidad? ¿Yo? Yo que solo quería ser como quería o aquellos que me lo impedían y no les parece bien que una persona sea como quiere ser? Que no te engañen, no me suicidé, me mató la transfobia”
“Si la sociedad no tuviese roles de género y estereotipos de género tan marcados, no tendría que hormonarme para que la gente me perciba como a un hombre. ¿Por qué me dejo la barba? Porque si no me la dejo, la gente se puede confundir respecto a mi género. (...) Como hay un modelo de hombre social, yo me tengo que adaptar a él. Si no nos ven normativos, no nos ven como personas “normales”.” A parte de que esto es muy cierto, quiero añadir que precisamente el movimiento TERF está aprovechando estas situaciones para declarar que las personas trans son dañinas para la sociedad porque perpetúan los estereotipos de género. The more you know.
“Así que tengo unos obstáculos y unos estereotipos impuestos socialmente como mujer o hombre que necesito vencer y por ello necesito acompañamiento. No para que me digan que soy válido, eso ya me lo digo a mi mismo, sino para poder acudir a alguien si tengo un problema (...) por ejemplo, que utilice mis pronombres adecuados. Si nuestro tránsito físico y emocional no conlleva también un tránsito social, no avanzaremos.”
“Cuando me preguntan cómo es ser la novia de un chico trans, me dan ganas de replicar cómo es vivir con el cerebro lleno de prejuicios que no te dejan querer un ser humano como tú y que te lleva a hacer preguntas tan estúpidas.”
“Tenemos que querer a las personas por cómo son, no por cómo queremos que sean.”
“Cuando hablo con alguien y lo primero que me pregunta es cómo tiene los genitales, no me corto un pelo y le pregunto cómo son los suyos también.”
“Un día fui a comprar un huevo Kinder (para su hije) y me dieron uno de niña y le dije al de la tienda que no iba a jugar con sus genitales. O si compro un pijama me preguntan si es chico o chica, yo siempre contesto que da igual. Pero insisten en que no le voy a poner un pijama rosa a un chico.”
“Me gustaría preguntarte si la transfobia es un delito de odio” “Yo creo que es más grave que un delito de odio. Es un delito de no admitir al otro como a un igual. Y esto es un delito de la negación de la condición de persona del otro, que es mucho más grave que el odio porque lo que tú le estás negando al otro es la condición de persona. (...) Esto, en el fondo es negar la condición de humanidad y dignidad del otro.”
A mi parecer, quitando de lado el primer capítulo y algún momento más en el que la autora insiste en lo mucho que ha aprendido haciendo las entrevistas, el libro está muy muy chulo. Me da algo de pena que no esté en castellano (?) porque entiendo que representa a la comunidad valenciana, pero precisamente libros así deberían ser más accesibles al resto de personas. Las entrevistas son 100% transcritas, no hay interpretación o interferencia a parte de algunos añadidos de redacción por parte de la autora. Nos encontramos con un par de personas trans (una de ellas menor de edad acompañada), una hermana pequeña, una pareja y una madre de une infante intersexual.
Poco se puede opinar de la opinión y vivencias de otras personas, creo que las entrevistas son preciosas y me han gustado mucho. Es cierto que no he "aprendido" nada que no supiese ya, pero en ocasiones no se trata tanto de aprender como de sentir y escuchar.
He dicho al principio "quitando el primer capítulo y alguna ocasión es un libro muy chulo" (y el último se me hizo cuesta arriba, no voy a mentir). Encontrarnos a personas cis escribiendo o reflejando la "realidad trans" no es nada nuevo y ojalá llegue un momento en el que podamos dar paso a voces propias. También considero que todes tenemos prejuicios contra las minorías, no son solo estereotipos. Nos criamos en una sociedad prejuiciosa y así nos formamos. Que aprender mientras se escribe un libro o se hacen entrevistas pues "supongo" que no es nada malo, pero también creo que es una oportunidad que se podría haber dado a alguien que ya supiese del tema (o véase: una persona trans o intersexual), pero bueno.Me sabe fatal escribir esta última parte porque esta va a ser literalmente la primera review del libro y realmente QUIERO que la gente se lea el libro porque creo que merece mucho la pena precisamente por los testimonios reales. Pero hace falta recalcarlo.
Os dejo frases tremendas del libro:
“¿Qué harías si en tu clase hubiese una persona trans? (...) Yo contesto que lo mismo que estoy haciendo ahora, porque desde hace más de 20 años que trabajo la diversidad y la prevención de la violencia en la escuela, y sé ciertamente que no hace falta esperar a que une alumne trans aparezca para trabajar en pos de una escuela más inclusiva, diversa y no violenta. Las preguntas, entonces, tendrían que ser otras: “¿Qué harías si en tu clase hubiese une alumne tránsfoba?” o, incluso mejor: “¿Qué haces sabiendo que cuando llegue una persona intersexual o trans a la escuela - o simplemente creativa en lo que al género respecta - tendrá que compartir pupitre con personas intolerantes y transfóbicas?”
“Yo sabía que esto no era depresión. Que lo que me hacía daño era la transfobia, pero nadie diagnosticaba a los enfermos de clase.”
“¿Quién está más trastocado de la identidad? ¿Yo? Yo que solo quería ser como quería o aquellos que me lo impedían y no les parece bien que una persona sea como quiere ser? Que no te engañen, no me suicidé, me mató la transfobia”
“Si la sociedad no tuviese roles de género y estereotipos de género tan marcados, no tendría que hormonarme para que la gente me perciba como a un hombre. ¿Por qué me dejo la barba? Porque si no me la dejo, la gente se puede confundir respecto a mi género. (...) Como hay un modelo de hombre social, yo me tengo que adaptar a él. Si no nos ven normativos, no nos ven como personas “normales”.” A parte de que esto es muy cierto, quiero añadir que precisamente el movimiento TERF está aprovechando estas situaciones para declarar que las personas trans son dañinas para la sociedad porque perpetúan los estereotipos de género. The more you know.
“Así que tengo unos obstáculos y unos estereotipos impuestos socialmente como mujer o hombre que necesito vencer y por ello necesito acompañamiento. No para que me digan que soy válido, eso ya me lo digo a mi mismo, sino para poder acudir a alguien si tengo un problema (...) por ejemplo, que utilice mis pronombres adecuados. Si nuestro tránsito físico y emocional no conlleva también un tránsito social, no avanzaremos.”
“Cuando me preguntan cómo es ser la novia de un chico trans, me dan ganas de replicar cómo es vivir con el cerebro lleno de prejuicios que no te dejan querer un ser humano como tú y que te lleva a hacer preguntas tan estúpidas.”
“Tenemos que querer a las personas por cómo son, no por cómo queremos que sean.”
“Cuando hablo con alguien y lo primero que me pregunta es cómo tiene los genitales, no me corto un pelo y le pregunto cómo son los suyos también.”
“Un día fui a comprar un huevo Kinder (para su hije) y me dieron uno de niña y le dije al de la tienda que no iba a jugar con sus genitales. O si compro un pijama me preguntan si es chico o chica, yo siempre contesto que da igual. Pero insisten en que no le voy a poner un pijama rosa a un chico.”
“Me gustaría preguntarte si la transfobia es un delito de odio” “Yo creo que es más grave que un delito de odio. Es un delito de no admitir al otro como a un igual. Y esto es un delito de la negación de la condición de persona del otro, que es mucho más grave que el odio porque lo que tú le estás negando al otro es la condición de persona. (...) Esto, en el fondo es negar la condición de humanidad y dignidad del otro.”
September 9, 2019
Interessant per a 3r o 4t ESO pel tema que tracta, la transsexualitat.
June 15, 2022
Jo sóc així i això no és un problema és un llibre de visibilitat, de donar veu. Fani Grande entrevista a diferents persones trans per a deixar per escrit les seues experiències personals i els seus testimoniatges.
La autora mescla en este llibre realitat i ficció. Aquesta ens introdueix a les diferents entrevistes per mitjà d'un relat completament fictici, que de vegades es relaciona amb la situació real de la persona que va a parlar a continuació. Després ja comença la entrevista real. Per a escriure aquest llibre, Fani Grande ha entrevistat a persones trans de diferents edats, i fins i tot a persones trans amb experiències molt diferents. Coneixem els moments en el qual van eixir de l'armari, com va reaccionar tot el seu entorn, com van iniciar la transició, els procediments burocràtics... Tenim experiències molt diverses unes d'altres que són molt interessants. Cada persona ho viu d'una manera, cosa que també queda més que clara al llibre. A banda, l'autora també entrevista a familiars que narren com van viure ells tota la transició des del punt de vista d'una persona cis, i tot el que va suposar açò, tant per a ells mateixos com per al seu familiar trans.
No sols això, sinó que també tenim una entrevista a la mare d'una criatura intersexual, i la veritat és que la part amb la qual he aprés més ha sigut aquesta, ja que la intersexualitat és un tema que personalment no conec tant. Este testimoniatge m'ha paregut duríssim, però m'ha servit per a conèixer un poc millor tot pel que ha de passar una criatura intersexual, i crec que ha sigut molt útil.
Crec que este llibre pot ser de molta utilitat per a aquelles persones que vulguen informar-se més sobre tots els processos pels que ha de passar una persona trans. Si estàs un poc informat del tema, potser no et diga massa coses noves (que és el que m'ha passat a mi), però potser trobes alguna dada nova que no coneixies.
No obstant això, considere que Jo sóc així i això no és un problema és també un llibre per a fer pensar, per a reflexionar a partir de les paraules que Fani i els entrevistats diuen, i que t'impactarà amb certes frases i amb certs pensaments. Tant de bo vos animeu a descobrir aquestes històries i a conéixer a les persones que protagonitzen aquest llibre.
La autora mescla en este llibre realitat i ficció. Aquesta ens introdueix a les diferents entrevistes per mitjà d'un relat completament fictici, que de vegades es relaciona amb la situació real de la persona que va a parlar a continuació. Després ja comença la entrevista real. Per a escriure aquest llibre, Fani Grande ha entrevistat a persones trans de diferents edats, i fins i tot a persones trans amb experiències molt diferents. Coneixem els moments en el qual van eixir de l'armari, com va reaccionar tot el seu entorn, com van iniciar la transició, els procediments burocràtics... Tenim experiències molt diverses unes d'altres que són molt interessants. Cada persona ho viu d'una manera, cosa que també queda més que clara al llibre. A banda, l'autora també entrevista a familiars que narren com van viure ells tota la transició des del punt de vista d'una persona cis, i tot el que va suposar açò, tant per a ells mateixos com per al seu familiar trans.
No sols això, sinó que també tenim una entrevista a la mare d'una criatura intersexual, i la veritat és que la part amb la qual he aprés més ha sigut aquesta, ja que la intersexualitat és un tema que personalment no conec tant. Este testimoniatge m'ha paregut duríssim, però m'ha servit per a conèixer un poc millor tot pel que ha de passar una criatura intersexual, i crec que ha sigut molt útil.
Crec que este llibre pot ser de molta utilitat per a aquelles persones que vulguen informar-se més sobre tots els processos pels que ha de passar una persona trans. Si estàs un poc informat del tema, potser no et diga massa coses noves (que és el que m'ha passat a mi), però potser trobes alguna dada nova que no coneixies.
No obstant això, considere que Jo sóc així i això no és un problema és també un llibre per a fer pensar, per a reflexionar a partir de les paraules que Fani i els entrevistats diuen, i que t'impactarà amb certes frases i amb certs pensaments. Tant de bo vos animeu a descobrir aquestes històries i a conéixer a les persones que protagonitzen aquest llibre.
Displaying 1 - 4 of 4 reviews