Excel·lent. Ens trobem, primer, amb unes cinquanta pàgines de prefaci en què un filòsof ens presenta el moviment en termes generals però de manera prou estructurada, partint de l’escepticisme com a skholé postaristotèl·lica, distingint els pirronians dels academicistes i arribant a Sextus Empiricus, i realitzant alhora un anàlisi dels principals arguments contra la posició escèptica i la seva refutació, dins la pròpia doctrina escèptica, sovint malcompresa, poc llegida. I després, trobem una tremenda quantitat d’extractes de filòsofs tant diferents com Locke i Horkheimer o Montaigne, en què s’esmenta, ja sigui per a criticar o per a reprendre, l’escepticisme. El més interessant, diria, és que l’escepticisme és concebut per aquesta skholé com la plataforma per una eudaimonia parenta de la dels epicuris: l’ataraxia. Allà on els epicuris són dogmàtics —tota la cosmologia epicurea— és allà on els escèptics suspenen el judici i, sense posar-se ni les preguntes ni les respostes, aconsegueixen viure tranquils. I també com els epicuris, tindran una classificació entre béns naturalment bons o dolents —és a dir, els plaers i dolors naturalment necessaris d’Epicur— i els béns bons o dolents per opinió, dels quals cal prescindir d’opinió i, per tant, de desig. En fi, que aquí acaba l’aventura amb l’escepticisme com a facultat humana i escola filosòfica.