Feia un temps que volia llegir-me un altre llibre d'Isabel-Clara Simó i, lamentablement, este és l'únic llibre seu en valencià que hi ha a la biblioteca del meu poble. És una llàstima.
Hi ha un parell de coses que m'han cridat l'atenció mentre el llegia. Per una part, m'ha semblat interessant que no es romantitzara la seua enfermetat, ja que eixe és un problema prou greu dins de les obres de literatura juvenil més actuals. M'agrada que el protagonista tinga emocions molt diferents quan es tracta l'enfermetat i totes les coses que ha de deixar de costat per poder trobar-se millor.
Per una altra part, la dinàmica familiar és molt interessant. La relació amb el seu pare passa per moments molt realistes si tenim en compte l'edat del protagonista. És un adolescent i, com adolescent, ha de passar per moments en què no sap com enfrontar-se a tots eixos sentiments que apareixen amb l'edat. La seua reacció a la mort de la seua mare també és interessant perquè Joel no sap com enfrontar-se a la situació i, per tant, adopta un parer molt fred. El seu pare, al contrari que ell, decideix mostar-se vulnerable, cosa que també pot tindre una influència en l'actitud del protagonista per tot el tema dels "homes no ploren".
Un punt que m'ha agradat és que veus com creix el protagonista i veus com va aprenent a enfrontar-se a les coses que se li posen per davant. No és un personatge agradable, fins i tot l'acabes odiant en alguns punts però crec que això el fa més real. Hi ha molts comentaris seus que em van tocar la moral un poc. En alguns canvia d'opnió, en altres no queda massa clar.