He trobat ben perfilats el de la Montserrat Segura —Nosaltres— amb un missatge apocalíptic que m'ha recordat «El final de la innocència». I també m'ha agradat el de la Vonie Wislow Crist —Espantaocells—, una història de relacions extraordinàries entre races no humanes i humanes, on es toquen els maltractaments familiars i la senzillesa d'un amor admirablement pur, amb un final ben trobat, un relat que està escrit amb molt de tacte. El de l'Albert Vilardaga és un bon i contundent microrelat del qual s'agraeix la seva llargada. —Un neandertal al jardí— se m'ha fet pesat tot i llegir-lo dos cops. I —mal tràngol— l'he trobat correcte, però allargassat per allò que s'explica. Al recull li posaria un tres i mig, però no es pot. De deu podria ser un set.
Fer ressenya de la revista Catarsi sempre m'acaba portant al mateix lloc: m'agrada, em diverteix, hi ha uns relats més que d'altres (com és lògic en un recull), les il·lustracions em semblen totes una passada... Resumint, que en gaudeixo cada vegada per la proposta de fantàstic i ciència-ficció en català que ens porta cada vegada. A més, en aquest número ens presenta un relat que m'ha semblat genial, per com combina la fantasia amb el terror i el rerefons social: Espantaocells, de Vonnie Winslow Crist. On apareix una criatura de característiques molt especials. Un fangós, el seu nom ho diu tot i obre múltiples possibilitats que l'autora treballa amb cura. Lectura breu i recomanable.