What do you think?
Rate this book
La lluita per Barcelona: Classe, cultura i conflicte
La lluita per Barcelona és una aportació capital a la història de l’anarquisme tant a Barcelona com a Catalunya, i també de la
seva influència a la resta de l’Estat i a Europa. Chris Ealham aborda tant l’evolució històrica de l’anarquisme a través dels
seus debats i conflictes com la seva manifestació concreta en la realitat barcelonina, alhora que dibuixa la relació i l'antagonisme entre la ciutat proletària i la ciutat burgesa enmig de la formació i l’evolució de Barcelona com a metròpolis incipient.
Amb una capacitat impressionant d’entrellaçar lectures historiogràfiques, culturals, polítiques i simbòliques, Ealham ens mostra l’espaiobrer com un espai de construcció cultural complex, que l’autor anomena com a «urbanisme proletari». Aquest, profundament arrelat a les idees llibertàries, edifica una cosmovisió pròpia, en la qual les classes populars construeixen una economia moral singular i disputen la ciutat també en el terreny ideològic, amb pràctiques com l’autogestió i l’acció directa plasmades en processos d’autonomia i autovalorització collectiva.
Avui que les ciutats s’han convertit precisament en territoris d’apropiació, despossessió i expropiació de les vides de qui les
habitem, probablement La lluita per Barcelona, on la contesa per l’espai, la vida i l’emancipació són tres eixos d’una mateixa
lluita, ens pot aportar claus per tornar a delimitar els territoris en disputa.
seva influència a la resta de l’Estat i a Europa. Chris Ealham aborda tant l’evolució històrica de l’anarquisme a través dels
seus debats i conflictes com la seva manifestació concreta en la realitat barcelonina, alhora que dibuixa la relació i l'antagonisme entre la ciutat proletària i la ciutat burgesa enmig de la formació i l’evolució de Barcelona com a metròpolis incipient.
Amb una capacitat impressionant d’entrellaçar lectures historiogràfiques, culturals, polítiques i simbòliques, Ealham ens mostra l’espaiobrer com un espai de construcció cultural complex, que l’autor anomena com a «urbanisme proletari». Aquest, profundament arrelat a les idees llibertàries, edifica una cosmovisió pròpia, en la qual les classes populars construeixen una economia moral singular i disputen la ciutat també en el terreny ideològic, amb pràctiques com l’autogestió i l’acció directa plasmades en processos d’autonomia i autovalorització collectiva.
Avui que les ciutats s’han convertit precisament en territoris d’apropiació, despossessió i expropiació de les vides de qui les
habitem, probablement La lluita per Barcelona, on la contesa per l’espai, la vida i l’emancipació són tres eixos d’una mateixa
lluita, ens pot aportar claus per tornar a delimitar els territoris en disputa.
448 pages, Paperback
Published March 7, 2022
5 people are currently reading
49 people want to read
About the author
Chris Ealham
18 books14 followersChris Ealham currently lives and works in Madrid, where he teaches History at Saint Louis University. Previously, he taught at the Universities of London, Lancaster, and Cardiff.
He is a specialist in Spanish labor history and movements, especially those of anarchist and anarcho-syndicalist inspiration. His work, which has been translated into Castilian, Catalan and Italian, includes Anarchism and the City: Revolution and Counter-Revolution in Barcelona, 1898-1937 (Oakland, CA: AK Press, 2010), and (co-edited with Mike Richards), The Splintering of Spain: Cultural History and the Spanish Civil War (Cambridge: Cambridge University Press, 2005). He also writes in the Spanish anarchist and daily press on topics ranging from soccer to urban planning.
He is a specialist in Spanish labor history and movements, especially those of anarchist and anarcho-syndicalist inspiration. His work, which has been translated into Castilian, Catalan and Italian, includes Anarchism and the City: Revolution and Counter-Revolution in Barcelona, 1898-1937 (Oakland, CA: AK Press, 2010), and (co-edited with Mike Richards), The Splintering of Spain: Cultural History and the Spanish Civil War (Cambridge: Cambridge University Press, 2005). He also writes in the Spanish anarchist and daily press on topics ranging from soccer to urban planning.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 2 of 2 reviews
March 21, 2026
Simplement gràcies per incluir qüestions de gènere al relat històric de veritat, sembla mentida que això sorprengui.
"No hi havia cap subsidi d'atur ni per malaltia. Si algú es posava malalt, el primer que feia un veí que tingués una mica d'estalvis era deixar-los-els a damunt de la taula... No calia signar cap paper, ni s'encaixaven les mans. "Ja me'ls tornaràs quan tornis a treballar". I quan tornava a treballar els hi anava tornant, pesseta a pesseta. Era una qüestió de principis, una obligació moral. [...] Com explicava 'Solidaridad Obrera': "la revolució tindrà el carrer com a teatre i la gent com a protagonistes"."
"L'estratègia mobilitzadora de l'esfera pública dels treballadors tampoc era impecable: en el cas de les dones treballadores, el potencial dissident d'aquestes no sempre s'aprofitava al màxim. Els sindicats eren espais essencialment masculins, i els homes solien assistir a les reunions sols o amb els seus fills, deixant les parelles a casa. [...] Cal destacar que els models de discriminació de gènere pel que fa a la CNT també es produïen en els espais més ideològics i polititzats dels ateneus i grups anarquiste, cosa que demostra el fracàs de la cultura alternativa per trencar amb la cultura oficial, ja que el paper de les dones sovint es limitava a oferir suport moral o material al grup masculí, trobar llocs de reunió i oferir suport logístic. A les excursions, les dones hi participaven sobretot en la preparació del menjar."
"La revolució va ser incapaç de capgirar totalment les relacions de gènere. Tot i que la primera dona ministra d'Espanya, l'anarcofeminista Montseny, va aconseguir que les dones assolissin la igualtat legal formal amb els homes, el dret al divorci i a l'avortament lliure, les actituds dels homes canviaven molt lentament: els cafès i els bars continuaven sent espais masculins, fins i tot de dia les dones patien assetjament sexual als carrers i transport públic, i moltes dones joves encara havien d'anar acompanyades. [...] La Generalitat utilitzava imatges de dones sexualitzades per mobilitzar els homes cap a les milícies. [...] Mentrestant, Montseny justificava les floretes que deien els milicians que vigilaven la Casa CNT-FAI a les dones que passaven, i fins i tot suggeria que les dones potser les trobaven afalagadores! Aquesta ambivalència també va quedar manifesta en el fracàs del moviment anarquista per tancar els bordells de Barcelona després de la revolució de juliol, una cosa que tenien fàcilment a l'abast. Tot i que els sectors més radicals insistien que la revolució perdia tot el sentit si es permetia que continués la prostitució, altres anarquistes (incloent dirigents de la CNT-FAI que se sabia que anaven de putes) valoraven la importància d'una vàlvula d'escapament per a les energies sexuals dels homes treballadors de les fàbriques i els milicians de permís. [...] Era habitual veure llargues cues de milicians anarquistes fora dels bordells que quedaven a la ciutat."
"La República, que havia promès tant a les masses, va assumir un caire que molts treballadors van acabar trobant tan reprovable com la monarquia que l'havia precedit."
"Tot i l'evidència que els treballadors immigrants havien votat majoritàriament per ERC a les eleccions de 1931 i havien donat suport a la reivindicació d'autonomia per a Catalunya, [...] els treballadors no catalans eren estigmatitzats per una reacció hostil d'antiimmigració.. [...] La premsa d'Esquerra describia als desocupats en castellà ('los sin trabajo' o 'los parados') en lloc de fer-ho en català."
"Soc Andalús i em vaig mudar a l'Hospitalet quan tenia gairebé 10 anys. Tot el que sé ho vaig aprendre dels anarquistes. Quan tenia 14 o 15 anys no sabia ni llegir ni escriure. En vaig aprendre a l'escola nocturna organitzada pels llibertaris."
"L'equivalent contemporani més proper a la insurrecció urbana que es coïa a foc lent als barris ès la intifada des camps de refugiats palestins."
"En una societat que legalitza la usura i es basa en el robatori, és lògic que hi hagi qui estigui disposat a arriscar la vida i aconseguir amb la seva pròpia audàcia el que altres poden fer gràcies a la protecció de les forces coercitives de l'Estat. [...] Segons 'Solidaridad Obrera': "Totes les botigues, magatzems i tallers son caus de maldat. Els lladres són els propietaris, els homes 'honorables' que van a missa els diumenges al matí i visiten les seves amants a la tarda. Els mateixos cavallers que se senten indignats quan un home pobre i necessitat roba una barra de pa per alimentar els seus fills, mentre ells atraquen amb els pesos i les mesures i roben fins i tot l'aire i el sol dels desposeïts"."
"La contracultura anarquista radical validava totalment la il·legalitat dels aturats. Com reflexionava 'Tierra y Libertad': "el robatori no existeix com a crim, és un dels complements de la vida." Una tarda, Durruti va deixar bocabadats als clients del bar 'La Tranquilidad' quan va respondre al prec d'un captaire donant-li una pistola enorme que duia a la butxaca aconsellant-li: "Té! Ves a robar un banc, si vols diners"."
"Els anarcosindicalistes eren d'allò més sincers sobre les seves motivacions quan els interrogava la policia. Com va explicar amb orgull als agents un membre detingut durant un atracament a mà almada: 'Jo soc un anarquista pur i robo als bancs, però en canvi soc incapaç de robar als pobres, com fan d'altres". Un altre dels seus camarades va admetre: "Jo vaig als bancs a retirar diners amb una pistola, mentre que altres els retiren amb un talonari. Tot és qüestió de procediment."."
"Tot i que la ciutat obrera va sobreviure a la llarga nit del franquisme, la cultura del moviment sindical que va emergir amb la llum del dia de la dècada de 1970 era marcadament diferent de la que havia dominat als anys trenta."
"No hi havia cap subsidi d'atur ni per malaltia. Si algú es posava malalt, el primer que feia un veí que tingués una mica d'estalvis era deixar-los-els a damunt de la taula... No calia signar cap paper, ni s'encaixaven les mans. "Ja me'ls tornaràs quan tornis a treballar". I quan tornava a treballar els hi anava tornant, pesseta a pesseta. Era una qüestió de principis, una obligació moral. [...] Com explicava 'Solidaridad Obrera': "la revolució tindrà el carrer com a teatre i la gent com a protagonistes"."
"L'estratègia mobilitzadora de l'esfera pública dels treballadors tampoc era impecable: en el cas de les dones treballadores, el potencial dissident d'aquestes no sempre s'aprofitava al màxim. Els sindicats eren espais essencialment masculins, i els homes solien assistir a les reunions sols o amb els seus fills, deixant les parelles a casa. [...] Cal destacar que els models de discriminació de gènere pel que fa a la CNT també es produïen en els espais més ideològics i polititzats dels ateneus i grups anarquiste, cosa que demostra el fracàs de la cultura alternativa per trencar amb la cultura oficial, ja que el paper de les dones sovint es limitava a oferir suport moral o material al grup masculí, trobar llocs de reunió i oferir suport logístic. A les excursions, les dones hi participaven sobretot en la preparació del menjar."
"La revolució va ser incapaç de capgirar totalment les relacions de gènere. Tot i que la primera dona ministra d'Espanya, l'anarcofeminista Montseny, va aconseguir que les dones assolissin la igualtat legal formal amb els homes, el dret al divorci i a l'avortament lliure, les actituds dels homes canviaven molt lentament: els cafès i els bars continuaven sent espais masculins, fins i tot de dia les dones patien assetjament sexual als carrers i transport públic, i moltes dones joves encara havien d'anar acompanyades. [...] La Generalitat utilitzava imatges de dones sexualitzades per mobilitzar els homes cap a les milícies. [...] Mentrestant, Montseny justificava les floretes que deien els milicians que vigilaven la Casa CNT-FAI a les dones que passaven, i fins i tot suggeria que les dones potser les trobaven afalagadores! Aquesta ambivalència també va quedar manifesta en el fracàs del moviment anarquista per tancar els bordells de Barcelona després de la revolució de juliol, una cosa que tenien fàcilment a l'abast. Tot i que els sectors més radicals insistien que la revolució perdia tot el sentit si es permetia que continués la prostitució, altres anarquistes (incloent dirigents de la CNT-FAI que se sabia que anaven de putes) valoraven la importància d'una vàlvula d'escapament per a les energies sexuals dels homes treballadors de les fàbriques i els milicians de permís. [...] Era habitual veure llargues cues de milicians anarquistes fora dels bordells que quedaven a la ciutat."
"La República, que havia promès tant a les masses, va assumir un caire que molts treballadors van acabar trobant tan reprovable com la monarquia que l'havia precedit."
"Tot i l'evidència que els treballadors immigrants havien votat majoritàriament per ERC a les eleccions de 1931 i havien donat suport a la reivindicació d'autonomia per a Catalunya, [...] els treballadors no catalans eren estigmatitzats per una reacció hostil d'antiimmigració.. [...] La premsa d'Esquerra describia als desocupats en castellà ('los sin trabajo' o 'los parados') en lloc de fer-ho en català."
"Soc Andalús i em vaig mudar a l'Hospitalet quan tenia gairebé 10 anys. Tot el que sé ho vaig aprendre dels anarquistes. Quan tenia 14 o 15 anys no sabia ni llegir ni escriure. En vaig aprendre a l'escola nocturna organitzada pels llibertaris."
"L'equivalent contemporani més proper a la insurrecció urbana que es coïa a foc lent als barris ès la intifada des camps de refugiats palestins."
"En una societat que legalitza la usura i es basa en el robatori, és lògic que hi hagi qui estigui disposat a arriscar la vida i aconseguir amb la seva pròpia audàcia el que altres poden fer gràcies a la protecció de les forces coercitives de l'Estat. [...] Segons 'Solidaridad Obrera': "Totes les botigues, magatzems i tallers son caus de maldat. Els lladres són els propietaris, els homes 'honorables' que van a missa els diumenges al matí i visiten les seves amants a la tarda. Els mateixos cavallers que se senten indignats quan un home pobre i necessitat roba una barra de pa per alimentar els seus fills, mentre ells atraquen amb els pesos i les mesures i roben fins i tot l'aire i el sol dels desposeïts"."
"La contracultura anarquista radical validava totalment la il·legalitat dels aturats. Com reflexionava 'Tierra y Libertad': "el robatori no existeix com a crim, és un dels complements de la vida." Una tarda, Durruti va deixar bocabadats als clients del bar 'La Tranquilidad' quan va respondre al prec d'un captaire donant-li una pistola enorme que duia a la butxaca aconsellant-li: "Té! Ves a robar un banc, si vols diners"."
"Els anarcosindicalistes eren d'allò més sincers sobre les seves motivacions quan els interrogava la policia. Com va explicar amb orgull als agents un membre detingut durant un atracament a mà almada: 'Jo soc un anarquista pur i robo als bancs, però en canvi soc incapaç de robar als pobres, com fan d'altres". Un altre dels seus camarades va admetre: "Jo vaig als bancs a retirar diners amb una pistola, mentre que altres els retiren amb un talonari. Tot és qüestió de procediment."."
"Tot i que la ciutat obrera va sobreviure a la llarga nit del franquisme, la cultura del moviment sindical que va emergir amb la llum del dia de la dècada de 1970 era marcadament diferent de la que havia dominat als anys trenta."
September 18, 2022
(Leido en castellano)
Interesantisimo libro que documenta como era la vida cotidiana de las clases obreras en la Barcelona de primeros del XX y las narrativas y políticas que utilizaba la "gente de orden" para mantener su control sobre ella alegando que la ciudad se precipitaba al caos y la degeneración. Estas narrativas apenas han cambiado un siglo después (venta ambulante, prostitución, menores inmigrantes, anarquistas extranjeros... ). Me habría gustado algo mas de énfasis en el periodo hasta 1923, que ocupa solo un tercio del libro, y algo menos en el periodo republicano, pero no importa. Se lee estupendamente pese a estar documentadisimo.
Interesantisimo libro que documenta como era la vida cotidiana de las clases obreras en la Barcelona de primeros del XX y las narrativas y políticas que utilizaba la "gente de orden" para mantener su control sobre ella alegando que la ciudad se precipitaba al caos y la degeneración. Estas narrativas apenas han cambiado un siglo después (venta ambulante, prostitución, menores inmigrantes, anarquistas extranjeros... ). Me habría gustado algo mas de énfasis en el periodo hasta 1923, que ocupa solo un tercio del libro, y algo menos en el periodo republicano, pero no importa. Se lee estupendamente pese a estar documentadisimo.
Displaying 1 - 2 of 2 reviews