La novel·la pòstuma de Jordi Cussà i la millor manera d’acomiadar i celebrar l’autor: llegint-lo en plena forma. Una novel·la coral sobre la pulsió artística que travessa els anys que separen Ramon Llull dels Pink Floyd (passant per Leonardo, Shakespeare, Clara Schumann, Camille Claudel, Antoni Gaudí i un munt de grans artistes més o menys integrats en el cànon). I també és la història d’un escriptor, Virgili Pardal, que malda per acabar una obra inacabable, enganxat a la mateixa droga que comparteixen els protagonistes de la seva novel·la.
D'on surt la inspiració? Com s'ho han fet els grans genis de la història per excel·lir en les arts, l'escriptura, la ciència... Segons la darrera obra del malaurat Jordi Cussà, les muses són un estrany beuratge que ha anat canviant de mans al llarg de la història i que ha emmetzinat grans personalitats, alhora que els proporcionava visions de futur i de passat, revelacions i coneixements. A la poció devem, doncs, gran part de les obres i dels avenços que avui admirem.
Al llarg de 8 segles, coneixerem el fil que ha unit genis com Ramon Llull, Dante, Galileu o Mozart: una droga que els ha arribat a través de secundaris de ficció i que aquí ens marquen el pols narratiu. Amb una escriptura treballadíssima i una documentació erudita, l'autor basteix una gran obra que atrapa i sorprèn. Cussà és un autèntic orfebre de la paraula (manllevo l'expressió d'en Joan Roure de la llibreria la irreductible, confio que no li sabrà greu). El llibre té dosis d'humor, llums i ombres, i és molt crític, especialment amb la religió i el seu pes en qualsevol època. A més, és un exercici metaliterari, tindrem accés a les explicacions d'en Virgili Pardal, qui se suposa que està escrivint la novel·la. A destacar com reivindica el paper de la dona, sistemàticament silenciada al llarg de la història.
Encara no havia llegit res de Jordi Cussà i he quedat ben sorprès. No em sembla un llibre fàcil, és exigent, descarnat de vegades, explícit i sense pèls a la llengua. Diverses veus, multitud d'escenaris, marc històric. Amb molt rigor, però també amb un gran pes de la ficció, que n'és l'eix vertebrador. Cal un bagatge cultural per gaudir-lo plenament i segur que se m'han escapat moltes referències. Però no exagero si dic que és el llibre més brillant i talentós que he llegit en molt temps. Un d'aquells amb estrella, especials, que costen d'oblidar.
Un llibre exquisit, complint les expectatives posades en qualsevol obra signada per Cussà. Mantenint el seu estil narratiu, i forces dels temes, des de les adiccions i el consum de drogues, fins a la cerca de l'eternitat per la obra duta a terme en vida, fa un viatge per gairebé mil anys d'història i els genis creatius que l'han marcat. Molt recomanable, no l'he pogut deixar anar fins que no en quedava cap pàgina per llegir. La única cosa que em sap greu d'aquest llibre és saber que serà el darrer que durà el nom de l'autor a la portada.
“Li constava sobradament que escrivint no podria aturar les guerres, ni la fam, que responien a una psicosi devastadora pero simple anomenada cobdícia, però a vegades, quan plovia (és a dir quan s’inspirava), encara creia que.”
“Les muses” (Comanegra) una obra que tanca el que Cussà anomenava la Trilogia de la Civilització, que va iniciar amb La serp (2001) i va continuar amb El Ciclop, versa sobre la creació fruit de la inspiració que pren forma d’una poció màgica, un beuratge misteriòs que altera la percepció de tal manera que treu el millor i el pitjor de les persones, sent unes poques persones afortunades les que gaudeixen del do de les muses. La barreja de història i ficció m’ha semblat molt interessant i original. Personalment la novel·la no enganxa, no frissava per llegir el següent capítol però sí és cert que volia acabar-la per esbrinar com continuava enllaçant protagonistes històrics, com parlava de dones sempre menys conegudes, fins arribar a les acaballes del segle XX.
L’estil de l’autor no és gens ferragòs i el seu ús del català feia temps que no el llegia. Potser l’he sentit més proper perquè, al final, és el de casa, però el fet és que, aquesta novel·la, obra pòstuma de l’autor, es mereix una oportunitat perquè n’hi ha poques com aquesta. Segurament, tard o d’hora, cauran les altres sí bé aquesta trilogia l’he començat pel final, tenen també un to autoconclosiu que crec, no suposarà un problema.
Aquest llibre ens planteja una ficció històrica interessant: molts dels principals genis artístics, científics i literaris de la història han estat influenciats per una poció màgica, una droga anomenada "les muses" que els permet delirar i obtenir visions transcendentals per construir les obres que els han convertit en símbols històrics. Des de Ramón Llull, Cervantes, Mozart, Einstein o Gaudí, tots ells van ser tocats per aquesta droga. La història també ens planteja que molts d'ells van estar clarament influenciats per les dones del seu entorn, però a causa del masclisme imperant en les seves èpoques, no han estat recordades ni van ser considerades en el seu moment. Jordi Cussà juga amb el nom de la droga (les muses) i el paper que atorga a les dones en tota aquesta obra. Es nota que l'obra de Jordi Cussà està treballada i l'escriptura és excepcional, utilitzant una riquesa lèxica molt per sobre de la mitjana de les obres que he llegit d'autors catalans. Ara bé, he de reconèixer que el llibre se m'ha fet feixuc en algunes parts i crec que la història s'acaba tornant repetitiva en certs moments. A més, el fet de canviar de trama cada poques pàgines i el sorgiment de nous personatges, que alguns d'ells generen poc interès, tampoc ajuda a simpatitzar amb cap d'ells.
“hi ha molts fills de puta que no es mereixen el do artístic que tenen, i no n'hauriem de perdonar ni un. Si algú, home o dona, es considera superior a una pagesa, un paleta o qualsevol altre ofici, pel simple fer de compondre una sonata o travar un bon sonet, perd la gràcia més genuina de la creacio: la humanitat.”