Aquests dies, són dels bons o dels dolents? La pregunta recorre del començament al final aquesta novel·la, ambientada a l’illa de Mallorca en un passat recent, un passat pròxim que ens parla d’abismes i de llums, d’addiccions, passions i voluntats desfermades. Gràcies a un joc subtil de veus narratives, que recreen hàbilment la llengua oral i mantenen un ritme ben bé cinematogràfic, coneixem la vida d’en Xavi, des de la seua infantesa a Manacor fins a la seua relació amb la Martina i la filla de tots dos, l’Ariadna. Com un fil imperceptible, lleuger i alhora implacable, la força dels fets els embolcalla en un destí que sembla repetir-se a tota hora. Amb aquesta novel·la, que transita els baixos fons de Mallorca amb un agosarat punt quinqui –gens habitual en la narrativa actual–, Aina Fullana Llull debuta en la narrativa amb tan sols vint-i-quatre anys i ens ofereix un enlluernador exercici d’estil, que ha merescut el Premi València de la Institució Alfons el Magnànim. Sobretot és una obra sobre com les drogues afecten la vida de les persones i trastoquen les seues trajectòries vitals, sense cap excés de dramatisme, però amb una concepció molt intensa de la força del destí. «Diria que allò que em va empényer a escriure Els dies bons va ser allò que em va empényer a començar a escriure i punt: la recerca d’un aixopluc en què descansar de l’angoixa d’existir, la persecució d’un sentit tot i que fora de la realitat. Crec que escriure és transformar en ficció no només les parts de mi que necessiten una abstersió, sinó també tots aquells jo que no existeixen i que es mereixen una oportunitat de fer-ho i un espai per conviure lliurement», Aina Fullana Llull.
Sorprén que una persona de vint-i-quatre anys haja publicat una novel·la com "Els dies bons", però Aina Fullana (Manacor, 1997) ho ha fet. Aquesta novel·la és una mateixa història (realment és la mateixa? Llegiu-la i ho descobrireu) contada per tres personatges: Xavi, un drogoaddicte, Martina, la muller, i Ariadna, la filla de tots dos.
Per a mi té més força la primera part i més versemblança la darrera, però, en qualsevol dels casos, la història penetra en el lector i mostra el patiment que genera les drogues en els consumidors i en les persones properes. Els toxicòmans tenen "dies bons" però no en són els més habituals. La novel·la està ambientada en una Mallorca més enllà del clixé turístic i ens acosta a la llengua oral de l'illa.
"Els dies bons" ha sigut premiada amb el València de narrativa en valencià de 2021, amb un jurat format per Joan Benesiu, Aina Monferrer, Maria Saiz, Gonçal López-Pampló i Maria Josep Amigó (m'agrada recordar que, tot i presidir-los, als Premis València de la Institució Alfons el Magnànim la Vicepresidenta s'absté i només valoren les obres autors, crítics i professionals de la literatura. Són premis nets. Recorde com de sorpresa estava l'Aina quan la vaig telefonar per a dir-li la decisió del jurat. Ho dic per animar més a la gent a presentar-se). El llibre està publicat per Bromera, la qual cosa és signe de qualitat. Atents, doncs, a aquesta nova escriptora mallorquina...
És una novel·la molt bona, més encara si tenim en compte que és el debut de l'autora. Feia temps que no m'enganxava tant a un llibre, però quan comences a llegir no pots parar.
L'autora parla de la drogoaddicció a través de la història d'una família de Manacor. Durant el relat, dona veu a tres personatges: a Xavier, addicte a les drogues, a Martina, la seua dona i, finalment, Ariadna, la filla de tots dos. És interessant veure com es conta la mateixa història des de tres punts de vista i de quina manera afecta l'addicció a cada membre de la família.
Una de les coses que més m'ha agradat (si no la que més) és que l'autora reprodueix la llengua oral de Manacor i sents que t'expliquen la història directament a tu. Crec que aquest ha sigut un dels fets que ha fet que m'enganxe tant.
Un llibre especial perquè m'ha acomanyat durant diferents moments del 2022. Són tres parts: el pare drogodependent, la parella (mare) i la filla i de quina manera aquesta addicció del pare afecta la resta de la família. M'ha acompanyat durant 2022 perquè el vaig llegir conjuntament amb una amiga i, mesos més tard, vaig poder conversar amb l'autora.
Meravellós debut literari. Una novel·la amb un eix comú que desenvolupen tres veus narratives. La història està narrada amb una agilitat que enganxa el lector, alhora que la llengua triada i les metalepsis ens endinsen dins la trama.
Desde que vaig saber de què aniria el llibre, abans que sortís al mercat, ja estava desitjant llegir-lo. Quan el vaig tenir a les mans, encara vaig trigar una mica a fer-ho perquè suposava gestionar moltes vivències a la vegada que llegia.
Els dies bons ens sitúa a Manacor, un poble de Mallorca, i ens agafa de la mà, i una mica del cor, per fer un viatge en el temps des dels anys 70 fins a l’actualitat amb la família d’en Xevi, la Martina i n’Ariadna. Una familia que es veu afectada per les drogues i l'addicció, per les mentides i per l’esperança.
N’Aina utilitza un llenguatge que t’atrapa, sense que te n’adonis ets dins de la història i no pots parar de llegir, ho veus passar com si fos una película però d’aquelles que et deixen tocada.
És una història que ensenya tres punts de vista d’una realitat dolorosa, de les que normalment tothom en parla però ningú ho fa amb honestedat, d’aquelles que intentem evitar per por i vergonya. És una història sincera sobre el mal que fan les drogues, i les conseqüències per l’entorn.
Personalment recomano moltíssim aquest llibre, m’ha tocat la fibra i m’he vist identificada en més parts de les que voldria, però he sentit que no estava sola, m’he sentit acompanyada i he sentit que he pogut tancar una mica més algunes ferides que sempre estan una mica obertes.
Són 256 pàgines que es llegeixen com si fossin només 100. Un imprescindible per la nostra generació. Es col·loca entre els meus preferits.
Hi han llibres que t’enganxen, d’aquells que comences a llegir i no pots parar i “Els dies bons” d’Aina Fullana n’és un d’ells, al menys per a mi.
El llibre tracta el tema de les addiccions, des del punt de vista de tres narradores diferents: Xavi, el pare empresari de l’hostaleria i addicte al alcohol, a la cocaïna i a les mentides; Martina, la mare que no sospita la segona vida de la seua parella fins que li esclata a la cara i Ariadna, la filla dels dos que amb el temps encaixa les peces i se n’adona del tipus de persona que és son pare.
Empra un llenguatge proper a l’oralitat que fa que la lectura resulte àgil i el lector es senta identificat amb facilitat. Una cosa que resulta atractiva és la diferencia de perspectives al voltant del mateix tema que té cada narrador, a mi em feia tornar a les pàgines del narrador anterior per a comparar com era tractat. Els capítols curts on la trama avança molt de pressa fa que et coste parar de llegir, i com si fora una droga, sempre en vols un poc més.
Ens mostra una visió prou explícita del món de les drogues, com destrueixen a la persona (“prefereixo passar gana que mono”) i a la família, ens parla de l’aïllament social (ningú explica a la Martina la relació del Xavi amb les drogues, ni tan sols la xarxa més propera).
‘Els dies bons’ va merèixer el Premi València de Narrativa 2021 atorgat per l’Institució Alfons el Magnànim i el Premi de la Crítica del escriptors valencians el 2022.
El llibre relata una història de dependència a les drogues ubicada a Manacor, abraçant un arc temporal que va més o menys des del darrer terç del segle XX fins als primers anys del XXI. Xavier és un jove que viu la vida, que triomfa econòmicament i forma una família, però tot això es sustenta en una mentida continuada que només porta dolor al seu entorn.
A més que la història és colpidora, destaquen també l’estil de l’autora i l’estructura que li ha donat al llibre, en tres parts consecutives; la primera, amb la veu narrativa de Xavier, el pare, la segona relatada per Martina, la mare, i finalment la filla, Ariadna, és la que pren la veu per contar-nos la història des de seu punt de vista. Tot un encert estilístic i narratiu, on les formes orals destaquen en el text i els punts de vista diferents són complemetàris i sobre tot contradictoris. Un llibre sobre la vida, perquè no tots els dies són dies bons. Molt recomanable.
Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 2022 Premi València Alfons el Magnànim de Narrativ 2021
"Sempre n'hi ha, de moments bons. En cream, si més no, perquè sabem que qualque dia, quan ja només puguem recordar, aquests moments seran l'únic que ens quedarà".
Prèstec de la Biblioteca de la Universitat Jaume I.
Més enllà de la trama -que pot ser ja l’hem llegit unes quantes vegades-, trobo que està molt ben travada la veu de cadascun dels tres personatges que mos ho conten. Lo mateix fet (o altaret) vist de tres maneres molt diferents ajuden a agafar perspectiva.
Lo millor de tot és com escriu mallorquí i el domini els diferents registres, especialment lo col•loquial i l’argot del carrer. Sempre m’ha semblat genuïna l’expressió “fer oi”. Aquí hi ha moltes coses que fan oi, fins al punt de ser “oioses”. Benvinguda Aina Fullana!
“L'arribada de l'estiu em va ajudar bastant. Sempre he estat de les que s’estimen més suar i amb el fred em sortien sedes. El vaig passar de platja en platja, la majoria de vegades amb qualque llibre i els auriculars com a única companyia. El vent no feia preguntes i la mar m'abrasava les ferides.”
Aina conta la història d’una família des de la perspectiva de pare, mare i filla i ens demostra com es percep la realitat a través de la mirada de cada un. La trama es bona, he d dir que ja la sabia perq vaig veure l’obra teatral. Però més enllà daixò, mha sorprès molt com construeix la veu del personatge dels pares, em referesc a com plasma de bé les formes de fer d’aquesta generació (en algunes d les situacions he vist reflectits els meus propis pares) Però l'interessant és q no cita explícitament els seus referents culturals o els canvis socioeconòmics que els afectaren (que hagués estat l'evident) sino q ens mostra com es desfan i conceben el món i, tot plegat, fa que resulti increïble pensar que va néixer el 1997. Casualment (pens q sense ser la seva principal intenció), aquest llibre resulta un bon retrat psicològic de la generació dels nostres pares mallorquins, que vist en retrospectiva (malgrat l’accés a habitatge o la bonança econòmica) tampoc ho va tenir tan fàcil (la droga, l’educació retrògrada, l’imperatiu dels valors tradicionals d gènere, etc)
Pd: N’Aina va anar a sa UIB i vàrem coincidir a qualque lloc qualque vegada, si hagués sabut que tenia tant talent hauria fet per xerrar més amb ella, (si llegeix això: enhorabona!)
Un joc narratiu sobre la història d'una família desestructurada que analitza la seua història a través de la mirada de tres dels seus protagonistes: el pare, la mare i la filla. A través del fil conductor de la drogodependència del pare, s'obri un gresol de perspectives sobre una història compartida, una reflexió sobre el procés vital compartit, que ens mostra les escletxes i la limitació de la memòria per a penetrar en la realitat. El relat del pare és més complet i serveix de referència, però alhora, se'ns mostra com a narrador no fiable, fet que desactiva la temptació d'una mirada redemptora i pietosa al personatge, destruïda completament a través del relat de la mare i la filla.
Tot plegat, Aina Fullana Llull fa una reflexió sobre la impossibilitat d'escapar de la violència i les limitacions del *jo* construït a través del discurs, del relat. De fet, la visió de la filla tonteja amb l'autobiografia per la poca distància que existeix entre escriptora i personatge. Però jo em crec el que ella ha afirmat assíduament: totes tres personatges tenen una mica d'autobiografia, de les angoixes de la nostra generació: ¿com podem assolir la felicitat? ¿quins són els *dies bons*? ¿són realistes les nostres expectatives de canvi, de superació, o estem abocats a acceptar que ens hem construït a partir de les violències i no en tenim escapatòria? El llibre acaba, ja una mica exhaurit, amb una reflexió excessivament retòrica; difícil de superar pel presentisme que adquireix el relat de la filla, per la limitació psicològica que suposa la identificació de la filla amb l'autora-lectora que, com totes, encara ens plantegem les mateixes preguntes que Ariadna quan gestionem, contradictòriament, la relació entre la teoria per a superar les violències i el pes del trauma generacional.
Pel que fa a la lectura, crec que és molt destacable la riquesa lingüística del llibre, escrit en un balear a cavall del col·loquial del pare, en un registre ben farcit d'oralitat; passant per l'estàndard reflexiu de la mare, per acabar en la llengua postmoderna de la filla, fent ús de les referències i de fraseologismes més adequats a l'etapa actual. Tot plegat, és un exemple fantàstic de llengua literària viva, de registre ampli, i arrelada a les particularitats dialectals mallorquines, sense caure en cap moment en el folklorisme lingüístic: la llengua està al servei de la història i no a l'inrevés. M'he quedat amb moltes ganes de llegir-ne més.
“Les drogues, una vegada que les has deixades, ja les has deixades. El problema més greu és la vida que t’ha duit a les drogues”.
10/10 🎯 boníssima. la impossibilitat de dies bons eterns perquè hi ha dies molt mals. la impossibilitat de deixar de drogar-se per tindre una vida precària. la impossibilitat de no recaure per la no acceptació, l’estigma social i la marginació posterior. uou ara soc una entesa en drogues i en la nocturnitat mallorquina m’ha faltat que s’explicitara més la turistificació tan heavy que pateix l’illa i que, realment, és una de les causes de l’addicció de xavi… buf, és que, tio, treballar des dels dotze anyets, hosteleria, fer diners que voleeeen 💸 volen perquè l’oci nocturn és la via d’escapament d’una vida de fer faena, fer una família, gastar gastar gastar, voler més i més, ressaques que no acaben…
“No us ha passat mai allò de tenir una ressaca de l’hòstia i penedir-vos de tot el que vàreu fer la nit anterior? A mi em solia passar molt i llavors m’adonava que hi havia qualque cosa que fallava a la meva vida, però tenia amics que m’estimaven, tenia una mare que es preocupava per mi” m’agrada molt la part d’ariadna perquè la tia em recorda a mi. al final “tot el que feim ho feim per evadir-nos de la soledat” ❤️🩹 i no passa res.
Una novel·la força interessant narrada des de tres punts de vista: un pare drogoaddicte, la seua dona i la seua filla. Els personatges estan molt be construïts i m'agrada com canvia l'estil amb cada punt de vista. He trobat fragments molt poètics i bonics a la tercera part.
L'estil amb el qual està escrit m'ha paregut innovador en el panorama valencià, molt oral i elàstic (a voltes abelleix més llegir-lo en veu alta que en silenci!). També m'ha encantat poder llegir un llibre amb el lèxic i els trets de Mallorca, he après moltíssim! (Visca la literatura que reflectix la diversitat lingüística!)
Meravellós debut. Addicció a les drogues, ionquis funcionals, mentides, esperances, masclisme, hipocresia, fugides endavant, repetició... Molt ben travades les 3 parts, una per cada veu (addicte, parella, filla), explicant no només la història de cadascú sinó també tornar a sentir la mateixa experiència comuna viscuda igual, o no. I també el que per un era important, l'altre no ho menciona. Un estil ràpid, directe, desordenat, massa noms que et perds, però és igual; captivador des del principi... talment com si t'ho estiguessin explicant parlant-te a tu. Una llengua rica, però popular, informal, entenedora i amb comptadíssimes paraules o frases en castellà. Totalment recomanable.
m'ha enganxat des de sa primera pàgina. Un llenguatge preciós, en mallorquí i que se'm feia molt proper. Una història viscuda des de dins del "món de ses drogues". Cru. Però queda molt clar cada una de ses tres parts narrades per cadascun dels personatges. Es final de m'ha posat sa pell de gallina literalment. Enhorabona Aina. Una realitat molt llunyana per alguns i malauradament molt propera per altres. gràcies
Un llibre que he llegit entre València i Villena, entre el sofà de casa, la feina i casa de Julián. Igual no era el moment pel tema i perquè m’ha ficat trista o de mal humor però tela. En fi, que es la lectura que comentarem al club el proper 23.
Molt bonic, està molt bé tenir l’oportunitat de llegir una història així i està molt ben contada. El capitol de la filla al principi em sobrava un poc, potser esperava una altra perspectiva però al final veus que està molt encertat.
Aquest llibre m'ha destrossat a cada pàgina, però no l'he pogut amollar. Una mateixa història explicada des de tres punts de vista diferents, i que per tant deixa de ser una mateixa història. Realment m'he pogut imaginar asseguda prenent un te mentre m'ho conten tot. Simplement gracis Aina per escriure'l.
Mort i vida i dessig de no-ser. Un relat a tres veus que trenca la idealització de la família però que fa palès que tot i haver dies dolents, també n’hi ha de bons.
Novel.la autobigrafica i ficció. Ús del llenguatge. Dona veu als personatges. Pare, mare i filla. En Xavi, la Martina i l'Ariadna.
Influència: El vigilant al camp de segol. Erich Fromm "L'art d'estimar"
Recorda Cròniques de mig estiu , és una altra epòca. Fins i tot en l'estructura dels capítols. Anys 80-90? Los Rebeldes fundat l'any 79. Els tacos.
Escriure apropa i allunya de la realitat diu l'autora.
Temes: droga, conseqüències, relació amb l'entorn, informació, l'amor, la soletat, la reinserció, el masclisme paper de les dones en les relacions, el que no es veu, el que no es parla, incomunicació, traumes personals, el paper de la psicologia, el suicidi
"Després dels dies dolents sempre en venien de bons". Per ser més específics, dos. Parlar d'addiccions sense fer perdre l'atenció del lector no és fàcil. Ho aconsegueix amb les experiències de l'addicte. Ara bé, decau absolutament a la segona i tercera història quan intervenen els familiars.
Podríem dir que aquesta novel·la debut d'Aina Fullana és una novel·la costumista. Parla dels costums d'una família des de diferents mirades.
Amb només 24 anys aquesta autora de Manacor broda una història punyent i impactant.
Aquesta novel·la parla d'addiccions desmesurades, costums hostils i vides desordenades. I als personatges que la vertebren, la vida els pesa. Tota una constel·lació familiar transita al voltant de les drogues i de com aquestes sacsegen els personatges i els seus vincles.
A les coordenades de la primera part "Aquest és dels bons, o dels dolents, papi?", el pare. A la segona part "Un altre conte, mami", la mare. I al final "Els moments bons", el relat des del punt de vista de la filla.
Tots tres tenen un denominador comú: "A vegades és així de simple: estan cansats de la vida. I no passa res".
Escrita amb hostilitat i cruesa, no és una història amable -la que s'hi relata- però és altament addictiva.
Molt potent. Una muntanya russa de sensacions. Un mostrar al món quina realitat pot haver-hi davant d'una aparent normalitat. Molt real, molt actual. Excel.lent.
Va ser tot un descobriment. No l'hauria llegit mai. Me'l va regalar un amic. Em va agradar des de la primera pàgina. De les tres parts que té la novel·la, la primera em pareix especialment bona. Molt recomanable. Seguiré aquesta jove promesa d'escriptora.
Una novel·la contada en tres parts, crec que és una novel·la que com més a cegues la llegeixes millor, no vaig a fer cap mena d'Spoiler, però sí a parlar de cada part i del to que té.
Sa primera part del llibre em va semblar addictiva, vaig llegir-la amb un ritme vertiginós. Una lectura que vaig gaudir moltíssim. He treballat molt en l'àmbit de les addicions i he vist a molts pacients en aquesta imatge que ens transmet l'autora. De fet, em sorprenia com una autora descrivia tan bé una realitat del món de les addicions prou masculina i molt de primera mà que suposava ella no havia viscut.
Sa segona part, és ací quan vaig començar a entendre és llibre. Menys intensa em va semblar, encara així la vaig gaudir. Sa dona patidora atrapada es en remolí que és l'addicte en sa seua vida. Entre els dies bons i els dolents sense tindre clar si això compensa o no, potser sap que no, pero a voltes li falta sa força per donar el pas.
Sa tercera part, em va encantar, a mig camí entre sa primera i sa segona a on podem vore una realitat mil vegades amagada. Si bé sa història del pare em recordava a quan he treballat al món de ses addicions, sa història d'Ariadna m'ha fet recordar-ne de moltíssimes pacients amb ses que treballe actualment, adolescents i dones que han desenvolupat cent problemes, per haver crescut en una família desfeta i violenta.
És en el final des llibre, quan entens que aquesta història no és una ficció, que n'Ariadna en realitat es diu Aina Fullana i que aquest relat tan ben fet de s'addició, es ligues i sa droga de sa primera part, sons ses històries que li ha contat son pare i que ella ha sagut transmetre d'una manera espectacular.
Personalment, em falta una quarta part, en Ferran, quasi absent en es relat del pare, per una banda. I per l'altra tant en es relat de sa mare com sa seua germana parlen que ell "no plora mai" i una persona freda. Igual que n'Ariadna em va recordar molt a pacients meues, en Ferran em recorda a moltes històries que elles em diuen des seus germans amb una gran preocupació, sempre amb certa distància, amb certa fredor, amb el coneixement clar que es seu germà té problemes de salut mental, però amb aquesta defensa "masculina" en es pitjor sentit del terme tancant-se i aïllant-se.
Espere que si a n'Aina aquesta escriptura ha sigut terapèutica, que per sa seua mare i es seu germà sa lectura hagi sigut també catàrtica.