El protagonista d’Efendi treballa a la Ciutat Blanca per a una corporació especialitzada a administrar píndoles lexicocromàtiques que contribueixen a mantenir l’Harmonia, l’Ordre i el Benestar en la societat ideal on viu. És un dels millors i això el fa gaudir de certs privilegis. Fins que un dia —una nit— les visions comencen a irrompre en els seus somnis i es troba en un entorn natural exuberant, animal, brut i fortament sensual, amb un camí que el porta sempre al mateix lloc: la casa sobre el turó. Allà on s’amaga la Paraula que és principi i fi, origen i explicació de qui és (de qui som).
Amb aquest text, que parteix de la distòpia de tall clàssic per endinsar-se en un món simbòlic, Elisabet Riera posa damunt la taula la necessitat de recuperar la mirada màgica i poètica sobre l’existència, que la societat moderna ha expulsat sense miraments, amputant-nos allò que ens fa plenament humans.
Elisabet Riera Millán (Barcelona, 1973) és una periodista,escriptora i editora catalana, establerta a Terrades. És directora de revistes del Grup RBA i directora de l'editorial Wunderkammer.
Les paraules i els colors calmen. Les paraules tenen cert poder transformador. Això diu l'Elisabet Riera, l'autora del llibre, en una entrevista. I no hi puc estar més d'acord. «Efendi» està escrit amb una cadència hipnòtica que permet submergir-te de ple en la història, un relat en primera persona amb un protagonista que bascula entre dos mons. És la lectura que em calia per a aquest moment anímic. L'he gaudit molt i ha actuat de bàlsam per la meva ment, fins i tot quan l'autora descriu uns moments de dolor físic que, en el fons, resulten alliberadors.
«Efendi» és una distopia de tall clàssic sobre una societat que ha desterrat el desig i la llibertat sota la bandera del benestar i el progrés. Malgrat que es tracta d'un subgènere amb una extensa bibliografia, l'autora sap aportar elements originals com el soterrament de tots els elements arquitectònics que tenen a veure amb els cultes religiosos, uns edificis que de tant en tant es reactiven i provoquen tremolors en la plàcida i idíl·lica Ciutat Blanca amenaçant-la amb el seu apocalipsi bíblic. Tot ha estat erradicat de la Ciutat per assolir el benestar universal: les religions, els animals i les malalties que se'n deriven, el desig sexual i altres pulsions que puguin acabar generant conflictes. Progrés, igualtat, harmonia, pau, seguretat, benestar... Són paraules que es van repetint al llarg de la narració com un mantra. Tot allò que pugui incomodar els individus s'ha suprimit, i han desaparegut colors i paraules que no ja estan permesos o que no estan ben vistos per la majoria.
Precisament als mots es dedica el nostre protagonista: crea píndoles lexicocromàtiques per a una gran corporació. És un dels millors, i com a tal té certs privilegis. Aquestes càpsules ajuden els ciutadans a mantenir l'harmonia i la pau interior. La Ciutat té, però, un revers oníric fosc i salvatge. Aquest món se li apareix al protagonista en somnis i està custodiat per en Josafat i el seu ca. Els somnis esdevindran cada cop més recurrents i acabarà teixint un laberint simbòlic del qual el protagonista n'haurà de trobar l'entrellat. Només ell en tota la ciutat n'és conscient. O potser no.
És una faula explicada en un llenguatge molt simbòlic i màgic, diu l'autora. Efectivament, un cop ens endinsem al món antic d'en Josafat i el seu ca, el llenguatge esdevé molt simbòlic; fins i tot massa, sobretot cap al tram final. En qualsevol cas el llibre es gaudeix molt gràcies a la seva bella prosa i a l'ús que l'autora fa dels colors, evocant sensacions —visuals però també olfactives o gustatives— a través de les diferents gammes cromàtiques. Hem de considerar la novel·la com un viatge, un trajecte on tant importa el camí que deixem darrere com el que se'ns obre davant. «Efendi» ha sigut una mena de revelació, una manera de conèixer els mons de l'Elisabet Riera. I ara, indubtablement, en vull més. Efendi només és el principi, és el bip que desperta la nostra imaginació i ens convida a fugir de la rutina i buscar noves aventures.
Ho podríem anomenar distopia simbòlica, i mitològica, aquest són els paràmetres principals, no tot ens ha de remetre als mites, però ells ens acompanyen, com acompanyen al protagonista d'aquest relat íntim que llisca en la seva lectura com un poema ben definit entre dues realitats desitjables. Per un món que t'atrau, i d'un altre món que també. Un llibre fantàstic en totes les dimensions de la paraula.
Una distopia aséptica que sin embargo va mutando -como el protagonista- para convertirse en un relato onírico y lleno de simbolismo sobre qué es lo que nos hace humanos.
En general, les referències religioses fan que un llibre no m'agradi. És un tema personal, però no m'agrada quan la religió és el camí o la resposta. No esperava trobar-les a Efendi, i això ha fet que baixi punts per mí, però la força de tot el que ens vol explicar Elisabet Riera és suficient perquè m'hagi agradat. Sincerament, m'hagués passat moltes més hores perdudes a la Ciutat Blanca parlant amb Efendi; em quedo amb molt bon sabor de boca.
Us imagineu un món amb una total harmonia, sense estridències, sense res que permetés alterar l'ordre i la tranquilitat... a estones podem pensar que seria plaent però també molt limitant i avorrit, i de ben segur en voldriem escapar ni que sigui en somnis. D'això ens parla el darrer llibre que m'he llegit.
"Efendi" de l'Elisabet Riera editat per les males herbes. Ens situa en un futur, la Ciutat Blanca, on tot allò que pugui generar conflictes ha quedat eliminat: les edificacions religioses, les malalties, el desig sexual, els animals, les paraules malsonants o els colors estridents no tenen lloc en la Ciutat Blanca. Cal mantenir el benestar universal: harmonia, progrés, pau, serenor... Tot allò que sigui incòmode s'ha eliminat. El protagonista de la història treballa creant unes píndoles lexicocromàtiques per una gran corporació, ell juga amb els colors suaus i les paraules amables per crear les seves píndoles, per mantenir l'harmonia. Però no tot es pot controlar, així que quan el protagonista se'n va a dormir, somia i s'endinsa en un món totalment oposat, amb una paratges naturals, salvatges, plens de colors que no ha vist mai, i on nota una sensació de perill totalment nova per a ell. Els somnis cada vegada són més recurrents i plens de simbolismes que faran dubtar al protagonista per esbrinar si són reals o no, o si algú més dins de la Ciutat Blanca ho pot veure.
Tal i com se'ns explica al principi, "Efendi" vol dir senyor i també persona amb autoritat, i en la novel·la Efendi fa referència a l'assistent virtual del protagonista que el cuida i el cura, i que "vigila" que no es trenqui l'harmonia pautada dins de la Ciutat Blanca, i si es desvia de seguida s'ha de redreçar (canvia la pauta i apa! resol) L'he trobat molt ben escrita, amb una prosa molt poètica, gens feixuga ni carregosa. La brevetat dels capítols i el fet d'intercalar les parts que la Ciutat blanca i el món oníric m'han facilitat la lectura i m'ha atrapat. A Efendi se'ns presenta una societat individualista on la comunitat no hi té cabuda. Sense relacions no hi ha conflicte, però tampoc hi ha emocions ni sentiments ni imaginació, i això ens porta a perdre la nostra ànima, l'essència de la nostra humanitat, i això no hem de permetre. Molt recomanable si us agraden els distopies poètiques.
Quan no tinc molt clara la intenció de l'autor o la història és massa ambigua, normalment no gaudeixo gaire de l'obra. Però en aquest cas, he gaudit tan del camí que el destí era el menys important. És cert que m'hagués agradat obtenir més respostes i que el rerefons de la novel·la té molt més potencial del que l'autora ha explotat: per exemple, vull saber més de la ciutat blanca, vull saber més de les coses enterrades, de la seva història, de la CIMA, qué és ++, etc. Tanmateix, el viatge del protagonista, les escenes oníriques (o no tant), el simbolisme, les múltiples interpretacions possibles, tot m'ha resultat satisfactori i per això, malgrat que no és el tipus d'obra que més s'adiu amb el meu tarannà com a lector, valoro el llibre molt positivament.
Riera escriu molt bé, d'això no hi ha dubte. Però he gaudit més l'escrit que la trama i això ja m'agrada menys. Crec que malauradament per aquest llibre hi ha molts altres llibres que parlen dels mateixos temes que Efendi pel qual aquest no m'ha aportat res nou, personalment. M'encanta el que fa amb les paraules i els color però no aprofunditzar massa amb aquests topics. El protagonista treballa en un projecte que en teoria (o en el meu entendre) es pel dia dia de tothom, pero no ho veus reflexat en el seu dia dia? Menys en un momentet al final.
No m'agraden les històries amb tanta càrrega simbòlica, i menys si té reminiscències (pun not intended... o sí?) de caràcter cristià, catòlic o simplement religiós. Aquesta novel·la està molt ben escrita, té un ritme molt bo i ha tingut tota la meva atenció durant la primera meitat, però després m'ha perdut totalment. No és problema de l'autora: soc jo, que no puc amb aquest tipus de lectures. Una llàstima, perquè tenia moltes ganes de que m'agradés.
Una grata sorpresa, mescla molt ben trobada entre ciència ficció i simbolisme místic. Obre portes a la reflexió, deixa espai suficient al lector per donar-hi voltes i extreure conclusions pròpies.