Aquí descansa Navares i altres narracions mexicanes constitueix juntament amb la novel·la L?ombra de l?atzavara, el llegat literari de l?exili de vint-i-tres anys a Mèxic. Amb aquest conjunt de narracions, Calders ens proposa una aproximació, tendra i irònica alhora, a la peculiar visió del món, de la vida i de la mort que emana de l?indi mexicà, en convivència inestable amb els codis, les normes i les convencions que regeixen les societats modernes. I, d?aquesta proposta, en resulta una de les peces més suggestives dins el suggestiu univers caldersià. Pere Calders (1912-1994), autor de Cròniques de la veritat oculta, Invasió subtil i altres contes i Ronda naval sota la boira, entre altres títols, és un dels narradors més interessants de la literatura europea contemporània. Amb l?afuat sentit de la ironia que el caracteritza, la seva narrativa ens convida a reflexionar sobre la fragilitat dels límits que la percepció humana estableix entre allò que anomenem ?la realitat? i les diferents representacions il·lusòries que d?aquesta realitat ens proporciona la imaginació, a vegades, i les certeses absolutes, gairebé sempre.
Escriptor, periodista i dibuixant. Estudià a l'Escola Superior de Belles Arts. Es donà a conèixer a L'Esquella de la Torratxa (1936), revista que dirigí durant la darrera època amb Avel·lí Artís i Gener. El 1936 publicà un primer recull de contes, El primer arlequí, i la novel·la La glòria del doctor Larén (reeditada el 1994). El 1938 fou finalista del premi Crexells amb la novel·la Gaeli i l'home déu (posteriorment perduda i editada el 1986), i escriví la crònica de guerra Unitats de xoc. Arran de la guerra civil s'exilià a França, i després, a Mèxic, on residí fins al 1963. Hi fundà, amb Josep Carner i Agustí Bartra, la revista Lletres, redactà Fascicles Literaris (1958-59) i col·laborà en La Revista de Catalunya, La Nostra Revista i Pont Blau. El 1954 guanyà el premi Víctor Català amb el recull de contes Cròniques de la veritat oculta (1955), considerada la seva obra més significativa, la qual, juntament amb altres llibres de narracions (Gent de l'alta vall, 1957; Demà, a les tres de la matinada, 1959; Aquí descansa Nevares, 1967), constituí el volum Tots els contes (1968). Posteriorment publicà Invasió subtil i altres contes (1978), Tot s'aprofita (1983), De teves a meves (1984), Un estrany al jardí (1985) i L'honor a la deriva (1992) i les novel·les L'ombra de l'atzavara (1964, Premi Sant Jordi) i Ronda naval sota la boira (1966), un recull de les col·laboracions en revistes i publicacions, El desordre públic (1985), i Mesures, alarmes i prodigis (1994, Premi Crítica Serra d'Or), selecció dels articles d'opinió publicats a la secció 'El davantal' de l'Avui. L'any 1979 el muntatge teatral Antaviana, del grup Dagoll Dagom, sobre peces de la seva narrativa, aconseguí un èxit extraordinari de crítica i públic i desvetllà un nou interès per la seva obra, que assoleix, amb la combinació de la fantasia i de l'humor, un extraordinari to líric. Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1986, el 1992 fou investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1993 rebé el Premi Nacional de Periodisme. Hom ha publicat pòstumament Cartes d'amor (1996) i la novel·la La ciutat cansada (2008), inacabada. El 2009 es presentà l'edició crítica no comercial de dues altres novel·les inacabades, La marxa cap al mar i Sense anar tan lluny, escrites a l'inici i al final dels anys seixanta, respectivament.
El Calders menys fantàstic i més realista no deixa de ser el Calders irònic que ens sorprèn presentant-nos -amb una visió presuntament objectiva- situacions estranyes, sorprenents, quasi surrealistes. Els contes tenen una inspiració mexicana, dels anys d’exili de l’autor.
“Aquí descansa Nevares” 5* Gent de l’alta vall: “Fortuna lleu” 3* “La vetlla de donya Xabela” 4 “Primera part d’Andrade Maciel” 4 “La verge de les vies” 4 “La batalla del 5 de maig” 4,5 “Apunts per a dos contes mexicans” 3,5
“He vist més indis de muntanya que no pas pescadors mediterranis. Això, per a un català, és molt gros”.
“Hi ha el flac tan humà d’arribar a enamorar-se dels propis defectes i estimar-los més que les virtuds alienes”.
El tercer llibre de Pere Calders que he llegit és el que més m'ha convençut. En aquest, tant en el relat principal com en els altres, Calders desplega plenament la seva ironia en unes històries emblema del realisme màgic.
Menció especial per a La Verge de les Vies, que m'ha agradat tant o més que Aquí Descansa Nevares.