What do you think?
Rate this book
Beneïda Sigui La Serp
«Per algú que té Un pensament de sal, un pessic de pebre (el llibre de columnes de la Montserrat Roig) com a llibre de consulta permanent, poder disposar també dels textos de la Moll, ordenats i classificats, és un autèntic regal. Només així podem descobrir un estil, una intenció i una profunditat filosòfica i poètica inassequibles en una lectura digital o quinzenal. […] “Beneïda sigui la serp que ens va ensenyar la desobediència” i beneïdes les desobedients com la Moll que, columna a columna, vers a vers, continuen la seva tasca. Perquè ja hem xocat massa cops contra el vidre de la peixera, i no volem que l’oceà sigui, per sempre, un somni inabastable.»
Montse Santolino, periodista
Montse Santolino, periodista
185 pages, Paperback
Published September 1, 2018
1 person is currently reading
48 people want to read
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 5 of 5 reviews
September 24, 2022
Té la poesia integrada a la narració i són preciosos i sincers tots els articles.
Em quedo amb que el més personal és el més polític; que néixer i morir són fets polítics.
Que si es cancel·la la paraula, s’esborrarà per sempre de la pell de la història. Que el fet que ens violenti la violència no té a veure necessàriament amb el contingut que es transmet: cadascú se sap la història, la sensibilitat i la relació que pugui tenir amb l’agressivitat, i ningú no té dret ni a jutjar ni a infravalorar la manera com l’altre la rep.
Que hi ha versos i silencis, desig i records, fantasmes i sexe. Que el que se sent de vegades es redueix a una massa amorfa que se li instal·la en algun lloc del cos. Que hi ha coses retingudes com les llàgrimes que no es vessen, i que l’art i la poesia serveixen per rescatar, mantenir i sostenir la memòria històrica.
I totes les frases que no he tingut temps, encara, de transcriure.
Referentaaaaa, res més a dir.
Em quedo amb que el més personal és el més polític; que néixer i morir són fets polítics.
Que si es cancel·la la paraula, s’esborrarà per sempre de la pell de la història. Que el fet que ens violenti la violència no té a veure necessàriament amb el contingut que es transmet: cadascú se sap la història, la sensibilitat i la relació que pugui tenir amb l’agressivitat, i ningú no té dret ni a jutjar ni a infravalorar la manera com l’altre la rep.
Que hi ha versos i silencis, desig i records, fantasmes i sexe. Que el que se sent de vegades es redueix a una massa amorfa que se li instal·la en algun lloc del cos. Que hi ha coses retingudes com les llàgrimes que no es vessen, i que l’art i la poesia serveixen per rescatar, mantenir i sostenir la memòria històrica.
I totes les frases que no he tingut temps, encara, de transcriure.
Referentaaaaa, res més a dir.
October 4, 2019
Llegir a Sònia Moll és un bàlsam. Poques coses podria dir que milloressin l'experiència de deixar-se travessar per les seves paraules. Només en diré una: llegiu-la. A partir d'aquí, m'entendreu.
December 23, 2021
No sé si existeixen les casualitats. No sé on vaig llegir una ressenya de Beneïda sigui la serp de Sònia Moll. No en tinc ni idea, perquè no llegeixo La Directa, de fet des de l'U d'Octubre no llegeixo res que no siguin llibres, només llegia La jornada i van tancar. Vaig encarregar el recull a la meva llibreria i uns dies després em van dir que fenya rai. Ja el vaig oblidar. Un altre dia que vaig anar-hi per una altra dèria em van sorprendre amb el llibre. Com que s'acostava alguna festa, vés a saber si Nadal, aniversaris o qui sap què, el vaig regalar a la meva companya. Vaig pensar que tindria més coses en comú, més -ismes amb ella que amb mi, però l'he acabat devorant, subratllant i emocionant-me jo primer.
Normalment no m'interessen gens els autors, les tendències de quan vaig fer Filologia a Tarragona anaven per aquí, però en aquest cas autora i obra són una mateixa cosa i és certament rellevant sobretot en el cas de l'articulisme. Si repassem els articles escrits, gairebé tots per hòmens, ens trobem que tots tirem els nostres dards des de dalt de la torre, som molt valents quan tenim la muralla entre naltros i l'artefacte llancívol que engeguem, -parlo en plural perquè des de 2001 que em deixen escriure barbaritats a la premsa comarcal perquè no deuen trobar ningú més-. En canvi la Sònia Moll s'exposa quan escriu, baixa a la palestra sense escut ni armadura i de les seves febleses en fa la seva força. Bravo. -Diria que és el primer bravo no irònic que escric-.
Beneïda sigui la serp és un recull de fragilitats, per tant, un exercici de realisme extremadament lúcid, perquè tots ens posem malalts, ens enrabiem o hi ha dies que estem fets una coca, però no volem exterioritzar-ho. Aquestes contradiccions són les que exposa Sònia Moll, o sigui, les dificultats d'intentar ser conseqüent en una societat que és irresponsable. No evita tabús ni temes punxeguts com són les lesbianes amb actituds matxirules, tampoc la dificultat d'haver de definir-se en una societat maniqueista quan les persones som polièdriques, simplificar-nos en un sóc o en un no sóc com si la vida cabés en una bio de twitter. Un altra tema recurrent és la lluita sobre la visió del propi cos, sobre els estigmes que hi recauen, com Han Kang arribem a la conclusió que el cos és la darrera sobirania que ens queda, però en aquest punt jo discrepo i crec que no hem d'esperar res de la societat, sinó que si ens creiem la sobirania hem de tirar pel dret i fer el que vulguem obviant qualsevol comentari.
Un punt que m'ha fet rumiar molt són les xarxes femenines de seguretat, d'amistat, de sororitat a les quals s'hi deixa caure quan no està bé. El mascle alfa no necessita d'aquests llaços perquè és prou fort per entomar tota la merda d'aquest món amb un somriure i un cop de puny, aquesta és la idea que té l'heteropatriarcat per a tots els hòmens per tal que sempre somriguem quan estiguem a la fenya i no se'ns acudi de deixar de treballar per parlar de res que nosguin negocis lucratius com el futbol o el motor. Els mascles que anem de la beta a l'omega tendim a reproduir aquest plantejament com si hagéssim de passar per sobre de tots els mals com si saltéssim per sobre de la foguera de Sant Joan sense cremar-nos. I així ens va. L'heteropatriarcat no només és una opressió cap a les dones, sinó cap als hòmens que no som els caps del ramat, l'únic que a naltros ens vénen la moto que si som prou espavilats i desvergonyits, potser un dia podrem tenir el nostre propi ramat. I amb aquesta promesa ens escarxem a terra, perquè anem sense cap xarxa d'amistat que et cuidi quan estàs fet una merda, i a la qual poder explicar les teves febleses sense que et mirin com si fossis un fluix o un merdes.
Curiós que en un llibre que parla sobretot de dones, jo acabi parlant d'hòmens. En tot cas aquest és un llibre de les febleses, de les pors, "dels ara-no-puc i dels potser-demà" però també dels besos, de l'amor, i de passar-te els dits pels teus cabells. És un llibre que "parla des de si, connectat amb la pròpia vivència i transmetent-la des de l'autenticitat i l'honestedat".
Normalment no m'interessen gens els autors, les tendències de quan vaig fer Filologia a Tarragona anaven per aquí, però en aquest cas autora i obra són una mateixa cosa i és certament rellevant sobretot en el cas de l'articulisme. Si repassem els articles escrits, gairebé tots per hòmens, ens trobem que tots tirem els nostres dards des de dalt de la torre, som molt valents quan tenim la muralla entre naltros i l'artefacte llancívol que engeguem, -parlo en plural perquè des de 2001 que em deixen escriure barbaritats a la premsa comarcal perquè no deuen trobar ningú més-. En canvi la Sònia Moll s'exposa quan escriu, baixa a la palestra sense escut ni armadura i de les seves febleses en fa la seva força. Bravo. -Diria que és el primer bravo no irònic que escric-.
Beneïda sigui la serp és un recull de fragilitats, per tant, un exercici de realisme extremadament lúcid, perquè tots ens posem malalts, ens enrabiem o hi ha dies que estem fets una coca, però no volem exterioritzar-ho. Aquestes contradiccions són les que exposa Sònia Moll, o sigui, les dificultats d'intentar ser conseqüent en una societat que és irresponsable. No evita tabús ni temes punxeguts com són les lesbianes amb actituds matxirules, tampoc la dificultat d'haver de definir-se en una societat maniqueista quan les persones som polièdriques, simplificar-nos en un sóc o en un no sóc com si la vida cabés en una bio de twitter. Un altra tema recurrent és la lluita sobre la visió del propi cos, sobre els estigmes que hi recauen, com Han Kang arribem a la conclusió que el cos és la darrera sobirania que ens queda, però en aquest punt jo discrepo i crec que no hem d'esperar res de la societat, sinó que si ens creiem la sobirania hem de tirar pel dret i fer el que vulguem obviant qualsevol comentari.
Un punt que m'ha fet rumiar molt són les xarxes femenines de seguretat, d'amistat, de sororitat a les quals s'hi deixa caure quan no està bé. El mascle alfa no necessita d'aquests llaços perquè és prou fort per entomar tota la merda d'aquest món amb un somriure i un cop de puny, aquesta és la idea que té l'heteropatriarcat per a tots els hòmens per tal que sempre somriguem quan estiguem a la fenya i no se'ns acudi de deixar de treballar per parlar de res que nosguin negocis lucratius com el futbol o el motor. Els mascles que anem de la beta a l'omega tendim a reproduir aquest plantejament com si hagéssim de passar per sobre de tots els mals com si saltéssim per sobre de la foguera de Sant Joan sense cremar-nos. I així ens va. L'heteropatriarcat no només és una opressió cap a les dones, sinó cap als hòmens que no som els caps del ramat, l'únic que a naltros ens vénen la moto que si som prou espavilats i desvergonyits, potser un dia podrem tenir el nostre propi ramat. I amb aquesta promesa ens escarxem a terra, perquè anem sense cap xarxa d'amistat que et cuidi quan estàs fet una merda, i a la qual poder explicar les teves febleses sense que et mirin com si fossis un fluix o un merdes.
Curiós que en un llibre que parla sobretot de dones, jo acabi parlant d'hòmens. En tot cas aquest és un llibre de les febleses, de les pors, "dels ara-no-puc i dels potser-demà" però també dels besos, de l'amor, i de passar-te els dits pels teus cabells. És un llibre que "parla des de si, connectat amb la pròpia vivència i transmetent-la des de l'autenticitat i l'honestedat".
September 18, 2019
Val a dir que vaig començar aquest llibre amb una cerca recança. Feia temps que seguia el bloc de l'autora, i m'atreia molt la sensibilitat dels seus poemes, però em feia més respecte un llibre d'assaig dels que, en alguna llibreria, es poden trobar al prestatge de "literatura feminista". La veu de lluita desfermada del feminisme, el "metralleta", em costa d'entendre, possiblement, com digué un amic meu, per què per sort no he rebut a la pròpia pell allò que algunes d'aquestes veus sí que han patit.... La mateixa veu de lluita, als assaigs que tracten del dol, de la malaltia, de la felicitat imposada, per contra, em ressonen per dins, m'humitegen els ulls.
A tots els assaigs, sigui quina sigui la temàtica, l'autora empra un llenguatge precís, farcit de riquesa lèxica, curull de la mateixa poesia que es troba als seus versos. Tots són de lectura recomanada a qualsevol classe de "com escriure bé" o de "com posar els sentiments en paraules".
És un llibre per llegir a poc a poc, i per subratllar. Com tot llibre d'opinió, hi ha fragments amb els que t'identifiques, altres que no tant, però tots fan reflexionar, tots planten una llavor que, segons els viaranys de la vida, pot germinar i pot, com diu l'autora, fer "xarxa", fer més lleu l'eventual caiguda....
A tots els assaigs, sigui quina sigui la temàtica, l'autora empra un llenguatge precís, farcit de riquesa lèxica, curull de la mateixa poesia que es troba als seus versos. Tots són de lectura recomanada a qualsevol classe de "com escriure bé" o de "com posar els sentiments en paraules".
És un llibre per llegir a poc a poc, i per subratllar. Com tot llibre d'opinió, hi ha fragments amb els que t'identifiques, altres que no tant, però tots fan reflexionar, tots planten una llavor que, segons els viaranys de la vida, pot germinar i pot, com diu l'autora, fer "xarxa", fer més lleu l'eventual caiguda....
April 2, 2019
La versió més política i reivindicativa de la Sònia Moll. Si bé és cert que la poeta planteja sempre l'escriptura com un camp de lluita i revisió, aquest recull dels seus articles a La Directa és una de les seves obres més lligades al món extern, a la realitat material on habita. Sanador i revel·lador.
Displaying 1 - 5 of 5 reviews