Llibre de preludis que l'autor considera com el tercer llibre del cicle de Feixes, està constituït per una novel·la breu, «Luvowski o la desraó», dues narracions «Nocturn» i «Sang de violí» i un contem «Tota l'aigua del cel». Per bé que només «Luvowski o la desraó» pot ser considerada com una continuació estricta de La teranyina i de Fra Junoy o l'agonia dels sons, en el conjunt del llibre hi ha una voluntat d'unitat palesada en l'atmosfera creada, en la tensió dramàtica de cada relat així com també en la referència constant al fet musical, una manera d'entendre el món, que al capdavall dóna títol al recull. Els personatges d'aquests relats es mouen entre l'amor i el misteri l'obsessió per donar un sentit als seus gestos o per justificar les seves accions, empesos pel desig de glòria o per la recerca de l'impossible, dins d'un ventall argumental ple d'interès.
Jaume Cabré i Fabré (Barcelona, 1947) is a philologist and Catalan writer.
Graduated in Catalan Philology by the University of Barcelona, high-school professor in leave of absence and teacher to the University of Lleida, member of the Philological Section of the Institut d'Estudis Catalans.
During many years he has combined literary writing with teaching. He has also worked in the television and cinematographic scripting. With Joaquim Maria Puyal he was the creator and scriptwriter of the first Catalan television series: La Granja (1989-1992), after which followed other titles like Estació d'Enllaç (1994-1998), Crims (2000) and the tvmovies La dama blanca (1987), Nines russes (2003) and Sara (2003). He has also written, together with Jaume Fuster, Vicenç Villatoro and Antoni Verdaguer, the script of the Antoni Verdaguer's films La teranyina (1990), based on his novel, and Havanera (1993).
Reedició d'un llibre aparegut el 1985 i que estava descatalogat. Jaume Cabré escriu com la música que apareix als seus relats, controla la llengua com el mestre que és. Ara bé, no li perdonem que no ens ofereixi un nou 'Jo confesso' i tot el que ens pugui donar mentrestant ens sembla poca cosa.
Les històries flueixen com una composició musical. Un inici lent, pausat, entrant els diferents personatges i poc a poc va intensificant el ritme, l'emoció fins arribar a un final apoteòsic en la majoria dels contes. Com sempre amb Cabré a banda del gaudi de la història, ens ofereix la del llenguatge, l'habilitat, la riquesa que fa que res grinyoli, que tot estigui allà on ha d'estar, com una bona composició musical. Recomanació: gaudiu sense pressa
"Llibre de preludis" és un recull de quatre històries que inclouen la novel·la curta "Lubovski o la desraó", tercera ambientada a l'univers de Feixes (després de La teranyina i Fra Junoy). En aquesta ocasió no m'ha agafat de sorpresa la tangencialitat amb la qual aquesta història es relaciona amb les altres dues i, per tant, ja estava preparat i l'he pogut gaudir molt més.
"Luvovski o la desraó" ens presenta l'estada d'Adela en un balneari on hi és el tal Lubovski i més tard i apareixerà Debussy, que com diuen ara "es roba el show". De les tres històries de Feixes, aquesta és la més fantàstica, amb el protagonista que és aprenent de vampir. El paper d'Adela és pràcticament testimonial, però el relat m'ha agradat força.
El següent relat, "Nocturn", és el segon més extens, i excepte per una decisió una mica estranya, com és canviar de narrador en un sol dels capítols, la veritat és que m'ha plagut molt.
El tercer relat, "Sang de violí" és el meu preferit. És un relat curt, però és el que explora el tema més profund, i m'ha resultat molt interessant, adés de la qualitat de la prosa, que és altíssima en tots els textos.
Finalment, "Tota l'aigua del cel" és gairebé un divertiment, i en el postludi l'autor ens explica per què la inclou en el recull, tot i no tenir la música cap paper, mentre a les altres tres històries és un més dels protagonistes. La raó és que és la història d'una postulant a novícia, i això lliga amb la trama de Sor Clara i Sor Rosalia de la novel·la "Fra Junoy o l'agonia dels sons".
Descriure la prosa d'en Jaume Cabré és fàcil: Excel·lent. A part d'això, el primer relat de Lubowski l'he trobat una mica llarg; no hi he entrat, no he connectat amb ell. La resta m'han agradat més, tot i que crec que tots estem en el mateix vaixell: Tenim un desfici tan gran per tornar a llegir alguna cosa que s'assembli a Jo Confesso o Les Veus del Pamano, o que simplemet -vet aquí quina simplicitat- fregui la perfecció de Jo Confesso, que qualsevol cosa que podem llegir avui en dia d'en Jaume Cabré, ens deixa amb un gust amarg. Crec que consumits pel foc li ha passat exactament el mateix, tothom tenia unes expectatives molt altes.
Jo confesso és el violí del relat de la Nocturna, tan perfecte, tan insòlit, que qualsevol cosa viurà al recer de què tothom espera que sigui, però sense possibilitat de ser millor. El límit de la literatura de Cabré? I quin límit, molts només somien en arribar-hi
Potser es llibre més fluix d'en Jaume Cabré, però es llibre més fluix d'en Jaume Cabré es clarament millor que qualsevol cosa aspirable per sa majoria.