Hi ha pensadors que adquireixen la categoria d’esdeveniment, perquè després d’ells la tasca de pensar es transforma radicalment. Pensar la història, Déu, l’home o la llibertat després dels mestres de la sospita és un exercici altament suggerent. Marx, Nietzsche i Freud fan trontollar els pilars de la civilització occidental: són els epicentres d’un moviment sísmic que transforma substantivament l’ordre de les coses. Res no podrà ser pensat com abans. Qui vulgui pensar a l’alçada del seu temps —fidel a les exigències de la contemporaneïtat— no podrà estalviar-se la feina de digerir lentament les seves obres, ni podrà eludir aquests grans interlocutors. Ningú no passa impunement pels mestres de la sospita. Marx, Nietzsche i Freud introdueixen la divisió en el cor de la fe. Purifiquen la imatge de Déu i la vivència religiosa. Els mestres de la sospita, sense voler-ho, ens ajuden a practicar aquesta sospita respecte les pròpies creences i a buidar la ment d’aquestes divinitats antropomòrfiques que tendim a forjar-nos.
"Este ensayo de Francesc Torralba (Barcelona, 1967), profesor de la Universidad Ramon Llull, condensa en pocas páginas algunos de los temas a los que este filósofo ha dedicado gran parte de su trayectoria investigadora: la cuestión de Dios y su relación con la libertad humana desde el pensamiento de Marx, Nietzsche y Freud, a quienes Paul Ricoeur se refería como maestros de la sospecha". Más en https://capitulocuarto.wordpress.com/...
Tiene muchos errores de tipeo, y tiene una visión súper inclinada hacia algunos temas que eclipsan a las ideas. Además de que el texto son más citas que sus ideas y sus ideas no otorgan mucha claridad. Pero en su mayoría es decepcionante que se intente escribir con un lenguaje tan elevado y que al mismo tiempo se encuentren errores de tipeo.
Torralba és capaç de posar Marx, Nietzsche i Freud en diàleg amb la font del cristianisme, traient el millor de tots plegats. Posa en valor les aportacions innegables dels tres mestres, alhora que assenyala els apriorismes que són més ideològics. La tríada de la sospita ajuda tot cristià a despullar Déu de tots els atributs antropomòrfics que ens serveixen per modelar un Déu que ens és còmode i no ens fa créixer.
La crida al diàleg es fa més vital que mai si no volem caure en idolatries ni absolutismes:
«Dient-ho a la manera de Dussel, només un ateu pot ser un bon cristià i només un cristià pot ser un bon ateu.»