Un adolescent tan dòcil com curiós entra a formar part d'un conjunt de músics vells i estrafolaris. Amb ells descobrirà què és, exactament, una màquina d'espavilar ocells de nit, i per què serveix i li servirà a la llarga: per indagar en el talent que potser no té, en l'amor que gairebé no sabrà viure, en la llibertat que tem o en el misteri de la música mateixa. A mig camí entre les memòries i l'assaig artístic, Una màquina d'espavilar ocells de nit aplega set relats autobiogràfics a l'entorn de la música -autònoms però vinculats- i un epíleg sorprenent que ens conviden a endinsar-nos en un món insòlit, "un petit món per ubicar-se en l'enormitat del món", transitat per personatges singulars com "nàufrags feliços" i per rares celebritats de la música catalana com Juli Garreta, Ricard Viladesau o M.S. Puigferrer entre d'altres. Una prosa vigorosa i precisa. Un recital d'agudesa crítica, sensibilitat i ironia en contrapunt.
Per a mi va representar una autèntica il·luminació, i una lliçó. Els bons escriptors són aquells capaços per interessar el lector sobre els temes més rars, els temes que menys curiositat et poden despertar. I quin tema més a priori avorrit hi ha, que el món de les sardanes? Si aquest llibre l'haguessin escrits als estats Units i el tema hagués estat els orígens del jazz o les bandes de carreteres que recorren pobles perduts en el cul del món, Una màquina d'espavilar ocells seria un clàssic!
un ús del llenguatge extraordinari, i un amor per la música i la cobla que fan venir ganes d'anar a passar els matins dels diumenges a l aplaça del poble.
Els relats, collonuts, i els dos o tres relats-assaigs, sobretot el que explica la vida del Garreta, autèntiques obres mestres!!
Per mi, una descoberta del mon de la cobla i la sardana. M'ha descobert personatges i compositors com Pep Ventura (aquell que porta el nom de l'estació de metro de Barcelona), Juli Garreta, Manuel Saderra Puigferrer. He reconegut i he pogut relacionar la sardana Juny amb Garreta, i Somni amb Puigferrer. És tanta la cultura que ens han amagat, que ni m'havia plantejat que les sardanes també tenien uns autors o compositors. I que també hi ha música de cobla que no son sardanes. La forma, l'estil, l'estructura del llibre m'ha descol.locat en diverses ocasions i em perdia en el relat. Tampoc em queda clar si el llibre és autobiogràfic o novel.lat (tampoc se si és important, o si és buscat, però m'ha despistat). Hi ha passatges que m'han agradat molt destacant l'homenatge a Puigferrer a Banyoles i d'altres no tant com la màquina de fer volar ocells de nit, o el capítol de la cofosi.
Amb el pretext de la sardana, Lara escriu una obra mestra sobre el fet creatiu. Cada dugues pàgines t'has d'aturar i aplaudir les reflexions agudíssimes que fa. Alhora, t'enamora de la sardana, despullant-la de prejudicis d'una i altra banda i mostrant-la tal com és: la poesia musical d'un poble i d'una època. Al començament aquest gènere híbrid entre el conte i l'assaig despista una mica, però tal com avances, aquesta Màquina es converteix en un llibre de capçalera.
Brutal. Alguns dels capítols centrals, els que narren l’experiència de fer de músic, m’han interpel·lat moltíssim. Realment és de lo millor que he llegit en molt de temps, amb un llenguatge exquisit i encara viu. Les anècdotes musicològiques també estan molt ben explicades, ve de gust conèixer i conèixer de la mà d’algú amb aquesta expertesa en comunicar. Visca.
No hauria imaginat haver llegit mai un llibre sobre sardanes. No hauria imaginat mai que, a més, m'hauria agradat tant. La primera part del llibre molt millor que els darrers relats(?), tot i que la història d'en Garreta (que em toca de més a prop, suposo) m'ha captivat.
Molt ben escrit, però m’ha costat molt entrar dins la història. Per cert, si trieu el llibre llegint la contraportada us endureu una sorpresa (o un disgust): com pot ser que un llibre que va sobre sardanes i música de cobla tingui una contraportada on no es parla de cap de les dues coses?
El títol em va cridar molt l'atenció i quan vaig llegir que anava sobre música me'l vaig comprar de seguida. Però la música de la que parla és sardana (meeec!!)
Els primers "capítols" són molt entretinguts, fàcils de llegir. La veritat és que em vaig llegir la meitat del llibre quasi d'una tirada. Després tot es va complicar. Es va tornar feixuc, molt pesat.
Un llibre diferent, molt ben escrit. Hi ha històries que m'han agradat més que d'altres, però en Lara és un gran narrador. Espero llegir aviat la "Mística conilla", recentment aparegut.