Àngel Guimerà (1845-1924) és una de les figures decisives del tombant de segle pel seu pes indiscutible dintre de la vida política del Principatm però sobretot per la importància i renom que assolí en l'àmbit teatral, en què esdevingué l'únic dramaturg català del segle XIX de nivell europeu. Primerament fou, amb Verdaguer, el poeta més popular de Catalunya; posteriorment, a trenta-quatre anys, s'incorpora al teatre, on assolí èxits ressonants. Situat dins el corrent romàntic, sabé infondre a les seves obres una força extraordinària, centrada en una llengua de gran eficàcia i en unes figures que arriben a esdevenir arquetipus. Les obres que presentem són les més significatives de Guimerà. "Mar i cel" (1888) és el darrer dels seus drames en vers i teatralment l'obra més ben tallada, segons Josep M. de Sagarra, i és, també, la que inicia la seva projecció internacional. "Terra baixa" (1897) assenyala el cim de la seva puixança creadora i, de fet, ha esdevingut la més popular. I "La filla del mar" (1900) tanca el període de màxima plenitud de l'autor.
Àngel Guimerà i Jorge (Santa Cruz de Tenerife, 6 de maig de 1845 - Barcelona, 18 de juliol de 1924) fou dramaturg, polític i poeta en llengua catalana. La seva extensa obra, notable per unir a una aparença romàntica els elements principals del realisme, el va convertir en un dels màxims exponents de la Renaixença o "ressorgiment" de les lletres catalanes a l'acabament del segle xix. Fill de pare català i mare canària, va passar els primers anys de la seva vida a Tenerife. Als set anys va anar a viure a Catalunya, on es va adaptar ràpidament. Fou una de les figures més destacades de la Renaixença, tant política com literària. Tot i que va iniciar la seva carrera amb la poesia, la major part de la seva obra literària estigué dedicada al teatre. Ben aviat va aconseguir reconeixement internacional (Mar i cel va ser un èxit immediat, traduït a vuit idiomes). La seva època més brillant fou en l'última dècada del segle xix, on s'apropa més a la realitat de la societat catalana d'aquella època, que girava el rumb cap a un entorn més urbà i industrial, i destaca en el seu currículum María-Rosa (1894), Terra baixa (1896), o La filla del mar (1900). Al final de la seva vida diversificà més la seva producció, des del drama burgès als poemes dramàtics musicals amb elements fantàstics o el teatre històric de tendència catalanista
Drama teatral situat en un poble mariner de la costa catalana, on serem testimonis d'un triangle amorós entre l'Àgata, una noia mestissa rescatada del mar de molt menuda, la Mariona i en Pere Màrtir. L'Àgata creix amb l'etiqueta de forastera, la gent del poble li recorda constantment, fet que li forja la personalitat. Poble que no només discrimina i ataca la diferència, sinó que a més se sent legitimat per ficar cullerada on no el demanen i que serà el desencadenant del drama. Tradició i vigència en poc més de cent pàgines.
Realment, el llibre que he llegit ha sigut "Terra Baixa" però ja me l'he llegit un cop aquest any i volia que comptés aquest segon com un llibre més així que n'he hagut de marcar un altre. Dit això, comencem amb la ressenya; el llibre no m'ha agradat, gens. Tots els personatges m'han semblat insuportables, sense cap mena d'excepció, sento que els diàlegs són ridículs, especialment aquells en els que parla la Nuri. L'única cosa que m'ha agradat de l'edició que jo he llegit és que està escrita en el català antic que Guimerà va fer servir; ha sigut interessant comparar els dos catalans i veure com ha evolucionat la llengua al llarg dels anys.
He començat per "La filla del mar", per la qual cosa la meva qualificació i opinió, a banda de subjectiva, serà parcial. Pot ser a nivell estructural no cal dividir en escenes tan breus, però allò és un tema del text dramàtic i sabem que en l'adaptació teatral hi tants caps com barrets, ja en disposaran dels textos els directors com vulguin. El tractament de l'alteritat en conjunció amb el tòpic del triangle amorós (amb un vèrtex addicional) és una de les propostes que considero més innovadora d'aquest dramaturg en aquesta obra específica.
Estos tres clásicos, buenos son testigos de que la literatura es atemporal. Se pueden leer tras años y años de su publicación y siempre serán grandes obras.
Las tres obras están muy bien, eso sí, son dramas y los finales son bastante duros. Lo que más me ha sorprendido, de estas tres obras y también de las de Lorca, que en su día me leí. Es que realmente el drama / la tragedia viene empujada, traída, por las personas. Que no hay un mal especifico, sino que las personas, por su envidia, sus celos, sus chismorreos, sus ganas de mofa, su crueldad; son las que propician el escenario perfecto para desencadenar la tragedia. Sintiéndose en algunos casos culpables, pero continuando sus vidas, sin la mancha de haber causado tanto daño.
Lo más triste, es que desde nuestros antepasados los homo sapiens, hasta el último humano que quede sobre la faz de la tierra, seguiremos teniendo las mismas enfermedades del alma.