Quatre mil dos-cents vint-i-set és el nombre de suïcidis que es van comptabilitzar a Espanya l'últim any del qual es tenen dades contrastades. Un número indefugible que assenyala quelcom el món, tal com és avui, ens arrabassa les ganes de viure. Els suïcides són la contrapartida obstinada a l'obligació de desitjar a la qual ens sotmet el neoliberalisme. Aquest text parla de desig i melancolia en el capitalisme neoliberal i és una breu contribució a la teoria de la depressió que, lluny de ser concebuda com una malaltia mental, és confrontada com un símptoma inherent de la vida contemporània.
M'ha encantat aquest assaig de Laura Llevadot, no només per les seves acurades reflexions sobre l'efecte del sistema i la ideologia capitalista imperants en la nostra salut mental i els nostres codis de socialització, sinó també pel diàleg que he establert amb el propi llibre, com a lectora que no ha estat d'acord amb totes les reflexions. Si bé m'ha semblat reduccionista i quelcom desvinculada dels contextos particulars en molts punts, Llevadot fa un bon anàlisi dels conceptes del dol i la melancolia, partint de les tesis de Freud i Lacan. I encara més brillant és l'anàlisi de la transformació del desig sota el capitalisme neoliberal, a través de Fisher i Deleuze. De nou, tot i no estar d'acord amb totes les idees que esbossa (simplement per la llargària d'un assaig, no perquè l'autora no pogués aprofundir-ne), és un text molt recomanable.
4.227 és el nombre de suïcidis que es van comptabilitzar a Espanya al 2022. Laura Llevadot analitza diferents fonts d'informació: pensadors del passat i actuals per tal d'esbrinar les causes que poden portar algú a cometre un acte de suïcidi. Llevadot argumenta que el present està ple de paraules, imatges, pensaments i mirades d'altres temps que el nostre cos incorpora inconscientment, creant un diàleg interior molt estret. La filósofa analitza la societat en la que vivim, així com la influència de la tecnologia i, en un moment donat, Llevadot diu que no es tracta de ser optimista o pessimista, sinó de saber identificar les contradiccions d'un sistema econòmic que es dirigeix cap a la pròpia destrucció i que es deixa entreveure en molts àmbits culturals: "els suïcides son la contrapartida obstinada a l'obligació de desitjar a la qual ens sotmet el neoliberalisme".
Al llarg del llibre alerta d'algunes dinàmiques que porten a la insatisfacció per viure: - implementació del desig constant - la hiperactivitat - la hiperproductivirat - les noves tecnologies - el tractament de la salut i les malalties mentals
Doncs mira que pensava que seria un altre llibre més sobre el tema... però no. Una sort de speech ben directe i actual sobre la tesi de Freud, Lacan, Fisher o Deleuze que crec que ens parla als de 40 divinament. Això sí, m'agradaria poder haver tingut un capítol només de solucions (ja sé que és difícil i que potser no n'hi han... però crec que l'autora té prou discurs com per fer-les). Sigui com sigui, gràcies per aquestes reflexions.
Intel•ligent. Depriment. Agafa una observació i arranca sense miraments la pell de tots els arguments, alguns -al meu parer- una mica sesgats però amb un fil conductor evident i que no s’hauria de deixar d’observar: els efectes caníbals i destructius del tardocapitalisme en la salut mental dels individus i com ho fagocita tot.
Fantàstica l’analogia amb Melancholia de Lars Von Trier. És el melancòlic l’únic que habita un lloc segur perquè sempre ha sabut que no hi ha lloc segur?
Reflexió/assaig distés i punyent, carregat de referències i de cops de puny, que ens apropa a les realitats d'aquests quatre mil dos-cents vint-i-set suïcidis posant el focus allà on toca, en el Sistema.
Un ensayo muy potente que sí es eso, un ensayo. No es un tratado ni una profundización, son una serie de ideas que conforman un hilo del que tirar. No me ha convencido de muchas de sus tesis, pero por fin alguien nos habla de la trapa del deseo que desea desear. Lo recomiendo mucho.