Mentre el seu amic Bartomeu agonitza al sanatori del Brull, en Salvador rememora l'amistat que els ha unit. Encara no han fet els vint-i-cinc anys, i tenen molt en comú: són intel·lectualment brillants i ambiciosos; estimen l'art i la literatura; són insolents, provocadors i senten l'exaltació de la joventut; els agrada riure i parlar durant hores, s'admiren mútuament i han navegat plegats d'una punta a l'altra de la Mediterrània. Tot ho han compartit i celebrat, i és possible que s'hagin enamorat de la mateixa noia. Però aquest enamorament i les divergències ideològiques els han acabat allunyant. Som a l'any 1938, en plena guerra civil.
Basada en la relació entre els poetes Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Dos amics de vint anys és una novel·la de celebració de l'amistat, però també és un relat sobre la fragilitat de la bellesa, que quan sucumbeix deixa el seu lloc a l'enyorança i a l'alegria d'haver-la coneguda.
Sebastià Alzamora i Marín neix a Llucmajor (Mallorca) el 6 de març de 1972. Es llicencia en Filologia Catalana per la Universitat de les Illes Balears el 1995 i, el mateix any, es trasllada a viure a Barcelona. A partir d'aquí compagina la creació literària amb tasques acadèmiques i de gestió cultural. Entre d'altres, ha estat director de l'Espai Mallorca a Barcelona, delegat del Llibre de la Generalitat de Catalunya, director general de Promoció del Llibre de la mateixa institució i membre de l'Institut d'Estudis Baleàrics. Ha estat també director editorial de l'àrea de català de Destino i de l'editorial Moll, professor de l'Aula de Lletres, de l'Escola d'Escriptura i Humanitats de l'Ateneu Barcelonès i del Col·legi de Llicenciats de Barcelona, i ha estat responsable de la biblioteca de la Fundació Pere Vergés.
Un llibre que entra tan bé com ses emocions que vius durant s'inici d'una nova amistat. Curt i alegre, almanco tot el que ho pot ser tenint una mort prematura. Seria un 4.5 si s'aplicació ho permetés.
Novel·leta sense gaire què, però que et fa aprendre una mica més del pensament poètic d'Espriu i Rosselló-Pòrcel, et fa pensar en la diferència entre els estudis filològics d'abans i els d'ara, i et fa venir ganes de rellegir els poetes (que això sempre és bo). I ridiculitza una mica en Riba, que m'ha fet gràcia.
Ben documentat, però li falta alguna cosa per arribar a ser un gran llibre. El lèxic també molt ben triat, així com els canvis de registre català-mallorquí.