Una novel·la extraordinària sobre els canvis socials i culturals que han marcat la història recent de Catalunya.
Barcelona, 1962. El Ramon, un adolescent de divuit anys nascut a l'exili, arriba a una ciutat plena de fosca però alhora lluminosa, atemorida però solidària. Amb mirada de nouvingut, descobreix una nova Barcelona que s'obre camí entre les escletxes del règim sorgit de la guerra.
Des de la casa del Poble-sec on viu, davant de les xemeneies industrials que recorden una altra època, el Ramon veu sorgir els primers indicis de modernitat i comparteix les ganes de viure de joves, dones i gent del barri que no suporten més els silencis de la dictadura.
La noveŀla ens transporta a la riuada del Vallès del 1962, una catàstrofe que va anorrear barris de barraques sencers i va destapar desigualtats i corrupció. Viurem històries de lluites soterrades, però també de repressió i secrets amagats. El retorn del Ramon és també un viatge interior, un descobriment de la força de la literatura, l'amistat i l'amor, i una reconciliació amb la memòria coŀlectiva.
La Casa de les Tres Xemeneies és una noveŀla extraordinària sobre els canvis socials i culturals que han marcat la història recent de Catalunya.
Andreu Claret i Serra (Acs, 26 d'agost de 1946) és un periodista i escriptor català. Va tenir una destacada participació en la lluita contra el franquisme, com a periodista i membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Ha dirigit diverses institucions dedicades al diàleg en l'àmbit mediterrani.
És un llibre fàcil i lleuger i que enganxa. Té un ritme molt bo i està ben escrit.
El que més m'ha agradat, sens dubte, és la descripció del Poble Sec dels anys 60, de la descripció de tots els personatges que ens fan entendre com era Barcelona en aquell moment.
El recomano si t'agraden les novel·les històriques que passen a Barcelona
Un viatge intens a la Barcelona dels anys seixanta. Et transporta a una ciutat marcada per la repressió franquista i els canvis socials. M'ha agradat molt.
És la primera novel·la que m’he llegit de l’autor. M’ha agradat com estava escrita, amb un estil directe i combinant la narració en primera persona del protagonista amb la tercera persona. La història té paral·lelismes amb Andreu Claret, que com en Ramon de la novel·la, va arribar a Barcelona amb 17 anys després d’haver nascut, crescut i haver-se educat a l’exili. Arriba a una Barcelona que tot just comença a recuperar-se de la postguerra. M’ha agradat que es pogués explicar aquella època de franquisme repressiu des del punt de vista d’algú que venia amb la mirada moderna de França, i que, per tant, se sorprenia contínuament amb els contrastos.
Ens trobem amb una història a la Barcelona de 1962, a través d'en Ramon, fill d'uns exiliats a França que arriba a la ciutat per estudiar. Una època en que es vivia amb la dictadura de Franco i tot el que això comportava.
Coneixerem personatges com en Salvador, el porter de la casa de la família Peramiquel, La qual serà la llar d'en Ramon a partir d'ara. El Salvador sempre a favor del caudillo i "xivato" de la policia. També tenim en Carles, mal vist, criticat i també, Humiliat per la seva condició sexual. I no ens podem deixar en Quimet, la Jose Fina, la Maria, etc. Tots tenen la seva història per explicar.
El llibre es desenvolupa en un barri, el Poble sec, de persones obreres i treballadores. Serem testimonis de com hi havia molta gent que vivia en barraques, com els barris de Can Valero o el Bogatell.
Reviurem la formosa riuada del Vallès, que va rossegar moltes d'aquestes barraques i moltes famílies es van quedar sense llar, també va haver-hi morts i desaparicions de nens, desgràcia que viurem amb el personatge de la Càndida.
M'ha agradat La manera d'escriure de l'autor, ja que realitza unes descripcions tan precises que et transporten el lloc i el moment.
Avui parlo d’una d’aquelles novel·les que et fan sentir que estàs dins la història. “La casa de les tres xemeneies”, d’Andreu Claret, ens porta a la Barcelona de la postguerra per mostrar-nos com la por i la repressió afectaven el dia a dia de les persones.
El llibre gira al voltant d’en Ramon, fill d’exiliats republicans, que es trasllada de París a Barcelona amb una imatge idealitzada de la ciutat que no triga a esquerdar-se. A través d’ell coneixem la resta de personatges, que també tenen veu pròpia, immersos en les dificultats de la postguerra franquista. Un dels grans encerts és la càrrega emocional de la història: hi ha nostàlgia, pèrdua, por i lluita, però també lloc per a l’amor i l’esperança.
El paper de les dones també és molt important, i m’ha captivat com es mostra la seva força d’una manera discreta però imprescindible. Elles resisteixen en silenci, sostenint la família i fent pinya per protegir els seus. L’estil de l’autor és clar i proper, i aconsegueix que la Barcelona de l’època cobri vida: el barri, els carrers, la gent… Tot t’envolta mentre llegeixes.
Una lectura emotiva i profunda, amb una mirada molt humana sobre un període molt fosc. Una història que ajuda a recordar i preservar una memòria que no s’hauria d’oblidar.