«Pronunciem una metàfora, com a mínim, cada vint-i-cinc paraules. En un dia, gairebé nou mil. En un any, més de tres milions. En tota una vida, al voltant de tres-cents milions. Les metàfores, com l'univers, tendeixen a l'infinit. I no ens n'adonem, fins que una interrupció en l'ordre natural de la comunicació ens fa sobtadament conscients que parlem amb metàfores».
Vivim entre metàfores. No només en l'àmbit de la literatura. Parlem utilitzant les metàfores que van crear els nostres avantpassats i n'encunyem de noves, sumant-les a aquesta serralada infinita que representa el llenguatge. Però no som conscients de l'arma que tenim a les mans. Perquè la metàfora no representa únicament allò que ja és, sinó allò que podem arribar a concebre.
Les dones sempre hem estat carn de metàfora. I si abandonem els monstres i espectres i deixem enrere les cases encantades per anar a explorar nous territoris?
Un assaig que ens convida a emprendre un viatge lluminós entre les tenebres del llenguatge, allà on neixen les metàfores que condicionaran els nostres murs, amb un estil narratiu prodigiós que consolida a l'autora com una de les grans veus de la nova generació literària actual.
M’agrada Mar García Puig, m’agrada aquesta forma d’escriure entre l’assaig i la narrativa🙌🏻m’agrada que no amagui les seves pors i m’agraden les seves pàgines plenes de referents literaris i erudició científica🫶🏻dona, escriptora, feminista💪🏻
Original i molt intens. M'ha semblat interessant perquè narra anècdotes molt personals i quotidianes per explicar la importància i omnipresència de les metàfores a la nostra vida i el sentit que donen al món i a la inversa, com les metàfores ens poden interpel·lar a superar les que no construeixen noves maneres de relacionar-nos amb nosaltres mateixes. És una lectura que fa preguntes i passada pel raspall de l'autocrítica.
Aquest llibre no és per mi. M'ha semblat un intent d'assajos connectats a través d'una història, però per mi que no ha funcionat, i ha fet que sigui més incoherent i tot. Hi ha moltes idees interessants plantejades però no s'acaben de desenvolupar i com n'hi ha tantes l'he acabat amb la sensació que no he après res, sobre metàfores ni sobre res.
No és tan profund com La història dels vertebrats on la barreja entre la narració des del jo i l'estudi de l'equació dona i bogeria al llarg de la història era d'una riquesa fascinant. Però la fòrmula segueix funcionant i el llibre et porta i es llegeix fluïd i bé. Aquest cop, ens convida a recuperar la nostra condició de dones fantasmes, habitants de les tenebres i de cases encantades, outsiders amb una manera de veure el món diferent i, per tant, amb un llenguatge diferent i unes metàfores que potser contribuiran a canviar el món si les reivindiquem.
Sense voler ha segut una lectura molt redona: començada el 30 d’agost i acabada el 30 d’octubre. Podria dir que se m’ha atravessat un poc, igual el que s’ha atravessat, entre mi i el llibre, ha segut un poc la vida, així, en general.
Un llibre bonic, enginyós com tot el que escriu Mar García Puig, molt evocador. Una mescla entre assaig i narrativa farcida de referències riquíssimes, ideal per a les adictes a subratllar, agafar cites i ficar post-its com jo.
Molt recomanable, sols que crec que un poc lent en algunes parts, però igual això ha segut culpa meua per llegir-lo tan espaiat en el temps.
Me ha encantado esta manera de mezclar reflexiones lúcidas e interesantes sobre cómo usamos la palabra y construímos un imaginario, con esa trama personal que va uniendo los puntos y que nos deja conmovidos.
ben bé que no se de que va aquest llibre, si es un assaig o una narració o simplement unes memòries de l’escriptora. es fàcil i ràpid de llegir, perfecte per anar en tren.
“Ja estic millor. Només necesitava descansar. El cos, com els fantasmes, parla; només cal escoltar-lo.”